Angeleta Ferrer

ANGELETA FERRER I SENSAT

L’Angeleta Ferrer era una mestra molt poc convencional. Els nois que vam gaudir de la fortuna de ser els seus alumnes la idolatràvem. Per la comunitat d’ensenyants de la nostra ciutat va ser un referent.

A ella, que durant la seva joventut havia estat una de les fundadores de l’Institut Escola de la Generalitat republicana, vint-i-cinc anys després, a l’any 1958, en plena dictadura franquista, li van encarregar que plantés la llavor del que hauria de ser el primer institut d’ensenyament secundari construït a la ciutat de Mataró després de la Guerra Civil. L’Angeleta no es va acovardir, al contrari. Junt al seu marit, el prestigiós professor de filosofia Alexandre Satorras es van proposar implantar a la nostra ciutat la mateixa metodologia d’ensenyament actiu que havien practicat en aquella llegendària institució. Els hi va costar molt. Es van haver d’enfrontar amb moltes dificultats, tant legals, com polítiques, ideològiques i econòmiques. Però finalment es van sortir amb la seva i ho van aconseguir.

Tot i que la “Senyoreta Ferrer” no era mataronina, doncs havia nascut a Barcelona el 18 de març de 1904, crec que es mereix un lloc en aquest recull de mataronins destacats, ja que durant els sis anys que va estar entre nosaltres va deixar una profunda empremta en el record de tots els que la varem tractar.

L’Angeleta era filla de la prestigiosa pedagoga Rosa Sensat, la fundadora de l’Escola del Bosc de Montjuic i de l’industrial David Ferrer i Vallès, el representant i importador al nostre país d’alguns dels més coneguts motors d’automòbil. Tenia un germà, en Jaume, que va arribar a ser un destacat polític republicà.

De petita es va formar a l’Escola del Bosc que, com hem dit, regentava la seva mare. Un lloc on els infants estudiaven, treballaven, cantaven, pintaven i observaven els fenòmens naturals a l’aire lliure. On no hi havia exàmens ni es practicava cap mena d’activitat competitiva. Unes singularitats que van orientar a la futura pedagoga durant la resta de la seva vida. Acabats els estudis primaris va cursar el batxillerat a l’ Institut Balmes de Barcelona, una tasca que va compaginar amb la de l’obtenció del títol de mestra a l’Escola Normal, una institució que aleshores estava a la Rambla dels estudis fent cantonada amb el carrer del pintor Fortuny.

Ella, com anys després ens va confessar diverses vegades, aleshores volia estudiar medicina per poder ser cirurgiana. Però el seu pare que havia cursat la carrera de metge, una professió que mai no va exercir, li va desaconsellar. La va advertir sobre les moltes dificultats que trobaria a la Facultat pel fet de ser una dona i amb les que més endavant s’hauria d’enfrontar practicant aquesta professió.

Animada per la seva mare, que ja veia en ella una predisposició per les ciències de la naturalesa, es va matricular a la Facultat de Ciències especialitzant-se en Biologia. Va cursar la carrera amb un brillantíssim expedient acadèmic i en el 1926 va obtenir la llicenciatura. D’immediat, la pròpia universitat li va brindar la oportunitat d’entrar a treballar a la càtedra de zoologia d’articulats, oferiment que sense pensar-s’ho va acceptar. Simultàniament l’Institut Jaume Balmes, el centre on ella havia cursat el batxillerat, la va contractar com a professora de ciències naturals, càrrec que ocuparà fins el 1933. També, en aquell mateix any, el de la seva graduació, el pedagog Alexandre Galí i Coll, que feia dos anys havia creat la Mutua Escolar Blanquerna, un centre on s’iniciava experimentalment la metodologia de l’ensenyament actiu, li va proposar que impartís algunes classes de ciències en el seu centre.

