Comerón

ADOLF COMERÓN I MARTÍN

El senyor Comerón va ser un bon professor de física i de matemàtiques. Varies generacions de mataronins van passar per les seves aules. Era un treballador infatigable: simultàniament impartia classes a l’Institut, als Escolapis,  al Cor de Maria, a l’Escola Miquel Biada i, de nit, al seu domicili particular.

Com a mestre era un home just, rigorós i aparentment sever i inflexible. Tractava a tots els seus alumnes de vostè i mai se li escapava un somriure a classe.

A causa de la peculiaritat de les matèries que ensenyava, dos dels grans ossos del batxillerat, molts dels seus deixebles, amb més o menys intensitat, el temíem.

No sé com s’ho feia, però amb ell mai no podies “copiar” a classe. Recordo que, estant d’esquena als alumnes, més d’una vegada li havia sentit:

—Carbonell! No copiï, què el vigilo.

Després, quan anys més tard, fora de l’àmbit acadèmic, vaig tenir la oportunitat de tractar-lo amb una certa familiaritat, em vaig adonar de que la idea que m’havia fet d’aquell entranyable personatge estava completament equivocada. Vaig veure que “el Come” era un home d’una sensibilitat exquisida. Ara sé que coneixia el tarannà de tots i de cada un dels seus alumnes com si fos ell el què els hagués parit. Ens descrivia amb una precisió, una estima i una meticulositat que cap de nosaltres mai no ens ho hauríem imaginat. Ens tenia a tots molt ben apamats.

Repassant aquells anys, rememoro el viatge de final d’estudis que els alumnes de l’institut vam fer a Madrid. Érem gairebé una trentena de vailets. La majoria fins aquell moment no havíem sortit mai de casa. La il·lusió que ens feia aquella sortida era indescriptible. L’interior de l’autocar què ens hi portava semblava una ampolla de xampany recentment destapada.

Els mestres encarregats d’acompanyar-nos havien de ser el senyor Comerón i el senyor Paco Figueras. Aquest últim  era el nostre professor de gimnàstica. Un home obert, trempat, tolerant, alegre, bromista i, quan convenia, amic de la gresca. O sigui, amb el senyor Comerón: la nit i el dia. Però el dia de sortida l'esposa del senyor Figueras es va posar de part i vam haver de marxar sota l'única tutela de don Adolfo Comerón.

La primera nit de viatge la vam passar a Saragossa. El nostre tutor en van deixar que sortíssim sols a passejar pels carrers de la ciutat, cosa que vam fer fins a altes hores de la matinada. Aquella nit un dels nostres companys, en Lluís, de sobte , es va trobar molt malament. Va començar amb vòmits, mal de cap, i estupor. Va acabar perdent el coneixament. El senyor Adolfo Comerón es va posar molt nerviós i va fer cridar a un metge d’urgències. Quan el doctor va diagnosticar que en Lluís no tenia res més que una borratxera com un piano, recordo que el nostre professor va agafar una emprenyada de les de mil dimonis.

Suposo que aviat se’n va adonar que no n’hi havia per tant. Què no érem res més que una colla d’inexpertes criatures i que, pel fet de que no estàvem acostumats a que ens donessin un marge tan gran de llibertat, la majoria ens vam sobrepassar una mica.

L’ endemà tots estàvem acollonits. El senyor Comerón, davant de la nostra sorpresa, ens va tractar com si res no hagués passat. Encara més, ens va voler donar mostres de posseir unes qualitats humanes que cap de nosaltres mai no hauria sospitat. Entre les moltes anècdotes que aquells dies vam viure amb el nostre mestre, en vull explicar una de molt significativa de quin era el veritable tarannà d’aquell home, per mi, tan extraordinari.

A primeres hores del matí del dia de la nostra estada a la capital aragonesa, mentre ens recuperàvem de la ressaca d’aquella memorable nit de gresca ens vam concentrar tots en un dels angles de l’espaiosa plaça de la Basílica del Pilar. Esperàvem l’arribada de tres professores de l’ institut que ens havien d’acompanyar i actuar com a guies en la visita dels diferents monuments i visites que calia fer durant el viatge. Les mestres no venien amb el nostre autobús; viatjaven en el cotxe particular d’una d’elles, un petit volkswagen de color negre.

Alguns de nosaltres intentàvem, sense èxit, fer acrobàtics equilibris sobre una de les grans pilones esfèriques de granit que ornamenten aquell raconet de la plaça.

