El meu germà Toni

ANTONI CARBONELL I ROURE

A l’Antoni el conec des de fa molts anys; des del mateix dia que va néixer. Doncs l’Antoni és el meu germà petit. Va venir al món el dia 3 de novembre del 1950 i, com és preceptiu en tots els nadons, a la poca estona de trobar-se entre nosaltres ja estava rondinant. Segur que alguna cosa o altra no li semblava prou ben feta.

El meu germà Toni és un perfeccionista molt primmirat que al llarg de la seva vida ha tocat moltes tecles, i la veritat és que totes les ha tocat molt bé. Des de molt petit, segurament influenciat per la seva mestra, la rellevant naturalista i pedagoga Angeleta Ferrer, es va sentir atret per les ciències de la naturalesa i dins d’aquestes l’agricultura i la biologia.

La casa dels pares, degut a la dèria que els meus germans Toni, Pep i Carles tenien pels animals, a temporades semblava un zoològic. Hi he vist criar, a demés dels tradicionals gossos, peixos, conills, ànecs i gallines, també canaris, periquitos, gall dindis, eriçons, mosteles, fures, serps, salamandres, llangardaixos i durant molts anys una tortuga que es deia Uzcudun. En una ocasió, un oncle del pare ens va regalar un anyell recent nascut. El van criar a base de biberons i el teníem guardat dins d’un petit armari de la cuina. Però l’animal , com era d’esperar, va créixer fins convertir-se en una ovella adulta, impossible de mantenir a l’interior d’un habitacle urbà. Els pares, tot i que sabien la tragèdia familiar que el fet ocasionaria, quan va arribar la Pasqua van fer matar a la nostra mascota per un carnisser de la Plaça Gran. Per tots nosaltres va ser un dia molt trist. Ningú va gosar provar ni un mos d’aquell suculent anyell que havien portat a rostir a la forneria del barri, aquella que hi havia al carrer de la Palma.

L’Antoni, dins de la zoologia, sempre ha tingut una especial atracció pels animals de ploma. Com ell mateix irònicament manifesta, sempre ha estat una mica tocat de l’ala. Quan tot just era un vailet que encara vestia amb calces curtes es va fer membre actiu de l’Associació Local de Canaricultura i de la Societat Columbòfila Missatgera de Mataró, dues especialitats ornitològiques en les que participava en gairebé tots els concursos. A la resta dels germans ens tenia impressionats. Vèiem que es tractava i, fins i tot, compartia una certa amistat amb destacats columbòfils locals com podien ser el cirurgià i ginecòleg Dr.Morgado o el farmacèutic Dr. Miquel Spà, dues personalitats que per edat podrien ser els seus pares o, fins i tot, els seus avis.

Una vegada finalitzat el batxillerat va iniciar els estudis d’Enginyeria Agrònoma  a l’escola industrial de Barcelona. Cada matí es presentava a la universitat portant, a més a més de la seva cartera universitària, una voluminosa caixa de cartró atapeïda de coloms missatgers que abans de començar la primera classe els alliberava en el pati de la facultat. No cal dir que, degut a aquest entrenament diari, els seus coloms estaven excel·lentment preparats, cosa que es notava en els resultats de les competicions.

En el 1964, a la televisió espanyola, en un magazine anomenat Imágenes para saber  va aparèixer com a col·laborador un individu molt peculiar anomenat Felix Rodríguez de la Fuente que hi parlava de falconeria. Al poc temps, aquest personatge ja tenia un programa propi. Primer es va dir Fauna i més endavant va adoptar successivament els noms de Animàlia, Planeta Azul i finalment el de El hombre y la Tierra. Van ser un èxit d’audiència. A casa, tan els pares com els cinc germans, vam esdevenir uns devots seguidors del setmanal programa del Dr. Fèlix Rodríguez de la Fuente. Tant, que en Toni i en Pep es van convertir en uns entusiastes practicants de la falconeria. En el 1975 van intervenir en la fundació de la Societat de falconers de Catalunya de la que en Toni en serà nomenat vicepresident.

Al pati dels pares hi ha conviscut àligues, astors, falcons, esparvers, xoriguers i tota mena d’aus rapinyaires. Vivien, i actualment alguns encara hi viuen, engrapats damunt d’unes peanyes de tronc estacades damunt la gespa. Quan feia mal temps o quan venia lèpoca de cria es posaven a cobert a l’interior d’un petit recinte que amb aquesta intenció s’havia edificat en un dels angles d’aquell pati. El nostre jardí no era suficientment ampli per poder ensinistrar correctament  a un rapinyaire ni en el vol i menys en la cacera. Amb aquest objectiu, l’Antoni havia de traslladar cada vespre, quan plegava de treballar,  els seus ocells a un descampat que hi havia damunt del barri de Cirera. Aquest espai obert és el solar on uns quants anys més tard hi ha edificat l’actual Hospital de Mataró.

Entre els diversos ocells que en Toni tenia al pati de casa, destacava una parella de falcons peregrins. Unes aus autòctones de Catalunya que en aquells moments estava en vies de desaparició. Tot i no ser comestible, els caçadors havien eliminat gairebé a tots els exemplars que quedaven. El falcó peregrí és un excel·lent depredador. Té una visió tant prodigiosa que es diu que pot aguaitar amb nitidesa la línia de l’horitzó i que també és l’animal més veloç de la humanitat. En picat assoleix la velocitat de 400 quilòmetres hora i en caiguda horitzontal la de 300. És considerat el caçador per excel·lència entre les aus rapinyaires i, per tant, una peca molt cobejada pels falconers d’arreu del món.

