Joan Antoni Barón

JOAN ANTONI BARÓN I ESPINAR

En Joan Antoni Barón i Espinar ha estat un membre del Consistori Municipal de Mataró durant 20 anys consecutius, set com alcalde de la ciutat, onze com regidor i dos com cap de l’oposició.

Va néixer a Melilla el dia de reis del 1955, ciutat on hi va residir fins els nou anys d’edat. En el 1967, quan tenia dotze anys, es va instal·lar  a Mataró, lloc on hi ha residit fins l’actualitat.  En aquesta població hi va acabar els seus estudis de batxillerat i hi va iniciar la seva vida laboral, treballant en una fàbrica de botons. Posteriorment es va llicenciar en Biologia a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se en Botànica.

Des de molt jove es va integrar a la vida  associativa local, practicant diverses activitats.  Ha format part, entre altres organitzacions, de la Comunitat Cristiana de l’Escola Escolàpia de Santa Anna, va ser monitor a les colònies d’estiu del col·legi de Santa Anna a la Vall de Pineta i actualment és membre de l’Agrupació Científico-Excursionista, del Moviment Educatiu del Maresme, de la Secció de Ciències del Museu, de la delegació mataronina del Partit Socialista de Catalunya, de la colla castellera “Els Capgrossos de Mataró” i, molt posteriorment, en el 2006, va ser nomenat President d’Honor dels Armats de Mataró.

A més de la política, la seva altre gran passió ha estat la docència. Per la qual cosa, des de molt jove, va entrar a treballar com a professor a l’Institut d’Ensenyament Secundari del Camí del Mig, on hi ha treballat com a docent i, posteriorment, com a Director fins el moment de la seva jubilació.

En el 1995 va ser nomenat regidor a l’Ajuntament de Mataró com a membre destacat de les llistes socialistes que encapçalava en Manuel Mas, una responsabilitat que va assumir fins el 2003. Durant aquest llarg període de regidor es va encarregar successivament de gairebé totes les carteres municipals. Va ser el responsable de la policia, d’educació, d’esports, de serveis personals, de la via pública i dels serveis territorials. O sigui, va haver de fer tots els papers de l’auca.

Un dels principals problemes amb els que es va haver d’enfrontar durant els seus anys de regidor municipal va ser el conflicte dels parquímetres del barri de Cerdanyola. El dia 23 de març del 2002, sent en Joan Antoni Barón el regidor encarregat de la via pública, el consistori va intentar posar en funcionament el pla d’ampliació de les àrees de zona blava de Mataró, tarifa que fins aquell moment sols s’aplicava en el centre de la ciutat i aleshores es pretenia expandir als barris de Cerdanyola i de Rocafonda.

Nombrosos veïns de Cerdanyola s’hi van oposar fermament. A base de proclames, sorolloses manifestacions i centenars de pancartes penjades dels balcons, van evitar que entressin en funcionament els  parquímetres de l’Avinguda de La Gatassa i la d’en Puig i Cadafalch, les dues zones previstes per fer-ho.  Diversos parquímetres van ser deixats fora d’ús, injectant silicona a les seves ranures. Una d’aquestes màquines espenedores de tiquets, va ser fins i tot decapitada, arrancant la carcassa metàl·lica de la base de formigó que la sustentava. De tot allò  ja han passat molts anys i, finalment, tant el temps com la raó han acabat posant totes les coses al seu lloc.

En les eleccions municipals del 2004, en Joan Antoni Barón és elegit Alcalde de Mataró, succeint a en Manel Mas, un socialista com ell que, els del seu partit, van considerar convenient catapultar-lo a Madrid, donant-li un escó al Congrés dels Diputats.

El nou alcalde va aconseguir formar govern municipal gràcies al suport que li van oferir els comunistes de ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya).

En Barón va ostentar el càrrec d’alcalde durant set anys. Van ser uns anys econòmicament molt difícils. El seu nomenament va coincidir amb l’esclat de la crisi del 2004, davallada econòmica que a la nostra ciutat es va viure amb una intensitat molt peculiar: primer va ser la caiguda en picat de la indústria tèxtil i immediatament després la de la construcció, els dos grans motors econòmics de Mataró. A més, les escasses subvencions econòmiques de l’Estat i de la Generalitat arribaven a l’ajuntament en comptagotes. Van començar les retallades. Molts comerços i empreses es van veure obligats a tancar les portes i les arques municipals se’n van ressentir. Les grans obres públiques que havien caracteritzat a les anteriors alcaldies, com són el port, la via Europa, el Parc Central i la urbanització de moltes places i avingudes van passar a formar part de la història.

Un dels grans conflictes que en Joan Antoni Antoni Barón es va haver d’encarar durant els anys d’alcaldia, i que per cert va saber resoldre molt bé, va ser el de la convivència multiètnica i multicultural que es va donar en alguns barris de Mataró. Ho va fer amb paciència, constància, extrema discreció i sense escarafalls de cap mena, En aquesta tasca va tenir la col·laboració inestimable  del Moviment educatiu del Maresme i amb ell el de tots els ensenyants de la ciutat.  L’escola va ser el principal nucli integrador de les diferents tradicions culturals que convivien a la ciutat. Una tolerància que a través dels nens es va propagar a les seves famílies.

Malgrat la migradesa pressupostària municipal, i en contra de l’opinió d’un respectable sector de la població, en Joan Barón va tenir la gosadia d’apostar a favor de dos grans projectes multimilionaris: la urbanització del Rengle amb la creació del Tecnocampus i la implantació d’una sucursal del “Corte Inglés” en el centre de la ciutat. El primer projecte, el de la gestació del Tecnocampus, avui ja és una realitat. El Tecnocampus és una organització sense afany de lucre promoguda per l’Ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal del Maresme que aglutina i coordina entre si diferents estudis universitaris i un parc empresarial. Es materialitza en un gran edifici on la Universitat i la empresa es donen la mà per treballar en comú.  El projecte ha representat una inversió econòmica important. Però, de moment, ja està proporcionant a la ciutat, entre personal docent, administratius i personal de serveis, més de dos-cents llocs de treball.

Respecte a la construcció d’un “Corte Inglés” a Mataró, hem de dir que és un problema que a hores d’ara encara no està totalment resolt. A donat lloc a molts maldecaps i a molts enfrontaments entre els ciutadans i l’erari públic, que, de moment,  ja ha afluixat més de dos milions d’euros. Tant l’Ajuntament com el propi Joan Antoni Barón, a causa d’aquest afer, s’han hagut de presentar davant del jutge per donar explicacions. Però de col·locar la primera pedra al nou edifici, de moment, res de res.

Els favorables a la seva construcció pensaven que la vinguda d’aquest important edifici comercial al centre de la nostra ciutat representaria una dinamització dels altres negocis locals, a la vegada crearia prop d’un miler de llocs de treball. Un factor, aquest últim, que cal tenir present en uns moments de gran atur laboral com els que estàvem vivint. Els comerciants de la ciutat no pensaven igual. Són de l’opinió que la competència que representaria una àrea comercial d’aquesta envergadura al centre de Mataró acabarà d’ensorrar al petit botiguer local.

Els detractors dels projecte al·legaven que la seva acceptació ha representava una submissió de l’Ajuntament davant els interessos econòmics del gran capital. Una claudicació que ha permès el derrocament del vell edifici de Can Fàbregas,  segons ells un dels pocs patrimonis històrics que quedaven de l’antiga construcció indústrial de Mataró. L’Ajuntament es va justificar dient que Can Fàbregas no es va derrocar, sinó que es va desmuntar i enumerar pedra a pedra a mesura que es desfeia l’edifici, per, més endavant, reedificar l’antiga fàbrica en un solar més adient.