—Si us plau! Surtin d’aquí, que encara prendran mal! —vam sentir que ordenava la severa veu del senyor Adolf Comerón als improvisats saltimbanquis—. Això es fa així!

Tots vam quedar astorats. Com aquell que fa la cosa més natural del món, el nostre sever professor, sense insinuar cap somriure, i amb la mateixa sobrietat  que ens explicava la llei d’Ohm, va engrapar fortament aquella balustrada esfèrica, es va recolzar sobre ella i amb la perfecció d’un atleta va començar a alçar lentament les cames fins quedar absolutament en planxa.

El grupet d’alumnes que estàvem allà no ens creiem el que veiem. Estàvem estupefactes. No ho recordo amb exactitud, però suposo que tots els presents ens vam posar a aplaudir entusiàsticament. La imatge del meu sever mestre, impecablement vestit amb americana i pantalons de color gris fosc i una corbata clara fent la planxa davant de la sacrosanta Basilica del Pilar m’ha quedat per sempre més gravada a la retina.

Molts anys després, per circumstàncies de la vida, em vaig retrobar amb el meu vell professor. Va venir al meu despatx professional a consultar per unes discretes molèsties que tenia. Per mi va ser un mal moment. Li vaig haver de transmetre que la seva malaltia no era tan inofensiva com ell es pensava i que no tenia cap dubte de que calia operar-la sense demora.

També li vaig confessar que em resultava molt difícil acceptar la responsabilitat de que l’home que m’havia enxampat copiant en un examen, que sabia millor que ningú les dificultats que jo havia tingut per aprendre el teorema de Tales o el principi de Bernoulli deixés la seva salut en les meves mans. Ell va insistir. Em va dir que si m’havia vingut a veure era perquè confiava en mi, que de no ser així s’hauria fet visitar per una altra persona.

El vaig intervenir. Afortunadament tot va anar molt bé, no es va presentar cap complicació i se li va solucionar el problema.  Des de les hores la nostra amistat va quedar per sempre més consolidada.

En una de les moltes trobades li vaig  recordar l’impacte  que ens va provocar la demostració gimnàstica que ens va fer a Saragossa. La senyora Sara, la seva esposa, una dona simpatiquíssima que sempre l’acompanyava, es va posar a riure. Em va explicar que el seu marit, des de sempre havia fet gimnàstica i que a hores d’ara encara en practicava. Que els seus nets, a vegades, quan el veien li demanaven:

—Avi... Fes-nos el pi! —llavors, el sever senyor Comerón s’ajupia, es posava de cap avall i caminant solament amb les mans recorria el passadís de casa seva.

El dia vint de març del 2010 va ser un dia trist per a molts mataronins. Als vuitanta nou anys ens va deixar l’entranyable professor Adolf Comerón i Martín.

Puigdellívol

MIQUEL PUIGDELLÍVOL I BUSQUÉ

En Miquel Puigdellívol és un dels pocs constructors de tenores i de tiples que avui dia hi ha en actiu a Catalunya. Es va iniciar en aquest ofici de gran, quan ja havia complert els trenta anys i ho va fer gairebé per casualitat.

Era manya de professió. Portava el taller familiar de can Puigdellivol, aquell acreditat comerç mataroní especialitzat en la venda i reparació d’aparells frigorífics, localitzat a la Plaça de les Tereses de la nostra ciutat. El seu germà Joan s'encarregava de la part comercial i de les vendes, ell era el responsable del taller de reparacions. Dins de la mecànica i l'electrònica, en Miquel tocava totes les tecles. Tan manejava el torn com la fresadora o feia de soldador, de forjador, d'ajustador i de tot el que fos necessari. Entre els manyans de Mataró, el noi petit de can Puigdellivol era conegut per ser un manetes d'una pulcritud exquisida. Deien d'ell, que era capaç de construir o reconstruir qualsevol peça mecànica per mes enrevessada que aquesta sigui.

Cada matí, a l’hora d’esmorzar, en Miquel Puigdellívol deixava l’obrador per anar a prendre un cafè en un bar que hi havia a tocar del taller. En aquell establiment, sovint, compartia taulell amb un popular músic que aleshores ja estava jubilat. Es tractava de l’Amadeu Casanovas. El senyor Casanovas era el pare de l’ internacionalment conegut cantant d’òpera Amadeu Casanovas, el tenor que va gravar la entranyable sarsuela catalana “Cançó d’Amor i de Guerra”, un dels primers èxits discogràfics que es van editar en català després de la guerra civil. En una ocasió, l’avi Casanovas, que aleshores ja havia sobrepassat els setanta anys, li va confessar al jove Miquel que la seva il·lusió seria tenir una tenora, però que havien desaparegut tots els grans constructors d’aquests instruments i no sabia on anar a cercar-la.

