ANGELETA
FERRER I SENSAT
L’Angeleta Ferrer era
una mestra molt poc convencional. Els nois que vam gaudir de la fortuna de ser
els seus alumnes la idolatràvem. Per la comunitat d’ensenyants de la nostra
ciutat va ser un referent.
A ella, que durant la
seva joventut havia estat una de les fundadores de l’Institut Escola de la
Generalitat republicana, vint-i-cinc anys després, a l’any 1958, en plena
dictadura franquista, li van encarregar que plantés la llavor del que hauria de
ser el primer institut d’ensenyament secundari construït a la ciutat de Mataró
després de la Guerra Civil. L’Angeleta no es va acovardir, al contrari. Junt al
seu marit, el prestigiós professor de filosofia Alexandre Satorras es van
proposar implantar a la nostra ciutat la mateixa metodologia d’ensenyament
actiu que havien practicat en aquella llegendària institució. Els hi va costar
molt. Es van haver d’enfrontar amb moltes dificultats, tant legals, com
polítiques, ideològiques i econòmiques. Però finalment es van sortir amb la
seva i ho van aconseguir.
Tot i que la “Senyoreta
Ferrer” no era mataronina, doncs havia nascut a Barcelona el 18 de març de
1904, crec que es mereix un lloc en aquest recull de mataronins destacats, ja
que durant els sis anys que va estar entre nosaltres va deixar una profunda
empremta en el record de tots els que la varem tractar.
L’Angeleta era filla
de la prestigiosa pedagoga Rosa Sensat, la fundadora de l’Escola del Bosc de
Montjuic i de l’industrial David Ferrer i Vallès, el representant i importador al
nostre país d’alguns dels més coneguts motors d’automòbil. Tenia un germà, en
Jaume, que va arribar a ser un destacat polític republicà.
De petita es va
formar a l’Escola del Bosc que, com hem dit, regentava la seva mare. Un lloc on
els infants estudiaven, treballaven, cantaven, pintaven i observaven els
fenòmens naturals a l’aire lliure. On no hi havia exàmens ni es practicava cap
mena d’activitat competitiva. Unes singularitats que van orientar a la futura
pedagoga durant la resta de la seva vida. Acabats els estudis primaris va
cursar el batxillerat a l’ Institut Balmes de Barcelona, una tasca que va
compaginar amb la de l’obtenció del títol de mestra a l’Escola Normal, una
institució que aleshores estava a la Rambla dels estudis fent cantonada amb el
carrer del pintor Fortuny.
Ella, com anys
després ens va confessar diverses vegades, aleshores volia estudiar medicina
per poder ser cirurgiana. Però el seu pare que havia cursat la carrera de
metge, una professió que mai no va exercir, li va desaconsellar. La va advertir
sobre les moltes dificultats que trobaria a la Facultat pel fet de ser una dona
i amb les que més endavant s’hauria d’enfrontar practicant aquesta professió.
Animada per la seva
mare, que ja veia en ella una predisposició per les ciències de la naturalesa,
es va matricular a la Facultat de Ciències especialitzant-se en Biologia. Va
cursar la carrera amb un brillantíssim expedient acadèmic i en el 1926 va
obtenir la llicenciatura. D’immediat, la pròpia universitat li va brindar la
oportunitat d’entrar a treballar a la càtedra de zoologia d’articulats, oferiment
que sense pensar-s’ho va acceptar. Simultàniament l’Institut Jaume Balmes, el
centre on ella havia cursat el batxillerat, la va contractar com a professora
de ciències naturals, càrrec que ocuparà fins el 1933. També, en aquell mateix
any, el de la seva graduació, el pedagog Alexandre Galí i Coll, que feia dos
anys havia creat la Mutua Escolar Blanquerna, un centre on s’iniciava
experimentalment la metodologia de l’ensenyament actiu, li va proposar que
impartís algunes classes de ciències en el seu centre.
