Manuel Cusachs i Corredor

 

MANUEL CUSACHS I CORREDOR

L’ historiador i periodista Manuel Cusachs i Corredor és una de les persones més ben documentades sobre Mataró. A més de ser un despert observador és una rata de Biblioteca. Totes les tardes el trobareu  recopilant dades a la secció d’autors mataronins de la Biblioteca Antoni Comas. En aquell recinte, gairebé sempre s’asseu a la mateixa cadira, alguna vegada he pensat que potser les bibliotecàries de la casa li deuen tenir reservada. Pels matins és un assidu visitant dels arxius històrics de la ciutat com són  l’Arxiu Municipal, el Comarcal del Maresme, el del Museu de Santa Maria o el Fons Mataró de la Fundació Iluro. També se l’ha vist tafanejant sobre temes mataronins per l’Arxiu Episcopal de Barcelona, pel de la Corona d’Aragó, per l’Arxiu municipal de Barcelona, el de ca l’Ardiaca i, segurament, per molts altres dipòsits històrics més.

En Cusachs va néixer a la nostra ciutat en el 1937, en plena Guerra Civil. Era el noi gran d’una coneguda família d’impressors molt aficionada al teatre. La seva mare, la Montserrat Corredor, va morir molt jove, als 28 anys. Era el dia 28 de Setembre de 1943, quan en Manuel tenia sis anys i el seu germanet tan sols un. El seu pare, en Jaume Cusachs i Simón, que com hem dit feia d’impressor, era un actor aficionat molt popular a Mataró. Va representar durant molts anys el paper de “Joanàs” als Pastorets de la Sala Cabañes, aquell pastor que junt amb en “Mataties” que interpretava el Sr. Eusebi Vidiella, l’avi de ca l’Abadal, un altre impressor com ell, van fer riure a varies generacions de mataronins. Eren tan famosos que tots els vailets de la meva generació teníem memoritzat el “Se’ns ha mort l’ase...”, la melodia que cantaven aquell parella de grans actors còmics. Per immortalitzar la seva memòria, en el 1992 la Caixa d’Estalvis va encarregar  a l’artesà solsoní Manel Casserres que reproduís la figura d’ambdós en forma de nan, figures que actualment formen part de la Família Robafaves.

Amb una càrrega genètica tant potent de gent d’impremta i de teatre, el jove Manuel Cusachs per la força acabaria sent escriptor. Es va llicenciar en Ciències de la Informació en la Universitat Autònoma de Barcelona i , des de fa molts anys, és un dels grans periodistes de la ciutat. L’hem conegut com el corresponsal local dels diaris Tele/eXprés, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Avui  i Presència de Girona. També va ser fundador i membre del setmanari i posterior diari El Maresme (1969-84), fundador i redactor de la revista mensual Mataró Escrit (1986-93)

En els difícils anys que van precedir la democràcia el periodista Cusachs va ser un home compromès amb els oprimits. En el 1965 es va integrar en el clandestí  Front Socialista Federal (F.S.F), una versió catalana del castellà Frente de Liberación Popular (F.L.P.), partit que sols va durar tres anys. Fins la mort del dictador formant part del conegut Grup de Premsa, va participar en gairebé totes les mogudes que es van realitzar en favor de la democràcia. Aquest actiu grup que el formaven Pep Català, Pep Duran, Rosa Vila, Jaume Itchart, Teresa Carreras, Antoni Albert, Enric Sala, Josep M. Fàbregas, Pere Artigas i el ja esmentat Enric Quintana. El 18 de Juliol del 1973, una data molt assenyalada, va ser  un dels participants actius en la fundació de l’Assemblea Democràtica de Mataró.

Avui en Cusachs és considerat com un dels cronistes de la transició democràtica, doncs en aquells anys d’incerteses, freqüentment acompanyat del fotoperiodista  Enric Quintana, sempre estava on alguna cosa es bellugava. Eren el testimoni omnipresent de totes les activitats ciutadanes. Quan les autoritats del moment li autoritzaven  ho llegies l’endemà en els diaris; sinó, ho hem pogut llegir alguns anys després en algun dels molts llibres que en Manuel ha publicat. Perquè de llibres, n’ha publicat una pila. Jo n’hi tinc comptabilitzats prop d’una vintena, gairebé tots sobre temàtica mataronina.

