JOAN ANTONI BARÓN I ESPINAR
En Joan Antoni Barón
i Espinar ha estat un membre del Consistori Municipal de Mataró durant 20 anys
consecutius, set com alcalde de la ciutat, onze com regidor i dos com cap de
l’oposició.
Va néixer a Melilla
el dia de reis del 1955, ciutat on hi va residir fins els nou anys d’edat. En
el 1967, quan tenia dotze anys, es va instal·lar a Mataró, lloc on hi ha residit fins
l’actualitat. En aquesta població hi va
acabar els seus estudis de batxillerat i hi va iniciar la seva vida laboral,
treballant en una fàbrica de botons. Posteriorment es va llicenciar en Biologia
a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se en Botànica.
Des de molt jove es
va integrar a la vida associativa local,
practicant diverses activitats. Ha
format part, entre altres organitzacions, de la Comunitat Cristiana de l’Escola
Escolàpia de Santa Anna, va ser monitor a les colònies d’estiu del col·legi de
Santa Anna a la Vall de Pineta i actualment és membre de l’Agrupació Científico-Excursionista,
del Moviment Educatiu del Maresme, de la Secció de Ciències del Museu, de la delegació
mataronina del Partit Socialista de Catalunya, de la colla castellera “Els
Capgrossos de Mataró” i, molt posteriorment, en el 2006, va ser nomenat President
d’Honor dels Armats de Mataró.
A més de la política,
la seva altre gran passió ha estat la docència. Per la qual cosa, des de molt
jove, va entrar a treballar com a professor a l’Institut d’Ensenyament
Secundari del Camí del Mig, on hi ha treballat com a docent i, posteriorment, com
a Director fins el moment de la seva jubilació.
En el 1995 va ser
nomenat regidor a l’Ajuntament de Mataró com a membre destacat de les llistes
socialistes que encapçalava en Manuel Mas, una responsabilitat que va assumir
fins el 2003. Durant aquest llarg període de regidor es va encarregar
successivament de gairebé totes les carteres municipals. Va ser el responsable
de la policia, d’educació, d’esports, de serveis personals, de la via pública i
dels serveis territorials. O sigui, va haver de fer tots els papers de l’auca.
Un dels principals problemes
amb els que es va haver d’enfrontar durant els seus anys de regidor municipal
va ser el conflicte dels parquímetres del barri de Cerdanyola. El dia 23 de
març del 2002, sent en Joan Antoni Barón el regidor encarregat de la via
pública, el consistori va intentar posar en funcionament el pla d’ampliació de
les àrees de zona blava de Mataró, tarifa que fins aquell moment sols
s’aplicava en el centre de la ciutat i aleshores es pretenia expandir als
barris de Cerdanyola i de Rocafonda.
Nombrosos veïns de
Cerdanyola s’hi van oposar fermament. A base de proclames, sorolloses
manifestacions i centenars de pancartes penjades dels balcons, van evitar que
entressin en funcionament els parquímetres
de l’Avinguda de La Gatassa i la d’en Puig i Cadafalch, les dues zones
previstes per fer-ho. Diversos
parquímetres van ser deixats fora d’ús, injectant silicona a les seves ranures.
Una d’aquestes màquines espenedores de tiquets, va ser fins i tot decapitada,
arrancant la carcassa metàl·lica de la base de formigó que la sustentava. De
tot allò ja han passat molts anys i,
finalment, tant el temps com la raó han acabat posant totes les coses al seu
lloc.
En les eleccions
municipals del 2004, en Joan Antoni Barón és elegit Alcalde de Mataró, succeint
a en Manel Mas, un socialista com ell que, els del seu partit, van considerar
convenient catapultar-lo a Madrid, donant-li un escó al Congrés dels Diputats.
El nou alcalde va aconseguir
formar govern municipal gràcies al suport que li van oferir els comunistes de
ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya).
En Barón va ostentar
el càrrec d’alcalde durant set anys. Van ser uns anys econòmicament molt difícils.
El seu nomenament va coincidir amb l’esclat de la crisi del 2004, davallada
econòmica que a la nostra ciutat es va viure amb una intensitat molt peculiar:
primer va ser la caiguda en picat de la indústria tèxtil i immediatament després
la de la construcció, els dos grans motors econòmics de Mataró. A més, les
escasses subvencions econòmiques de l’Estat i de la Generalitat arribaven a
l’ajuntament en comptagotes. Van començar les retallades. Molts comerços i
empreses es van veure obligats a tancar les portes i les arques municipals se’n
van ressentir. Les grans obres públiques que havien caracteritzat a les
anteriors alcaldies, com són el port, la via Europa, el Parc Central i la
urbanització de moltes places i avingudes van passar a formar part de la
història.
Un dels grans
conflictes que en Joan Antoni Antoni Barón es va haver d’encarar durant els
anys d’alcaldia, i que per cert va saber resoldre molt bé, va ser el de la
convivència multiètnica i multicultural que es va donar en alguns barris de
Mataró. Ho va fer amb paciència, constància, extrema discreció i sense
escarafalls de cap mena, En aquesta tasca va tenir la col·laboració
inestimable del Moviment educatiu del
Maresme i amb ell el de tots els ensenyants de la ciutat. L’escola va ser el principal nucli integrador
de les diferents tradicions culturals que convivien a la ciutat. Una tolerància
que a través dels nens es va propagar a les seves famílies.