En un primer moment va semblar que sí,  que l’antiga fàbrica es reconstriria. Segons un acord signat entre l’ajuntament i “El Corte Inglés” aquest centre comercial seria qui finançarà l’edificació de la futura “Casa de Cultura Popular”. Asseguraven que ho farien un cop s’hagi iniciat l’alçament de l’estructura del seu propi establiment. De moment,  ja s’ha adquirit i condicionat el solar on s’ubicarà el nou edifici de Can Fabregas.

Darrerament, una explosiva sentència judicial ha donat la raó als que s’oposaven a la requalificació d’aquells terrenys  com a zona comercial. Tot el projecte ha quedat a l’aire. El mal ja està fet. Ara, ningú sap com posar punt i final a aquest desagradable conflicte que ja fa massa anys que dura.

Contràriament a la opinió que moltes enquestes presagiaven, a les eleccions municipals del 2012 els socialistes van perdre l’alcaldia de Mataró i en Joan Antoni Barón va haver de passar a l’oposició.  Ni ell, ni el seu partit s’ho esperaven. Segons han manifestat alguns comentaristes quan va acceptar el càrrec de cap de l’oposició ho va fer amb molta dignitat. Expliquen, els que van veure quan retirava els seus objectes personals del despatx de l’alcaldia, que quan va despenjar dues il·lustracions que tenien un gran significat sentimental per ell aquestes no estaven clavades a la paret. Sols es trobaven recolzades damunt d’un prestatge. Un fet que demostra la percepció de provisionalitat que en Barón tenia del seu càrrec d’alcalde. Aquestes dues reproduccions que en Joan Antoni Barón tenia en un lloc destacat del seu despatx, són les mateixes que molts mataronins tenim en algun lloc de casa nostra. Una és el pòster que va pintar en Manuel Cusachs  en commemoració del centenari de la fundació dels “Científics” i  l’altra, una fotografia de la Pica d’Estats.

El dia 5 de març del 2014 en Joan Antoni Barón i Espinar va anunciar que al final de la legislatura, per motius personals,  abandonaria la política activa. També va declarar-se políticament descol·locat i va dir que optava per “deixar pas a una gent amb una visió més entusiasta de la realitat”. Així ho va fer, i va retornar a la seva altra gran passió. Es va reincorporar com a mestre al mateix institut on vint anys abans havia sortit.

Salvador Milà

SALVADOR MILÀ I SOLSONA

En Salvador Milà ha estat un dels polítics mataronins de més alta volada d’aquests darrers cinquanta anys. S’ha passat més de mitja vida ficat dins els cercles on es remenen les cireres. Ha intimat i tractant de tu a tu amb els més alts dignataris del país. Malgrat això no se li han pujat excessiblement les ínfules. Continua essent un home senzill, accessible i molt amic dels seus amics. No és infreqüent trobar-lo a qualsevol indret de la ciutat parlant amb algun veterà obrer de la construcció o amb una antiga bobinadora de Can Marfà, antics companys seus de Rocafonda.

En Milà va néixer a Barcelona l’any 1953, però tota la seva infantesa, joventut, activitats polítiques  i professionals les ha portat a terme residint a Mataró.

Quan era molt jove ja destacava entre la gent de la seva generació per la intensa activitat política i social que desenvolupava dins la inquieta Associació de Veïns del barri de Rocafonda, entitat de la que va ser Secretari durant bastants anys. En aquella època de clandestinitat en Milà col·laborava amb alguns partits polítics d’esquerres. Va flirtejar amb Bandera Roja i amb el PSUC. Però no és fins el 1975, el mateix any que es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona, obtenint, per cert, el Premi extraordinari de final de carrera, que no va entrar com militant de l’encara il·legal PSUC. Partit, on des de les hores ha estat membre de la seva Comissió Executiva i del seu Consell Nacional, uns càrrecs que posteriorment ha seguit ocupant en el si d’ICV.

Professionalment en Milà s’ha dedicat a l’advocacia. Les seves especialitats són el dret administratiu, l’urbanístic i el civil. També ha estat l’assessor legal de diversos ajuntaments del Maresme. Des de fa anys regenta un acreditat bufet d’advocats de la nostra ciutat.

Malgrat no ser aquesta la seva especialitat professional, quan ha calgut, en Salvador Milà ha participat com advocat i com a home públic en la defensa de diferents conflictes de caire polític i social. Entre aquests, un dels més coneguts va ser el recolzament als membres de l’Ajuntament d’Arenys de Munt quan van ser acusats per l’advocacia de l’Estat de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. En aquella ocasió, tot i que en Milà era diputat al Parlament de Catalunya, va voler acompanyar a l’alcalde Carles Mora davant la jutgessa del jutjat Nº 14 de Barcelona.

En motiu de les primeres eleccions municipals democràtiques va ser anomenat regidor d’urbanisme a l’Ajuntament de Mataró. Govern de coalició que encapçalava el socialista Joan Majó.  Aquesta responsabilitat política en Milà la va exercir durant dues etapes electorals. En el 1984 quan els socialistes van guanyar les eleccions municipals amb majoria absoluta no van precisar  del recolzament dels comunistes. Conseqüentment el nostre personatge es va veure obligat a passar a l’oposició.

En els següents comicis electorals, si va presentar com a cap de llista, però aquest cop no com a representant dels comunistes, sinó per la recent fundada Iniciativa per Catalunya Verds, una federació de partits integrada per l’antic PSUC, el PCC o Partit Comunista de Catalunya i per l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra.                                                                                                                                 

Els socialistes de Mataró, en els comicis electorals del 1991, van perdre la majoria absoluta i per poder formar govern van haver de recórrer novament als regidors d'ICV. En Milà serà nomenat titular de la regidoria d'urbanisme, una responsabilitat que mantindrà durant set anys. Aquesta va ser una època molt brillant per en Salvador.

 Malgrat la incomprensió d'un sector nombrós de la ciutadania, entre els qui si contava el que avui escriu aquestes línies, el jove polític va transformar la ciutat. Gràcies al la seva tenacitat, l’Ajuntament va dissenyar i edificar el nou Parc Central i la Via Europa, dues estructures que van cohesionar Mataró. Amb la construcció de la Via Europa va aconseguir que una sèrie de barris com són la Llàntia, Cirera i Cerdanyola,  que fins aquell moment estaven disgregats del nucli urbà, avui estiguin plenament integrats a la ciutat. Tot gràcies a la visió urbanística d'en Milà i a la seva peculiar tossuderia. Un altre factor que va jugar un gran paper en la integració social dels barris i dels ciutadans mataronins va ser l’interès que va posar aquell consistori per reformar la xarxa de transport urbà. Un entramat  d’autobusos que fins aleshores havia estat una mica deixat a la mà de Déu.

Actualment, degut a la visió panoràmica que ens ha proporcionat la gairebé vintena d’anys passats, quan observem les dificultats circulatòries que s’ocasionen a  l'entrada nord de la ciutat, evidenciem que sense existir la Via Europa, aquest accés nord seria un permanent caos.

Quan en Pasqual Maragall va ser nomenat President de la Generalitat de Catalunya el va cridar i nomenar Conseller de Medi Ambient i Habitatge del seu govern. Una responsabilitat de la que se’n farà càrrec durant els dos comandaments  d’aquest president i de la que en serà ratificat una tercera vegada pel seu successor en Josep Montilla.

La tasca que en Milà va portar a terme durant els set anys que va realitzar a la Conselleria va ser altament positiva.

Però, en el moment que Convergència i Unió, aleshores encapçalada per l’Atur Mas va guanyar les eleccions del 2010 el polític mataroní va deixar les tasques de comandament i va centrar seva tota la seva dedicació a l’activitats parlamentaria. En el Parlament de Catalunya hi serà noment president de la Comissió de justícia i membre de la Comissió Europea.