—No us preocupeu... jo us en faré una —sembla  què és el que li va dir el nostre personatge.

Dit i fet. Al cap de poc temps en Miquel Puigdellívol va lliurar la seva primera tenora al senyor Casanoves.

La he vist. És una peça extraordinària, de mecanització delicada, gran sonoritat i presentació extremadament acurada.

En Puigdellívol, què no és músic de professió, en el procés afinament de l’esmentada tenora no es va quedar curt, va sol·licitar la col·laboració del qui era considerat el millor especialista del país, el conegut músic, compositor de sardanes i primera tenora de cobla la Principal de la Bisbal, en Ricard Viladesau. Aquell virtuós músic del bigotet que cada any, per les Santes, ens feia posar a tots la pell de gallina amb els seus obligats de tenora i que en Pau Casals havia batejat amb el sobrenom de “Príncep de la tenora”.

La construcció d’aquell primer instrument va encendre una llumeta dins el cap d’en Miquel Puidellívol. Li va despertar una insospitada passió que el portaria a ser un dels més acreditats luthiers de tenores, tibles i flautes barroques del segle XX. La perfecció tècnica i sobretot la sonoritat d’aquella peça va fer que el nom del seu artífex corregués de boca en boca entre els músics de cobla d’arreu de Catalunya. En Josep Gispert i Vila, alumne d’en Viladesau i des del 1983 tenora solista de la Principal de la Bisbal li va sol·licitar un instrument de les mateixes característiques que el que havia fet pel Sr Casanovas.

Diversos tenores del país volien que en Puigdellívol els proporcionés un dels seus aparells musicals. La llista d’espera i els terminis d’entrega a mesura que passava el temps s’anaven allargant.  Per aquesta raó, en el 1978 pren una meditada determinació: deixa el taller familiar on havia treballat tota la vida i s’instal·la pel seu compte per dedicar-se exclusivament a la fabricació de tenores.

Com hem dit, en Miquel és un luthier autodidacta. A més a més, respecte a la seva feina, ha estat un llop solitari. Sempre ha treballat sol, mai no ha tingut ni mestres, ni col·laboradors ni aprenents. Cada un dels elements que conformen els seus instruments musicals ha estat elaborat un a un i amb les seves pròpies mans. Això si, ha preguntat, consultat i investigat molt. A hores d’ara, que ha complert els 77 anys segueix innovant en cada una de les seves peces. Mai no n’està completament satisfet.

Segons ell, els músics actuals estan tècnicament molt més ben preparats que els de l`època que ell va començar. Gairebé tots s’han format en els conservatoris, porten molts anys d’estudi i de pràctica al damunt, cosa que els condiciona a ser molt exigents a l’hora de fer-se construir un instrument. Rigor  que en Miquel Puigdellívol agraeix molt, doncs, segons ell, és un bon esperó que l’obliga  a ser cada dia més curós en la seva tècnica. Per precisar en l’afinació dels instruments, disposa de la col·laboració del músic sabadellenc resident a Mataró Enric Ortí, actual tenora de la cobla Sant Jordi de la ciutat de Barcelona.

Entre les innovacions que aquest luthier mataroní ha aportat a la construcció de les tenores és la d’aconseguir que aquest instrument pesi 330 grams menys del que pesaven les clàssiques. Una característica que agraeixen molt els músics que estan obligats a mantenir alçat, a força de canells,  un aparell de 85 cm de llargada i que feia 900 grams de pes. Segons explica aquest reconegut artesà que en una ocasió el va visitar un conegut músic d’Olot que a arrel d’un accident es va lesionar seriosament una espatlla i des de aleshores no podia mantenir gaire estona elevada la tenora.  Arran d’aquest percaç va substituir el tipus de metall utilitzat, tant el de les claus com el de la campana, que clàssicament era d’alpaca, un  aliatge de níquel i crom que resultava molt feixuc. Actualment per fabricar les claus ha  introduït l’acer inoxidable i per la campana o pavelló del dur alumini.

