JOAN MAJÓ I CRUZATE
Les altres cases de cos, les plurifamiliars,
on vivien les famílies treballadores i menestrals, eren molt més senzilles. Constaven
de dos, tres o quatre habitacles de dimensions més reduïdes. Als pisos
superiors als què s’hi accedia a través d’un portalet amb una escaleta que
estava a un dels extrems de la façana principal.
Una característica pròpia
de les cases del carrer de Sant Agustí
és que l’ampit de les finestres de la habitació del davant estan construïts a
un nivell lleugerament més baix que el de la majoria de les altres cases de cos
de la població. Males llengües deien que la causa d’aquesta divergència radicava
en el fet de que alguns dels seus habitants es passaven hores i hores asseguts
darrera les cortines controlant a tothom que pujava o baixava pel citat carrer.
També es comentava que cada vegada que algú transitava per aquell emblemàtic
carrer, totes les cortinetes es movien discretament a mesura que aquest passava pel seu davant.
Cal recordar que, fins l’any 1957, any en què fou enderrocada, l’antiga estació
del ferrocarril, un edifici de construcció neoclàssica, estava edificada arran
de la platja, just al front del carrer de Sant Agustí. Aquest carrer era, per
tant, un trajecte gairebé obligatori per a tots els mataronins i les
mataronines que s’havien de desplaçar a Barcelona.
En Joan Majó va venir
al món en el Nº 42 d’aquest carrer. Era el fill gran d’una família de banquers
i, segurament, degut a aquesta càrrega genètica, tant en la seva etapa
d’alcalde com en la posterior de ministre d’indústria, va demostrar molt bé que
coneixia el valor que tenia una pesseta.
La banca dels Majó
era petita, tan petita que alguns, amb sornegueria, deien que allò no arribava
a banc, sols era un tamboret. Estava en el carrer de Sant Antoni, gairebé al
front de l’ abocament del carrer d’Ibran, una travessia que enllaça l’esmentat
carrer de Sant Antoni amb el de Sant Agustí, lloc on, com hem dit tenien la
residència els Majó.
De l’antiga banca
Majó se’n diuen mil i una anècdotes. Expliquen els més vells que, a més de
guardar, prestar i fer rendibilitzar els diners, cosa que feien tots els bancs,
a can Majó també s’hi venien llegums de
tota mena. Arrenglerats a l’entrada de l’oficina, hi tenien tot un seguit de sacs replens de
mongetes, cigrons, llenties, faves i altres lleguminoses. Quan un client
mostrava interès per algun d’aquests productes, qualsevol dels tres germans
Majó abandonava la finestreta o la taula del seu despatx i servia a
l’interessat la quantitat sol·licitada d’un d’aquests productes agrícoles.
També expliquen que a la Banca Majó el capítol de despeses el tenien
meticulosament controlat. De paper gairebé no se’n gastava. Al damunt de cada
taula hi havia un requadre de marbre blanc de la mesura d’una rajola. Totes les
operacions matemàtiques es realitzaven a ma, amb un llapis i escrivint sobre la
superfície d’aquest marbre. Un cop obtingut el resultat, aquest, i sols aquest,
es transcrivia en llibre de comptabilitat i a la llibreta del client. Després,
amb un drap humit, es netejava l’esborrany i la mateixa rajola ja quedava
llesta per a la següent operació.
Des del domicili del
Majó fins al banc familiar hi havia exactament 150 metres, que és la llargària
que té el carrer d’Ibran. A començament de la dècada dels cinquanta, quan en Joan
tenia aproximadament deu anys, el seu pare, el senyor Francesc Majó va sofrir
un aparatós atracament a ma armada del qual en va sortir greument ferit. El
senyor Majó, igual que feia cada dia a la mateixa hora, recorria el carrer d’Ibran
en direcció a la oficina bancària. Portava a la ma una voluminosa cartera de
pell, suposadament farcida de bitllets. Quan estava a mig carrer, un home molt
jove, amb la cara tapada i esgrimint una pistola, li va exigir que entregués el
maletí. El banquer no es va acovardir, sinó tot el contrari, es va resistir als
requeriments del malfactor aferrant-se
com un pop a la seva cartera de mà. A causa de la seva tossuderia el financer
Majó va ser tirotejat i malferit, però se’n va sortir amb la seva: no li van
arravatar el porta folis.
L’assaltant va ser
identificat, detingut i engarjolat. Curiosament no es tractava de cap
arreplegat mogut per les imperioses necessitats que es vivien en aquells
difícils moments. Era el fill d’una acomodada família de la nostra ciutat que
s’havien enriquit a Amèrica i que, per tenir, tenien fins i tot majordom, un
luxe molt poc freqüent en els anys cinquanta.
Es de suposar que un
daltabaix familiar d’aquesta envergadura va deixar petja en la sensibilitat
d’un vailet de menys d’una dotzena d’anys. La pintoresca Banca Majó va tancar
les portes en el 1968, any que fou absorbit pel Banc de Mataró.
