El meu pare

JOAQUIM CARBONELL I BOVER

En Quim Carbonell, el meu pare, va treballar de teixidor durant tota la seva vida, a pesar de que per vocació ell sempre havia desitjat ser mariner. Va néixer a Mataró el dia 1 de novembre del 1913 en el si d’una família petit burgesa dedicada a la indústria tèxtil. El seu pare, l’avi Quimet, regentava una tronada i anacrònica fàbrica tèxtil  que estava situada en el xamfrà que forma el carrer d’Isern amb el de Catalunya i que paradoxament havien batejat amb el pompós nom de “La Industrial de Mataró”.

Pel fet de ser l’únic fill masculí de can Carbonell, en Quim ja va venir al món portant un estigma al damunt: seria teixidor. De nen va estudiar al col·legi dels Escolapis de Santa Anna. Evidentment va cursar la branca de comerç, com feien tots els fills primogènits dels fabricants de Mataró. Entre els seus companys d’escola hi havia en Santiago Mayol i el seu germà Albert, el qui anys més tard seria el director general de la Caixa d’Estalvis Laietana, en Jaume Font “el Geparudet” que anys més tard regentaria el taller foneria que portava el seu nom i en Toribio, el sabater de la Rambla, l’amistat dels quals va mantenir durant tota la seva vida.

Tan bon punt va acabar els estudis de comerç, la família li va instal·lar una petita tauleta de despatx al costat de la del seu pare. Una tauleta que avui encara conservo i és la que he utilitzat per escriure aquestes línies.

Malgrat no haver pogut inscriure’s a l’Escola Nàutica de Barcelona i iniciar els estudis de Marineria, sempre es va mantenir en contacte amb la mar. De molt jove va adquirir una de les casetes de pescadors que hi havia arran la platja, en la zona que aleshores es coneixia com “La Mataroneta” i que actualment és el solar on hi ha l’aparcament del Club Natació Mataró. També va comprar una sòlida barca de pesca de més de quatre metres d’eslora que va batejar amb el nom de Pim-Tit. Una embarcació que tenia una línia molt marinera i navegava com un dofí. La barca tenia, però, un inconvenient: era un llagut gran i pesant. A causa de que a Mataró, en aquell moment, no hi havia port, una embarcació d’aquelles mesures, tant per avarar com per atracar a la sorra, necessitava l’ajut de varies persones. La gent, quan la veia arribar a la costa, desapareixia. Posteriorment, aprofitant algunes oportunitats va adquirir dues altres embarcacions més lleugeres. La ”Blanca” un llagut que en terra era molt més manejable que l’anterior i la “Sara”, un petit veler amb el casc de lona que, segons diuen, volava per damunt de les aigües.

Alguns anys més tard, a causa de que els cinc germans ens passàvem tot l’estiu pul·lulant per la platja, ens va construir un petit bot navegable amb la finalitat de què ens iniciéssim en la navegació. El feia a casa, a estones, damunt la taula del menjador. Era de fusta, però molt lleuger. Nosaltres mateixos el podíem transportar d’un lloc a l’altre sense l’ajuda de cap adult. El vam batejar amb el nom de “Cisqueta”, el mateix, però en diminutiu, que el de la mare. Amb la petita “Cisqueta” tots els de casa, i algun que altre cosí o amic, vam aprendre a navegar.

En aquells anys el pare practicava el busseig submarí. Aprofitant un petit bidó cilíndric de petroli es va enginyar un escafandre. Li va tallar una de les bases, va encaixa-hi un vidre i hi va soldar dues nanses laterals. Tant en el pectoral com en el espatller hi va collar una pesada planxa de plom. Des de la coberta d’en “Pim-Tit”, amb una manxa manual d’aquelles que utilitzaven en els tallers mecànics per inflar les rodes dels automòbils, uns amics, a través d’una manguera de goma, li injectaven aire a pressió. Actualment,  ja entrats en el segle XXI, aquell giny pot semblar una andròmina, però la veritat és que funcionava.

Sembla ser que el pare va ser un dels pioners que va practicar la fotografia submarina a Catalunya. Emplomant sis vidres, de la mateixa manera que ho feien els constructors de vitralls medievals, va fer un cub transparent. La tapa no estava emplomada, estava emmarcada per una junta de goma, cosa que permetia l’estanquitat de l’artifici. A l’interior del cub hermètic hi col·locava una antiga cambra de fotografiar Kodak, una d’aquelles antigalles que anaven equipades amb una manxa en forma d’acordió i que es podien accionar a distància gràcies a un cable flexible adaptat al disparador. La part externa del cable anava introduït dins d’una pera de goma, de les que fa anys s’utilitzaven per injectar lavatives als nens, que s’acoblava hermèticament a un dels laterals del recipient. El meu germà Quim, a més de la vetusta cambra, encara conserva una d’aquelles fotografies submarines fetes pel pare.