Malgrat la migradesa
pressupostària municipal, i en contra de l’opinió d’un respectable sector de la
població, en Joan Barón va tenir la gosadia d’apostar a favor de dos grans
projectes multimilionaris: la urbanització del Rengle amb la creació del
Tecnocampus i la implantació d’una sucursal del “Corte Inglés” en el centre de la ciutat. El primer projecte, el de
la gestació del Tecnocampus, avui ja és una realitat. El Tecnocampus és una
organització sense afany de lucre promoguda per l’Ajuntament de Mataró i el
Consell Comarcal del Maresme que aglutina i coordina entre si diferents estudis
universitaris i un parc empresarial. Es materialitza en un gran edifici on la
Universitat i la empresa es donen la mà per treballar en comú. El projecte ha representat una inversió
econòmica important. Però, de moment, ja està proporcionant a la ciutat, entre
personal docent, administratius i personal de serveis, més de dos-cents llocs
de treball.
Respecte a la
construcció d’un “Corte Inglés” a Mataró, hem de dir que és un problema que a
hores d’ara encara no està totalment resolt. A donat lloc a molts maldecaps i a
molts enfrontaments entre els ciutadans i l’erari públic, que, de moment, ja ha afluixat més de dos milions d’euros. Tant
l’Ajuntament com el propi Joan Antoni Barón, a causa d’aquest afer, s’han hagut
de presentar davant del jutge per donar explicacions. Però de col·locar la
primera pedra al nou edifici, de moment, res de res.
Els favorables a la
seva construcció pensaven que la vinguda d’aquest important edifici comercial
al centre de la nostra ciutat representaria una dinamització dels altres
negocis locals, a la vegada crearia prop d’un miler de llocs de treball. Un
factor, aquest últim, que cal tenir present en uns moments de gran atur laboral
com els que estàvem vivint. Els comerciants de la ciutat no pensaven igual. Són
de l’opinió que la competència que representaria una àrea comercial d’aquesta
envergadura al centre de Mataró acabarà d’ensorrar al petit botiguer local.
Els detractors dels
projecte al·legaven que la seva acceptació ha representava una submissió de
l’Ajuntament davant els interessos econòmics del gran capital. Una claudicació
que ha permès el derrocament del vell edifici de Can Fàbregas, segons ells un dels pocs patrimonis històrics
que quedaven de l’antiga construcció indústrial de Mataró. L’Ajuntament es va justificar
dient que Can Fàbregas no es va derrocar, sinó que es va desmuntar i enumerar
pedra a pedra a mesura que es desfeia l’edifici, per, més endavant, reedificar
l’antiga fàbrica en un solar més adient.
En un primer moment
va semblar que sí, que l’antiga fàbrica
es reconstriria. Segons un acord signat entre l’ajuntament i “El Corte Inglés”
aquest centre comercial seria qui finançarà l’edificació de la futura “Casa de
Cultura Popular”. Asseguraven que ho farien un cop s’hagi iniciat l’alçament de
l’estructura del seu propi establiment. De moment, ja s’ha adquirit i condicionat el solar on
s’ubicarà el nou edifici de Can Fabregas.
Darrerament, una
explosiva sentència judicial ha donat la raó als que s’oposaven a la
requalificació d’aquells terrenys com a
zona comercial. Tot el projecte ha quedat a l’aire. El mal ja està fet. Ara,
ningú sap com posar punt i final a aquest desagradable conflicte que ja fa
massa anys que dura.
Contràriament a la
opinió que moltes enquestes presagiaven, a les eleccions municipals del 2012
els socialistes van perdre l’alcaldia de Mataró i en Joan Antoni Barón va haver
de passar a l’oposició. Ni ell, ni el
seu partit s’ho esperaven. Segons han manifestat alguns comentaristes quan va
acceptar el càrrec de cap de l’oposició ho va fer amb molta dignitat.
Expliquen, els que van veure quan retirava els seus objectes personals del
despatx de l’alcaldia, que quan va despenjar dues il·lustracions que tenien un
gran significat sentimental per ell aquestes no estaven clavades a la paret. Sols
es trobaven recolzades damunt d’un prestatge. Un fet que demostra la percepció
de provisionalitat que en Barón tenia del seu càrrec d’alcalde. Aquestes dues
reproduccions que en Joan Antoni Barón tenia en un lloc destacat del seu
despatx, són les mateixes que molts mataronins tenim en algun lloc de casa
nostra. Una és el pòster que va pintar en Manuel Cusachs en commemoració del centenari de la fundació
dels “Científics” i l’altra, una
fotografia de la Pica d’Estats.
El dia 5 de març del
2014 en Joan Antoni Barón i Espinar va anunciar que al final de la legislatura,
per motius personals, abandonaria la
política activa. També va declarar-se políticament descol·locat i va dir que
optava per “deixar pas a una gent amb una visió més entusiasta de la realitat”.
Així ho va fer, i va retornar a la seva altra gran passió. Es va reincorporar
com a mestre al mateix institut on vint anys abans havia sortit.