En Joan Majó i
Cruzate va ser alumne del col·legi dels Salesians, on hi va fer el batxillerat
i el preuniversitari, diuen que amb excel·lent aprofitament. Destacava, com era
d’esperar, en totes aquelles matèries relacionades amb els números. Sobretot en
càlcul i comptabilitat. Un cop enllestits els estudis secundaris, no sé si amb tragèdia
familiar o no, no va voler entrar en el món de la banca. Es va matricular a
l’Escola d’Enginyers Industrials de la U.P.C (Universitat Politècnica de
Catalunya), on hi va cursar la Carrera i, posteriorment, el Doctorat. Durant la
seva etapa d’estudiant universitari fou escollit delegat de curs i va entrar en
contacte amb el Partit Reagrupament Socialista, un grup socialdemocrata que
havia acabat de fundar en que encapçalava en Joan Pallach, un mestre de Girona.
El 16 de juliol de 1978 Reagrupament socialista
es va fusionar amb el Partit Socialista- Congrés i la Federació Catalana
del PSOE, constituint un nou partit que adoptarà el nom de PSC.
En la dècada dels
setanta en Joan Majó vivia a Barcelona. Era el lloc on hi tenia centralitzada
gairebé tota la seva feina professional i, també, la seva tasca gestora al
davant de l’Il·lustre Col·legi d’Enginyers Industrials, entitat de la que en va
ser degà des del 1970 al 1980.
En el 1979, quan es
van convocar les primeres eleccions municipals democràtiques, els socialistes
de Mataró, igual que la resta dels partits, es van trobar al davant d’un
dilema: qui posarien al capdavant de la llista. Aquest no podia ser un qualsevol. Calia que
fos una persona del partit, amb molt prestigi local, i si el tenia a nivell
nacional, encara millor. Que no tingués excessiva reputació de revolucionari ni
tampoc d’anticlerical. Cal recordar que sols feia tres anys que havia mort el
dictador i els sorolls de sabres ressonaven amb força. Molta gent estava
atemorida i el futur no es veia amb nitidesa. Els socialistes van arribar a la
conclusió que el mataroní ideal, el que reunia totes aquestes condicions era en
Majó, un socialdemòcrata procedent de l’ala més conservadora del partit, nascut
a l’elitista carrer de Sant Agustí, de reconeguda religiositat, fill de
banquers, enginyer de prestigi i, per si no n’hi havia prou, casat amb la Mª
Tesesa Crespo, una de les filles del qui va ser alcalde de Mataró amb en Franco
durant disset anys. Un home amb unes
característiques com aquestes era una garantia de que al nou ajuntament
democràtic no s’hi farien grans desgavellades.
Determinacions
similars a la de Mataró es van adoptar a moltes de les candidatures socialistes
de Catalunya. És el cas de Barcelona i de Girona on tan en Pasqual Maragall com
en Quim Nadal, a més de ser uns destacats socialistes, eren dos joves cadells
de l’alta burgesia local. El PSC, que tenia molt clar que calia evitar una
ruptura violenta amb l’anterior règim polític, va apostat incondicionalment a
favor d’una transició democràtica pacífica. La col·locació de gent ponderada al
davant de les alcaldies era una bona manera d’aconseguir-lo.
En Manel Mas, que
aleshores era el secretari general del PSC a la ciutat, va proposar a en Joan
Majó que acceptés encapçalar la candidatura socialista de la ciutat. En Majó va
acceptar, però imposant una condició. En el cas de què guanyessin i que
necessitessin el recolzament dels comunistes del PSUC per constituir el nou
govern, exigia que també fossin cridats alguns candidats de CiU, a fi d’evitar
la repetició d’un nou front popular com el de 1936.
Amb el fi de llimar
les asprors amb els sectors conservadors de la societat mataronina, en Joan
Majó, en el seu discurs de presentació, va recalcar que es sentia hereu dels
governs municipals de la República, fins la Guerra Civil. Aquesta última
puntualització, s’ha interpretat com una picada d’ullet a les famílies més
religioses de la ciutat, les quals no havien acabat de pair la passivitat amb
que els últims alcaldes republicans van afrontar la crema d’esglésies, de
convents, l’assassinat de religiosos i d’una manera especial la del rector de
Santa Maria, en Josep Samsó.
L’etapa d’alcalde que
li tocar viure a en Joan Majó va ser difícil. Es va veure obligat a reciclar un
funcionariat encasellat en la vella tradició franquista de la lentitud
burocràtica, l’absència d’explicacions i l’acostumat “Vuelva usted mañana” a la diligent i respectuosa atenció
ciutadana, pròpia d’una administració democràtica. En quant als contribuents es
va trobar davant de l’ancestral hàbit de
eludir l’obligació de pagar els impostos municipals i les multes de circulació.
