Jordi Arenas

JORDI ARENAS I CLAVELL

Com molts mataronins, penso que en Jordi Arenas ha estat l’artista local més complert que hem tingut durant la passada centúria. Això que de grans artistes n’hem tingut un bon grapat.

En Jordi Arenas i Clavell va néixer el 7-11-1920 en el si d’una família de l’alta burgesia mataronina. Una vella nissaga de filadors i teixidors. La família Arenas, entre altres propietats, posseïa una bona quantitat d’hectàrees a la població empordanesa de Surius, terreny destinat a l’explotació de l’alzina surera. En Jordi, a l’igual que el seu germà gran, en Jaume, van venir al món i sempre van viure en la casa familiar del carrer d’Argentona, el lloc on avui hi està ubicada la Fundació Germans Arenas. Un gran casal de dos cossos d’amplada, pati interior i sortida posterior al carrer de Sant Sadurní. L’edifici que és d’estil anglès amb alguns retocs modernistes és obra de l’arquitecte Emili Cabanyes.

De nens, els Arenas van estudiar als escolapis de Santa Anna. Als vespres assistien a l’antiga Escola dels Arts i Oficis  del Carreró on van aprendre dibuix i pintura sota el mestratge del conegut pintor Rafael Estrany i Ros, que era a la vegada el director d’aquesta escola i el conservador del Museu Municipal. També aprenia piano amb el joveníssim músic Enric Torra, tant sols deu anys més gran que ell.

En el 1936, quan en Jordi tenia setze anys, va esclatar la guerra civil. A ca l’Arenas, que no els hi havia mancat mai res, van començar a patir les primeres penúries econòmiques. Acabada la guerra, per instàncies del seu mestre, en Rafael Estrany, és nomenat professor ajudant de dibuix i pintura a l’escola dels Arts i Oficis, un càrrec més honorífic que remunerat, però que a ell li va ocasionar molta il·lusió. Era el primer reconeixement de la seva vàlua com artista; sols tenia vint anys.

En el 1941 va intervenir amb el mestre Rafel Estrany i amb en Santiago, el fill d’aquest, en la restauració del monumental quadre de Pere Pau Montanyà El martiri de les Santes que presideix el presbiteri de Santa Maria. És una tela de 500 per 430 cm que havia quedat molt malmesa a causa de l’incendi de 1936. Molts anys després, en una visita que el qui escriu va fer a Santa Maria amb en Jordi Arenas, entre molts altres llocs em va portar a visitar aquesta pintura. Em va fer prestar atenció en un petit detall de l’obra. Em va assenyalar el perfil de la cara d’un soldat romà situat en un dels angles inferiors de la tela.

—Veus aquest soldat del casc?  El model va ser el meu amic, l’arqueòleg Marià Ribas i Beltran —em va dir.

Això ho he cregut cegament fins no fa gaires hores. Aquest matí, abans d’escriure aquests paràgrafs, ho he volgut anar a comprovar i he anat a donar una ullada a les quatre grans teles que circumden els presbiteri de la majestuosa basílica.

La meva sorpresa ha estat majúscula. Tres de les quatre pintures que encapçalen la nau de Santa Maria tenen un soldat romà en un dels seus escaires inferiors... A hores d’ara se’m presenta un dubte: No estic segur si el què em va dir l’Arenas fou el model que va posar per pintar el romà del quadre de les Santes o el que hi ha en El Martiri de Sant Cugat o en La Decapitació de Sant Cugat, els dos llenços que hi ha al seu costat. Doncs en les tres obres hi va intervenir la ma del nostre artista. M’he mirat amb deteniment les tres figures i, la veritat, no m’atreveixo a afirmar res. De totes maneres ho deixo escrit i més endavant, si volen, els entesos ja ens ho diran.

Llegeixo, en la documentada biografia que en Francesc Masriera i Ballescà  ha escrit sobre el pintor, que de les quatre grans teles originals que abans de la guerra hi havia a la capella absidal de Santa Maria, una, La decapitació de Sant Cugat, va ser totalment destruïda per les flames i què l’actual va ser pintada totalment de nou per en Jordi Arenas, inspirant-se en uns esbossos que hi havia de l’obra primitiva.Escriu que aquest quadre de grans dimensions va ser pintada en una nau de la fàbrica de bombetes que la família Clavell, la de la seva mare, tenia al camí del mig.