Amb aquest alleujament ha millorat molt la sonoritat de l’instrument i li ha restat  els esmentats 330 grams, principalment a la seva part més distal, la què més pesa. Una campana actual, de les que fabrica en Miquel Puigdellívol, sols pesa 110 grams i és molt més sonora i resistent que les tradicionals. Evidentment, aquesta innovació tècnica ha revolucionat la construcció de tenores.

Com a cloenda d’aquesta breu nota biogràfica voldria afegir una anècdota que a mi em va resultar molt entranyable: la mític primera tenora d’en Puigdellívol, la del senyor Casanovas ha retornat a les mans del seu constructor. Quan es va morir el seu propietari, els fills d’aquest van voler que un objecte tan emblemàtic en la vida del luthier Puigdellívol on millor podria estar és en mans del seu constructor. La té exposada en un lloc preferent del seu taller.

Dr. Ribas

ANTONI RIBAS I AGUILERA

L’Antoni Ribas és un metge com els d’abans. Ens coneixem des de què érem uns vailets. Junts vam fer el batxillerat a l’antic institut de Mataró, aquell que hi havia en un vell casalot de la plaça de Cuba. Vam gaudir de la fortuna de tenir com a mestres a l’Alexandre Satorras i a l’Angeleta Ferrer, dues velles glòries de la pedagogia. Ambdós procedien del prestigiós Institut Escola de la Generalitat Republicana. L’Angeleta Ferrer era la filla única de la reconeguda pedagoga Rosa Sensat; l’Alexandre Satorras, el seu marit, era d’origen mataroní. Havia nascut a la Plaça de Santa Maria

.

El Dr. Antoni Ribas sempre ha destacat per la seva erudició. A l’institut  ja li dèiem “l’eminència”. Mentre la resta de nois no pensàvem en altre cosa que no fos la gresca, el jugar a pilota o les faldilles, ell ja destacava per tenir les aficions més inversemblants. Entre altres coses era un expert en fotografia i en microscòpia.  S’havia inventat un enginy que li permetia acoblar la cambra fotogràfica al visor del microscopi, amb la qual cosa podia retratar les minúscules amebes, vorticel·les  i paramecis que obtenia de les aigües estancades d’una bassa. Aquestes fotos, després les comentava a la classe de ciències naturals que impartia l’Angeleta Ferrer. Tots quedàvem bocabadats.

En aquells anys, la seva capacitat de treball ja era extraordinària. Compaginava els seus estudis amb la feina d’impartir classes particulars a alumnes de cursos inferiors en el menjador de casa seva. Treball que realitzava els vespres i sobretot durant els mesos d’estiu. Tot i així, encara tenia temps d’anar a cultivar un hortet que havia semblat en un petit terreny que el seu pare tenia al camí de la geganta. L’agricultura sempre ha estat una de les seves grans passions.

Com ja he escrit alguna altra vegada, des d’aquells anys d’adolescència, sovint, quan em trobo amb l’Antoni l’ensumo intensament i li dic: 

—Ho faig per veure si m’encomanes una mica de la teva saviesa i de la teva capacitat de treball  —Però, en aquest sentit,  mai no he tingut sort.

Acabats els estudis elementals ambdós ens vam matricular a la carrera de medicina, i un cop finalitzada aquesta vam entrar, també junts, com a Metges Interns i Residents a l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona. Ell hi va fer l’especialitat de Neurocirurgia i un servidor la de Cirurgia General.

L’Antoni ha estat i segueix sent un metge extraordinari. S’ha dedicat preferentment a la Medicina Interna i a la Neurologia i com a conseqüència d’aquestes dues especialitzacions ha esdevingut, potser sense proposar-s’ho, un afamat geriatra. Ha sabut combinar aquell savoir faire dels antics metges de capçalera amb l’eficiència dels moderns especialistes.

Per la seva consulta ha passat, en algun moment o altre, gairebé tota la ciutat. És el metge de capçalera de tothom. A Mataró no és difícil sentir a dir: al doctor Ribas jo li dec la vida.

No cal que us digui que l’Antoni és des de sempre el meu metge de capçalera i el de tota la meva família.

Terri

LLUÍS TERRICABRES I MOLERA

El dia 15-6-1982, quan en Lluís Terricabres i Molera, en Terri, va rebre una trucada telefònica de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, no es podia creure el què li passava. A ell, un home que s’havia passat gairebé tota la vida treballant de manyà a la foneria de can Roure li acabaven de concedir la prestigiosa Creu de Sant Jordi. Un guardó d’argent i corall que sols atorgaven a aquelles persones que havien prestat un servei destacat en defensa de la identitat de Catalunya.