També, en gran mesura, va intentar eliminar els favoritismes.
Quan es va fer càrrec
de l’alcaldia, es va trobar dos importants problemes ciutadans damunt de la
taula: el problema del port i el de la circulació per la Riera. Respecte al
port, hi havia dues posicions ciutadanes molts antagòniques. Les esquerres que creien
que el port era un projecte per els rics i volien conservar la platja davant de
la ciutat. També pensaven que els cabals necessaris per edificar una obra de
tanta envergadura eren necessaris per construir obres d’interès general i no un
caprici elitista. Entre els que pensaven així hi havia gairebé la totalitat del
PSUC i un bon nombre de militants socialistes.
Un bon sector de la
població creia que el lloc ideal per edificar el port era al davant mateix de
la ciutat. Aquests al·ludien el fet que ja, en el 1965, es va haver de
construir un espigó a la zona anomenada “El Callao”, per evitatar que les
onades de Llevant no es mengessin la platja.
Dos anys després un grup d’inversors mataronins va constituir la
Societat Club Nàutic de Mataró, erigint un majestuós edifici entre aquest
espigó i les instal·lacions del Centre Natació Mataró, en espera que, anys a
venir, la seva seu quedaria englobada dins l’emplaçament del futur port.
Repetides protestes i
manifestacions ciutadanes es va oposar a que el port s’ubiqués al davant mateix
de la ciutat, cosa que desproveiria Mataró de les seves cobejades platges.
Finalment el sentit comú es va imposar i
l’anhelat port es va construir a la zona de llevant del litoral mataroní,
deixant íntegres les platges del front marí de la ciutat. A hores d’ara,
gràcies a la depuradora d’aigües residuals i al constant crivellat de la sorra
que realitzen els Serveis Municipals, han esdevingut unes de les més apreciades
de Catalunya.
L’altre gran problema
que es va trobar en Joan Majó al damunt de la taula va ser el del trànsit rodat
pel centre històric de la ciutat. Tot i que en el 1965 ja s’havia clausurat el
tradicional tramvia que comunicava Mataró amb Argentona, que tants embussos de circulació havia ocasionat, el tràfic de
vehicles per la part antiga de la població havia esdevingut impossible.
L’alcalde pretenia convertir la Riera en zona per als vianants. Els comerciants
de la ciutat, encapçalats per l’activa Unió de Botiguers, es van oposar amb
tota mena d’arguments a les pretensions d’en Joan Majó. En el 1983 el nostre
personatge va haver d’abandonar el càrrec municipal, doncs el seu partit que li
tenia reservades unes funcions de molt més alta volada. El PSOE, no li va
deixar prou temps per veure, com alcalde, el seu somni de convertir la Riera en
zona de vianants.
En Felipe Gonzalez,
que aleshores era el president del govern, el dia 5 de juliol de 1985, el va
cridar a Madrid perquè assumís el càrrec de ministre d’Indústria i Energia,
seient que va ocupar fins el 25 de juliol de 1986. Després de la seva etapa
ministerial seguirà la seva carrera política a Madrid on serà nomenat diputat a
Corts pel PSC entre els anys 1986 i 1988.
Durant la seva
dilatada vida política i professional ha ocupat els següents càrrecs de
responsabilitat: Enginyer de la primera autopista de Catalunya, la que anava de
Barcelona a Mataró, inaugurada oficialment el 1969; Degà del Col·legi
d’Enginyers Industrials de Barcelona (1970-1980); Director General de la
Coorporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2004-2008). Actualment és director
d’Endesa a Catalunya; President de la Fundació Ernest Lluc i Vicepresident del
Cercle pel Coneixement de la Fundació Jaume Bufill i participa habitualment en
diferents tertúlies i debats de radio i de televisió.
Entre els seus
llibres publicats tenim:
2009 No m’ho crec (RBA Magrana)
2910 Després de tocar fons (RBA Magrana)
2011 Luz al final del tunel (RBA Magrana)
2013 El món que ve ...ja el tenim aquí (RBA Magrana)
La Banca Majó no va ser absorbida pel Santander el 1968 si no el 1961. Ho sé perquè hi vaig travallar com a "Botones" del 1961 al 1962. L'entitat es deia Banco de Mataró efectivament.
ResponEliminaAnecdota: El día que m'hi vaig presentar en varen fer un examen, prou exigent. Mentres l'estava fent, un del germans Majó, que tenia al costat em va dir: "Ei nano" si no entens quelcom preguntam-ho....
Perdona Jordi, si t'interessa, d'anècdotes durant aquest període (1961-1962)i respecte a l'entitat en tinc unas cuantas més...Algunes em semblan prou "sucoses". Un record als meus amics i empleats del "Banco de Mataró" en l'època:
ResponEliminaEn Suari,en Pla, en Torrent, el Manolo, el Prat i sobre tot el Roldós.