En el 1945 l’Arenas va tenir el primer gran encàrrec escultòric de la seva vida. Un encàrrec que, per cert, li va ocasionar un seguit de problemes. La confraria de la Soledat, una fraternitat religiosa formada per la burgesia més dretana, elitista, moralista i centralista de la ciutat li va encarregar que esculpís una imatge de la Mare de Déu per poder treure-la en processó els dies de la Setmana Santa. El jove Arenas va acceptar l’encàrrec amb molta il·lusió i, d’immediat, es va llençar a treballar entusiastament en el projecte.

Va ser un agosarat. Va voler trencar motlles en una època en la que el “Nacional catolicismo” era un dels pilars on es recolzava el nou règim. Es va proposar que la seva Mare de Déu no fos una més de les arquetípiques verges a que ens havia acostumat  la imatgeria religiosa espanyola.  Aquelles que durant segles havien esculpit en Martinez Montañez, en Juan de Mesa, l’Alonso Berruguete o en Francisco Salzillo. No volia que la seva Soledad s’adaptés al tradicional patró d’una dona trista, histriònica, explosiva i tremendista, sinó que s’adaptés al model de la dona catalana molt més sòbria i introvertida. Això, moltes autoritats, tant civils com religioses de l’època no van saber, o no van voler, entendre-ho.

La Soledad de l’Arenas és l’escultura d’una dona esbelta, bella, trista, serena i sobretot sola. No porta grans vestimentes, ni capes, ni afegitons ni exuberants corones. Cada cop que me la miro, m’imagino a la “Ben Plantada” de l’Eugeni d’Ors que li acaben de comunicar que ha perdut un fill. (En Jordi Arenas sovint manifestava que era un admirador del moviment noucentista).

La presentació en públic de la Soledat va causar un cert refús entre els sectors més casposos de la “bona” societat  mataronina. La van trobar massa guapa, esbelta i fins i tot provocativa. El padre don Eusebio Iraola, un ultramuntà i integrista capellà d’origen basc, fou el comissionat, de part de la confraria de la Soledat, per negociar una remodelació de la figura femenina de La Soledad. Entre altres coses, va demanar a en Jordi Arenas que aprimés el coll i aplanés algunes formes de l’escultura. L’artista va quedar molt condolgut. Però, evidentment no li va fer ni el més punyeter cas.con

La Soledad va sortir anualment en processó durant deu anys. Però els de la confraria no l’exposaven neta i lliure de guarnicions, o sigui de la manera que la va concebre el seu autor; la treien ridículament disfressada.  Anava gairebé coberta de flors. Li van plantificar una creu al seu darrera, còpia de la que portava la Mare de Déu dels Dolors, una de les emblemàtiques fraternitats religioses de Santa Maria. La van vestir amb una folgada túnica de roba; li van enganxar unes llàgrimes de vidre a les galtes i, per més inri, li van clavar un punyal daurat al centre del pit. El cabreig que va agafar en Jordi Arenas quan la va veure guarnida d’aquesta manera va ser, segons ens explica en Francesc Masriera, va ser d’antologia. En el 1956 ja no va sortir la processó i d’immediat la van fer desaparèixer de circulació. Fou desterrada i oblidada a un fosc passadís gairebé mai transitat de la parròquia de Santa Maria.

Recentment, gràcies a la pressió de l’Associació dels Amics dels germans Arenas ha estat encertadament restaurada i llueix amb tot el seu esplendor en un dels llocs més destacats de la basílica. Al mig del braç dret del creuer, gairebé al davant del portal que dóna a la placeta del Fossar Xic.

L’any 1946, pocs mesos després de que li encarreguessin la talla en fusta de La Mare de Déu de la Soledat, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí va proposar a en Jordi Arenas que decorés amb pintures al fresc el baptisteri de l’església parroquial de Sant Josep. En Bonet i Garí era el deixeble i íntim col·laborador de l’Antoni Gaudi i el continuador de les obres de La Sagrada Família, després de la mort del genial arquitecte reusenc.