El pas clau dins la seva activitat docent, el va donar en el 1933, quan amb un grup de catedràtics, tots molts joves, van constituir l’equip docent del que seria l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya. El grup el dirigia el químic Josep Estalella i l’entusiasta Angeleta aviat es va convertir en la seva ma dreta i en l’ànima de la institució. Entre els seus companys de càtedra hi havien figures tan distingides com podrien ser en Jaume Vicens i Vives que impartia la història de Catalunya, el geògraf Lluís Solé i Sabarís, L’Enric Bagué que era el catedràtic d’ història universal, el filòleg Ramon Aramon i Serra que era el professor de Català, en Jordi Maragall i Noble, pare del que seria futur Alcalde de Barcelona i President de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall,  que donava filosofia i l’escriptor Guillem Diaz Plaja que ensenyava literatura castellana. L’Angeleta Ferrer, evidentment era la catedràtica de ciències naturals i també la subdirectora del centre.

Aquell Institut Escola de la Generalitat de Catalunya estava ubicat dins el Parc de la Ciutadella. En el recinte conegut com El Palau del Governador. El lloc on avui hi ha l’Institut  Verdaguer.

Entre molts altres, havia tingut com alumnes les pedagogues Marta Mata i Maria Aurèlia Capmany, el naturalista Manuel Font i Altaba, l’ historiador i crític d’art Joan Ainaud de Lasarte i al seu germà Josep Maria, també historiador i periodista i a l’arquitecte Oriol Bohigas. Bastants anys després, quan l’Angeleta era la nostra professora de naturals a Mataró, ens parlava amb molta estima dels seus antics alumnes. Els estimava. Se’n recordava de tots i els tenia molt ben apamats. Ens explicava anècdotes de cada un d’ells i, fins i tot, alguna que altra entremaliadura.

En els anys seixanta, en plena dictadura, en alguns moments d’intimitat, sense dissimular una certa enyorança, L’Angeleta ens explicava que a l’Institut Escola no s’impartien lliçons magistrals, que allà s’aprenia practicant i analitzant els resultats de les pràctiques. Que la memorització era sols una eina, però no la única ni la més important. Que l’aprenentatge s’adquiria a través de l’interès, la pràctica i la constància. Segons ella, una de les màximes de l’Institut Escola era “Fes-ho de tal manera com si t’hi juguessis la vida”, una expressió que sembla ser que el professor Josep Estalella repetia constantment als seus alumnes.

En el 1936, amb l’entrada de l’exèrcit d’en Franco a Barcelona, tot aquell somni de projecte educatiu se’n va anar en orris. El centre va ser clausurat. Els seus professors acomiadats. També es va anular les càtedres. L’Angeleta, que se li va revocar el títol de catedràtica, es va veure obligada a deixar Barcelona i desplaçar-se a Madrid com a tutora de curs a l’Institut Isabel La Católica, el que hi ha a tocar dels jardins del Retiro. Un lloc on hi passarà dos anys.

De la seva estada a Madrid no ens en parlava gaire. Cal suposar que van ser uns anys molt difícils. La guerra acabava de finalitzar, hi havia molta misèria i la repressió als vençuts era impecable. Trenta cinc anys després, en l’acte d’homenatge que li van tributar el dia de la seva jubilació, parlant de la seva estada a la capital d’Espanya, va fer la següent breu referència: els nens a tot arreu del món són bons.

En el 1941 es va veure obligada a presentar-se novament a oposicions a càtedra; les va guanyar amb el nombre 1. Aleshores amb el seu marit, el professor de filosofia Alexandre Satorras retornen a Catalunya i entren a treballar a l’Institut de Reus, lloc on s’hi passaran divuit anys. De Reus en guardaven molt bon record. A nosaltres sovint ens en parlaven. L’únic retret que els li recordo haver sentit dir d’aquella ciutat era la manca de puntualitat dels seus habitants. Si alguna vegada arribaves amb un xic de retrat a classe, amb un somriure a la cara l’Angeleta et deia: noi, què vas amb l’horari de Reus, avui?