El pas clau dins la
seva activitat docent, el va donar en el 1933, quan amb un grup de catedràtics,
tots molts joves, van constituir l’equip docent del que seria l’Institut Escola
de la Generalitat de Catalunya. El grup el dirigia el químic Josep Estalella i
l’entusiasta Angeleta aviat es va convertir en la seva ma dreta i en l’ànima de
la institució. Entre els seus companys de càtedra hi havien figures tan
distingides com podrien ser en Jaume Vicens i Vives que impartia la història de
Catalunya, el geògraf Lluís Solé i Sabarís, L’Enric Bagué que era el catedràtic
d’ història universal, el filòleg Ramon Aramon i Serra que era el professor de
Català, en Jordi Maragall i Noble, pare del que seria futur Alcalde de
Barcelona i President de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall, que donava filosofia i l’escriptor Guillem
Diaz Plaja que ensenyava literatura castellana. L’Angeleta Ferrer, evidentment
era la catedràtica de ciències naturals i també la subdirectora del centre.
Aquell Institut
Escola de la Generalitat de Catalunya estava ubicat dins el Parc de la
Ciutadella. En el recinte conegut com El Palau del Governador. El lloc on avui
hi ha l’Institut Verdaguer.
Entre molts altres,
havia tingut com alumnes les pedagogues Marta Mata i Maria Aurèlia Capmany, el
naturalista Manuel Font i Altaba, l’ historiador i crític d’art Joan Ainaud de
Lasarte i al seu germà Josep Maria, també historiador i periodista i a l’arquitecte
Oriol Bohigas. Bastants anys després, quan l’Angeleta era la nostra professora de
naturals a Mataró, ens parlava amb molta estima dels seus antics alumnes. Els
estimava. Se’n recordava de tots i els tenia molt ben apamats. Ens explicava
anècdotes de cada un d’ells i, fins i tot, alguna que altra entremaliadura.
En els anys seixanta,
en plena dictadura, en alguns moments d’intimitat, sense dissimular una certa enyorança,
L’Angeleta ens explicava que a l’Institut Escola no s’impartien lliçons
magistrals, que allà s’aprenia practicant i analitzant els resultats de les
pràctiques. Que la memorització era sols una eina, però no la única ni la més
important. Que l’aprenentatge s’adquiria a través de l’interès, la pràctica i
la constància. Segons ella, una de les màximes de l’Institut Escola era “Fes-ho
de tal manera com si t’hi juguessis la vida”, una expressió que sembla ser que
el professor Josep Estalella repetia constantment als seus alumnes.
En el 1936, amb
l’entrada de l’exèrcit d’en Franco a Barcelona, tot aquell somni de projecte
educatiu se’n va anar en orris. El centre va ser clausurat. Els seus professors
acomiadats. També es va anular les càtedres. L’Angeleta, que se li va revocar
el títol de catedràtica, es va veure obligada a deixar Barcelona i desplaçar-se
a Madrid com a tutora de curs a l’Institut Isabel La Católica, el que hi ha a
tocar dels jardins del Retiro. Un lloc on hi passarà dos anys.
De la seva estada a
Madrid no ens en parlava gaire. Cal suposar que van ser uns anys molt difícils.
La guerra acabava de finalitzar, hi havia molta misèria i la repressió als
vençuts era impecable. Trenta cinc anys després, en l’acte d’homenatge que li
van tributar el dia de la seva jubilació, parlant de la seva estada a la
capital d’Espanya, va fer la següent breu referència: els nens a tot arreu del
món són bons.
En el 1941 es va
veure obligada a presentar-se novament a oposicions a càtedra; les va guanyar
amb el nombre 1. Aleshores amb el seu marit, el professor de filosofia
Alexandre Satorras retornen a Catalunya i entren a treballar a l’Institut de
Reus, lloc on s’hi passaran divuit anys. De Reus en guardaven molt bon record.
A nosaltres sovint ens en parlaven. L’únic retret que els li recordo haver
sentit dir d’aquella ciutat era la manca de puntualitat dels seus habitants. Si
alguna vegada arribaves amb un xic de retrat a classe, amb un somriure a la
cara l’Angeleta et deia: noi, què vas amb l’horari de Reus, avui?
