Pep Manté

JOSEP MARIA MANTÉ I SPÀ

En Josep Maria Manté i Spà ha estat l’advocat laboralista i l’agitador cultural més popular d’aquests darrers cinquanta anys a Mataró. La seva esposa Maria Majó i els seus quatre fills, en el pròleg del llibre Estima i fes el que vulguis, un magnífic recull de les cròniques periodístiques escrites pel seu marit i pare, ens expliquen que en Josep Maria va néixer en el si d’una família burgesa, conservadora i molt catòlica.

Diuen que el pare del nostre personatge, el senyor Josep Manté,  era mestre de professió i procedia d’una família pagesa benestant. Del pare d’en Pepe Manté ja en parlo en un altre capítol d’aquest llibre: el que dedico a en Lluís Terricabres. Doncs el senyor Josep Manté va ser un dels mestres d’escola d’aquest popular personatge mataroní. La mare d’en Pepe, la Teresa Spà i Tunyí, era una de les filles d’una antiga nissaga d’apotecaris.

A causa de la seva procedència burgesa, de la seva manifesta religiositat i, segurament, per la seva poca afinitat amb el règim polític aleshores vigent, els pares d’en pep Manté van ser represaliats. La mare va ser detinguda i tot seguit empresonada. Primer a la Txeca de Can Busotil, a la part baixa de l’Avinguda Pau Claris, centre de detenció que dirigia personalment el conegut militant comunista Julià Grimau. Posterioment va ser traslladada a la presó de dones de les Corts, un centre penitenciari que estava situat on avui hi ha l’edifici del Corte Inglés de la Diagonal. No en va sortir fins que les tropes vencedores van entrar per la veïna Avinguda de la Diagonal. El pare d’en Manté, amb la finalitat de no haver de lluitar amb l’exèrcit republicà es va escapolir a Mallorca.

Als primers anys de la dècada dels quaranta va començar a circular per Mataró una llegenda urbana respecte al pare d’en Pepe Manté. Segons aquesta, el senyor Manté i un amic seu el senyor Massuet, que tenien fama de ser uns bons nedadors, havien abandonat la zona roja nedant. S' explicava que aquests esportistes, una nit, ben embetumats amb greix de cavall per suportar més bé el fred i lliscar millor damunt les aigües, es van llençar mar endins direcció a la boia. La boia era un gran bidó metàl·lic, de forma cònica que estava permanentment ancorada sobre el Nin Armat Gran, una barra rocosa submarina situada una milla endins de la costa mataronina.  És el mateix punt on, anys després,el 28 de juliol de 1955 hi van submergir les estàtues de les Santes. La funció de la boia era la d’indicar a les embarcacions de molta calada de la poca fondària que hi havia en aquella zona, sols set metres, i del perill que tenien d’embarrancar-s’hi.

Un cop entrada la foscor, quan els nedadors Manté i Massuet ja portaven una bona estona arrapats a la boia, va fer acte de presència una barcassa que ja havia estat prèviament emparaulada. Aquesta embarcació ls va permetre arribar satisfactòriament a Mallorca, una illa que, aleshores, era considerada territorio nacional. Aquesta llegenda urbana mataronina que durant anys, per les circumstàncies del moment, va circular en veu baixa, actualment sabem que era totalment certa.

En Josep Maria Manté i Spà va fer els seus estudis elementals, mitjans, secundaris i preuniversitaris al col·legi Valldemia. Era un bon estudiant. Les seves classificacions escolars sempre van ser excel·lents. En aquella mateixa època, en el1956, es va integrar al moviment escolta en l’Agrupament Escolta Abad Dorda que hi havia als sotans de la parròquia de Sant Josep. En aquesta Agrupació és on va conèixer a la Maria Majó, la que onze anys després, en el 1967 seria la seva esposa i íntima col·laboradora.

En el 1959 comença la carrera de Dret on entra en contacte amb els diversos moviments socials i polítics del moment. Dos anys després inicia la seva militància en el recent fundat  FOC (Front Obrer de Catalunya), un partit comunista molt influenciat per la revolució cubana, la revolució hongaresa, la resistència algeriana de Ben Bella, i el model socialista iugoslau de Tito. D’entre els seus companys de militància han sorgit personalitats tan destacades com: Pasqual Maragall,Miquel Roca i Junyent, el professor J.A. Gonzalez Casanova, l’Alfons Carles Comin i l’Isidre Molas.