Essent parlamentari, va ser multat pel jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco per no presentar-se a declarar com testimoni en la denúncia d’assetjament a alguns parlamentaris que havia denunciat el sindicat conservador Manos límpias. Li va imposar una sanció de 200 euros i el va amenaçar amb la detenció si al cap d’una setmana no compareixia davant seu a l’Audiència de Nacional de Madrid.

Avalat per 171 militants d’ICV, en el 2013 es va presentar a les primàries per ocupar un escó al Parment Europeu, en substitució d’en Raül Romeva. No va ser escollit. Amb un marge de vots del 64% va guanyar el seu contrincant, l’Ernest Urtasun.

Quan l’Ada Colau va prendre possessió de l’alcaldia de Barcelona el va nomenar director de Presidència de l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona). Un càrrec de confiança, molt cobejat i d’alta responsabilitat  que en Salvador està exercint en aquest moment.

Eduard Alcoy

EDUARD ALCOY I LÀZARO

L’Eduard Alcoy ha estat un dels pintors més destacats dins de l’avantguardisme català posterior a la guerra civil. Va néixer a Barcelona el dimecres dia 5 de febrer del 1930, segons diuen, una de les setmanes més fredes del segle passat.

 Tot i no haver vist les seves primeres  primeres llums a la nostra ciutat, la major part de la seva activitat artística la va desenvolupar a Mataró, raó per la qual, gairebé tothom el considera un mataroní il·lustre. De vailet va iniciar els seus estudis a les Escoles Franceses i d’immediat, durant la guerra civil, ho va fer a la popular escola racionalista Ferrer i Guàrdia, un centre laic, lliurepensador, on es fomentaven les activitats artístiques i el descobriment del medi natural. A la Ferrer i Guàrdia no hi havien exàmens, tampoc cap mena de premis ni de càstigs. Segurament aquesta mena d’ensenyament va exercir una poderosa influència en el temperament obert, tolerant, poc convencional, bohemi i un xic llibertari de l’Eduard Alcoy. Acabada la guerra, quan ja tenia 10 anys, va entrar al Col·legi Ramón Llull, que estava molt a prop del seu domicili, doncs aleshores l’Alcoy vivia al carrer Diputació 424. En aquest nou centre escolar va tenir de professor de dibuix a en Joaquim Costa, un personatge que, segons sembla, va ser un important condicionador de la seva futura dedicació a  les Belles Arts.

Entre els1catorze i els quinze anys es va iniciar en la pràctica del dibuix i de la pintura. Generalment pintava a casa, però sovint surt al carrer a practicar el natural. Freqüenta el Parc de la Ciutadella on hi dibuixa els animals del zoològic. També recull molts esbossos dels monuments històrics de la ciutat, entre altres ens ha deixat nombrosos apunts  de la catedral. També va practicar el dibuix del nu femení, per la qual cosa sembla que va fer algunes escapades furtives a Llotja.

Durant els anys 1946 i1948 es va matricular a Llotja, on hi estudiarà dibuix, pintura i, més endavant hi aprendrà gravat. En aquesta primera època, l’Alcoy es dedica gairebé en exclusivitat a les representacions figuratives.

En l’evolució artística del nostre personatge podem diferenciar tres tendències molt diferenciades: una primera etapa figurativa, després una època informalista i finalment un retorn a la figuració.

Segons opinen els crítics, durant el seu primer període artístic, el figuratiu, en l’obra de l’Alcoy s’hi aprecia una clara influència d’alguns importants dibuixants catalans que l’havien precedit. Entre aquests, en Pau Picasso, en Ricard Opisso, en Joan Junceda i en Xavier Nogués. En el que respecte a la pintura, els seus referents sembla que van ser l’ Isidre Nonell, en Joan Miró, el grup “Dau al Set” i el pintor d’origen Mataroní, en aquell moment establert a França, en Joaquim  Torres García.

En el 1950, quan sols tenia 20 anys, va exposar per primera vegada en públic. Ho va fer a la Sala el Pino de l’Avinguda de la Diagonal de Barcelona. Es tractava d’una exposició col·lectiva que va organitzar conjuntament amb els seu amic Hernandez Pijoan, el que seria catedràtic i degà de la facultat de Belles Arts de Barcelona, amb en Lapuyade i amb l’Esteve Llopart. Aquest grup, junt amb el mataroní Lluís Terricabres “en Terri”, són els que formarien el grup d’artistes i intel·lectuals Inter-nos.

Des d’aquesta primera exposició feta a la sala el Pino, el compromís de l’Eduard Alcoy amb la pintura ja quedarà signat per sempre més. En el desembre d’aquest mateix any, aquesta vegada ampliada amb la presència d’en Garcia Estaragués, d’en Joan Sandalines, de l’Enric Molina i d’en David Escoda els de l'Inter-nos van exposar a la “Tasca de la Senyora Maria” i, en el 1954, a la Sala “Jardín”: anaven llançats!

A partir de l’any 1955, tant ell com el seu inseparable amic Joan Hernández Pijoan van trencar amb el figurativisme per iniciar una nova etapa artística: el decantament a l’abstracció. Aquest període, segons han dit alguns dels seus analistes, sortosament no va ser molt allargat. Sols durarà un parell d’anys. Es va iniciar amb un tanteig del que el mateix Alcoy va anomenar pintura geomètrica. Una pintura caracteritzada per la representació de línies, triangles, quadrilaters i,  ocasionalment, fonts tipogràfiques.

Entre el 56 i el 57 deixa la pintura geomètrica per submergir-se plenament en l’abstracció pura. És l’època que participa en la fundació del grup Sílex, un nom molt apropiat per etiquetar una etapa pictórica que segons ells representava el trànsit des de la prehistòria artística la modernitat. El grup Sílex estava integrat, entre altres, per l’Alcoy, l’Hernández Pijoan, en Carles Planell, en Josep Rovira Brull i en Lluís Terricabres, aquests dos últims molt vinculats amb la ciutat de Mataró. En el més de març del 1957, el grup Sílex es va donar a conèixer  en una exposició col·lectiva que van realitzar a la Galeria Syra de Barcelona. Y a finals d’aquell mateix any van participar amb gran èxit en el Saló D’octubre, el conegut esdeveniment que es celebrava anualment a les Galeries Laietanes de la Gran Via de les Corts Catalanes. Les galeries Laietanes era  un entranyable celler subterrani, actualment desaparegut, decorat amb pintures murals al Tremp fetes per en Xavier Nogués.

Després d’aquesta breu etapa d’abstracció total l’Alcoy passa per un nou període de recerca. És l’etapa que la seva filla i biògrafa Rosa anomena època obscura.  En aquesta fase el pintor limita molt la seva producció alhora que es mantén bastant allunyat dels cercles artístics i de les galeries de pintura.

L'Eduard Alcoy treballa durant uns anys a l’agència publicitària Zen. En aquells anys, específicament en el 1958 es casa a Barcelona amb la Miracle Pedrós i Vives, amb la qual tindrà 5 fills. Un d’aquests, la Rosa, amb els anys esdevindrà la catedràtica d’art medieval de la Universitat de Barcelona, una reconeguda especialista en pintura gòtica catalana, el premi Iluro de la ciutat de Mataró en el 1999 i, fins ara, la millor biògrafa i coneixedora de l’obra del seu pare.

A partir del 1963, el pintor reinicia amb força la seva activitat artística, retornant definitivament a la figuració. Aquesta nova etapa serà molt productiva i, sense cada mena de dubte, la més coneguda de les tres que va viure l’Eduard Alcoy.