A l’any 1958 se li va
presentar la segona gran ocasió professional de la seva vida. Tant a ella com a
l’Alexandre els hi van oferir
l’oportunitat de plantar la llavor del
que seria el primer Institut Públic d’ Ensenyament secundari que es construiria
a Mataró des de la guerra civil. Tot començant de zero. El matrimoni Satorras
Ferrer, que ja era una parella madura, es va agafar el projecte amb una
il·lusió gairebé juvenil. Veien la possibilitat de repetir l’experiment que
havien iniciat molts anys abans amb l’Institut Escola i que l’entrada de les
tropes vencedores, malauradament, havia estroncat.
El més d’octubre del
1958 es va inaugurar oficialment el COPEM, acrònim que significava Centre
Oficial Patronat d’Ensenyament Mitjà. Començaven amb un sol curs, el primer de
Batxillerat. L’aula utilitzadaera un espai cedit al primer pis del col·legi de
nenes de Nostra Senyora Pilar, un vell edifici situat a la Plaça de Cuba, en el
mateix lloc on durant la república hi havia l’Institut de Mataró. La pretensió dels seus fundadors era la de
incrementar una aula nova cada any fins completar les sis del batxillerat
d’aquell moment i una setena, la del segon pis, per ubicar-hi el
preuniversitari. Un projecte que amb constància i salvant moltes dificultats
van poder aconseguir.
Els nous alumnes els
primers dies de classe hi anaven esporuguits. Un Institut a Mataró era una cosa
molt innovadora, i el fet de que els pares t’hi inscrivissin no deixava de ser
una mena d’aventura. Però aviat t’hi
acostumaves i al cap de molt poc temps t’hi senties com a casa. En aquest
sentit, la senyoreta Ferrer tenia molta mà esquerra.
Una de les coses que
més em va impactar de l’Angeleta el primer dia que la vaig conèixer va ser el
fet de que quan parlava directament amb tu
t’agafava de la mà i et mirava directament a la cara. Jo no hi estava
acostumat, doncs provenia d’un col·legi de religiosos on la disciplina era molt
rigorosa, gairebé militar. El tracte que jo havia viscut entre mestres i
estudiants era distant i exempt de la més mínima mostra de sensibilitat. Quan
l’”hermano” ens dirigia la paraula, la nostra obligació era la d’abaixar la
mirada. No fer-ho significava una gran manca de respecte i et podia comportar
una clatellada. Aquelles primeres encaixades de mà de la nostra futura mestra
van ser el presagi de que potser si que hi havia alguna altra manera
d’ensenyar.
Les classes de
ciències Naturals eren com una mena de joc. L’Angeleta cada dia ens portava una
sorpresa. En una ocasió se’ns va presentar amb un misteriós paquet adquirit a
la carniceria. Es tractava d’un cor de xai que mesurava mig pam d’amplada. El
va col·locar damunt de la seva taula, es va treure un esmolat bisturí del seu
estoig de campanya i amb la precisió d’ un expert cirurgià va començar a
dissecar aquella misteriosa entranya. Tots els vailets de cinquè, bocabadats i
en silenci ens vam amuntegar entorn d’aquella taula. Ens va ensenyar l’anatomia
i el funcionament de les aurícules i dels ventricles i de les vàlvules
tricúspide, mitral, aòrtica i pulmonar. També per on entraven les artèries
coronàries i de la manera que es produïen els infarts. Una lliçó d’anatomia
pràctica que ni jo, ni segurament cap dels meus companys, mai més no hem
oblidat.
Recordo que una altra
vegada ens va comparèixer a classe amb
un paquet molt diferent. Era a finals de curs. Un dia a primera hora de la
tarda i la calor ja començava a ser sufocant. Davant la sorpresa de tots, i
abans de començar la classe, va destapar i repartir una barra sencera de gelat
que, quan es dirigia a l’escola, havia comprat per nosaltres a la granja Caralt
de la Riera. Aquella va ser la lliçó més dolça i llaminera de totes les que
m’han donat al llarg de la meva vida.