A l’abril del 1964 durant les mobilitzacions d’ estudiants contra el SEU (Sindicato Español Universitario) va ser detingut en uns aldarulls que es van produir en els menjadors que tenia aquest sindicat al Passeig de Gracia, cantonada amb la Plaça de Catalunya. Fou retingut a la comissaria de la Via Laietana durant tres dies i interrogat personalment pel temut comissari  de policia Antoni Creix.  No va ser enviat a la Model. Dos mesos després, va acabar la carrera de dret i va entrar a treballar, de passant, al despatx del seu cosí, l’advocat Antoni Bruguera i Manté. També, en el mateix any, va iniciar l’exercici lliure de l’advocacia.

En el 1965 es cridat a files per fer les milícies universitàries en el cos d’Infanteria de Marina. Primer es destinat una temporada a Cartagena. Després passa a Barcelona on es passa un any pelant guàrdies a la porta principal de la Comandància de Marina, aquell palauet neoclàssic que hi al final de la Rambla.

En l’any1966, amb un grup de cooperativistes van crear la Cooperativa de vivendes Laie. Entre altres activitats, van construir un edifici d’habitacles col·lectivitzats, bloc on tres anys més tard, ell i la seva família, hi anirien a viure. En el mateix any 1966, els vells militants cenetistes Francesc Sala “Cisquet” i Alexandre Vergés “En Candru” , el dia 22 d’agost, van ser detinguts per la policia per repartir octavetes contra les eleccions de la CNS (el sindicat vertical del règim). En Josep Maria Manté va assumir la seva defensa.

Amb un grup d’advocats laboralistes, en el 1972, van organitzar una cooperativa professional, que es consolidarà amb el nom de Col·lectiu Ronda. Els professionals que inicialment formaven aquest col·lectiu eren: en Pep Manté, en Francesc Gallissà, en Josep Maria Gasch, l’Angelina Hurios, en Jordi Pujol Moix i al cap de poc temps s’hi va afegir en Joan Lluís Jornet.

Els conflictes socials que, com advocat i mediador, va solucionar en Pepe Manté a la ciutat de Mataró són inacabables. En citarem tres de molt sonats. Primer, el conflicte entre l’Aliança i la Unió de Cooperadors. Segon, el conflicte entre els maristes del Col·legi Valldemia i la Ciutat de Mataró, on els “hermanos” volien convertir els seus espaiosos patis, veritable pulmó verd de la ciutat, en un dens nucli d’habitatgesi . I, en tercer lloc, el primer procés de regulació dels treballadors subsaharauis del Maresme, on amb la col·laboració del jutge demòcrata Rafael Gimeno i d’en Pep Riera de la Unió de Pagesos van intentar solucionar el problema d’aquests treballadors indocumentats.

Al marge de les seves activitats com a advocat laboralista, la col·laboració d’en Pep Manté e totes les activitats socials, polítiques, culturals i lúdiques de Mataró sempre ha estat omnipresent.

 En el 1973 va entrar a formar part de la junta de la Unió de Cooperadors amb el càrrec de vocal de propaganda. També va participar activament en la recuperació de les Festes de les Santes per convertir-les en un acte evidentment popular deslligant-les del rigorós control municipal que fins aquell moment les havia caracteritzat. En el 1979 crea la colla de la momerota de la que és elegit principal responsable. Cinc anys després funda la Banda Municipal del Maresme on hi entra com saxofonista i n’és anomenat president. 

 La tasca periodística d’aquest polifacètic personatge és ben notòria. En els anys setanta va col·laborar assíduament a la revista Maresme durant tota l’etapa que aquesta es va editar.  Uns anys més tard, en el 1989, va reiniciar la seva activitat periodística. Ara, en el Crònica de Mataró, l’hereu en època democràtica d’aquell Diario de Mataró que havia estat durant anys el portaveu oficial del règim franquista a la nostra ciutat. La col·laboració d’en Manté al Crònica de Mataró va ser ininterrompuda des del 1989 fins el 1997. La seva lectura és imprescindible si es vol conèixer el pensament d’aquest il·lustre personatge. En el març del 2016, quinze anys després de la seva mort, la Maria Majó i els quatre fills d’en Manté van editar  un selecte recull d’aquests escrits en el llibre Estima i fes el que vulguis, una obra que no hauria de faltar en la llibreria de cap mataroní interessat en conèixer la realitat passada i present de la nostra ciutat.

Políticament, en el 1986 entra a formar part del recentment creat grup d’Iniciativa per Catalunya, col·lectiu del que en serà el màxim responsable de Mataró entre 1995 al 2000.

A l’any 2004 se li diagnostica un tumor cerebral que l’obligarà a sotmetre’s a diverses intervencions i ingressos  hospitalaris. Tot i així, com que era un home tossut, no es va rendir mai. Fins al final dels seus dies, no era infreqüent veure la seva presència, assegut en la seva cadira de rodes motoritzada, en moltes de les activitats ciutadanes.

En Josep Maria Manté i Spà ens va deixar el dia 20 d’octubre del 2009.