En Terri no era mataroní d’origen. Va néixer a Manlleu el dia de Sant Pere del 1918. Però quan el noi tenia onze anys tota la seva família es va traslladar a viure a Mataró. La causa va ser que al seu pare, pel fet de ser un mutilat de guerra a causa d’haver perdut un dit mentre feia el servei militar a Tetuan, li havien concedit una plaça de policia municipal a l’ajuntament d’aquesta vila del Maresme.

Un cop aterrats a Mataró el noi es va adaptar amb facilitat al ritme i a les costums de la seva nova ciutat. Però, com que els Terricabres eren pobres de solemnitat, en Lluís, molt aviat va haver d’anar a treballar. Ho va fer durant un parell d’anys a la fàbrica de cartrons de can Mauri al carrer de mitja Galta, on plegava i encolava capses. Així que va complir els catorze anys, l’edat reglamentària, va entrar d’aprenent de manyà a can Roure, l’empresa on hi va passar gairebé tota la vida.

Als vespres, tan bom punt sonava la sirena de la fàbrica, es dirigia a les dutxes, una mena de cobert que ni havia a l’androna de llevant de la nau on ell treballava.  Fregant amb un respall dels d’espart es treia del damunt tota la suor, el sutge i la ferritja que havia acumulat al llarg de la jornada laboral. Amb un petit filferro s’escurava el dol de les ungles i, tot net, polit i clenxinat abandonava el taller tan aviat com podia. Generalment anava, o bé a l’escola nocturna que el senyor Gaudí regentava al carrer d’Argentona o es reunia a l’Ateneu amb els seus companys de les Joventuts Llibertàries. A cal senyor Gaudí hi va tenir com a mestres als joveníssims senyor Josep Manté  i al senyor Jesús Illa. Amb els anys, el primer d’aquests professors va ser el pare d’en Pepe Manté, el conegut advocat laboralísta. L’altre, el senyor Jesús Illa i Paris va ser el que va implantar l’escoltisme a Mataró.

Des de molt jove, en Terri, va començar a compartir les activitats eixelebrades, revolucionàries i abrandades de l’Ateneu llibertari amb les més assossegades i culturals que es practicaven el local de l’Iris. Una entitat, també esquerrana, però no tan radical, que hi havia a pocs metres de l’Ateneu Anarquista. A l’Iris, entre altres seccions, hi havia una biblioteca molt ben nodrida i un grup de teatre aficionat molt acreditat. El nostre personatge, que sempre ha estat un tastaolletes, no va tardar gaire en establir relació amb els de la secció de teatre. En aquell moment eren elements destacats del grup en Josep Reniu, que era el principal actor, el poeta Josep Punsola i la Manuela    Punsola, germana d’aquest últim. Els de l’Iris, a en Terri no li van poder adjudicar cap paper, doncs el noi tenia una dificultat. Era tartamut. Una deficiència en la parla que , amb més o menys intensitat el va acompanyar durant la resta de la vida. Li van adjudicar el càrrec d’apuntador i, quan convenia, sortia a fer de figurant.

A través  dels nous amics de l’Iris, en Lluís Terricabres que era com una de locomotora en marxa a la que ningú no podia aturar, es va començar a introduir dins els diferents ambients culturals del Mataró dels anys trenta. També, gràcies a la biblioteca d’aquella entitat, va tenir accés a la lectura dels principals poetes i dramaturgs del moment. En aquells anys de preguerra, la seva devoció devoció, sembla ser que es decantava pel poeta andalús Federico Garcia Lorca i pel dramaturg asturià Alejandro Cassona.

Anys més tard explicarà amb apassionament el dia que la Margarida Xirgu va venir a Mataró amb l’Enrique Diosdado a representar l’obra teatral Yerma. Ens diu què, ell, a partir d’aquell moment, va començar a recitar els versos de Lorca, donant-los-hi la mateixa entonació que els hi impostava la magnífica actriu de Molins de Rei.

