Terri

LLUÍS TERRICABRES I MOLERA

El dia 15-6-1982, quan en Lluís Terricabres i Molera, en Terri, va rebre una trucada telefònica de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, no es podia creure el què li passava. A ell, un home que s’havia passat gairebé tota la vida treballant de manyà a la foneria de can Roure li acabaven de concedir la prestigiosa Creu de Sant Jordi. Un guardó d’argent i corall que sols atorgaven a aquelles persones que havien prestat un servei destacat en defensa de la identitat de Catalunya.

En Terri no era mataroní d’origen. Va néixer a Manlleu el dia de Sant Pere del 1918. Però quan el noi tenia onze anys tota la seva família es va traslladar a viure a Mataró. La causa va ser que al seu pare, pel fet de ser un mutilat de guerra a causa d’haver perdut un dit mentre feia el servei militar a Tetuan, li havien concedit una plaça de policia municipal a l’ajuntament d’aquesta vila del Maresme.

Un cop aterrats a Mataró el noi es va adaptar amb facilitat al ritme i a les costums de la seva nova ciutat. Però, com que els Terricabres eren pobres de solemnitat, en Lluís, molt aviat va haver d’anar a treballar. Ho va fer durant un parell d’anys a la fàbrica de cartrons de can Mauri al carrer de mitja Galta, on plegava i encolava capses. Així que va complir els catorze anys, l’edat reglamentària, va entrar d’aprenent de manyà a can Roure, l’empresa on hi va passar gairebé tota la vida.

Als vespres, tan bom punt sonava la sirena de la fàbrica, es dirigia a les dutxes, una mena de cobert que ni havia a l’androna de llevant de la nau on ell treballava.  Fregant amb un respall dels d’espart es treia del damunt tota la suor, el sutge i la ferritja que havia acumulat al llarg de la jornada laboral. Amb un petit filferro s’escurava el dol de les ungles i, tot net, polit i clenxinat abandonava el taller tan aviat com podia. Generalment anava, o bé a l’escola nocturna que el senyor Gaudí regentava al carrer d’Argentona o es reunia a l’Ateneu amb els seus companys de les Joventuts Llibertàries. A cal senyor Gaudí hi va tenir com a mestres als joveníssims senyor Josep Manté  i al senyor Jesús Illa. Amb els anys, el primer d’aquests professors va ser el pare d’en Pepe Manté, el conegut advocat laboralísta. L’altre, el senyor Jesús Illa i Paris va ser el que va implantar l’escoltisme a Mataró.

Des de molt jove, en Terri, va començar a compartir les activitats eixelebrades, revolucionàries i abrandades de l’Ateneu llibertari amb les més assossegades i culturals que es practicaven el local de l’Iris. Una entitat, també esquerrana, però no tan radical, que hi havia a pocs metres de l’Ateneu Anarquista. A l’Iris, entre altres seccions, hi havia una biblioteca molt ben nodrida i un grup de teatre aficionat molt acreditat. El nostre personatge, que sempre ha estat un tastaolletes, no va tardar gaire en establir relació amb els de la secció de teatre. En aquell moment eren elements destacats del grup en Josep Reniu, que era el principal actor, el poeta Josep Punsola i la Manuela    Punsola, germana d’aquest últim. Els de l’Iris, a en Terri no li van poder adjudicar cap paper, doncs el noi tenia una dificultat. Era tartamut. Una deficiència en la parla que , amb més o menys intensitat el va acompanyar durant la resta de la vida. Li van adjudicar el càrrec d’apuntador i, quan convenia, sortia a fer de figurant.

A través  dels nous amics de l’Iris, en Lluís Terricabres que era com una de locomotora en marxa a la que ningú no podia aturar, es va començar a introduir dins els diferents ambients culturals del Mataró dels anys trenta. També, gràcies a la biblioteca d’aquella entitat, va tenir accés a la lectura dels principals poetes i dramaturgs del moment. En aquells anys de preguerra, la seva devoció devoció, sembla ser que es decantava pel poeta andalús Federico Garcia Lorca i pel dramaturg asturià Alejandro Cassona.

Anys més tard explicarà amb apassionament el dia que la Margarida Xirgu va venir a Mataró amb l’Enrique Diosdado a representar l’obra teatral Yerma. Ens diu què, ell, a partir d’aquell moment, va començar a recitar els versos de Lorca, donant-los-hi la mateixa entonació que els hi impostava la magnífica actriu de Molins de Rei.