En el 1966, possiblement gràcies a les gestions del seu íntim amic Terri, es va integrar plenament a la societat mataronina: farà una exposició individual a la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró, entrarà a treballar a l’empresa gràfiques Tria i, acompanyat de tota la seva nombrosa família, s’instal·larà a viure en un cèntric pis al carrer de La Riera d’aquesta ciutat. En el 1968, quan tant sols feia dos anys que habitava en aquesta població del Maresme, l’Ajuntament li va encarregar una gran obra pública. Un relleu esgrafiat de 3 x 7 metres, destinat a ornamentar la façana principal del Palau Municipal d’Esports del Passeig Carles Padró. Una obra que va realitzar en col·laboració amb l’estucador Alsina. El plafó és la representació d’una escena esportiva sota de la torxa olímpica.

En el que respecta a la pintura, veiem que a partir d’aquest mateix any, el 1968, aquesta fa un gir cap al tenebrisme. Els seus ambients són més foscos, moltes vegades amb uns fons gairebé negres, tonalitats que contrasten amb la vivacitat de colors que li agradava utilitzar una dècada abans. La temàtica de les seves obres sovint és de tipus esotèric i a vegades mortuori. Freqüentment pinta calaveres, cementiris, morts, bruixes i bruixots, corbs, dimonis i, també, els quatre genets de l’apocalipsi.

Aquesta pintura fosca, hermenèutica, esotèrica i obscurantista és una pintura que en el seu moment va agradar molt. A partir del 1971,l’Alcoy va ser cridat per fer diverses exposicions a Itàlia, concretament a la galeria Davico de Tori. Totes elles amb gran èxit de visitants i de vendes.

En el 1972, l’Alcoy va realitzar la seva primera exposició a la Sala Gaudí de Barcelona, quan aquesta prestigiosa galeria encara estava a l’Avinguda de la Villa de Madrid, gairebé a tocar de l’Ateneu Barcelonès. L’impacte que va produir aquell esdeveniment, tant en el nombre de visitants com en les opinions de la crítica especialitzada, va ser notable. La relació que des d’aquell moment es va establir entre el pintor i la Sala Gaudí va ser intensa, llarga i constant. Un fet  que va garantir a l’Eduard Alcoy la percepció d‘uns ingressos regulars, una quimera que desitjaria tenir qualsevol artista.

Durant tota la dècada dels setanta, el pintor mataroní va ser un personatge molt valorat. Treballava intensament.

Paulatinament es va anar allunyant del tremendisme, tant en les seves formes com en els seus tons i els continguts i veiem que les seves pintures esdevenen més suaus. S’atreveix amb tot. Tant fa pintures, generalment acríliques, com litografies, pirografies, gravats, escultures i, fins i tot, joies.

Durant aquests anys d’intensa activitat artística és quan el qui us parla va tenir l’oportunitat de tractar regularment a aquest singular personatge. La nostra coneixença va ser gairebé per casualitat, i gràcies a la intervenció de la seva filla Maria Rosa.

El més d’octubre del 1976, impulsat per un rampell que des de feia temps em voltava dins del cap, malgrat ja havia superat amb escreix l’edat més apropiada per fer-ho, em vaig matricular al primer curs de la carrera de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. Entre els meus companys de curs hi havien dos joves estudiants mataronins; un era la Rosa Alcoy, l’altre en Ventura Diviu. Bastants matins, quan qui us parla ja havia acabat el seu torn de guàrdia nocturna, anàvem tots tres plegats a la Facultat; ho fèiem utilitzant el meu vehicle. L’Eduard Alcoy, que aleshores no conduïa, sovint aprofitava l’avinentesa i es desplaçava amb nosaltres a Barcelona. El deixàvem a les galeries Gaudí que, en aquell moment, ja s’havien traslladat al seu actual emplaçament en el carrer Diputació, gairebé fent cantonada amb la Rambla de Catalunya. Recordo que més d’una de les moltes vegades que l’Alcoy havia vingut amb nosaltres  traginava una carpeta tan monumental que ens donava molta feina per encabir-la a l’interior del vehicle. Era un home molt trempat, sempre disposat a la gresca. Viatjar amb ell resultava una delícia.

Al llarg del 1980 se li va organitzar una gran exposició antològica de totes les seves obres. Va ser una mostra multi cèntrica on van participar simultàniament diverses galeries d’art de la ciutat: al Museu Municipal s’hi van exhibir les obres pintades entre el 1947 i el 1955; a la de la Caixa d’Estalvis Laietana, les de la seva etapa informalista (1955-1962); a la Galeria Tertre, les més actuals, les realitzades entre el 1964 i el 1980 i a la Galeria  Fuset, una recopilació de les seves escultures, litografies, pirografies i obra gràfica.

Aquesta època daurada de molta creativitat i producció, com tot en la vida, va tenir els seus límits. Problemes de salud, i sobretot una pèrdua progressiva de la visió que l’obligava a treballar amb l’ajuda d’una voluminosa lupa de peu, van anar espaiant progressivament la seva, fins aleshores, delirant producció.

El més de febrer del 1987, a l’Hotel Altamira de Santillana del Mar, va fer la seva última exposició individual. Quatre mesos després, el dia 16 de juny d’aquell mateix any, l’Eduard Alcoy i Lázaro ens va deixar definitivament.

Joaquim Casas

JOAQUIM CASAS I BUSQUETS

En Quim de la pipa, nom amb el gairebé tothom coneix a en Joaquim Casas i Busquets, ha estat un dels periodistes i escriptors més rellevants que ha tingut Mataró durant les últimes tres quartes parts del segle XX. Va néixer a Blanes (La Selva) el dia 28 de juny del 1911, però, després de viure una curta temporada a Lloret, quan sols tenia sis anys, es va instal·lar definitivament a la nostra ciutat.

Segons ens explica el seu germà Ramón, degut al fet de que el seu pare era molt religiós  el van inscriure a escola a Santa Anna dels pares escolapis i també el van fer entrar a formar part de l’escolania de Santa Maria. Sembla ser que en Quim Casas tenia molt bona veu i afinava força bé, per la qual cosa aviat va entrar a formar part del cor d’aquesta església parroquial.  Va estudiar música a l’acadèmia Musical Mariana del Foment. Va aprendre a tocar el violí, gràcies a un instrument que li va regalar un oncle ric, en Joaquim Pagès, un americano que vivia a la barcelonina Rambla de Catalunya. Més endavant, va aprendre a tocar el saxofon. Va formar part, com a músic, de la Banda Municipal i d’una orquestrina de Jazz, coneguda com la London-Jazz.

Als catorze anys va entrar a treballar d’aprenent a la Impremta Abadal, la que hi havia al davant de l’Ajuntament on hi va aprendre l’ofici de linotipista. De la seva estada a ca l’Abadal es va inspirar per escriure uns anys després, en el 1957, la seva polèmica novel·la  La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí, on descriu un suposat conflicte que va viure aquella coneguda família mataronina. La publicació de la novel·la va ser un escàndol.  Malgrat que tots els noms dels personatges i de les localitzacions foren desfigurades, les coincidències eren molt notables. Una bona part de la societat mataronina no va perdonar mai a en Joaquim Casas aquella gosadia.

En els anys trenta en Quim de la pipa va començar a freqüentar el grup cultural “Iris”, aquell que hi havia en el carrer de Bonaire, en el lloc on actualment hi ha “El Casal”. Allí, entre altres,va conèixer a alguna gent del “Cau Grillat”, un grup d’intel·lectuals, artistes, bohemis i gent d’idees avantguardistes que es reunia en un cenacle “discret” de la Baixada de les Espenyes. En aquell local social, els “germans del Cau Grillat” celebraven festes, disbauxes, bromes de mal gust i estrafolaris rituals pseudomassònics. Uns vint-i-cinc anys més tard, el 1958,  en el seu llibre Cel·luloide Ranci, en Casas explicarà amb un gran sentit de l’humor alguna de les activitats més sonades d’aquesta societat pseudo-secreta.