En el seu llibre Un manyà encès, una biografia completíssima d’en Lluís Terricabres, dictada per ell mateix i magistralment escrita pel conegut periodista i escriptor en Manuel Cuyàs, el seu autor ens explica que el 14 d’abril del 1931, el dia que es va proclamar la república, va ser una jornada molt especial en la vida del nostre personatge. Posa en boca d’en Terri que, a mig matí, el senyor Pepito Roure, l’amo de la fàbrica, —que, per cert, era l’avi matern del qui us parla— va reunir a tots els treballadora a la nau principal del taller i molt seriós els va dir:

—Senyors... avui el taller fa festa. S’acaba de proclamar la República.

En Terri, tot seguit, hi fa el següent comentari: no sé si el senyor Pepito era un liberalot?

Un servidor, el qui us parla, tampoc ho sap si el seu avi en el fons era un liberalot. Suposo que no. Però del que si que estic segur és de que era un republicà. De dretes, però republicà. Una prova és que de nens, i en ple franquisme, d’amagatotis, tan a mí com als meus vint-i-quatre cosins ens ensenyava la següent cançó que cantàvem al compàs de l’Himne de Riego.

Si el rei demana corona

corona li donarem

que vingui a Barcelona

i el coll li tallarem.

Cançó que uns anys després, també d’amagatotis, jo també els hi vaig ensenyar als meus fills, en record del seu besavi.

En el 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, en Lluís Terricabres  sols tenia setze anys. Per tant no va haver d’anar al front. Va seguir treballant a can Roure, ara amb la categoria d’operari ajustador. Allà fabricava material bèl·lic, sobretot bombes d’aviació i d’artilleria. Cosa que va convertir a aquell taller-foneria en un objectiu militar de primer ordre. Els bombardejos que va patir Mataró a partir de 1936 per enderrocar aquelles naus, i les de la veïna foneria de can Font, són de tothom coneguts.

Mig any després, en Lluís va ser cridat a quintes. S’havia d’incorporar a la coneguda lleva del biberó. Després d’un breu període d’instrucció que va realitzar al camp de futbol de l’Iluro, a can Cabanyes d’Argentona i al Santuari de la Misericòrdia de Canet fou enviat al front. Li van enviar amb el càrrec de comissari polític, a causa del seu historial de militant llibertari. Una distinció que a les acaballes de la guerra i, sobretot, després d’aquesta, hauria de pagar molt cara.

Fou destinat al front de Terol. Primer a Segorbe, després a Rubielos de Mora i a Benassal. En aquesta última població, mentre preparaven l’assalt a la veïna Culla, fou ferit i capturat per les forces enemigues. En aquell precís moment va començar un veritable calvari. Va ser un llarg Via Crucis a través d’un elevat nombre de camps de presoners. Entre altres, va visitar l’església de Morella, habilitada com a pressó provisional, l’Acadèmia de sant Gregori de Saragossa, sant Marcos de León, l’Hospici de León, el convent dels jesuïtes de Camposancos a Pontevedra i la Universitat de Deusto a Bilbao. Finalment, a causa de la seva condició de manyà, el van enviar a Saragossa, a treballar en els tallers que l’aviació italiana tenia a aquella ciutat.

Un cop finalitzada la guerra fou tancat a la model de Barcelona on hi va passar gairebé dos anys. Des del 1939 al 1942. Allí, entre molts altres amics, va coincidir amb l’escriptor Joaquim Casas i Busquets“en Quim de la Pipa”, l’home amb qui, alguns anys després, fundaria i tiraria endavant el Racó, el cenàcle artístic i literari que durant 29 anys va culturitzar les nits del dissabte a Mataró.

Per més inri, un cop alliberat de la Model, va ser quintat per acomplir el servei militar obligatori, ara sota les ordres de l’exèrcit guanyador. Com era d’esperar va ser enviat al Marroc, en un Batalló de  Treballadors Castigats. S’hi va passar tres anys.

Un cop enllestides les seves condemnes  penitenciàries i militars es va reincorporar a la seva tasca laboral a can Roure i va re emprendre, com si res no hagués passat, el seu activisme cultural. En aquest darrer àmbit, el cultural, la seva àrea d’acció no es va limitar a l’antic nucli d’amics de l’Iris, sinó que s’amplià a diferents cenàcles de Barcelona. Entre altres llocs se’l veia amb freqüència per les tertúlies de l’Ariel on amb l’assistència de l’Alexandre Cirici, en Joan Triadú, en Josep Palau i Fabre i l’arqueòleg Miquel Terradell s’aixoplugaven en el cafè Tèrminus els dissabtes per la tarda. També freqüentava el grup editor de la revista Occidente entre els quals destacava l’heterodox escriptor, submarinista i ufòleg Antoni Ribera i Jordà, un íntim amic d’en Terri que entre altres mèrits s’atorgava el d’haver estat un dels fundador del CRIS (Centre de Recuperacions i Investigacions Submarines) i del CEI (Centre d’Estudis Interplanetaris). En Ribera fou un dels tertulians més habituals i divertits del Racó.