L’Arenas, tot i que era conscient de que no tenia gaire experiència en els secrets de la pintura al fresc, sense pensar-s’ho dues vegades, va acceptar el repte. Es va posar a estudiar i a practicar desaforadament sobre com calia pintar damunt de la calç humida barrejada amb pols de marbre i sorra fina, fins dominar perfectament la tècnica. En pocs mesos va tenir enllestida l’obra. Aquesta és una representació del bateig de Crist en mans de Sant Joan Baptista, sobre les aigües del riu Jordà.

La inauguració va ser tot un èxit. Els comentaris de la premsa van ser molt satisfactoris. Però, com sovint passa en el món de l’art, quan algú assoleix un èxit, no és estrany que emergeixi alguna enveja. El seu autor era molt jove, tot just havia complert els vint-i-sis anys i en un sol any presentava dues obres considerades de molta envergadura: l’escultura de La Soledat i els frescs del Baptisteri de Sant Josep.

Algú va fer córrer que aquell bateig de crist no era un fresc autèntic, sinó que sols era una vulgar imitació d’aquesta tècnica. L’insigne arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que tenia una reconeguda experiència sobre la pintura al fresc, doncs era el qui havia popularitzat i fer traslladar al Museu Nacional de Catalunya els frescs romànics de Taüll, va tallar aquells maliciosos comentaris en sec. Davant l’esbalaïment de diversos assistents va agafar una esponja amarada d’aigua i, amb força, va començar a fregar damunt la pintura. Veient que aquesta mantenia la seva integritat i que l’esponja no es tenyia de colorant, va sentenciar:

—Senyors...   Això és un fresc, amb tota seguretat!

Poc temps després de la inauguració dels frescs del baptisteri de la parròquia de Sant Josep, el mateix Puig i Cadafalch va temptejar a en Jordi Arenas sobre la possibilitat de pintar uns frescs a l’àbsida de la capella del convent de les Caputxines a l’Esplanada. Finalment, aquest ambiciós projecte no es va poder tirar endavant.

L’obra pictòrica de més envergadura, de les moltes que va realitzar el nostre artista, són els frescs de La capella del Sagrament de l’església de Santa Anna. Una àrea de més de 170 m² de pintura al fresc. En el 1953 el pare escolapi Salitxes, que aleshores era el director del col·legi, li va oferir l’oportunitat de pintar al fresc la totalitat de les parets i de la cúpula d’aquesta gran capella octogonal, amb diferents escenes bíbliques. O sigui, com si es tractés d’una petita Capella Sixtina.

En el 1957 va començar les obres. La tasca va ser molt laboriosa. Va durar tres llargs anys, tot i que l’artista hi treballava pràcticament de sol a sol. El resultat, però, va ser magnífic.

Quan tot just feia un any que em Jordi Arenas havia enllestit el Sagrament de Santa Anna, en Jordi Arenas ja estava embarcat en la construcció d’una nova obra pictòrica d’alta volada: la pintura al fresc d’un conjunt d’escenes bíbliques al nou Baptisteri de Santa Maria de Mataró. Recinte per a el  qual també hi hauria de dissenyar un vitrall, una escultura i i una reixa de ferro forjat per l’entrada.

La popularitat que havia adquirit com a pintor de frescs un cop finalitzades les obres de Santa Anna va fer que mossèn Francesc Pou, arxiprest de Santa Maria i l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, el mateix que quinze anys abans li va encarregar el baptisteri de Sant Josep, ara li demanaven que es fes càrrec del de Santa Maria. Les obres van durar dos anys. Van ser inaugurades el dia de Sant Jordi  de 1963. En elles, l’Arenes hi va pintar els frescs i va dissenyar el vitrall. L’escultura i la porta de forja artística s’ajornaren per més endavant.