Quan en Quim Casas va complir els vint-i-un anys es quintat per allistar-se al servei militar. El destinen al Marroc on s’hi passa un any i mig, sense interrupció. Retornant de la mili és quan s’embolica en la política. Va ingressar a la USC (Unitat Socialista de Ctalunya), una organització comunista que lideraven en Joan Camorera, en Rafel Campalans i en Manel Serra i Moret. En el 1936, a causa de la Guerra Civil, la USC junt a altres grups d’ideologia afí, formaran el PSUC. Durant aquells anys en Joaquim Casas, com a periodista, col·laborarà  en les publicacions barcelonines La Humanitat, l’Opinió i Treball.

En el 1936 forma part de la direcció del Diari de Mataró, en aquell moment anomenat Llibertat. Els tres individus que remanaven les cireres en aquell diari eren: en Julià Gual i Masoller (ERC), conegut per en Jordi Cançons, en Joan Peiró i Belis (CNT), que un cop nomenat ministre de la república va ser substituït pel cenetista Pidemonte i en Joaquim Casas i Busquets (PSUC). Durant la seva etapa de redactor a Llibertat, en Casas va escriure algun article molt abrandat i, segons l’opinió dels sectors més conservadors de la societat mataronina, massa violents i anticlericals. Articles que un parell d’anys més tard, un cop acabat el conflicte bèl·lic, els vencedors li faran pagar molt car. A les acaballes de la guerra, en Casas va ser cridat per anar al front. Després de passar una temporada a Terol el destinen a Extremadura on hi restarà fins que finalitzi el conflicte Civil.

La seva estada a Extremadura li servirà d’inspiració per escriure una de les seves més destacades novel·les,  Història d’un soldat. Aquesta novel·la és un recull de textos escrits per un presumpte soldat de nom Ramón Olzinelles combatent a Extremadura, sense gaire esperit militar ni interès per la causa que defensa. Enyora  Barcelona, la seva ciutat. El llibre és una crítica a la guerra, la fam, el fred, la son, el tedi, les desercions, les borratxeres i les humiliacions per part dels superiors. És un llibre de 70 capítols breus, lleugers, amens, sense gaires complicacions ni ideològiques ni metafísiques.

Un cop finalitzada la guerra, en Casas retorna a Mataró. Immediatament és engarjolat.  Primer al castell de Montjuic, després a la presó Model. Els seus vidriòlics escrits als periòdics Llibertat, Humanitat, Treball i l’Opinió ara li passen factura. Se li va instruir un Consell de Guerra i li van aplicar  una pena de trenta anys. A la Model coincideix amb el mataroní Terri, amb el qui deu anys després arranjarien i tirarien endavant el Racó, un dels cenacles culturals de més alta volada que ha tingut Catalunya durant la segona meitat del segle XX. Del Racó en parlarem amb més deteniment en aquest mateix llibre en el capítol dedicat a en Lluís Terricabres i Molera.

Després de passar-se tres anys tancat a la Model en Quim Casas, gràcies a un indult, va retornar a Mataró, amb la condició de llibertat vigilada, una etiqueta que entre moltes altres coses l’obligarà a presentar-se, portant una manta,  a la caserna de la guàrdia civil de Mataró cada vegada que Su Exceléncia el Generalísimo es dignava a visitar Catalunya.

Durant una temporada, va treballar en el seu ofici d’impressor en una empresa de Barcelona. Va restablir alguns esporàdics contactes amb antics militants del PSUC i va ser novament detingut. Aquesta vegada durant uns pocs dies. Des de aleshores va trencar definitivament amb el partit comunista.  Trenta anys després, en el 1966, quan en Jordi Casals, procedent de l’exili parisenc,  es va establir a Mataró amb l’ordre de recompondre el PSUC, va intentar connectar amb alguns dels vells militants locals.  Dos dels joves que van actuar de pont entre en Casals i la vella guàrdia mataronina  van ser en Miquel Reniu i l’Albert Torra. En Quim Casas sembla ser que fou un dels visitats, però l’escamat escriptor se’n va desentendre totalment.

Tan aviat com va poder, en Quim de la pipa va deixar la impremta barcelonina on treballava i, gràcies al cop de mà d’un amic que havia conegut a la presó, es va poder guanyar la vida regentant una botiga de recanvis d’automòbil que hi havia al carrer de la Mercè,  gairebé a tocar de la Rambla mataronina. En deien can Fortí i molts dels lectors més grans encara la recordaran.

Lentament, i amb peus de plom, el nostre personatge es va anar reincorporant al periodisme local. Ho va fer com a redactor del Diario de Mataró, que en aquell moment era l’òrgan oficial del Movimiento. Hi escrivia una crònica setmanal sobre temes diversos, que signava sota el pseudònim ARCO. Això sí, com era preceptiu la havia de redactar en castellà. També era l’encarregat de fer-hi la crítica musical. El seu germà Lluís, que signava amb el pseudònim BALON, era el que feia les cròniques esportives.

Amb molt, els articles i les crítiques musicals d’en Quim Cases eren les més llegides i comentades del diari. Els temps eren molt difícils. Les moltes bufetades rebudes havien convertit a en Quim Cases en un gat vell del periodisme, en un home que sabia molt bé com s’ha de nedar i, alhora, guardar la roba. Llegides avui, aquelles autocensurades cròniques del nostre personatge, veiem que, malgrat la delicada situació política del moment, deixaven traspuar el picant gustet d’all i pebre que sempre  va caracteritzar l’escriptura d’aquell controvertit autor. Eren unes cròniques aparentment inofensives, però entre línies el murri d’en Casas deixava que els lectors més atents li entreveiessin el llautó.

La seva labor al diari era més vocacional que crematística. Per raons econòmiques es va veure obligat a compatibilitzar la  seva tasca comercial a Can Fortí i el periodisme amb una tercera feina. La de venedor ambulant de llibres. La presència d’en Casas, sempre a peu, amb una pipa fumejant a la boca i una voluminosa cartera de dues sivelles completament atapeïda de llibres circulant pels carrers de Mataró es va convertir en una imatge habitual de la nostra ciutat. En aquella cartera, tret de raríssimes excepcions, sols hi entraven llibres escrits en català.

En Quim Casas tenia una extensa parròquia de compradors; tots els ciutadans que estaven interessats en la promoció i el manteniment de la llengua catalana i aquests,malgrat el que semblava, eren una munió. El nostre personatge els visitava, almenys, un cop al mes. A cada un d’ells els hi encolomava, com a mínim un llibre cada vegada. Un per ells i un altre per a la senyora.  Si algú s’entretingués a fer inventari de les llibreries familiars que va arribar a muntar en Casas durant els quaranta anys de franquisme ens deixaria a tots garrativats.

Un servidor, el qui escriu aquesta picada d’ullet sobre lextensa biografia d’en Joaquim Casas, el va conèixer quan l’escriptor ja era un home gran i famós. Jo tenia l’edat i era amic del seu fill, per la qual cosa sempre el vaig tractar amb un cert respecte i guardant les degudes distàncies. Ell era un home no gaire alt, un xic rabassut. Tenia un bigotet rossenc i ben retallat, la cara pigada, un crani voluminós i un xic amelonat. Duia el cabell rapat com un préssec dels de Calanda. Sempre el veies amb una imponent pipa encesa penjant de la boca. En contades ocasions, la reemplaçava per una faria gallega.