El falcó peregrí tenia el gran inconvenient de que no podia criar en cautivitat. En Toni Carbonell, per posar remei a aquest contratemps,  va estudiar les tècniques de reproducció assistida per poder-les aplicar als seus falcons. Els seus experiments van tenir un gran èxit.  Va ser un dels pioners del nostre país en practicar la inseminació artificial en aus, i més concretament en falcons. El seu nom va ser publicat en el registre internacional d’aquests especialistes.

El procediment d’inseminació artificial d’un falcó peregrí exigeix molta paciència i d’aquesta virtut a l’Antoni Carbonell no n’hi fa falta. La seva tècnica consistia en esperar que una femella en captivitat expulsés el seu primer ou, tot seguit, abans de que transcorreguessin quatre hores, estimulava al falcó mascle a base de massatges. Posteriorment li extreia mecànicament el semen de la cloaca, cosa que feia amb una xeringa acoblada a un adaptador que s’havia fabricat ell mateix. Després, amb el mateix instrument l'injectava dins la cloaca de la femella, concretament a l'entrada del petit orifici uterí, localitzat a la paret dreta de l'esmentada cloaca.

A mesura que la femella posava un ou, l’Antoni el retirava del niu i el substituïa per un altre de plàstic que tenia el mateix volum, color i textura que el que acabava de recollir. Els ous fecundats els covava en una incubadora elèctrica que havia instal·lat en una petita habitació de casa seva. El periode d’incubació d’un ou de falcó és de 31 dies.

La incubació d’un pollet de falcó és una tasca molt laboriosa. Perquè sobrevisqui, cal  subministrar-li un suficient aportament calòric cada tres hores i durant les vint-i-quatre hores del dia. Ingesta que cal fer introduint dins del pap uns quants bocins de carn d’au triturada. En l’àrdua feina d’alimentar a tota una niuada de falcons, en toni disposava de l’ajut d’en Pep, un germà entusiasta falconer com ell, que vivia a la planta baixa del mateix edifici. Uns pocs anys més tard s’hi va incorporar en Francesc, un joveníssim nebot, fill d’en Pep, que amb el pas dels anys ha esdevingut un professional de la falconeria.  Actualment treballa de biòleg al Centre de Recuperació d’Aus Salvatges de la Generalitat de Catalunya, popularment conegut cos a Torreferrusa.

La inscripció de l’Antoni Carbonell en el Registre Internacional de criadors de rapinyaires, i específicament del falcó peregrí, s’interessessin per la tècnica que utilitzava.  Entre altres va rebre l’encàrrec d’uns falconers de Japó on aquesta afició es considerada un art ancestral, la pràctica de la mateixa comporta un seguit de rituals, ornaments i vestimentes apropiades. Guarniments que, en agraïment, li van fer entrega.

Explica en Toni que en una altra de les seves experiències internacionals relacionades amb la falconeria va tenir un desenllaç no gaire agradable. En una ocasió va rebre la visita de l’emissari d’un important xeic de l’Arabia Saudita nomenat Faissal. Li va encarregar tota una niuada de falcons peregrins, compromís que en Toni va complir amb eficiència. Poc temps després, va tenir una emprenyada monumental. Es va assabentar que un altre prepotent falconer àrab que havia fet un encàrrec similar al seu va provar personalment totes i cada una de les aus rebudes. Un cop seleccionada la que caçava millor va fer matar a totes les restants. L'home no volia que en el seu país ningú no pogués fer la competència al seu falcó peregrí.

L’any 1998 els biòlegs de l’Ajuntament de Barcelona li van proposar a l’Antoni la oportunitat de participar en un projecte molt pioner: el de equilibrar la superpoblació de coloms, cotorres i gavines que patia la ciutat, mitjançant  la reintroducció del falcó peregrí. Ell hi aportaria els falcons.

El falcó peregrí havia estat una molt habitual en els cels de Barcelona des de l’edat mitjana. Però, l’eliminació gradual que al llarg del segle XX en van fer els caçadors va ocasionar la total desaparició de l’espècie i el conseqüent increment de les aus que aquest depredador regulava. En el 1973 van desaparèixer els darrers falcons de Barcelona, els que niaven  en el campanar de l’església del Pi i en els penya-segats  de Montjuic.

Al primer any d’iniciar-se el projecte de reintroducció del falcó peregrí a Barcelona se’n van col·locar 15 i quatre anys després, 37 més. Alguns dels falcons van emigrar però molts d’altres es van establir al cim de les torres més altes de la ciutat. L’any 2004, cinc anys després de la primera alliberació ja havien nascut 39 pollets. Actualment s’estan controlant nius a les torres de la Sagrada Família, Montjuic, la Catedral, Hotel Princesa Sofia, Hotel Ars, Central tèrmica de Sant Adrià, Torre Macosa i damunt de les sitges de gra del port.

Darrerament, un falcó, en Rodolfo, s’està convertint en una de icones de la ciutat. Habita en la torre de Sant Bartomeu de la Sagrada Família i la seva visualització ha esdevingut un dels entreteniments que tenen els milions de turistes que visiten la ciutat.

Barcelona, en els darrers anys, s’ha convertit, entre altres coses, en la ciutat dels falcons. Però el que la majoria dels visitants no saben és que molts d’ells són fills o nets de Mataró, concretament del primer pis del carrer d’Argüelles, 31.