Puigdellívol

MIQUEL PUIGDELLÍVOL I BUSQUÉ

En Miquel Puigdellívol és un dels pocs constructors de tenores i de tiples que avui dia hi ha en actiu a Catalunya. Es va iniciar en aquest ofici de gran, quan ja havia complert els trenta anys i ho va fer gairebé per casualitat.

Era manya de professió. Portava el taller familiar de can Puigdellivol, aquell acreditat comerç mataroní especialitzat en la venda i reparació d’aparells frigorífics, localitzat a la Plaça de les Tereses de la nostra ciutat. El seu germà Joan s'encarregava de la part comercial i de les vendes, ell era el responsable del taller de reparacions. Dins de la mecànica i l'electrònica, en Miquel tocava totes les tecles. Tan manejava el torn com la fresadora o feia de soldador, de forjador, d'ajustador i de tot el que fos necessari. Entre els manyans de Mataró, el noi petit de can Puigdellivol era conegut per ser un manetes d'una pulcritud exquisida. Deien d'ell, que era capaç de construir o reconstruir qualsevol peça mecànica per mes enrevessada que aquesta sigui.

Cada matí, a l’hora d’esmorzar, en Miquel Puigdellívol deixava l’obrador per anar a prendre un cafè en un bar que hi havia a tocar del taller. En aquell establiment, sovint, compartia taulell amb un popular músic que aleshores ja estava jubilat. Es tractava de l’Amadeu Casanovas. El senyor Casanovas era el pare de l’ internacionalment conegut cantant d’òpera Amadeu Casanovas, el tenor que va gravar la entranyable sarsuela catalana “Cançó d’Amor i de Guerra”, un dels primers èxits discogràfics que es van editar en català després de la guerra civil. En una ocasió, l’avi Casanovas, que aleshores ja havia sobrepassat els setanta anys, li va confessar al jove Miquel que la seva il·lusió seria tenir una tenora, però que havien desaparegut tots els grans constructors d’aquests instruments i no sabia on anar a cercar-la.

—No us preocupeu... jo us en faré una —sembla  què és el que li va dir el nostre personatge.

Dit i fet. Al cap de poc temps en Miquel Puigdellívol va lliurar la seva primera tenora al senyor Casanoves.

La he vist. És una peça extraordinària, de mecanització delicada, gran sonoritat i presentació extremadament acurada.

En Puigdellívol, què no és músic de professió, en el procés afinament de l’esmentada tenora no es va quedar curt, va sol·licitar la col·laboració del qui era considerat el millor especialista del país, el conegut músic, compositor de sardanes i primera tenora de cobla la Principal de la Bisbal, en Ricard Viladesau. Aquell virtuós músic del bigotet que cada any, per les Santes, ens feia posar a tots la pell de gallina amb els seus obligats de tenora i que en Pau Casals havia batejat amb el sobrenom de “Príncep de la tenora”.

La construcció d’aquell primer instrument va encendre una llumeta dins el cap d’en Miquel Puidellívol. Li va despertar una insospitada passió que el portaria a ser un dels més acreditats luthiers de tenores, tibles i flautes barroques del segle XX. La perfecció tècnica i sobretot la sonoritat d’aquella peça va fer que el nom del seu artífex corregués de boca en boca entre els músics de cobla d’arreu de Catalunya. En Josep Gispert i Vila, alumne d’en Viladesau i des del 1983 tenora solista de la Principal de la Bisbal li va sol·licitar un instrument de les mateixes característiques que el que havia fet pel Sr Casanovas.

Diversos tenores del país volien que en Puigdellívol els proporcionés un dels seus aparells musicals. La llista d’espera i els terminis d’entrega a mesura que passava el temps s’anaven allargant.  Per aquesta raó, en el 1978 pren una meditada determinació: deixa el taller familiar on havia treballat tota la vida i s’instal·la pel seu compte per dedicar-se exclusivament a la fabricació de tenores.

Com hem dit, en Miquel és un luthier autodidacta. A més a més, respecte a la seva feina, ha estat un llop solitari. Sempre ha treballat sol, mai no ha tingut ni mestres, ni col·laboradors ni aprenents. Cada un dels elements que conformen els seus instruments musicals ha estat elaborat un a un i amb les seves pròpies mans. Això si, ha preguntat, consultat i investigat molt. A hores d’ara, que ha complert els 77 anys segueix innovant en cada una de les seves peces. Mai no n’està completament satisfet.

Segons ell, els músics actuals estan tècnicament molt més ben preparats que els de l`època que ell va començar. Gairebé tots s’han format en els conservatoris, porten molts anys d’estudi i de pràctica al damunt, cosa que els condiciona a ser molt exigents a l’hora de fer-se construir un instrument. Rigor  que en Miquel Puigdellívol agraeix molt, doncs, segons ell, és un bon esperó que l’obliga  a ser cada dia més curós en la seva tècnica. Per precisar en l’afinació dels instruments, disposa de la col·laboració del músic sabadellenc resident a Mataró Enric Ortí, actual tenora de la cobla Sant Jordi de la ciutat de Barcelona.

Entre les innovacions que aquest luthier mataroní ha aportat a la construcció de les tenores és la d’aconseguir que aquest instrument pesi 330 grams menys del que pesaven les clàssiques. Una característica que agraeixen molt els músics que estan obligats a mantenir alçat, a força de canells,  un aparell de 85 cm de llargada i que feia 900 grams de pes. Segons explica aquest reconegut artesà que en una ocasió el va visitar un conegut músic d’Olot que a arrel d’un accident es va lesionar seriosament una espatlla i des de aleshores no podia mantenir gaire estona elevada la tenora.  Arran d’aquest percaç va substituir el tipus de metall utilitzat, tant el de les claus com el de la campana, que clàssicament era d’alpaca, un  aliatge de níquel i crom que resultava molt feixuc. Actualment per fabricar les claus ha  introduït l’acer inoxidable i per la campana o pavelló del dur alumini.

Amb aquest alleujament ha millorat molt la sonoritat de l’instrument i li ha restat  els esmentats 330 grams, principalment a la seva part més distal, la què més pesa. Una campana actual, de les que fabrica en Miquel Puigdellívol, sols pesa 110 grams i és molt més sonora i resistent que les tradicionals. Evidentment, aquesta innovació tècnica ha revolucionat la construcció de tenores.

Com a cloenda d’aquesta breu nota biogràfica voldria afegir una anècdota que a mi em va resultar molt entranyable: la mític primera tenora d’en Puigdellívol, la del senyor Casanovas ha retornat a les mans del seu constructor. Quan es va morir el seu propietari, els fills d’aquest van voler que un objecte tan emblemàtic en la vida del luthier Puigdellívol on millor podria estar és en mans del seu constructor. La té exposada en un lloc preferent del seu taller.