En el seu llibre Un manyà encès, una biografia completíssima d’en Lluís Terricabres, dictada per ell mateix i magistralment escrita pel conegut periodista i escriptor en Manuel Cuyàs, el seu autor ens explica que el 14 d’abril del 1931, el dia que es va proclamar la república, va ser una jornada molt especial en la vida del nostre personatge. Posa en boca d’en Terri que, a mig matí, el senyor Pepito Roure, l’amo de la fàbrica, —que, per cert, era l’avi matern del qui us parla— va reunir a tots els treballadora a la nau principal del taller i molt seriós els va dir:

—Senyors... avui el taller fa festa. S’acaba de proclamar la República.

En Terri, tot seguit, hi fa el següent comentari: no sé si el senyor Pepito era un liberalot?

Un servidor, el qui us parla, tampoc ho sap si el seu avi en el fons era un liberalot. Suposo que no. Però del que si que estic segur és de que era un republicà. De dretes, però republicà. Una prova és que de nens, i en ple franquisme, d’amagatotis, tan a mí com als meus vint-i-quatre cosins ens ensenyava la següent cançó que cantàvem al compàs de l’Himne de Riego.

Si el rei demana corona

corona li donarem

que vingui a Barcelona

i el coll li tallarem.

Cançó que uns anys després, també d’amagatotis, jo també els hi vaig ensenyar als meus fills, en record del seu besavi.

En el 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, en Lluís Terricabres  sols tenia setze anys. Per tant no va haver d’anar al front. Va seguir treballant a can Roure, ara amb la categoria d’operari ajustador. Allà fabricava material bèl·lic, sobretot bombes d’aviació i d’artilleria. Cosa que va convertir a aquell taller-foneria en un objectiu militar de primer ordre. Els bombardejos que va patir Mataró a partir de 1936 per enderrocar aquelles naus, i les de la veïna foneria de can Font, són de tothom coneguts.

Mig any després, en Lluís va ser cridat a quintes. S’havia d’incorporar a la coneguda lleva del biberó. Després d’un breu període d’instrucció que va realitzar al camp de futbol de l’Iluro, a can Cabanyes d’Argentona i al Santuari de la Misericòrdia de Canet fou enviat al front. Li van enviar amb el càrrec de comissari polític, a causa del seu historial de militant llibertari. Una distinció que a les acaballes de la guerra i, sobretot, després d’aquesta, hauria de pagar molt cara.

Fou destinat al front de Terol. Primer a Segorbe, després a Rubielos de Mora i a Benassal. En aquesta última població, mentre preparaven l’assalt a la veïna Culla, fou ferit i capturat per les forces enemigues. En aquell precís moment va començar un veritable calvari. Va ser un llarg Via Crucis a través d’un elevat nombre de camps de presoners. Entre altres, va visitar l’església de Morella, habilitada com a pressó provisional, l’Acadèmia de sant Gregori de Saragossa, sant Marcos de León, l’Hospici de León, el convent dels jesuïtes de Camposancos a Pontevedra i la Universitat de Deusto a Bilbao. Finalment, a causa de la seva condició de manyà, el van enviar a Saragossa, a treballar en els tallers que l’aviació italiana tenia a aquella ciutat.

Un cop finalitzada la guerra fou tancat a la model de Barcelona on hi va passar gairebé dos anys. Des del 1939 al 1942. Allí, entre molts altres amics, va coincidir amb l’escriptor Joaquim Casas i Busquets“en Quim de la Pipa”, l’home amb qui, alguns anys després, fundaria i tiraria endavant el Racó, el cenàcle artístic i literari que durant 29 anys va culturitzar les nits del dissabte a Mataró.

Per més inri, un cop alliberat de la Model, va ser quintat per acomplir el servei militar obligatori, ara sota les ordres de l’exèrcit guanyador. Com era d’esperar va ser enviat al Marroc, en un Batalló de  Treballadors Castigats. S’hi va passar tres anys.

