Manel Cusachs i Xivillé

MANUEL CUSACHS I XIVILLÉ

En Manuel Cusachs és un escultor dels de pedra picada. La seva aureola de gran artista no ha estat, com diria el seu amic Josep Pla, una fama de volada gallinàcia sinó que ha esdevingut universal. Entre altres llocs ha exposat a Boston(1987) a Estransburg (1988) i a Roma (1988). La seva obra està dispersa i és reconeguda arreu del món. Per aquest motiu, en el 2001, la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi, una distinció que sols la reben aquelles personalitats que  pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat, tant en el pla cívic com en el cultural.

Un servidor, quan encara era un nen de cinc o sis anys, va tenir la fortuna de poder conèixer a aquest insigne escultor, tant en la seva vessant  humana com  en la d’incipient artista. La impressió que em va produir la forta personalitat d’aquell artista es veu que va ser tan impactant que, segons diuen, quan cada cop que algun adult em preguntava que m’agradaria ser quan fos gran, jo, a diferència de moltes altres criatures que responien futbolista, bomber o policia, els contestava: o bé metge o escultor com en Manuel Cusachs.

En aquella època en Cusachs no deuria sobrepassar els vint anys, malgrat això  jo el veia com una persona gran. Era el promès de la Maria Teresa Colomer, la senyoreta que junt amb les seves germanes Montserrat i Elisa em van ensenyar a llegir, a escriure i les quatre regles elementals de l’aritmètica. Hi havia una quarta germana, la Fina, que era més jove que elles. Tenia aproximadament la meva edat i, per tant, no ens ensenyava. De la Fina recordo, amb molta gratitud, que cada vegada que alguna de les seves germanes m’enviava castigat al quartet de sota l’escala, a causa d’alguna entremaliadura, venia a fer-me companyia i d’amagatotis jugàvem a l’oca o al parxís.

Com us he dit, la Maria Teresa, la meva Mestra tites, era la xicota de l’escultor Cusachs, era una de les quatre filles del senyor Jaume Colomer i Martori un popular professor mataroní que havia muntat  una acadèmia domèstica al seu domicili particular. Una casa de cos situada en el nº8 del carrer d’Argüelles. El pare, a les golfes, hi tenia instalada una acadèmia on hi ensenyava comerç, comptabilitat, teneduria de llibres i mecanografia a molts joves mataronins. Les seves tres filles grans, en el menjador de la llar, i els estius sota una esplèndida parra que hi havia en el pati, impartien les beceroles a gran part de la mainada de les rodalies.

En una petita estança annexa a la cuina, el joveníssim escultor Cusachs, primer com promès de la Maria Teresa i aviat com a marit de la mateixa, hi va instal·lar el seu primer talleret. En Manel Cusachs i la Teresa Colomer aviat es van traslladar a viure al carrer de Lepanto, on hi van muntar el seu nou estudi d’escultura i on hi van néixer els seus cinc fills. Anys després, quan ja era un escultor de molta nomenada, va instal·lar el seu taller a la veïna població d’Orrius, a tocar de les pedreres de granit, un dels materials preferits del reconegut artista.

Dels anys que vaig ser alumne de cal senyor Colomer al carrer d’Argüelles, recordo una anècdota amb el jove Manuel Cusachs que no me’n puc estar d’explicar-la. Un servidor estava elaborant un quadern d’estiu que a començaments d’Octubre hauria de presentar al col·legi. Calia que escrivís un breu redactat sobre un episodi de la Història Sagrada i què aquest anés acompanyat d’una petita il·lustració. Jo no sabia com sortir-me’n. Vaig demanar consell a en Cusachs. Ell, rapid com una centella em va dir: parla d’en Samsó i dibuixi una cosa així. Va agafar un paper i amb menys d’una dotzena de ratlles em va fer un esboç on es veien les molsudes espatlles del gegantí personatge bíblic abraçant i enderrocant dues grans columnes dòriques; evidentment les del temple.