Durant aquells anys va ser quan el qui això us explica va tenir la oportunitat de poder entrar en contacte amb el genial pintor. Un servidor, des de molt petit, havia demostrat molta afició pel dibuix i per l’escultura. Els pares, amatents de la meva simpatia vers les arts plàstiques, em van deixar matricular als cursos que, als vespres, l’Arenas impartia en el seu estudi del carrer de Sant Sadurní; lloc on hi vaig assistir durant uns quants anys.

En aquella casa vaig confraternitzar amb tot un seguit de companys que compartíem les mateixes aficions.  Entre altres vull esmentar als pintors Joan Parés, ... López, Enric Domínguez, Ramón Llibre Xaudaró i en Joan Oltra; amb el futur escultor Joan Solà o amb el forjador artístic Rafel Codina, la seva futura esposa Mª Rosa Font i la germana d’aquesta Montserrat, ambdues excel·lents dibuixants i esmaltistes. A molts d’ells els hi he dedicat específicament un capítol del llibre que teniu a les mans.

El meu tracte amb en Jordi Arenas va començar essent el d’un mestre i el seu alumne.  Però, malgrat la diferència d’edat que ens separava, gairebé de trenta anys, crec no equivocar-me si dic que, amb els anys, es va convertir en una sincera amistat.  Durant alguns anys vam compartir llargues passejades per la rambla: el clàssic “anar a tocar ratlla” dels mataronins. També alguna que altra anada al teatre o al cinema i, com no, la nostra ritual visita de cada any, el dia de Sant Esteve, al Palau de la Música Catalana per sentir a l’Orfeó Català. Recordo amb emoció aquells moments, els últims de l’audició, quan ambdós, dempeus i amb la pell de gallina, cantàvem, mirant de reüll a l’enfervorit auditori, el cant de la senyera.

Alguns estius havíem anat a passar uns dies a la Costa Brava amb la intenció de pintar paisatges marins. Recordo haver estat a Cadaqués, a l’Escala i a Tamariu. A aquesta última població hi vam passar una setmana a casa dels meus oncles. Tinc present haver sortit a pintar a Aigua Blava, Aigua Gelida, Sa Roncadora, Sa Musclera i a Calella de Palafrugell. En Jordi portava una mena de caixó-arxiu on, verticalment i separats entre si per pocs mil·límetres, hi col·locava les diferents planxes de tàblex que anava pintant. Després, en el seu taller, sense preses, convertia aquell apunt de poc més d’un pam de llargada en una tela de mesures comercials.

 Uns anys més tard de la nostra estada a Tamariu, pocs dies abans del meu casament, vaig rebre a casa una pintura que m’enviava en Jordi Arenas. Era una bellíssima marina de la platja del Port Bo. Així que la vaig veure, vaig recordar que, temps enrere, jo havia vist com el mestre havia fet el seu esbós. Estava assegut  al damunt d’unes roques que hi ha a la banda de garbí de la població empordanesa de Calella de Palafrugell.

Els vespres, a Tamariu, els passàvem asseguts en un popular xiringuito de la platja que en deien a cal Patxei. L’establiment estava farcit de cartellets de cartolina on s’hi explicitaven un seguit d’avisos dirigits a la clientela.  Tots ells  traspuaven l’irònic sentit de l’humor empordanès. Entre altres, en recordo un que deia: ON PARLE FRANCOIS... (però molt malament) i un altre on s’hi podia llegir, ENGLISH SPOKEN... (però tan poken que no ens entendrem). Còmodament repapats a cal Patxei, l’omplia un petit bloc de dibuix, el meu, fets amb un gruixut retolador, dels més extravagants transeünts que en aquell moment desfilaven davant dels nostres ulls. Eren els anys del moviment Hippy i els tipus i les vestimentes que aquella hora de la tarda freqüentaven  el passeig eren veritablement estrambòtiques. Aquell bloc de notes l’he guardat com si es tractés d’una relíquia; en una de les seves pàgines també, utilitzant un bolígraf de tinta negra, en un moment,  hi va fer un petit esbós de la meva cara. Es tracta del retrat que, d’acord amb els editors, hem col·locat a la solapa d’aquest llibre.

