Comerón

ADOLF COMERÓN I MARTÍN

El senyor Comerón va ser un bon professor de física i de matemàtiques. Varies generacions de mataronins van passar per les seves aules. Era un treballador infatigable: simultàniament impartia classes a l’Institut, als Escolapis,  al Cor de Maria, a l’Escola Miquel Biada i, de nit, al seu domicili particular.

Com a mestre era un home just, rigorós i aparentment sever i inflexible. Tractava a tots els seus alumnes de vostè i mai se li escapava un somriure a classe.

A causa de la peculiaritat de les matèries que ensenyava, dos dels grans ossos del batxillerat, molts dels seus deixebles, amb més o menys intensitat, el temíem.

No sé com s’ho feia, però amb ell mai no podies “copiar” a classe. Recordo que, estant d’esquena als alumnes, més d’una vegada li havia sentit:

—Carbonell! No copiï, què el vigilo.

Després, quan anys més tard, fora de l’àmbit acadèmic, vaig tenir la oportunitat de tractar-lo amb una certa familiaritat, em vaig adonar de que la idea que m’havia fet d’aquell entranyable personatge estava completament equivocada. Vaig veure que “el Come” era un home d’una sensibilitat exquisida. Ara sé que coneixia el tarannà de tots i de cada un dels seus alumnes com si fos ell el què els hagués parit. Ens descrivia amb una precisió, una estima i una meticulositat que cap de nosaltres mai no ens ho hauríem imaginat. Ens tenia a tots molt ben apamats.

Repassant aquells anys, rememoro el viatge de final d’estudis que els alumnes de l’institut vam fer a Madrid. Érem gairebé una trentena de vailets. La majoria fins aquell moment no havíem sortit mai de casa. La il·lusió que ens feia aquella sortida era indescriptible. L’interior de l’autocar què ens hi portava semblava una ampolla de xampany recentment destapada.

Els mestres encarregats d’acompanyar-nos havien de ser el senyor Comerón i el senyor Paco Figueras. Aquest últim  era el nostre professor de gimnàstica. Un home obert, trempat, tolerant, alegre, bromista i, quan convenia, amic de la gresca. O sigui, amb el senyor Comerón: la nit i el dia. Però el dia de sortida l'esposa del senyor Figueras es va posar de part i vam haver de marxar sota l'única tutela de don Adolfo Comerón.

La primera nit de viatge la vam passar a Saragossa. El nostre tutor en van deixar que sortíssim sols a passejar pels carrers de la ciutat, cosa que vam fer fins a altes hores de la matinada. Aquella nit un dels nostres companys, en Lluís, de sobte , es va trobar molt malament. Va començar amb vòmits, mal de cap, i estupor. Va acabar perdent el coneixament. El senyor Adolfo Comerón es va posar molt nerviós i va fer cridar a un metge d’urgències. Quan el doctor va diagnosticar que en Lluís no tenia res més que una borratxera com un piano, recordo que el nostre professor va agafar una emprenyada de les de mil dimonis.

Suposo que aviat se’n va adonar que no n’hi havia per tant. Què no érem res més que una colla d’inexpertes criatures i que, pel fet de que no estàvem acostumats a que ens donessin un marge tan gran de llibertat, la majoria ens vam sobrepassar una mica.

L’ endemà tots estàvem acollonits. El senyor Comerón, davant de la nostra sorpresa, ens va tractar com si res no hagués passat. Encara més, ens va voler donar mostres de posseir unes qualitats humanes que cap de nosaltres mai no hauria sospitat. Entre les moltes anècdotes que aquells dies vam viure amb el nostre mestre, en vull explicar una de molt significativa de quin era el veritable tarannà d’aquell home, per mi, tan extraordinari.

A primeres hores del matí del dia de la nostra estada a la capital aragonesa, mentre ens recuperàvem de la ressaca d’aquella memorable nit de gresca ens vam concentrar tots en un dels angles de l’espaiosa plaça de la Basílica del Pilar. Esperàvem l’arribada de tres professores de l’ institut que ens havien d’acompanyar i actuar com a guies en la visita dels diferents monuments i visites que calia fer durant el viatge. Les mestres no venien amb el nostre autobús; viatjaven en el cotxe particular d’una d’elles, un petit volkswagen de color negre.

Alguns de nosaltres intentàvem, sense èxit, fer acrobàtics equilibris sobre una de les grans pilones esfèriques de granit que ornamenten aquell raconet de la plaça.

—Si us plau! Surtin d’aquí, que encara prendran mal! —vam sentir que ordenava la severa veu del senyor Adolf Comerón als improvisats saltimbanquis—. Això es fa així!

Tots vam quedar astorats. Com aquell que fa la cosa més natural del món, el nostre sever professor, sense insinuar cap somriure, i amb la mateixa sobrietat  que ens explicava la llei d’Ohm, va engrapar fortament aquella balustrada esfèrica, es va recolzar sobre ella i amb la perfecció d’un atleta va començar a alçar lentament les cames fins quedar absolutament en planxa.

El grupet d’alumnes que estàvem allà no ens creiem el que veiem. Estàvem estupefactes. No ho recordo amb exactitud, però suposo que tots els presents ens vam posar a aplaudir entusiàsticament. La imatge del meu sever mestre, impecablement vestit amb americana i pantalons de color gris fosc i una corbata clara fent la planxa davant de la sacrosanta Basilica del Pilar m’ha quedat per sempre més gravada a la retina.

Molts anys després, per circumstàncies de la vida, em vaig retrobar amb el meu vell professor. Va venir al meu despatx professional a consultar per unes discretes molèsties que tenia. Per mi va ser un mal moment. Li vaig haver de transmetre que la seva malaltia no era tan inofensiva com ell es pensava i que no tenia cap dubte de que calia operar-la sense demora.

També li vaig confessar que em resultava molt difícil acceptar la responsabilitat de que l’home que m’havia enxampat copiant en un examen, que sabia millor que ningú les dificultats que jo havia tingut per aprendre el teorema de Tales o el principi de Bernoulli deixés la seva salut en les meves mans. Ell va insistir. Em va dir que si m’havia vingut a veure era perquè confiava en mi, que de no ser així s’hauria fet visitar per una altra persona.

El vaig intervenir. Afortunadament tot va anar molt bé, no es va presentar cap complicació i se li va solucionar el problema.  Des de les hores la nostra amistat va quedar per sempre més consolidada.

En una de les moltes trobades li vaig  recordar l’impacte  que ens va provocar la demostració gimnàstica que ens va fer a Saragossa. La senyora Sara, la seva esposa, una dona simpatiquíssima que sempre l’acompanyava, es va posar a riure. Em va explicar que el seu marit, des de sempre havia fet gimnàstica i que a hores d’ara encara en practicava. Que els seus nets, a vegades, quan el veien li demanaven:

—Avi... Fes-nos el pi! —llavors, el sever senyor Comerón s’ajupia, es posava de cap avall i caminant solament amb les mans recorria el passadís de casa seva.

El dia vint de març del 2010 va ser un dia trist per a molts mataronins. Als vuitanta nou anys ens va deixar l’entranyable professor Adolf Comerón i Martín.