No era infreqüent que
l’Angeleta, de sobte, arreplegués a tots els seus alumnes i se’ls emportés al
carrer. Algunes vegades havíem anat al mercat de la Plaça de Cuba, el que hi
havia al davant de l’Institut. Les peixateres i les pageses ja ens esperaven. Recorríem
les diferents parades. La mestra ens explicava el nom i les característiques de
cada un dels peixos. Ens estimulava a què preguntéssim i agraïa molt a les
venedores que també hi fiquessin cullerada. En altres ocasions visitàvem les verdulaires.
Ens feia preguntar sobre els productes de temporada, com es cultivaven i, fins
i tot, quines eren les diferents maneres que hi havia de cuinar-los.
Un assidu visitant de
l’Institut era el pescador Andreu Sala, popularment conegut com en “Forapols”, sobrenom
que se li atribuïa pel fet de que li agradava anar a pescar mar endins, on
l’aire no està contaminat. En Forapols era un llop de mar i íntim amic de l’Angeleta.
El seu fill, en Miquel Sala i Roy, era un company nostre de l’escola. Quan en
Forapols pujava a veure’ns a l’Institut ho feia descalç i amb els pantalons
arremangats fins més amunt del genoll. Portava una galleda plena d’aigua a la
mà i en el seu interior alguna peça exòtica recentment pescada. Aquell dia era per
nosaltres Festa Major. S’aturava la classe i el senyor Sala ens explicava la
vida, els fets i els miracles d’aquella peculiar troballa. Altres vegades érem
nosaltres, els qui des de l’institut, en estol, baixàvem tots plegats a la
platja per esperar l’arribada de les barques i contemplar com descarregaven les
caixes de peix. Després arraulits sota el ventre de la “Buenos Aires” el llagut
d’en Forapols ens explicaven les característiques d’algunes espècies marines i,
a vegades, també, l’Angeleta n’havia disseccionat alguna.
Una altra de les moltes
activitats naturalistes que organitzava la senyora Ferrer que ha deixat un grat
record entre els seus alumnes són les excursions. Van ser memorables les que
vam fer a les guixeres de Papiol, quan estudiàvem mineralogia o la que va
organitzar al Pirineu visitant la Vall de Sant Nicolau i pujant a l’Estany de
la Llebreta. I com no, la ritual anada de colònies a la masia de can Surell, al
cor del Montseny. La sortida a can Surell era per la nostra professora de
naturals una mena de peregrinatge. L’Angeleta a can Surell se sentia com a
casa. Aquell sòlid casalot de pedra havia estat l’antiga casa de colònies de
l’Institut Escola de la Generalitat Republicana i a l’Angeleta li evocava uns
records inoblidables. Davant de la casa, a l’altre costat de l’era, hi havia
una frondosa Alzina. L’Alzina de can Surell, a la que la nostra professora,
quan era jove, li havia escrit i musicat una emotiva cançó i on hi penjava la
pissarra que utilitzava per il·lustrar les nostres classes .
En el 1963, després
de passar-se cinc anys a la nostra ciutat i d’haver complert la seva missió de
sembrar el germen del nou institut de Mataró, el matrimoni Satorras van ser
traslladats a Barcelona. Se’ls va encomanar la tasca de tirar endavant dos nous
instituts, un de nois i un altre de noies, en una de les barriades més
populoses i conflictives de Barcelona. L’Alexandre va anar al de Don Joan
d’Àustria, l’Angeleta en el de la Infanta Isabel d’Aragó, ambdós situats a la
Verneda. Als tres anys de ser-hi, cada un d’ells va ser escollit per portar la
direcció dels seus respectius centres. El nomenament de l’Alexandre va ser
breu. El dia de Cap d’Any d’aquell mateix curs acadèmic, moria sobtadament a
l’Hospital Clínic a conseqüència d’un atropellament de moto quan travessava la
Rambla de Catalunya, gairebé a tocar del portal de casa seva.