Era molt presumit i li agradava fer-se veure. Sovint portava corbatí i, sempre, les sabates acuradament enllustrades. El cap se’l cobria amb els més diversos i llampants artilugis. No era estrany veure’l amb un barret tirolès un d’aquells  que porten una vistosa ploma d’ocell a la toqueta. També amb una boina de quadres escocesos, una gorra de mariner o, sinó, amb una ample gorra irlandesa. Peces, totes elles,  que quan es creuava amb algun conegut li permetien oferir-li una breu i estudiada barretada.

L’escultor Manuel Cusachs i Xivillé que, com és ben sabut, té unes extraordinàries dots d’observació, ens explica en la seva documentada web que recorda haver vist a en Quim Casas passejant pel carrer xiulant a ple pulmó una peça de música clàssica. Potser l’Aleluia de Mozart. El mateix Cusachs, en un altre lloc de l’esmentada web, ens recorda que en Casas saludava als amics amb un personalíssim Ep!, acompanyat de la tradicional barretada. Quan en Cusachs va modelar el bust d’aquest escriptor va voler plasmar el moviment de llavis i l’asimetria de galtes que en Casas palesava en el moment d’emetre el seu personal Ep! Encertadament ho va aconseguir.

En Joaquim Casas i Busquets va formar part activa en el si de moltes entitats mataronines. El trobaves a l’Associació de la música, a l’Omnium Cultural, al Racó, i a la junta directiva de l’Aliança Mataronina. A través de l’Aliança Mataronina va entrar a la Federació de Mutualitats de Catalunya on va ser nomenat delegat de les relacions entre aquesta Federació i el ministeri del treball. Un càrrec de molta responsabilitat que l’obligava a fer molts viatges a Madrid. La Federació de Mutualitats de Catalunya li va atorgar la Medalla d’or al mèrit mutualista. Arrel d’aquesta distinció, tota la junta d’aquella Federació, i entre ells en Quim Casas van ser rebuts en audiència pel propi Caudillo. Un acte que, comprensiblement, el presumpte beneficiat va intentar mantenir en silenci. Però, hi han secrets que són impossibles de guardar i menys a Mataró. Quan els seus amics es van assabentar d’aquell esdeveniment li van muntar un bon rebombori.

—Quimet... Què vas fer quan et vas trobar amb el menut al davant? —sembla ser què li preguntaven—. Li vas allargar la ma? El vas saludar militarment? Li vas fer una genuflexió o o li vas endegar una de les teves solemnes barretades?

En Joaquim Casas, com era d’esperar davant d’aquelles insolents paraules, fugia d’estudis.

L’editorial Moll de Palma de Mallorca, en el 1955 li va publicar la seva primera novel·la L’enterrament, una aguda i irònica visió de la societat mataronina de l’època. Fou un gran èxit editorial. Va ser una de les novel·les catalanes més venudes i llegides del moment. Sorprenentment la crítica oficial la va silenciar. En Joan Triadú en el seu llibre La novel·la catalana de Postguerra sols dedica una sola línia per comentar aquesta breu però extraordinària novel·la. Sembla ser que un sector important de la intel·lectualitat catalana no havia oblidat els juvenils manifests anticlericals del nostre escriptor.

Des de la publicació de L’enterrament, les seves obres esdevindran un continu degoteig. Entre altres llibres, trobem:

La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí (Ed. Albertí) 1957. Cel·luloide Ranci (Ed. Moll) 1958. Diari d’un soldat (Ed. Albertí) 1959. Calidoscopi de la ciutat blava (Llibres blaus de Vilassar) 1959. El Maresme (Ed. Albertí) 1959. Cara i Creu (E. Albertí) 1960). Festival de cendres (Ed. Albertí) 1963. Notícies de Catalunya (Ed. Selecta) 1974. Notes d’un estiu en sol major (l’Aixernador) 1992.  Sota l’amenaça del forat d’ozó (L’Aixernador) 1993.

En Joaquim Casas i Busquets se’n va anar definitivament el mes de març del 1994. Un any després, en el 1995, els seus amics del Club d’opinió Jaume Llavina van editar l’obra Visions mataronines , que és un recull seleccionat dels articles d’en Quim de la pipa apareguts al "Periódico de Mataró" els anys cinquanta i seixanta.

Cada any, per Sant Jordi, l’Omnium Cultural amb col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat celebra el Premi Literari Ciutat de Mataró, que darrerament porta el nom de Memorial Joaquim Casas. Està dirigit a tots els estudiants de secundària de la nostra ciutat. És un èxit de participació. En les últimes edicions  la inscripció al mateix ha superat en escreix el miler d’estudiants.

Pere Clavé

PERE CLAVÉ I CIVIT

En Pere Clavé és un savi. A ell li agrada etiquetar-se de ser un cirurgià general al qui li agrada la investigació. Ho repeteix sovint, gairebé sempre que fa una presentació en públic.

El Dr. Clavé, que no és mataroní de naixement, porta molts anys treballant a casa nostra. Tant en la seva continuada presència a congressos internacionals com en les seves més de cent trenta-cinc publicacions que fins ara ha fet a les més prestigioses revistes científiques internacionals, sempre es presenta com un cirurgià de l’Hospital de Mataró. Una constatació que, diverses vegades, ha posat el nom del nostre centre sanitari a l’alçada dels hospitals més prestigiosos del món.

Els cursos internacionals de motilitat digestiva que periòdicament organitza a l’Hospital de Mataró han donat a conèixer aquesta ciutat a un selecte grup d’investigadors científics procedents de les més diverses latituds.

Entre altres estudis científics, l’equip d’en Pere Clavé va endegar un estudi entre els ancians ingressats a les diferents residències de Mataró. En ell va arribar a la conclusió que la disfàgia en els vells és una de les causes més freqüents de mort. Que la seva prevalença és molt més alta del que fins aquell moment s’havia pensat. Arribant amb major o menor grau a un 50% dels estudiats. Una prevalença molt semblant a la de la diabetis.

Es conegut que les complicacions més freqüents de la disfàgia en el vell són la malnutrició, la desnutrició i la pneumònia aspirativa, totes elles causes de mort. Segons el Dr. Clavé, el 20% dels ancians que porten una sonda de nutrició gàstrica patiran alguna que altra broncoaspiració i si aquesta no és detectada i tractada a temps, el pacient morirà als pocs dies.

El nostre personatge actualment està investigant sobre el tractament farmacològic de la disfàgia, concretament amb el bromur d’etiloni, un medicament utilitzat per inhibir les contraccions del sigma humà.

El Dr. Clavé  actualment ostenta el càrrec de president de la ESSD: European Society for Swallowing Disorders, és a dir: La Societetat Europea de Transtorns de la Deglució.

Una de les coses que sempre m’han impressionat del cirurgià Pere Clavé, més que la seva capacitat com a investigador científic, cosa que està fora de dubte, és la polidesa amb que realitza totes les seves activitats. És un home extremadament meticulós en tot el que fa. Vesteix impecablement. Quan opera sembla un rellotger. Sempre va net i polit. En cap ocasió no l’he vist despentinat ni mal afaitat. Quan acaba una guàrdia, malgrat aquesta hagi estat molt repicada, mai està ullerós i sempre recent afaitat. Dona la impressió de que acaba de sortir d’una capsa de bombons.

Les seves conferències i presentacions estan organitzades i presentades amb una pulcritud absoluta. No deixa res per a la improvisació. No se li escapa ni un embut. Tot està calculat i perfectament mil·limetrat.

Quan me’l miro, sovint penso que el Dr. Pere Clavé es deu pentinar la clenxa amb un tiralínies.

Paquita Roure

FRANCISCA ROURE I JANÉ

Avui, el dia 17 de gener de l’any 2017, la Francisca Roure i Jané ha complert els cent anys.