A l’any 1958 se li va presentar la segona gran ocasió professional de la seva vida. Tant a ella com a l’Alexandre  els hi van oferir l’oportunitat de plantar la llavor  del que seria el primer Institut Públic d’ Ensenyament secundari que es construiria a Mataró des de la guerra civil. Tot començant de zero. El matrimoni Satorras Ferrer, que ja era una parella madura, es va agafar el projecte amb una il·lusió gairebé juvenil. Veien la possibilitat de repetir l’experiment que havien iniciat molts anys abans amb l’Institut Escola i que l’entrada de les tropes vencedores, malauradament, havia estroncat.

El més d’octubre del 1958 es va inaugurar oficialment el COPEM, acrònim que significava Centre Oficial Patronat d’Ensenyament Mitjà. Començaven amb un sol curs, el primer de Batxillerat. L’aula utilitzadaera un espai cedit al primer pis del col·legi de nenes de Nostra Senyora Pilar, un vell edifici situat a la Plaça de Cuba, en el mateix lloc on durant la república hi havia l’Institut de Mataró.  La pretensió dels seus fundadors era la de incrementar una aula nova cada any fins completar les sis del batxillerat d’aquell moment i una setena, la del segon pis, per ubicar-hi el preuniversitari. Un projecte que amb constància i salvant moltes dificultats van poder aconseguir.

Els nous alumnes els primers dies de classe hi anaven esporuguits. Un Institut a Mataró era una cosa molt innovadora, i el fet de que els pares t’hi inscrivissin no deixava de ser una mena d’aventura.  Però aviat t’hi acostumaves i al cap de molt poc temps t’hi senties com a casa. En aquest sentit, la senyoreta Ferrer tenia molta mà esquerra.

Una de les coses que més em va impactar de l’Angeleta el primer dia que la vaig conèixer va ser el fet de que quan parlava directament amb tu  t’agafava de la mà i et mirava directament a la cara. Jo no hi estava acostumat, doncs provenia d’un col·legi de religiosos on la disciplina era molt rigorosa, gairebé militar. El tracte que jo havia viscut entre mestres i estudiants era distant i exempt de la més mínima mostra de sensibilitat. Quan l’”hermano” ens dirigia la paraula, la nostra obligació era la d’abaixar la mirada. No fer-ho significava una gran manca de respecte i et podia comportar una clatellada. Aquelles primeres encaixades de mà de la nostra futura mestra van ser el presagi de que potser si que hi havia alguna altra manera d’ensenyar.

Les classes de ciències Naturals eren com una mena de joc. L’Angeleta cada dia ens portava una sorpresa. En una ocasió se’ns va presentar amb un misteriós paquet adquirit a la carniceria. Es tractava d’un cor de xai que mesurava mig pam d’amplada. El va col·locar damunt de la seva taula, es va treure un esmolat bisturí del seu estoig de campanya i amb la precisió d’ un expert cirurgià va començar a dissecar aquella misteriosa entranya. Tots els vailets de cinquè, bocabadats i en silenci ens vam amuntegar entorn d’aquella taula. Ens va ensenyar l’anatomia i el funcionament de les aurícules i dels ventricles i de les vàlvules tricúspide, mitral, aòrtica i pulmonar. També per on entraven les artèries coronàries i de la manera que es produïen els infarts. Una lliçó d’anatomia pràctica que ni jo, ni segurament cap dels meus companys, mai més no hem oblidat.

Recordo que una altra vegada ens va comparèixer a classe  amb un paquet molt diferent. Era a finals de curs. Un dia a primera hora de la tarda i la calor ja començava a ser sufocant. Davant la sorpresa de tots, i abans de començar la classe, va destapar i repartir una barra sencera de gelat que, quan es dirigia a l’escola, havia comprat per nosaltres a la granja Caralt de la Riera. Aquella va ser la lliçó més dolça i llaminera de totes les que m’han donat al llarg de la meva vida.