Un cop enllestides les seves condemnes  penitenciàries i militars es va reincorporar a la seva tasca laboral a can Roure i va re emprendre, com si res no hagués passat, el seu activisme cultural. En aquest darrer àmbit, el cultural, la seva àrea d’acció no es va limitar a l’antic nucli d’amics de l’Iris, sinó que s’amplià a diferents cenàcles de Barcelona. Entre altres llocs se’l veia amb freqüència per les tertúlies de l’Ariel on amb l’assistència de l’Alexandre Cirici, en Joan Triadú, en Josep Palau i Fabre i l’arqueòleg Miquel Terradell s’aixoplugaven en el cafè Tèrminus els dissabtes per la tarda. També freqüentava el grup editor de la revista Occidente entre els quals destacava l’heterodox escriptor, submarinista i ufòleg Antoni Ribera i Jordà, un íntim amic d’en Terri que entre altres mèrits s’atorgava el d’haver estat un dels fundador del CRIS (Centre de Recuperacions i Investigacions Submarines) i del CEI (Centre d’Estudis Interplanetaris). En Ribera fou un dels tertulians més habituals i divertits del Racó.

En Terri, durant aquells anys, no es perdia gairebé cap de les estrenes cinematogràfiques i teatrals que es produïen a Barcelona. La seva presència en el galliner del Calderon va arribar a ser tan habitual que, des de l’empresa li van proposar formar part de la claca del teatre, cosa que li va permetre, durant una bona temporada, presenciar gratuïtament totes les obres que es representaven en aquella sala.

En Terri va restablir el contacte amb l’antiga colla de l’Iris  que seguia reunint-se. Però ara ho havien de fer fora de l’entranyable edifici del carrer de Bonaire 25; el local havia estat requisat pel Frente de Juventudes. En aquell espai on, durant anys, s’hi havia cultivat, en un ambient de llibertat, l’oci, l’art i la cultura, ara  si ensinistrava sota un comandament de terror, als fills dels vençuts. L’educació es feia a base de gots d’oli de rici i de plantofades. El més popular dels instructors d’aquella institució era el sargent Fernández Carbó, un sinistre personatge al que tothom coneixia amb el sobrenom de “en pelacocos”. Malnom que li venia per la seva afició de pelar al zero els caps de les dones i els fills que tenien el marit o el pare engarjolat per haver lluitat a favor de la República.

L’antic grup teatral de l’Iris, sota la direcció tècnica de l’adroguer, fotògraf i cineasta Enric Fité i la literària del poeta Josep Punsola es van embolicar, i amb molt èxit, en el món del cinema. En el 1947 van rodar la pel·lícula Porta Clossa, un film amateur que va ser guardonat amb el premi extraordinari i la medalla d’honor al festival internacional d’Estocolm. L’actriu principal de Porta Closa va ser una noia guapíssima, la Manuela Punsola, germana del poeta Josep Punsola i futura esposa del muntanyenc Vicenç Aris, un dels actors que també intervenien en l’obra. La Manuela, en aquest mateix festival internacional, va guanyar el premi a la millor actuació femenina. En Terri va seguir col·laborar amb en Fité en el rodatge d’altres pel·lícules. Algunes d’elles, com Tares extremes i L’esperit del vent també van ser internacionalment guardonades.

Potser influenciat per l’obra d’en Carles Riba, va fer algun tempteig en el camp de la poesia. Durant anys,  en motiu de celebracions, d’aniversaris i de festivitats assenyalades componia les seves originals tankes. Aquelles brevíssimes poesies d’origen japonès que tan bé s’escauen amb la fonètica catalana, on amb tan sols 31 síl·labes, organitzades en cinc versos àtons i sense rima, seguint la proporció 5-7-5-7-7 expressen una idea.

On en Terri va saber expressar millor la seva sensibilitat artística va ser, sens dubte, en el ferro. A partir d’un esbós sobre paper que li va proporcionar el seu amic en Jordi Marfà, va construir el seu primer angelet de ferro vinclat. La seva presentació en públic va ser un èxit. Després va recórrer a dissenys dels dibuixants Santiago Estrany, Manuel Cuyàs, Hernández Pijoan, i Eduard Alcoy.

En l’any 1955 va organitzar al Museu Municipal de Mataró una exposició de ferros vinclats. L’èxit va ser apoteòsic. Els seus amics pintors del grup Sílex, entre els quals s’hi trobaven l’Alcoy, en Rovira Brull, l’Hernández-Pijoan i en Carles Planell li van organitzar un vernissatge d’ escàndol. Davant de la porta de la sala d’exposicions hi van enlairar un globus aerostàtic. El mateix programa de mà de l’exposició va ser censurat per les autoritats governatives i a l’impremta Minerva, l’empresa on s’havia editat el fascicle, va ser multada amb 5000 pessetes.