En Terri, durant aquells anys, no es perdia gairebé cap de les estrenes cinematogràfiques i teatrals que es produïen a Barcelona. La seva presència en el galliner del Calderon va arribar a ser tan habitual que, des de l’empresa li van proposar formar part de la claca del teatre, cosa que li va permetre, durant una bona temporada, presenciar gratuïtament totes les obres que es representaven en aquella sala.

En Terri va restablir el contacte amb l’antiga colla de l’Iris  que seguia reunint-se. Però ara ho havien de fer fora de l’entranyable edifici del carrer de Bonaire 25; el local havia estat requisat pel Frente de Juventudes. En aquell espai on, durant anys, s’hi havia cultivat, en un ambient de llibertat, l’oci, l’art i la cultura, ara  si ensinistrava sota un comandament de terror, als fills dels vençuts. L’educació es feia a base de gots d’oli de rici i de plantofades. El més popular dels instructors d’aquella institució era el sargent Fernández Carbó, un sinistre personatge al que tothom coneixia amb el sobrenom de “en pelacocos”. Malnom que li venia per la seva afició de pelar al zero els caps de les dones i els fills que tenien el marit o el pare engarjolat per haver lluitat a favor de la República.

L’antic grup teatral de l’Iris, sota la direcció tècnica de l’adroguer, fotògraf i cineasta Enric Fité i la literària del poeta Josep Punsola es van embolicar, i amb molt èxit, en el món del cinema. En el 1947 van rodar la pel·lícula Porta Clossa, un film amateur que va ser guardonat amb el premi extraordinari i la medalla d’honor al festival internacional d’Estocolm. L’actriu principal de Porta Closa va ser una noia guapíssima, la Manuela Punsola, germana del poeta Josep Punsola i futura esposa del muntanyenc Vicenç Aris, un dels actors que també intervenien en l’obra. La Manuela, en aquest mateix festival internacional, va guanyar el premi a la millor actuació femenina. En Terri va seguir col·laborar amb en Fité en el rodatge d’altres pel·lícules. Algunes d’elles, com Tares extremes i L’esperit del vent també van ser internacionalment guardonades.

Potser influenciat per l’obra d’en Carles Riba, va fer algun tempteig en el camp de la poesia. Durant anys,  en motiu de celebracions, d’aniversaris i de festivitats assenyalades componia les seves originals tankes. Aquelles brevíssimes poesies d’origen japonès que tan bé s’escauen amb la fonètica catalana, on amb tan sols 31 síl·labes, organitzades en cinc versos àtons i sense rima, seguint la proporció 5-7-5-7-7 expressen una idea.

On en Terri va saber expressar millor la seva sensibilitat artística va ser, sens dubte, en el ferro. A partir d’un esbós sobre paper que li va proporcionar el seu amic en Jordi Marfà, va construir el seu primer angelet de ferro vinclat. La seva presentació en públic va ser un èxit. Després va recórrer a dissenys dels dibuixants Santiago Estrany, Manuel Cuyàs, Hernández Pijoan, i Eduard Alcoy.

En l’any 1955 va organitzar al Museu Municipal de Mataró una exposició de ferros vinclats. L’èxit va ser apoteòsic. Els seus amics pintors del grup Sílex, entre els quals s’hi trobaven l’Alcoy, en Rovira Brull, l’Hernández-Pijoan i en Carles Planell li van organitzar un vernissatge d’ escàndol. Davant de la porta de la sala d’exposicions hi van enlairar un globus aerostàtic. El mateix programa de mà de l’exposició va ser censurat per les autoritats governatives i a l’impremta Minerva, l’empresa on s’havia editat el fascicle, va ser multada amb 5000 pessetes.

L’exposició de ferros vinclats d’en Terri va ser visitada per l’avantguarda de la cultura catalana. Totes les obres presentades es van vendre. El seu autor va esdevenir des de aleshores un artista reconegut. Els encàrrecs li arribaven a grapats fins a l’extrem que en el 1963 es va veure obligat a deixar el taller de can Roure on hi havia treballat tota la vida. En va obrir un de propi al carrer de Sant Antoni, especialitzat exclusivament a la producció de ferros vinclats.