No era infreqüent que l’Angeleta, de sobte, arreplegués a tots els seus alumnes i se’ls emportés al carrer. Algunes vegades havíem anat al mercat de la Plaça de Cuba, el que hi havia al davant de l’Institut. Les peixateres i les pageses ja ens esperaven. Recorríem les diferents parades. La mestra ens explicava el nom i les característiques de cada un dels peixos. Ens estimulava a què preguntéssim i agraïa molt a les venedores que també hi fiquessin cullerada. En altres ocasions visitàvem les verdulaires. Ens feia preguntar sobre els productes de temporada, com es cultivaven i, fins i tot, quines eren les diferents maneres que hi havia de cuinar-los.

Un assidu visitant de l’Institut era el pescador Andreu Sala, popularment conegut com en “Forapols”, sobrenom que se li atribuïa pel fet de que li agradava anar a pescar mar endins, on l’aire no està contaminat. En Forapols era un llop de mar i íntim amic de l’Angeleta. El seu fill, en Miquel Sala i Roy, era un company nostre de l’escola. Quan en Forapols pujava a veure’ns a l’Institut ho feia descalç i amb els pantalons arremangats fins més amunt del genoll. Portava una galleda plena d’aigua a la mà i en el seu interior alguna peça exòtica recentment pescada. Aquell dia era per nosaltres Festa Major. S’aturava la classe i el senyor Sala ens explicava la vida, els fets i els miracles d’aquella peculiar troballa. Altres vegades érem nosaltres, els qui des de l’institut, en estol, baixàvem tots plegats a la platja per esperar l’arribada de les barques i contemplar com descarregaven les caixes de peix. Després arraulits sota el ventre de la “Buenos Aires” el llagut d’en Forapols ens explicaven les característiques d’algunes espècies marines i, a vegades, també, l’Angeleta n’havia disseccionat alguna.

Una altra de les moltes activitats naturalistes que organitzava la senyora Ferrer que ha deixat un grat record entre els seus alumnes són les excursions. Van ser memorables les que vam fer a les guixeres de Papiol, quan estudiàvem mineralogia o la que va organitzar al Pirineu visitant la Vall de Sant Nicolau i pujant a l’Estany de la Llebreta. I com no, la ritual anada de colònies a la masia de can Surell, al cor del Montseny. La sortida a can Surell era per la nostra professora de naturals una mena de peregrinatge. L’Angeleta a can Surell se sentia com a casa. Aquell sòlid casalot de pedra havia estat l’antiga casa de colònies de l’Institut Escola de la Generalitat Republicana i a l’Angeleta li evocava uns records inoblidables. Davant de la casa, a l’altre costat de l’era, hi havia una frondosa Alzina. L’Alzina de can Surell, a la que la nostra professora, quan era jove, li havia escrit i musicat una emotiva cançó i on hi penjava la pissarra que utilitzava per il·lustrar les nostres classes .

En el 1963, després de passar-se cinc anys a la nostra ciutat i d’haver complert la seva missió de sembrar el germen del nou institut de Mataró, el matrimoni Satorras van ser traslladats a Barcelona. Se’ls va encomanar la tasca de tirar endavant dos nous instituts, un de nois i un altre de noies, en una de les barriades més populoses i conflictives de Barcelona. L’Alexandre va anar al de Don Joan d’Àustria, l’Angeleta en el de la Infanta Isabel d’Aragó, ambdós situats a la Verneda. Als tres anys de ser-hi, cada un d’ells va ser escollit per portar la direcció dels seus respectius centres. El nomenament de l’Alexandre va ser breu. El dia de Cap d’Any d’aquell mateix curs acadèmic, moria sobtadament a l’Hospital Clínic a conseqüència d’un atropellament de moto quan travessava la Rambla de Catalunya, gairebé a tocar del portal de casa seva.