Degut a la inconsciència pròpia d’un vailet de tants pocs anys no se’m va ocórrer guardar aquell petit esbós. Me’n he penedit moltes vegades. Això si, el vaig calcar tant bé com vaig poder i emmarcat dins d’un requadre el vaig plantificar al mig de la meva redacció, suposo que farcida de faltes d’ortografia. La redacció va passar desapercebuda, però la il·lustració va causar impacte a l’hermano Marcel·li, el marista encarregat de la meva educació. De sobresalientes al col·legi no recordo que me n’hagin posat mai cap.  Però si alguna vegada me n’havia caigut algun segur que va ser a causa d’aquell treball d’Història Sagrada vilment afusellat d’un esbós d’en Manuel Cusachs i Xivillé.

Actualment, per sort, a Mataró, en diferents indrets emblemàtics de la ciutat, podem gaudir de moltes escultures d’aquest reconegut artista. Entre altres la anomenada Mataró, un impactant monument de bronze i pedra, feta en el 1992, que presideix la plaça de l’ajuntament. L’estàtua és de bronze i mesura més de dos metres alçada. És una al·legoria de Mataró. És una noia que amb els braços alçats i el cabell voleiant al vent està mirant el cel. Amb una ma aguanta una bandera i en l’altra un ram de mata, un dels símbols de la nostra ciutat. El pedestal, que és de granit, porta gravat el poema de Josep Punsola que porta el nom de la nostra ciutat. La model de l’estàtua no és altra que una de les filles de l’escultor. També podem gaudir de la magnífica escultura en bronze de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, un altre conciutadà il·lustre, que des del 2002 presideix l’entrada del Parc Central. Altres obres públiques d’en Manuel Cusachs distribuïdes al llarg de la geografia mataronina són: el retaule de l’església de Santa Anna, dels pares escolapis, l’estàtua que presideix el vestíbul de can Coll i Regàs, casa-museu modernista edificada per en Puig i Cadafalch en el carrer d’ Argentona i la pintura a l’oli mitges que hi ha al museu tèxtil de la nostra ciutat.

En Cusachs, si en alguna especialitat de l’escultura ha destacat per damunt de les altres, sens dubte és en l’escultura religiosa i en el retrat. En imatgeria cal esmentar la impresionant figura de marbre de l’abat Oliva que des del 1993 presideix la gran plaça del monestir de Montserrat o la Visitació, segon misteri del Rosari que ornamenta el Camí de la Cova que hi ha en la més emblemàtica de les muntanyes catalanes. També són obres seves el conjunt de La Santíssima Trinitat del monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà a França  o la Nova Verge de Meritxell, que presideix el santuari que porta aquest nom, a les Valls d’Andorra. A la barcelonina basílica de la Sagrada Família i podem observar un bon conjunt d’escultures d’en Cusachs, totes elles cisellades en marbre travertí.  En podem citar la de Sant Antoni Abat, Sant Josep de Calasanç, Sant Benet i Sant Ignasi de Loiola. Un altre Sant Ignasi molt destacat és el conegut com a Sant Ignasi caminant que presideix l’I.Q.S (Institut Químic de Sarrià).

Notables són els busts que aquest incansable escultor mataroní ha fet a les més destacades personalitats de l’art i de la cultura de Catalunya. Són molt conegudes les d’en Josep Pla 1976), Josep Vallverdú (1977), Salvador Espriu (1979), Josep Flotats (1980), Joan Fuster (1983), Miquel Martí i Pol (1993) i el d’en Pompeu Fabra, una reproducció d’aquest últim és guardó que atorga cada any la Generalitat de Catalunya a les persones, entitats, empreses i organitzacions que contribueixen en la projecció social de la llengua catalana.

Tots aquests retrats escultòrics d’en Cusachs tenen un segell característic. Quan els veus no ho dubtes:

—Aquest bust és d’en Cusachs! —dius... i mai no t’equivoques. El seu estil és molt peculiar i la semblança física de l’escultura amb el personatge retratat és extraordinària.

D’entrada sembla una caricatura esculpida, però no ho és. És una escultura on l’artista hi ha sabut projectar el caràcter del personatge.

Aquestes darreres paraules no són meves, les va escriure en Josep Pla en el seu mas de Llofriu en el moment que va rebre el seu bust de les mans del propi Cusachs. Opinió que podreu llegir molt ampliada a Les notes de capvespre, el volum XXV de les obres completes de l’escriptor empordanès.