 Els seus articles també són habituals en algunes revistes de temàtica històrica com Fulls del Museu de Santa Maria o el Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins. Al llarg de la seva vida d’escriptor ha rebut varis premis, entre aquests: El Premi Iluro en el (1995) i el Premi Manuel Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya en el 1997.

Actualment coincidim amb en Manuel Cusachs gairebé tots els dissabtes al matí a l’hora d’esmorzar. Ho fem en el mateix local, una acollidora granja que hi ha a les rodalies de la Plaça de Fivaller. Ell hi fa tertúlia amb un grup de veterans intelectuals i artistes mataronins que jo afectuosament els anomeno “El Sanedrí”. En aquest entranyable grup mai no hi falten l’escriptor i muntanyenc Francesc Masriera,  l’escultor Joan Solà, l’expert en ferrocarrils Josep Rovira,  l’ex-professor del Miquel Biada Joan Duran i el tècnic tèxtil Ramon Massana, tots ells acompanyats de les seves esposes. A l’estiu ocupen mitja terrassa. Entre els del “Sanedrí” en Cusachs és un dels que no parla gaire. Això sí, amb dues orelles com pàmpols, que en realitat els hi té, sempre està molt atent a totes les converses i amb els seus vius ullets escodrinya tot el que passa. Segur que moltes coses de les que en el “Sanedrí” es parla, un dia  les trobarem plasmades en algun dels molts llibres que l’infatigable Manuel Cusachs  ens prepara.

 

Santiago Estrany i Castany

 SANTIAGO ESTRANY I CASTANY

L’artista Santiago Estrany aparentava ser un home tímid i apocat. El fet de tenir un parlar moderadament papissot potser contribuïa a accentuar-li la sensació de timidesa. Els que vam tenir la sort de poder gaudir-lo com a mestre sabem que d’aquestes dues coses no en tenia ni un pèl. El senyor Estrany era un home d’una sòlida formació intel·lectual i artística. La seva doble llicenciatura en Belles Arts  i en Enginyeria Industrial el van convertir en un artista multidisciplinari. Va destacar com a pintor, fotògraf, grafista, ex-librista, dissenyador gràfic, esgrafista i sobretot com  professor de dibuix, tant de l’artístic com del  industrial.

Va néixer l’any 1923 al rovell de l’ou de la ciutat, al nº 8 del carrer de Sant Francesc, gairebé al davant  de l’actual  placeta d’en Peric. Era el noi gran del Conegut pintor i gravador Rafel Estrany i Ros, el factòtum de la pintura mataronina durant tota la primera meitat del segle XX. Va tenir dos germans: en Jordi,que va ser un acreditat arquitecte i una noia, que crec recordar es deia Montserrat. Aquesta era la més popular de la família Estrany doncs havia vist el cul a gairebé tot Mataró. La Montserrat  Estrany era infermera diplomada i en aquells anys, que clavar una injecció era tota una institució, quan algun vailet tenia angines els pares sol·licitava la seva col·laboració.   La canalla del barri la temíem. Segur que més d’un  de nosaltres, entre sanglots,  ens havíem arrapat a les cames dels pares al trobar-nos-la de cara a cara pels voltants de Santa Maria.

En Santiago va estudiar Belles Arts a l’Escola d’Arts Oficis, entitat de la que el seu pare n’era el director i el professor de dibuix i de pintura. Va compartir escola amb alguns futurs artistes de renom, con són els germans Jaume i Jordi Arenas, el dibuixant Manuel Cuyàs i  l’escultor Jordi Puiggalí. Un cop finalitzats els estudis, degut a la seva predisposició pel dibuix i segurament, també, per alguna empenteta del pare va entrar dins aquella  institució com a professor ajudant d’aquesta especialitat. Ell, que era una persona inquieta, amb això no en tenia prou. Va simultaniejar aquesta tasca docent , que feia als vespres, amb dos estudis universitaris. Es va matricular a l’Escola Industrial de Barcelona on hi estudiaria el Peritatge Industrial  i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on hi obtindrà successivament els títols de Llicenciat primer i Doctor després en Belles Arts.