Els anys seixanta i setanta van ser les dues dècades de esplendor artística d’en Jordi Arenas. La seva aureola de gran pintor i d’excel·len escultor estava consolidada. D’ encàrrecs no n’hi faltaven. La seva acadèmia artística funcionava a ple rendiment. Començava a ser reconegut com un dels bons músics locals. Ja, des del 1961 havia estat nomenat director de l’Orfeó Mataroní i a partir del 1971 se li va encarregar la direcció del cor i de l’orquestra de la missa de les Santes de Mossèn Blanc. En el 1976 també se li va oferir la direcció del Cor Madrigalista: Un músic mataroní ja no podia aspirar a més.

En l’any 1986, la Parròquia de Sant Joan i Sant Josep li van sol·licitar la pintura de dos grans olis per col·locar al fons del presbiteri de l’església. Un havia de representar a...  L’altre, Sant Josep treballant de fuster, ajudat per un joveníssim aprenent: Jesús. Malgrat ser un pintor molt experimentat, de portar més de cinquanta anys dedicat professionalment a la pintura va voler resoldre aquelles dues pintures amb el mateix rigor i minuciositat que fins aquell moment havia actuat en totes les seves obres. Va procedir a fer detallat estudi anatòmic i posicional de cada un dels personatges a partir de models humans al natural. El resultat són dues teles de gran realisme i riquesa cromàtica.

Deu anys més tard, quan l’artista ja s’apropava als vuitanta anys, va tenir un insòlit encàrrec per una persona de la seva edat. Se li va demanar que pintés un mural pel Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda a Barcelona. Un era un mural amb una escena on Sant Francesc i Santa Clara atenen a un malalt leprós. Suposo que a causa de l’avançada edat, L’Arenas no el va pintar amb la seva estimada tècnica del fresc. El va pintar a l’oli. El resultat, però, va ser magnífic. En Jordi Arenas i Clavell va deixar aquest món el dia 1 de juliol del 1998.

Com anècdotes curioses d’aquest genial artista us vull explicar que,tant ell com el seu germà Jaume, era molt aficionat als animals exòtics de tota mena. A casa seva hi havia gos, gat, peixos, tortuga, mico, llangardaix, serp i lloro, entre altres espècies. Recordo, de quan jo era un nen petit, que un vespre d’estiu el seu germà Jaume va venir a sopar a casa dels pares. Hi venia sovint, doncs era molt amic del pare amb qui compartien una gran afició a la mar, a la pesca i a la navegació. Aquella nit, en Jaume portava un camaleó a la butxaca. Havent sopat, asseguts al terrat, ens va fer una demostració de com els camaleons amb la seva llarga llengua, en un tres i no res, caçaven i es cruspien les mosques que es trobaven a més d’un pam de distància. Nosaltres, els cinc germans, amb els ulls oberts com unes taronges, quedàvem bocabadats davant d’aquell inusitat espectacle.

En una ocasió, uns gitanos passavolants originaris d’un país de l’Est, no sé si era Bulgària o Romania, que voltaven pel món fent de saltimbanquis, van regalar als germans Arenas una molsuda ossa bruna de grans dimensions: “La Júlia”.

Els Arenas, davant la impossibilitat de cuidar i mantenir al jardí del seu domicili un animal de tan gran envergadura el van regalar a la ciutat. L’Ajuntament de Mataró va acceptar de bon grat l’oferiment i li va construir una digna gàbia a la part superior de l’Antic Parc Central. A tocar de l’entrada del Velòdrom. Durant molts anys va ser un ritual de les famílies mataronines el portar a les criatures al parc per fer una visita a “en Bambi”, un cervatell; al “Pavo reial” i per a donar pa als peixos; a les oques i, sobretot, a “La Júlia” l’ossa dels Arenas.

El lloro de ca l’Arenas, com tots els membres d’aquella família, era un bon melòman. El tenien penjat dins d’una gàbia en el menjador de la casa, molt arran del piano. En els anys setanta, l’època que en Jordi Arenas va començar a dirigir l’Ofici de les Santes, de tant de sentir-la tocar, aquell espavilat lloro va arribar a aprendre a cantar, molt afinadament, diversos fragments de la prestigiosa Missa de Mossèn Blanc.