La Angeleta, vídua i sense descendència, es va entregar plena i exclusivament a la seva tasca educativa dins l’Institut de noies de la Verneda fins que va cumplir els setanta anys, dia que es va jubilar. La seva labor pedagògica en aquell centre va ser tant extraordinària que l’ajuntament de Barcelona va decidir batejar  la plaça on es troba l’esmentat institut amb el nom de Plaça de l’Angeleta Ferrer. Al centre de la plaça hi van aixecar un monòlit de pedra decorat amb un baix relleu on hi ha esculpit el rostre de la cèlebre pedagoga.

En el 1982 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. Deu anys després, en el 1992, l’Ajuntament de la Ciutat, la medalla d’or al mèrit científic i el govern de Madrid, La Emmienda de Alfonso X el Sabio.

Mataró, la ciutat que tant deu a la labor pedagògica de l’Angeleta Ferrer, va volar rebatejar l’escola de la plaça de Cuba amb el seu nom. Es tractava de la mateixa escola on ella i el seu marit hi van entrar de rellogats per edificar aquell experimental COPEM de tan agradables records.

 El curs 1993-94 a Sant Cugat del Vallès van inaugurar el seu l’Institut d’ensenyament secundari amb el nom d’Angeleta Ferrer. També, a Barcelona, en el 1999, l’Ajuntament va cedir uns espais municipals del carrer de Marina, entre Consell de Cent i Diputació per a edificar un nou institut que, per acord municipal, també portarà el nom d’aquella mítica professora de Ciències Naturals. Actualment, a la nostra ciutat, sembla que ja estan finalitzant les obres traslladar a l’espaiosa fàbrica de can Fàbregas del paper aquella petita escola de la plaça de Cuba.

Un cop jubilada, l’Angeleta no va perdre el contacte amb els seus ex alumnes. Seguia amb interès l’evolució professional dels mateixos. Rebia les seves visites, primer al seu domicili en el carrer Diputació, després a la residència geriàtrica on hi va estar ingressada els darrers anys de la seva vida. També passava llargues temporades a la casa pairal que tenia a Castellnou d’Olugues, un poblet de la Segarra molt proper de Cervera.  A Castellnou, cada estiu l’esperaven. A casa seva hi reunia a tota la mainada del poble: els hi explicava històries, els hi parlava de la natura, els organitzava animats berenars, imaginatives representacions teatrals i hi assajaven cançons populars que ella acompanyava amb la melodia del seu estimat acordió. També, en aquell recó de la Segarra, la infatigable professora va dur a terme una interessant investigació antropològica: va recopilar i musicar un conjunt de cançons populars de la zona. Un treball que ha publicat l’ajuntament d’aquella localitat amb el nom de “Les disset cançons de Castellnou”.

Quan gairebé ja era una persona nonagenària, la intrèpida Angeleta va acceptar impartir la seva última classe. Ho va fer a l’Institut Borrell d’Alella, on el meu germà Antoni, un ex alumne seu, n’era professor. La lliçó va ser emocionant. Els nois no se’n savien avenir. Plantificada davant de la piçarra, utilitzant guixos de colors i acompanyant-se dels seus acurats dibuixos i esquemes els hi va explicar un dels grans misteris de la botànica. Concretament els va parlar de la inflorescència, aquella aparentment capritxosa manera que tenen les flors de distribuir-se a l’entorn del seu tall, un fenomen que en realitat no és una fantasia de la naturalesa sinó que respon a un dels principis més lògics de les matemàtiques. Segons m’han dit, ho va fer posant-hi els mateix entusiasme que ho havia fet amb nosaltres molts anys abans. Els vailets, i alguns professors que es van afegir a la classe, van quedar meravellats.

L’Angeleta va morir el trenta de novembre de 1992 als vuitanta-vuit anys. Era un dilluns, i aquell dia tots els rossinyols i les mallerengues van estar tristos.