Amb un bagatge cultural de tanta envergadura, com professor de dibuix a en Santiago Estrany  mai no li va faltar la feina. S’hi va dedicar durant 45 anys. El que escriu aquestes línies  el va tenir de mestre d’Institut durant la dècada dels seixanta. Tant ens ensenyava el dibuix artístic com el tècnic. Respecte al dibuix artístic era un pedagog  molt tolerant. Essencialment  ens valorava la creativitat i en tots els altres aspectes de l’art tenia les mànigues molt amples.No crec que mai hagués suspès  ningú per fer una orella un xic més grossa que l’altra. Però el dia que la classe era de dibuix tècnic l’Estrany era tota una altra cosa. Filava molt més prim i no te’n deixava passar ni una. Si et queia un petit esquitx o si dues línies secants  no t’encaixaven a la perfecció ja podies repetir la làmina, doncs aquesta segur que no te l’aprovava. A  més dels ja citats Institut de Mataró  i Escola dels Arts i Oficis, el nostre personatge també  va ensenyar dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, a la Unitat politècnica de Catalunya i a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica de Mataró.

Respecte a la seva faceta de pintor s’ha de dir que en Santiago Estrany va ser un artista internacionalment conegut. Va pintar i exposar a diverses capitals. Són notables les seves col·leccions monogràfiques de pintura urbana fetes amb aquarel·la sobre paper de ciutats com Venècia, París, Roma Amsterdam, Tokio i Nova York. A més d’exposar la seva pintura en les citades ciutats també ho va fer a sales de Londres i de Pekín. La seva obra estava molt influenciada pel Noucentisme, un moviment del que ell es considerava seguidor. Era un fervent admirador del noucentista Joaquim Torres Garcia, un pintor de fondes arrels familiars mataronines, nascut a Montevideo, però que tota la seva joventut se la va passar a Mataró. Si no m’han enganyat  els Torres García vivien en una casa de la Muralla de Sant Llorenç.

Les obres de l’Estrany tenen molta personalitat i són fàcilment identificables. A primer cop d’ull tothom diu: Això és un Estrany! I, generalment mai no s’equivoquen. Els seus paisatges pictòrics estan formats per un conjunt de diversos elements geomètrics, nets, ben perfilats i acuradament ordenats. Els seus colors també són nets i sense gaires estridències. Fins a cert punt recorden l’estampa del seu autor.

Si alguna cosa els mataronins li hem d’agrair a en Santiago Estrany són els seus magnífics esgrafiats amb els quals va decorar més de trenta parets de la nostra ciutat. Ell va ser un gran grafiter  en una època que no hi havia grafiters. El primer esgrafiat que va fer, i segurament el més important, va tenir una vida de molt curta durada. Ens referim al que hi havia i que va donar nom a la popular Plaça dels Ninots. Per interessos de l’Ajuntament i de la Caixa d’Estalvis Laietana, aquella monumental obra va ser derrocada quan sols feia cinc anys que l’havien construïda.

L’any 1963 era l’any del Centenari de la fundació de la Caixa d’Estalvis Laietana i per commemorar-lo aquesta entitat volia organitzar unes festes molt sonades. Entre altres coses va sufragar la urbanització de l’actual Plaça de l’Ajuntament , obra que va encarregar a l’Arquitecte Jordi Estrany, i la decoració de la paret oriental d’aquesta de la que se’n feia responsable el seu germà Santiago. El pany de paret que calia embellir era enorme. Mesurava 250 metres quadrats de Superfície. El nostre pintor, amb la col·laboració del conegut estucador Santiago Alsina i Borrell s’hi va poder esplaiar àmpliament. Van dibuixar i retallar un gran esgrafiat on, a més de situar-hi un plànol turístic de la població, hi estaven representades algunes de les escenes més característiques d’aquesta. En l’esgrafiat dels “Ninots” hi podies veure gravades la Festa Major, amb la figura de les Santes, escenes de la processó amb les relíquies, dels gegants i de la Basílica de Santa María. També hi havia les esglésies de Sant Josep i de Santa Anna, la Creu de Terme, fàbriques fumejant i la Mar Mediterrània amb la nau “Coca” a primer terme. Tampoc hi podia faltar la façana de la Caixa Laietana , perquè com bé se sap : qui paga, mana.