Una de les moltes aficions que en Terri va conreuar era la del col·leccionisme. Ho recopilava i guardava tot. Tenia bastons, telèfons, rellotges i sobretot cromets antics troquelats. Amb aquests cromets feia composicions, les quals, un cop emmarcades, les comercialitzava.

Però si en alguna cosa en especial, en Lluís Terricabres i Molera  va esdevenir un personatge excepcional va ser per la tasca realitzada en torn del Racó. L’any 1949 l’antic edifici de l’Iris, que des del final de la Guerra Civil havia estat requisat pel Frente de Juventudes es va posar a la venda. La junta de la Mutualitat l’Aliança Mataronina, amb el senyor Miquel Jornet al seu davant, a fi d’evitar que aquell cèntric casal  fos enderrocat per construir-hi habitacles, va decidir comprar-lo. Sota el nou nom de Casal de l’Aliança van donar aixopluc a les diferents entitats mataronines que ho van sol·licitar. Així és com es van poder constituir el grup de teatre del Casal, la societat recreativa, la Biblioteca, el grup d’escacs, el club filatèlic, en Centre excursionista la Walkiria i l’agrupació astronòmica ASTER.

En Terri i el seu ex company de la model, en Joaquim Casas i Busquets, revisant les golfes del Casal, van prestar atenció en un sotateulada d’unes acceptables mesures i què, ademés, estava dotat d’una llar de foc i d’unes finestres que donaven a l’exterior. Un recinte ideal per pronunciar conferències i organitzar-hi actes culturals de tota mena. Aviat el van desembarassar i  arranjar i al cap de pocs dies naixia el Racó. D’entrada en van batejar com “el recés”, però seguint les indicacions de l’Esteve Albert, que creia que el nom de recés era massa missaire, més adient a una Casa de Ejercicios Espirituales, que no a un cenacle amb pretensions avanguardistes, li van possar el nom definitiu de “el Racó”.

Durant els seus 29 anys de vida, pel Racó i va passar la flor i nata de l’art i de la intel·lectualitat catalana. Durant els seus inicis en terri va tirar dels seus coneguts, principalment dels components de les tertúlies d’Ariel i d’Occident. L’Antoni Comas, el que seria catedràtic de Llengua i Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona, que aleshores era un estudiant de Filosofia i Lletres en aquell centre, va fer venir a molts dels professors d’aquella respectable institució.

Al cap de pocs anys de funcionar el Racó, no resultava difícil trobar un conferenciant de prestigi que desplaçar-se a Mataró una nit d’un dissabte. Venir a parlar al Racó era una credencial de prestigi.

Un fet singular és que el Racó, durant els seus 29 anys d’existència, no va pagar mai a cap conferenciant. Tots van venir de franc. Se’ls convidava a sopar a Cal Blinco, un restaurant popular, sense cap mena de pretensions, que hi havia a la plaça de Santa Anna, fent cantonada amb el carrer de Santa Teresa. Tothom sopava el mateix, un dels plats més econòmics de la casa: els peus de porc, que allí es coneixien com “els peus de ministre”. Per cert, els peus de porc de Cal Blinco eren boníssims.

A l’any 1978 es van haver de fer reformes al Casal. Els anys havien deixat molt malmesa l’estructura de l’edifici. Les antigues bigues de fusta que tant havien caracteritzat el sostre del Racó estaven totalment corcades i van haver de ser substituïdes per unes altres de ferro. Altrament, en Franco havia mort feia un parell d’anys i al país s’obria un període d’esperances. Els diaris començaven a parlar clar. La gent, encara que amb certa por i moltes reserves exposaven les seves opinions. En Joaquim Cases ja tenia seixanta-vuit anys i en Terri es sentia molt gran per tirar tot sol aquell cenacle. Per tot això, una tertúlia com la que es celebrava cada dissabte al Racó ja no era imprescindible. Aquell any, després de trenta-nou anys ininterromputs d’activitat, el Racó va tancar definitivament les portes.

Quatre anys més tard, el 15 de juny de 1982, la Generalitat va concedir a en Terri la Creu de Sant Jordi per la labor realitzada al Racó.

En Lluís Terricabres i Molera va Morir el dia 27 d’octubre de l’any 2000.