L’exposició de ferros vinclats d’en Terri va ser visitada per l’avantguarda de la cultura catalana. Totes les obres presentades es van vendre. El seu autor va esdevenir des de aleshores un artista reconegut. Els encàrrecs li arribaven a grapats fins a l’extrem que en el 1963 es va veure obligat a deixar el taller de can Roure on hi havia treballat tota la vida. En va obrir un de propi al carrer de Sant Antoni, especialitzat exclusivament a la producció de ferros vinclats.

Una de les moltes aficions que en Terri va conreuar era la del col·leccionisme. Ho recopilava i guardava tot. Tenia bastons, telèfons, rellotges i sobretot cromets antics troquelats. Amb aquests cromets feia composicions, les quals, un cop emmarcades, les comercialitzava.

Però si en alguna cosa en especial, en Lluís Terricabres i Molera  va esdevenir un personatge excepcional va ser per la tasca realitzada en torn del Racó. L’any 1949 l’antic edifici de l’Iris, que des del final de la Guerra Civil havia estat requisat pel Frente de Juventudes es va posar a la venda. La junta de la Mutualitat l’Aliança Mataronina, amb el senyor Miquel Jornet al seu davant, a fi d’evitar que aquell cèntric casal  fos enderrocat per construir-hi habitacles, va decidir comprar-lo. Sota el nou nom de Casal de l’Aliança van donar aixopluc a les diferents entitats mataronines que ho van sol·licitar. Així és com es van poder constituir el grup de teatre del Casal, la societat recreativa, la Biblioteca, el grup d’escacs, el club filatèlic, en Centre excursionista la Walkiria i l’agrupació astronòmica ASTER.

En Terri i el seu ex company de la model, en Joaquim Casas i Busquets, revisant les golfes del Casal, van prestar atenció en un sotateulada d’unes acceptables mesures i què, ademés, estava dotat d’una llar de foc i d’unes finestres que donaven a l’exterior. Un recinte ideal per pronunciar conferències i organitzar-hi actes culturals de tota mena. Aviat el van desembarassar i  arranjar i al cap de pocs dies naixia el Racó. D’entrada en van batejar com “el recés”, però seguint les indicacions de l’Esteve Albert, que creia que el nom de recés era massa missaire, més adient a una Casa de Ejercicios Espirituales, que no a un cenacle amb pretensions avanguardistes, li van possar el nom definitiu de “el Racó”.

Durant els seus 29 anys de vida, pel Racó i va passar la flor i nata de l’art i de la intel·lectualitat catalana. Durant els seus inicis en terri va tirar dels seus coneguts, principalment dels components de les tertúlies d’Ariel i d’Occident. L’Antoni Comas, el que seria catedràtic de Llengua i Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, que aleshores era un estudiant de Filosofia i Lletres en aquell centre, va fer venir a molts dels professors d’aquella respectable institució.

Al cap de pocs anys de funcionar el Racó, no resultava difícil trobar un conferenciant de prestigi que desplaçar-se a Mataró una nit d’un dissabte. Venir a parlar al Racó era una credencial de prestigi.

Un fet singular és que el Racó, durant els seus 29 anys d’existència, no va pagar mai a cap conferenciant. Tots van venir de franc. Se’ls convidava a sopar a Cal Blinco, un restaurant popular, sense cap mena de pretensions, que hi havia a la plaça de Santa Anna, fent cantonada amb el carrer de Santa Teresa. Tothom sopava el mateix, un dels plats més econòmics de la casa: els peus de porc, que allí es coneixien com “els peus de ministre”. Per cert, els peus de porc de Cal Blinco eren boníssims.

A l’any 1978 es van haver de fer reformes al Casal. Els anys havien deixat molt malmesa l’estructura de l’edifici. Les antigues bigues de fusta que tant havien caracteritzat el sostre del Racó estaven totalment corcades i van haver de ser substituïdes per unes altres de ferro. Altrament, en Franco havia mort feia un parell d’anys i al país s’obria un període d’esperances. Els diaris començaven a parlar clar. La gent, encara que amb certa por i moltes reserves exposaven les seves opinions. En Joaquim Cases ja tenia seixanta-vuit anys i en Terri es sentia molt gran per tirar tot sol aquell cenacle. Per tot això, una tertúlia com la que es celebrava cada dissabte al Racó ja no era imprescindible. Aquell any, després de trenta-nou anys ininterromputs d’activitat, el Racó va tancar definitivament les portes.

Quatre anys més tard, el 15 de juny de 1982, la Generalitat va concedir a en Terri la Creu de Sant Jordi per la labor realitzada al Racó.

En Lluís Terricabres i Molera va Morir el dia 27 d’octubre de l’any 2000.