La Angeleta, vídua i
sense descendència, es va entregar plena i exclusivament a la seva tasca
educativa dins l’Institut de noies de la Verneda fins que va cumplir els
setanta anys, dia que es va jubilar. La seva labor pedagògica en aquell centre
va ser tant extraordinària que l’ajuntament de Barcelona va decidir batejar la plaça on es troba l’esmentat institut amb
el nom de Plaça de l’Angeleta Ferrer. Al centre de la plaça hi van aixecar un
monòlit de pedra decorat amb un baix relleu on hi ha esculpit el rostre de la
cèlebre pedagoga.
En el 1982 la
Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. Deu anys
després, en el 1992, l’Ajuntament de la Ciutat, la medalla d’or al mèrit
científic i el govern de Madrid, La Emmienda de Alfonso X el Sabio.
Mataró, la ciutat que
tant deu a la labor pedagògica de l’Angeleta Ferrer, va volar rebatejar
l’escola de la plaça de Cuba amb el seu nom. Es tractava de la mateixa escola
on ella i el seu marit hi van entrar de rellogats per edificar aquell
experimental COPEM de tan agradables records.
El curs 1993-94 a Sant Cugat del Vallès van inaugurar
el seu l’Institut d’ensenyament secundari amb el nom d’Angeleta Ferrer. També,
a Barcelona, en el 1999, l’Ajuntament va cedir uns espais municipals del carrer
de Marina, entre Consell de Cent i Diputació per a edificar un nou institut
que, per acord municipal, també portarà el nom d’aquella mítica professora de
Ciències Naturals. Actualment, a la nostra ciutat, sembla que ja estan
finalitzant les obres traslladar a l’espaiosa fàbrica de can Fàbregas del paper
aquella petita escola de la plaça de Cuba.
Un cop
jubilada, l’Angeleta no va perdre el contacte amb els seus ex alumnes. Seguia
amb interès l’evolució professional dels mateixos. Rebia les seves visites,
primer al seu domicili en el carrer Diputació, després a la residència
geriàtrica on hi va estar ingressada els darrers anys de la seva vida. També passava
llargues temporades a la casa pairal que tenia a Castellnou d’Olugues, un
poblet de la Segarra molt proper de Cervera.
A Castellnou, cada estiu l’esperaven. A casa seva hi reunia a tota la
mainada del poble: els hi explicava històries, els hi parlava de la natura, els
organitzava animats berenars, imaginatives representacions teatrals i hi
assajaven cançons populars que ella acompanyava amb la melodia del seu estimat
acordió. També, en aquell recó de la Segarra, la infatigable professora va dur
a terme una interessant investigació antropològica: va recopilar i musicar un
conjunt de cançons populars de la zona. Un treball que ha publicat l’ajuntament
d’aquella localitat amb el nom de “Les disset cançons de Castellnou”.
Quan gairebé ja era
una persona nonagenària, la intrèpida Angeleta va acceptar impartir la seva
última classe. Ho va fer a l’Institut Borrell d’Alella, on el meu germà Antoni,
un ex alumne seu, n’era professor. La lliçó va ser emocionant.
Els nois no se’n savien avenir. Plantificada davant de la piçarra, utilitzant
guixos de colors i acompanyant-se dels seus acurats dibuixos i esquemes els hi
va explicar un dels grans misteris de la botànica. Concretament els va parlar
de la inflorescència, aquella aparentment capritxosa manera que tenen les flors
de distribuir-se a l’entorn del seu tall, un fenomen que en realitat no és una
fantasia de la naturalesa sinó que respon a un dels principis més lògics de les
matemàtiques. Segons m’han dit, ho va fer posant-hi els mateix entusiasme que
ho havia fet amb nosaltres molts anys abans. Els vailets, i alguns professors
que es van afegir a la classe, van quedar meravellats.
L’Angeleta va
morir el trenta de novembre de 1992 als vuitanta-vuit anys. Era un dilluns, i
aquell dia tots els rossinyols i les mallerengues van estar tristos.
