Paquita Roure

FRANCISCA ROURE I JANÉ

Avui, el dia 17 de gener de l’any 2017, la Francisca Roure i Jané ha complert els cent anys.

A pesar de la seva edat, la dona encara conserva el cap molt clar. Aquest fet, la circumstància de que ha viscut tants anys i que durant la seva existència n’hagi vist passar de totes han fet que la “iaia Paquita” hagi esdevingut un pou d’experiències.

Quan encara no havia acabat l’adolescència va haver de visitar la presó, com a reclusa. Hi va estar ingressada durant un any i allí hi va aprendre gairebé de tot. Per tant, la vida poques coses més li podia ensenyar. Malgrat això, ella sovint repeteix:

—Encara em queden moltes coses per aprendre.

Als catorze anys, va entrar a treballar al despatx del taller del seu pare. El taller J. Roure, un taller  i foneria de molta anomenada al Mataró dels anys trenta. A l’any trenta-sis, com a conseqüència de la guerra civil, “can Roure” va ser col·lectivitzat i declarat Indústria de guerra. En aquell taller si fonien i mecanitzaven gran part de les bombes d’aviació i de morter que llençava l’exèrcit republicà. El responsable de supervisar i de signar la producció d’aquell material bèl·lic era el senyor Pepitu, un enginyer industrial, propietari de l’empresa i pare de la Francisca.

Per assegurar-se que l’amo de can Roure no fugiria a França, com havien fet molts altres membres de la burgesia catalana, la Generalitat va fer detenir i empresonar a les seves filles, unes adolescents. Així va ser com la Francisca Roure, a pesar de tenir carnet de la U.G.T. , acompanyada de la seva germana Magdalena, va entrar a la presó. El pretext que van donar era ridícul. Se les acusava de fer “Socorro Blanc” a favor de l’exèrcit rebel, cosa que ella assegura que no era certa.

Les germanes Roure van passar per la txeca barcelonina de can Busutil, situada al carrer de Pau Claris de Barcelona, cantonada amb la plaça Ramon Berenguer. Txeca que per cert dirigia el conegut militant comunista Julià Grimau. Des de can Busutil van ingressar a la presó de dones de les Corts, recinte penitenciari on hi van estar recloses durant un any. No en van sortir fins el dia que les tropes d’en Franco van entrar a la Barcelona.

Durant la seva estada a la presó, la Paquita va tenir l’oportunitat de conèixer un seguit de personatges molt peculiars, gent que de no haver passat per aquell centre mai no hauria conegut. Explica amb sornegueria que uns anys més tard, quan alguna vegada havia anat a la Rambla o al Paral·lel per veure una obra de teatre, el seu marit s’havia mort de vergonya. Doncs, no era un fet estrany sentir que alguna prostituta, carterista o qualsevol altra dona de la xurma barcelonina, la cridés efusivament pel seu nom i que l’omplissin de petons i d’abraçades. Eren algunes de les seves antigues companyes de presidi que exterioritzava l’alegria de retrobar a la Paquita, aquella noia de Mataró injustament detinguda per feixista i amb la que havien compartit tants dies de penal.

Entre les preses anomenades polítiques que hi havia a les Corts se’n recorda d’una de manera especial. Era una dona bellíssima que en aquells moments estava criant un nen. Es tractava de doña Mª Fernanda Ladrón de Guevara, una de les actrius més populars d’Espanya, que en aquells moments  vivia a Barcelona. La van detenir al teatre Coliseum mentre estava assajant una obra. L’havien acusat, i sembla que amb raó de participar en el “Socorro Blanc”. La seva petita criatura, que la Paquita més d’una vegada havia sostingut en braços, amb el pas del temps va ser el popular actor Carlos Larrañaga.

La Francisca Roure es va casar relativament jove. Ho va fer amb en Joaquim, el fill d’un fabricant del tèxtil. Eren anys difícils, de moltes mancances econòmiques, de gana i d’estraperlo. Amb la crisi del coto, el negoci familiar de filatures i teixits se’n va anar a fer punyetes. Ells no es van rendir.

Amb una vella overlock i una màquina de dues agulles, la Paquita va muntar una petita confecció al menjador de casa. En Quim, el seu marit, amb una petita tricotosa circular recuperada de l’antiga empresa familiar es va convertir en un expert teixidor.  Com va passar en el domicili de moltes famílies mataronines, a ca la senyora Paquita van superar aquella crisi “treballant a mans”.

El “treballar a mans” és una expressió molt mataronina. És el fet de teixir i de confeccionar en el propi domicili, per encàrrec de les grans empreses tèxtils. Aquelles que disposaven d’una bona quota de cotó.

És un fet molt conegut a Mataró que, dins de la pròpia caserna de la guàrdia civil, moltes de les esposes dels membres de la benemèrita disposaven d’un tradicional overlock i, mig d’amagatotis, confeccionaven a mans. Era la manera d’arrodonir el reduït sou familiar.

Un cop superada la crisi del cotó, la Paquita va seguir mantenint la seva petita confecció domèstica. Ara ja no treballava” a mans”. Feia vestidets de nina que distribuïa per algunes botigues de Barcelona.

D’aquesta manera, a base de treballar molt, la Paquita i en Joaquim van poder pujar a cinc criatures. Aquests li han proporcionat dotze nets i, de moment, divuit besnets.

És una dona vital. Li agrada el carrer, la gent, el garbuix i les converses. Mai esmorza a casa. Ho fa al cafè amb un grupet d'incondicionals amigues, totes d'una edat més que respectable. Cada matí les trobareu fent-la petar, o bé a la granja Caralt o sinó al piset de la pastisseria Uñó.

Els dijous és el seu dia de mercat. Des de fa molts anys, cada dijous és una assídua visitant del tradicional mercat de Granollers. Recorre les parades, xerra amb tothom, remena el gènere dels taulells i quan se li presenta una bona oportunitat compra alguna ganga pels seus besnéts. Degut al la seva edat ja no es pot asseure damunt de la mítica Pedra de l' Encant, aquella que hi ha en un dels angles de la Plaça Porxada. Però alguns comerciants, que la coneixen, quan la veuen cansada li ofereixen una cadira darrera el taulell de la seva parada. Quan arriba el migdia se’n va a fer un bon dinar. Uns dies a la Fonda Europa o al restaurant La font. Altres a Cal Truc d’Orrius, on comparteix menú amb els habituals clients de cada dijous. Entre altres hi troba al filharmònic i escultor Joan Solà, al cineasta Lluís Comerón, a la periodista Rosa Vila i ocasionalment a l’escultor Manel Cusachs acompanyat de la seva trempadíssima esposa Mª Teresa Colomer.

Ah! Encara no us ho he dit: la Francisca Roure és la meva mare.