L’any 1968, quan ja feia 5 anys del Centenari de la Caixa, a desgrat de l’opinió de molts ciutadans, les autoritats consistorials i monetàries de la ciutat van creure que els “Ninots” ja havien complert la seva funció i calia enderrocar-los i junt amb ells els edificis colindants, entre ells l’Escola d’Arts i Ofícis. El pretext que van donar és que darrerament el nombre d’automòbils a la ciutat havia crescut molt , en el centre mancaven zones per aparcar i aquell era el lloc més idoni per fer-ho?  Els més de novembre del mateix any l’esgrafiat i les cases adjacents van ser demolides. Em consta que aquell dia en Santi Estrany, igual que bastants mataronins, van agafar una emprenyada descomunal.

Malgrat el poc temps que va ser exhibit, l’estucat de la Plaça dels Ninots, va ser el denotant que va expandir la popularitat de l’Estrany. Gràcies a ell li van començar a ploure els encàrrecs. Molts comerciants i institucions volien a casa seva un estucat com el de La Plaça dels Ninots. Pensaven que seria un bon reclam. L’església de Sant Josep li encarrega la decoració de la façana. També ho fa la de Santa Anna. L’ebenista Mateu Ros del carrer de Barcelona li demana un Sant Josep  fuster per la paret externa del seu comerç, el fotògraf Massachs del carrer de Sant Francesc hi vol una cambra de fotografiar de les del mocador i l’ocellet. Tot plegat n’arriba a fer més de 40. El més gran el que hi ha a la Plaça Granollers fent xamfrà entre l’Avinguda Puig i Cadafalc h i la Ronda O’Donnell  que mesura 11 pisos i combina 5 colors.

Aquest gran pintor ens va deixar el gener 2013 quan tenia 90 anys. El novembre del mateix any se li va retre un homenatge, organitzant una ruta guiada per visitar i comentar algun dels seus esgrafiats més destacats. L’Ajuntament li va concedir la Medalla d’or de la ciutat a títol pòstum.

FRED GALIANA

 EXUPERANCI  GALIANA  "FRED GALIANA"

No hi ha cap mena de dubte que l’Exuperancio Galiana Diaz, més conegut com en Fred Galiana, va ser l’esportista mataroní més internacional de tot el segle XX. Havia nascut el juliol de 1931 a la població toledana de Quintanar de la Orden, però quan ell tenia molts pocs anys els seus pares es van traslladar a viure a la nostra ciutat. Al complir els catorze anys, l’edat reglamentaria, va entrar d’aprenent a la foneria Roure del carrer de Gravina. Hi va treballar fins els 19 anys, moment que va deixar  aquesta feina per dedicar-se professionalment a la boxa.

Fins que es va establir la democràcia, en el nostre país hi havia quatre grans esports nacionals,  la tauromàquia, el futbol, la boxa i el ciclisme. El nostre jove personatge, que era de temperament ambiciós i volia enriquir-se ràpidament, pretenia dedicar-se al toreig. Els seus pares no li van donar el consentiment, doncs consideraven que era un esport massa arriscat i el vailet va acabar decidint-se per la boxa.

Pels anys 50, al pis del cinema Modern, un local bastant atrotinat que hi havia a la Riera, l’ocupava l’anomenada Obra Social de Educación i Descanso, el president de la qual era el dentista Spà, pare del meu íntim amic i en aquell moment company d’escola en Quimet Spà i Matas. Aquesta entitat tenia gimnàs especialitzat en la boxa regentava  el senyor Joaquim Alís. Tan bon punt aquest preparador va provar les aptituds del jove Galiana no s’ho va pensar dues vegades, el va fitxar en el seu equip i es va convertir en el seu manager personal.

A Mataró en Galiana aviat es va fer popular. Al meu col·legi se’n parlava molt. Nosaltres, els vailets, quan plegàvem de classe, alguna vegada havíem volgut veure com s’entrenava. El porter del Modern que es deia senyor Casanovas, un home molt menut i simpàtic,com que ens acompanya en Quim Spà, ens hi colava. Els de la colla mai no vam poder veure com boxava en Galiana.   Recordo haver-lo vist sovint colpejar una pesada saca de cuiro però quasi sempre el trobavem saltant a corda. Però puc assegurar que el sol fet d’observar amb la velocitat que el púgil feia aquest exercici  ja era un espectacle.

