En Marri

FRANCESC MASRIERA I BALLESCÀ

En Marri, nom amb el que gairebé tothom a en Francesc Masrriera i Ballescà, és un dels agitadors culturals més actius  que hi ha hagut a la ciutat al llarg d’aquestes darreres dècades. Jo crec què el més destacat. És un catalanista dels de soca-rel que sempre, en les moltes activitats que ha participat, ha posat davant de tot la defensa de la llengua i la cultura catalana.

La seva infantesa, sembla que va estar molt marcada per les conseqüències de la guerra civil espanyola, cosa que ha insinuat repetides vegades, tant en els seus escrits com en les seves converses. El seu oncle matern en Joan Ballescà va estar exiliat a França a causa de la seva militància nacionalista, com afiliat i combatent del grup “Nosaltres Sols”. En alguna de les seves obres ens explica amb tota mena de detalls l’il·lusió amb que van viure el retorn de l’oncle des de França.

Al llarg de la seva vida professional en Francesc ha estat un bon manyà. Des de molt jovenet va entrar com aprenent de mecànic al taller de l’empresa tèxtil “Teixits de punt”, una fàbrica que hi havia al carrer Damià Campeny, aquell carreró que hi havia entre els carrer de Sant Agustí i el de Balmes i que avui s’ha allargat fins la baixada de Sant Antoni. A causa de la seva pulcritud i meticulositat el jove “Marri” es va especialitzar com a mecànic afinador. Actualment és reconegut per tothom com un dels millors afinadors de maquinària industrial de cosir de la nostra comarca.

Aviat va muntar taller propi i crec que gairebé mai no li ha mancat la feina. Es de suposar que la majoria de les petites Overlocks que, legalment o mig d’amagatotis, han treballat a Mataró durant aquests darrers anys, alguna que altra vegada han hagut de passar per les seves mans.

Un servidor és amic d’en Marri des de fa molts anys. Ens vam conèixer als Científics, fa més de cinquanta anys. Recordo que una de les primeres sortides que vam fer plegats va ser la travessia del Canigó, excursió de la que guardo records entranyables. Després hem coincidit en moltes trobades, travesses, expedicions espeleològiques, acampades, costellades i activitats diverses al llarg i ample de la geografia catalana. 

Moltes de les activitats extraprofessionals en les que ha destacat en Francesc Masriera han estat realitzades en el si de l’Agrupació Científico Excursionista, “L’Agrupe” per molts de nosaltres. Dins d’aquesta entitat en “Marri” hi ha jugat tots els papers de l’auca. Hi ha practicat muntanya, alpinisme, espeleologia, esquí, escalada i totes les activitats imaginables. Però si en alguna d’aquestes ha destacat d’una manera especial ha estat la promoció cultural.

Com a representant de l’Agrupació, ha promocionat i ha participat en l’organització d’un incomptable nombre de conferències, cursos, xerrades, exposicions i homenatges. Entre altres actes sonats on hi ha intervingut de manera destacada el nostre personatge en podem esmentar els següents homenatges:  el del centenari del naixement d’en Pompeu Fabra (1968); l’homenatge de la Ciutat de Mataró al poeta Josep Punsola (1970) i l’homenatge al centenari de la fundació de l’Agrupació Científico-Excursionista (1998). Si ens hi fixem tots aquests homenatges estan dedicats a prohoms o entitats que d’alguna manera o altra han destacat pel seu servei a favor de la llengua i la cultura catalana.

Però, sens dubte, la labor cabdal del Francesc Masrriera dins l’Agrupació, ha estat, amb la col·laboració d’en Pere Busquets, el crear i després editar cada trimestre el Cingles. Una prestigiosa revista de muntanya que es publica des del 1969 i  que l'any 1984 va rebre el Premi Tasis-Torrent de premsa local i comarcal atorgat per la Diputació de Barcelona.

Com a escriptor, a més dels nombrosos articles que ha publicat a la revista Cingles també ha col·laborat asiduament en el setmanari  El Maresme (1977-1082) i en els Fulls del Museu arxiu de Santa Maria.

És l’autor dels llibres: Jordi Arenas, la sublimació de l’art (19020-1998), una biografia molt documentada del seu íntim amic i mestre Jordi Arenas i Clavell; Joan Layret i Pons (1911-1975), una generació perduda, on fa un estudi de la vida i de l’obra d’aquest polític mataroní, amic i correligionari del seu oncle Joan, i 100 caricatures del dibuixant Manuel Cuyàs i Duran al periòdic de Mataró (1948-53), on, a partir d’aquest centenar de dibuixos, fa una minuciosa descripció de vida mataronina al llarg d’aquells cinc anys.

La relació d’amistat d’en Francesc Masrriera amb el pintor Jordi Arenes va ser llarga i profunda. Es van conèixer a finals dels anys cinquanta començament dels seixanta, moment que en “Marri” entra a formar part de “la colla de Cadaquers”, un grup d’alumnes de l’artista que es va formar a l’entorn d’aquest il·lustre personatge. En Francesc aviat es va guanyar la confiança del pintor i va esdevenir una de les poques persones a qui aquell home, amb fama de ser molt reservat, descobria les seves confidències. Informació que, una vegada mort l’insigne ciutadà li ha estat de gran utilitat per poder aclarir moltes coses de les que ens ha explicat en la ben informada biografia del seu mestre.

Al morir l’Arenas va fer una deixa dels seus diners i de les joies familiars a l’organització benèfica Caritas, amb la finalitat de què les distribuís entre les persones més necessitades de la ciutat. El seu habitatge, un senyorial casalot modernista obra de l’arquitecte Emili Cabanyes, i un valuós fons de més de mil pintures, els va deixar a la ciutat de Mataró, amb la condició que l’utilitzessin com a centre d’art i de cultura. Entre els marmessor  testamentaris què havien de vetllar pel compliment de la seva voluntat va nomenar en Francesc Masrriera.

Actualment en Marri, malgrat la seva edat, segueix essent un home molt actiu. És l’ànima de la Associació Germans Arenas, una organització, sense cap ànim de lucre, de la que ell és un dels socis fundadors, col·lectiu que organitza, exposicions, conferències i tota mena d’activitats culturals. En Francesc segueix essent un dels membres actius de l’Agrupació dels Científics on hi participa en varies activitats culturals i de muntanya, i on, cada dimecres al vespre, es reuneix amb un grup de muntanyencs de la seva edat. Són els carinyosament coneguts com “ mil·lenaris”.