A pesar de la seva edat, la dona encara conserva el cap molt clar. Aquest fet, la circumstància de que ha viscut tants anys i que durant la seva existència n’hagi vist passar de totes han fet que la “iaia Paquita” hagi esdevingut un pou d’experiències.

Quan encara no havia acabat l’adolescència va haver de visitar la presó, com a reclusa. Hi va estar ingressada durant un any i allí hi va aprendre gairebé de tot. Per tant, la vida poques coses més li podia ensenyar. Malgrat això, ella sovint repeteix:

—Encara em queden moltes coses per aprendre.

Als catorze anys, va entrar a treballar al despatx del taller del seu pare. El taller J. Roure, un taller  i foneria de molta anomenada al Mataró dels anys trenta. A l’any trenta-sis, com a conseqüència de la guerra civil, “can Roure” va ser col·lectivitzat i declarat Indústria de guerra. En aquell taller si fonien i mecanitzaven gran part de les bombes d’aviació i de morter que llençava l’exèrcit republicà. El responsable de supervisar i de signar la producció d’aquell material bèl·lic era el senyor Pepitu, un enginyer industrial, propietari de l’empresa i pare de la Francisca.

Per assegurar-se que l’amo de can Roure no fugiria a França, com havien fet molts altres membres de la burgesia catalana, la Generalitat va fer detenir i empresonar a les seves filles, unes adolescents. Així va ser com la Francisca Roure, a pesar de tenir carnet de la U.G.T. , acompanyada de la seva germana Magdalena, va entrar a la presó. El pretext que van donar era ridícul. Se les acusava de fer “Socorro Blanc” a favor de l’exèrcit rebel, cosa que ella assegura que no era certa.

Les germanes Roure van passar per la txeca barcelonina de can Busutil, situada al carrer de Pau Claris de Barcelona, cantonada amb la plaça Ramon Berenguer. Txeca que per cert dirigia el conegut militant comunista Julià Grimau. Des de can Busutil van ingressar a la presó de dones de les Corts, recinte penitenciari on hi van estar recloses durant un any. No en van sortir fins el dia que les tropes d’en Franco van entrar a la Barcelona.

Durant la seva estada a la presó, la Paquita va tenir l’oportunitat de conèixer un seguit de personatges molt peculiars, gent que de no haver passat per aquell centre mai no hauria conegut. Explica amb sornegueria que uns anys més tard, quan alguna vegada havia anat a la Rambla o al Paral·lel per veure una obra de teatre, el seu marit s’havia mort de vergonya. Doncs, no era un fet estrany sentir que alguna prostituta, carterista o qualsevol altra dona de la xurma barcelonina, la cridés efusivament pel seu nom i que l’omplissin de petons i d’abraçades. Eren algunes de les seves antigues companyes de presidi que exterioritzava l’alegria de retrobar a la Paquita, aquella noia de Mataró injustament detinguda per feixista i amb la que havien compartit tants dies de penal.

Entre les preses anomenades polítiques que hi havia a les Corts se’n recorda d’una de manera especial. Era una dona bellíssima que en aquells moments estava criant un nen. Es tractava de doña Mª Fernanda Ladrón de Guevara, una de les actrius més populars d’Espanya, que en aquells moments  vivia a Barcelona. La van detenir al teatre Coliseum mentre estava assajant una obra. L’havien acusat, i sembla que amb raó de participar en el “Socorro Blanc”. La seva petita criatura, que la Paquita més d’una vegada havia sostingut en braços, amb el pas del temps va ser el popular actor Carlos Larrañaga.

La Francisca Roure es va casar relativament jove. Ho va fer amb en Joaquim, el fill d’un fabricant del tèxtil. Eren anys difícils, de moltes mancances econòmiques, de gana i d’estraperlo. Amb la crisi del coto, el negoci familiar de filatures i teixits se’n va anar a fer punyetes. Ells no es van rendir.

Amb una vella overlock i una màquina de dues agulles, la Paquita va muntar una petita confecció al menjador de casa. En Quim, el seu marit, amb una petita tricotosa circular recuperada de l’antiga empresa familiar es va convertir en un expert teixidor.  Com va passar en el domicili de moltes famílies mataronines, a ca la senyora Paquita van superar aquella crisi “treballant a mans”.

El “treballar a mans” és una expressió molt mataronina. És el fet de teixir i de confeccionar en el propi domicili, per encàrrec de les grans empreses tèxtils. Aquelles que disposaven d’una bona quota de cotó.

És un fet molt conegut a Mataró que, dins de la pròpia caserna de la guàrdia civil, moltes de les esposes dels membres de la benemèrita disposaven d’un tradicional overlock i, mig d’amagatotis, confeccionaven a mans. Era la manera d’arrodonir el reduït sou familiar.

Un cop superada la crisi del cotó, la Paquita va seguir mantenint la seva petita confecció domèstica. Ara ja no treballava” a mans”. Feia vestidets de nina que distribuïa per algunes botigues de Barcelona.

D’aquesta manera, a base de treballar molt, la Paquita i en Joaquim van poder pujar a cinc criatures. Aquests li han proporcionat dotze nets i, de moment, divuit besnets.

És una dona vital. Li agrada el carrer, la gent, el garbuix i les converses. Mai esmorza a casa. Ho fa al cafè amb un grupet d'incondicionals amigues, totes d'una edat més que respectable. Cada matí les trobareu fent-la petar, o bé a la granja Caralt o sinó al piset de la pastisseria Uñó.

Els dijous és el seu dia de mercat. Des de fa molts anys, cada dijous és una assídua visitant del tradicional mercat de Granollers. Recorre les parades, xerra amb tothom, remena el gènere dels taulells i quan se li presenta una bona oportunitat compra alguna ganga pels seus besnéts. Degut al la seva edat ja no es pot asseure damunt de la mítica Pedra de l' Encant, aquella que hi ha en un dels angles de la Plaça Porxada. Però alguns comerciants, que la coneixen, quan la veuen cansada li ofereixen una cadira darrera el taulell de la seva parada. Quan arriba el migdia se’n va a fer un bon dinar. Uns dies a la Fonda Europa o al restaurant La font. Altres a Cal Truc d’Orrius, on comparteix menú amb els habituals clients de cada dijous. Entre altres hi troba al filharmònic i escultor Joan Solà, al cineasta Lluís Comerón, a la periodista Rosa Vila i ocasionalment a l’escultor Manel Cusachs acompanyat de la seva trempadíssima esposa Mª Teresa Colomer.

Ah! Encara no us ho he dit: la Francisca Roure és la meva mare.

López Bulla

JOSEP LLUÍS LÓPEZ BULLA

En Josep Lluís López Bulla, conegut en el món sindical com en Pepe Luís va ser el secretari general de les Comissions Obreres de Catalunya durant vint-i-quatre anys, des del 1972 al 1995, any en què el va substituir en el càrrec en Josep Coscubiela. Per tant, de sindicalisme i de lluita obrera el nostre personatge en sap una estona llarga.

Com ell mateix explica en la seva obra Cuando hice las maletas, va néixer a la població granadina de Santa Fe el vint-i-cinc de juliol de 1943. Va passar la seva joventut a Requena, lloc on hi va estudiar el batxillerat.

En el 1965 es va instal·lar a Mataró on va entrar a treballar en el ram de les arts gràfiques i on s’afilià al PSUC. La seva primera residència a la nostra ciutat va ser a la pensió Urbis del carrer d’en Pujol, que estava ubicada a la casa particular de la popular professora de llatí i de literatura espanyola Montserrat Robles, la que va ensinistrar en aquestes matèries a més d’una generació d’estudiants mataronins. El dia que en Josep Lluís López Bulla va arribar a Mataró la pensió Urbis estava plena a arrebossar. Però, sembla ser que, quan la Srta. Robles es va assabentar que el nouvingut era un batxiller no va posar cap inconvenient en muntar-li una llitera a la sacrosanta habitació del seu domicili: a la biblioteca. La biblioteca de la família Robles era documentadíssima, en gran part era herècia del pare Robles, un il·lustre mestre mataroní.