Molts dissabtes per la tarda anàvem a buscar musclos i a pescar pops a la desapareguda platja del Morrell, aquella recollida caleta que hi havia a mig camí de Llavaneres, just al davant de on hi ha ara l’Hotel Castell de Mata. L’indret tenia la peculiaritat de posseir una plataforma de roca submergida sota el mar a escassament un pam de la superfície aquosa, cosa que ens permetia caminar pel damunt de les aigües, de la mateixa manera que, segons diuen, havia fet Jesús en el llac Tiberiades.

Com si fóssim un ramat d’ànecs hi anàvem caminant, ordenats en filera, des del més petit al més gran. Tots cinc amb el cap cobert amb una pallola d’ala ample i seguint la vorera dreta de la via del tren. El pare ens seguia tancant la fila. Sempre anava carregat amb un ample sarró de punt a l’esquena que recordava les clàssiques bosses de pa. Del sarró hi sobresortia una llarga fitora acabada en forma de trident. A la mà esquerra hi duia el seu inseparable pot de llauna replena d’escates de tabac de la marca “Picadura Selecta” amb la que es cargolava uns espellofats cigarrets que li cremaven totes les camises.

Al cap, el pare no hi duia pallola. Se’l cobria amb un barret de cotó dels que se’n deien de pescador. Un d’aquells que actualment els sibarites en diuen Kostalde i els porta, fins i tot, el genial Woody Alen. El nostre pare, del seu, en deia “el tarot” i se l’encasquetava sempre que baixava a mar. A ple estiu, sovint, xopava el tarot amb aigua de mar i així, segons ell, es mantenia la closca més fresca.

A la platja del Morrell els Carbonell érem feliços. Els vailets hi jugàvem, nedàvem, ens capbussàvem, collíem musclos, pegellides, crancs i cargols. Mentrestant , el pare amb la seva fitora  pescava pops, arreplegava musclos i, si hi havia molta sort, recollia alguna que altra despistada llagosta.

Aquella vocació marinera del pare la vam heretar  els seus cinc fills. Tots, menys un servidor que sempre ha anat de gorra, en algun moment o altre de la seva vida, ha posseït una embarcació. Tots, també, vam practicar la natació i el submarinisme. Actualment, entre els nets de l’avi “Quim” han sortit diversos nedadors, navegants, mariners i submarinistes, alguns d’ells professionals. No crec que tot això sigui per casualitat, alguna cosa de tipus genètic o antropològic hi deu haver.

L’anacrònica “Industrial de Mataró” se’n va anar a fer punyetes. Els pares, de la mateixa manera que els hi va passar a centenars de mataronins, es van haver d’espavilar. Van muntar un petit negoci familiar en el menjador de casa i es va posar a treballar a mans. El “treballar a mans” és una expressió genuïnament mataronina que significa treballar més o menys d’amagatotis al servei d’altres empreses legalment constituïdes. A Mataró, durant aquells anys de severes dificultats econòmiques treballaven a mans fins i tot les dones dels guàrdies civils, algunes ho feien a l’interior de la caserna.

Per sort el menjador de casa era gran i hi van poder instal·lar un petit taler circular del tipus “Bonamí” que gairebé funcionava les vint-i-quatre hores del dia, del qual se’n encarregava el pare. També hi van encabir una bobina per desenredar les troques i una conera “Alarona” fabricada a Mataró que controlaven la mare i la senyora Encarnació, una veïna. Aquestes dues màquines filadores eren les que preparaven el fil de cotó amb el que posteriorment teixiria el pare. Nosaltres, els germans, que encara érem uns vailets amb calces curtes, quan plegàvem de l’escola i sobretot els caps de setmana, enfilats damunt d’uns tamborets i a canvi d’una minsa propina els ajudàvem. A mi, aquella feina no em desagradava. Sempre he cregut que els milers de vegades que vaig haver de practicar el nus del teixidor durant la meva infantesa em van proporcionar una agilitat als dits que, posteriorment, m’ha sigut de gran utilitat en la vida professional. Doncs, com és sabut, els cirurgians de la meva època de nuar fils ens en fèiem un tip.

Els germans ens vam anar fent grans i progressivament tots ens vam emancipar de casa. El pare va seguir treballant amb els telers i baixant sovint a mar fins que li va arribar l’hora de la jubilació. Quan va  assolir la setantena  una greu malaltia se’l va emportar d’aquest món.

Sé, perquè el vaig haver de tractar com a fill i com a metge, que durant els seus darrers mesos l’home va patir molt. Però això si: mai no li vaig sentir articular ni una queixa.