L’activitat social i política d’en López Bulla durant aquells primers anys d’estança a Catalunya va ser intensa. Te’l trobaves per tot arreu. El recordo discutint apassionadament algunes de les vetllades culturals que cada dissabte al vespre, sota el paraigua protector de la Mutualitat l’Aliança Mataronina, organitzaven en el Racó l’lescriptor Joaquim Casas i l’artista Lluís Terricabres. De manera especial, d’una que es va celebrar en el 1966 en la que va venir el canonge de Málaga José Maria Gonzalez Ruiz que ens va possar al corrent dels debats cristiano-marxistes. Un tema molt polèmic en aquells moments i el que hi estava molt implicat l’Alfons Carles Comin, un bon amic d’en López Bulla.

També tinc molt present el dia que, sense èxit, van intentar detenir-lo en púbic. Va ser a causa d’una arenga revolucionària contra el règim que en López Bulla va llançar al final d’una conferència sobre els drets humans celebrada a la biblioteca de la Caixa d’Estalvis Laietana, aleshores situada a la cèntrica plaça de Santa Anna. Al finalitzar la mateixa, l’únic delegat governamental que havien enviat a aquell acte, en Martín, el popular inspector de la brigadilla político-social, aquell del cabell arrissat, ulleres rodones i permanentment vestit amb una gavardina de niló, es va veure obligat a dirigir-se a l’esvalotador i a demanar-li que l’acompanyés a la comissaria. D’immediat, una bona part dels assistents, molts dels quals ja estàvem prèviament assabentats de que aquella nit en López  en muntaria una de grossa, ho vam evitar. El públic va envoltar al valent líder sindicalista i va començar a abraonar al representant de l’autoritat, el qual, amb la cua entre les cames, va abandonar la sala. L’endemà, evidentment, en Pepe Luís va ser detingut.

Al poc temps d’haver arribat a Mataró en Josep Lluís López Bulla es va dedicar de ple a la fundació de les Comissions Obreres de Mataró per la qual cosa es detingut i empresonat en el 1967, junt amb l’Antoni Martí i Benasanch i en Pep Riera i Porta, el què uns anys més endavant, en el 1974, participarà en la  constitució del sindicat Unió de Pagesos, organització de la que en serà el seu coordinador general durant vint-i-tres anys. D’en Pep Riera i Porta en parlem més específicament en un altre capítol d’aquest llibre.

En aquells anys de repressió, les detencions i passades per comissaria d’aquest destacat militant comunista van ser freqüents. La més sonada de totes, sens dubte, va ser la que el va obligar a restar empresonat durant un any i mig al penal de Soria. Allà, entre altres, va compartir condemna amb els destacats comunistes Agustí Faus i el sabadellenc Àngel Abad, germà del conegut polític Miquel Àngel Abat un dels promotors dels Jocs Olímpics del 92. La similitud entre el nom i els cognoms dels germans Abat a donat lloc a més d’una confusió.

Durant una bona temporada en López Bulla va viure en un petit pis, un mini estudi situat al carrer de la Palma. Compartia habitacle amb un altre conegut militant comunista d’un partit que no era el seu. Es tractava d’en Jesús Nieto i Carbonell. Teòricament pertanyien a dos grups antagònics i, en públic, cada un d’ells llençava vituperis respecte a l’altre. S’acusaven mútuament de heterodoxes i de revisionistes, però en privat compartien vivenda i, segurament, moltes confidències. Eren coses de la clandestinitat. El piset d’aquests dos lluitadors antifranquistes es comunicava amb el terrat de casa a través d’una finestreta. Més d’una vegada ens havíem intercanviat converses, informacions i algun que altre objecte domèstic.

Quan, a conseqüència dels fets de la biblioteca de la plaça de Santa Anna en Pepe Luís va ser detingut, en Nieto, per evitar que també l’arrestessin a ell, es va veure obligat a fer-se fonedís. S’esperava que d’un moment a l’altre la brigadilla político-social de la policia, com era habitual, espenyaria la porta d’aquell domicili amb la finalitat d’obtenir proves que inculpessin als seus habitants d’associació il·lícita.

En Jordi Nonell, un amic comú, que aleshores estudiava dret i col·laborava de passant al gabinet laboralista que l’Albert Fina i la Montserrat Avilés tenien al carrer de fray Luís de León em va venir a veure per sol·licitar la meva col·laboració per realitzar un comprometedor servei. Aquella mateixa nit, i seguint les indicacions del fugitiu, en Jordi Nonell va entrar a l’esmentat pis a través de la finestra que comunicava amb el meu terrat per recuperar la documentació comprometedora que guardaven ambdós revolucionaris. La tenien amagada a l’interior de la taula del menjador; era una taula circular que si desplegaves  les seves fulles es convertia en ovalada. Quan la taula estava tancada, entre les fulles extensibles i el plafó central hi quedava dissimulat una mena de calaix. En aquell únic amagatall hi compartien espai documentacions molt comprometedores de dos partits polítics locals oficialment considerats contraris. Pocs dies després, en Jesús Nieto va ser arrestat. El va detenir el conegut policia secreta conegut amb el sobrenom de el Santo  un dia el vespre mentre s’estava prenent un cafè amb la Maria Reniu i la Carme Vinyas en el cèntric snak-bar Novoa, aquell que hi havia al davant mateix de l’ajuntament. A en Nieto el van haver d’alliberar molt aviat per manca de proves. En Jordi Nonell i un servidor en sabíem molt bé la causa.

En el 1999, ja en plena democràcia, el veterà lluitador sindicalista va ser nomenat diputat al Parlament de Catalunya, l’havien presentat en el lloc nº2 de la llista electoral d’Iniciativa per Catalunya Verds. A la següent legislatura, la del 2003 no es va voler presentar a la reelecció i va deixar la política activa.

Encara que pugui semblar estrany en un sindicalista d’esquerres, en López Bulla és un gran aficionat a l’opera. És un forofo de la música d’en Verdi. Segons explicava el seu íntim amic l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, en López era l’enviat de Verdi a la terra. Sembla ser que cada vegada que aquest il·lustre escriptor i periodista tenia un dubte sobre una qüestió operística  a l’hora d’escriure algún dels seus articles o d’embastar una novel·la no dubtava en agafar el telèfon i consultar-lo amb el sindicalista. Aquest, d’immediat, li resolia.

En Vázquez Montalbán en El País del 12-X-1999 ens explica que en López Bulla va tenir una gran emprenyada quan al començament de la transició un grup d’esquerrosos anava a la porta del Liceu a xiular i a llençar ous als burgesos que accedien a l’edifici. S’indignava, no per la falta de respecte als espectadors, sinó per la mostra d’insensibilitat que mostraven davant d’un ritual cultural.

La tasca divulgadora d’aquest líder obrer ha estat prolífica. Les conferències que ha pronunciat són incomptables. Són copioses les col·laboracions que va fer a el diari El País entre 1984 i el 2008, la majoria d’elles en l’espai anomenat Tribuna. Ha publicat tres llibres: Qüestió salarial i nova cultura (1987); El ja esmentat Cuando hice las maletas (1997) i El sindicalismo en la encrucijada (1997).

Actualment edita un blog a internet on, sota l’encertat títol de Metiendo Bulla, exposa els seus comentaris sobre l’actualitat política i cultural de cada dia. És un gran blog, us el recomano.