Diuen els entesos que en Galiana tenia unes virtuts extraordinàries per practicar la boxa. Posseïa uns reflexes i un joc de cintura fora del que és normal, també movia les cames a gran velocitat.  Expliquen que el seu ganxo de dreta era demolidor, si arreplegava de ple  la mandíbula del contrincant el combat ja es podia donar per acabat. Sembla ser que ell era conscient de les seves qualitats i moltes vegades actuava amb xuleria. Mai s’agafava al contrincant. Combatia amb la guàrdia baixa i feia plantades a l’adversari, cosa que entusiasmava als espectadors. L’anomenaven el torero del ring o el boxador del sisè assalt, perquè es permetia el luxe de noquejar el rival al sisè assalt amb un ganxo a la barbeta sense esperar que finalitzés el combat. Expliquen que en els combats el seu manager  sempre li cridava: puja la guàrdia! Però ell, ni punyeter cas. Anys més tard explicaria que generalment combatia amb la guàrdia baixa per veure millor els guants del contrincant i així poder-los esquivar a temps.

Les dones el trobaven guapíssim. Era un noi de caràcter trempat i bromista. M’havia explicat el meu avi, en Josep Roure, que era el propietari de la foneria on el boxador havia treballat de jove, que en una ocasió es van trobar per la Rambla de Mataró. En Galiana el va agafar amistosament per l’espatlla i li va dir: senyor Pepito vostè es va equivocar d’ofici, si s’hagués fet boxador com jo ara seria milionari.

El 20 de gener del 1955, quan sols tenia 23 anys ja es va proclamar campió d’Espanya de pes lleuger. En Galiana no en tenia prou. Es posa a règim i, després de perdre quatre quilo, es presenta i guanya a París, al francès Ray Famenchon, el campionat d’Europa dels pesos ploma. Aquell combat va ser apoteòsic. Tot Mataró estava pendent de la radio. Fins i tot a casa, que el pare no era gens aficionat a aquesta mena d’esports, aquella nit ens va deixar que la canalla escoltéssim el combat. L’endemà a l’escola tothom en parlava.

En el 1957 se’n va anar a l’Argentina on també hi havia molta afició a la boxa. S’hi va passa dos anys i es va fer molt popular. Va participar en 22 combats, en va guanyar 19 i no en va perdre cap. Els altres tres foren declarats combat nul. Durant la seva etapa Argentina se li va despertar una altra afició. Va debutar com a cantant i cantautor.

De retorn al nostre país va combinar l’activitat pugilística amb les de cantant, artista de cine i artista de teatre. En el 1959 torna a guanyar el campionat d’Espanya de pes lleuger i en el 1963 després d’engreixar-se una miqueta el de pes Welter. També va actuar com cantautor fent companyia amb el popular Antonio Molina i va participar en les pel·lícules: És mi hombre amb en José Luís López Vázquez i en Escuela de periodismo amb la Núria Espert, el torero Chamaco i el ciclista Manel Poblet, les tres grans figures de l’esport nacional.

Després de participar en 189 combats i guanyar-ne 154, d’aquests 96 per K.O. en el 1964 es va retirar definitivament de la boxa. Primer va muntar una cafeteria davant de la madrilenya Plaza de Toros de las Ventas i després un gimnàs no gaire lluny d’aquell lloc. En el 1987, que ja estava afectat per la malaltia de Parkison, s’instal·la a viure  a la població alacantina de Dènia. Va morir una vintena d’anys després, el 4 de Juliol del 2005 en una residència geriàtrica d’Oriola. 

FRANCESC SALA "CISQUET"

 

FRANCESC SALA  I  MAS "CISQUET"

Un dels conspiradors més populars que va tenir Mataró durant les darreres etapes del franquisme va ser en Francesc Sala, un vell militant de la C.N.T  conegut con En Cisquet. Aquest sindicalista era un pescador jubilat que, com passa amb la majoria dels bronquítics crònics, era extremadament trempat.

 A la nostra ciutat gairebé tothom el coneixia i era l’amic de tothom. Tots els matins es reunia a la plaça de Santa Anna, fent una petita rotllana humana, amb mitja dotzena d’antics afiliats a aquell històric sindicat. Invariablement s’hi comentava l’actualitat política i social del país, s’hi recordaven velles historietes del passat o s’hi ordia la futura Revolució Social. També, des d’aquell punt, en Cisquet repartia, amb molta discreció, la “Soli” i altra premsa llibertaria a tots els transeünts de confiança que passaven per l’ indret.

 El vell mariner era un individu molt planer que es relacionava amb tothom, fins i tot amb la mainada. Com que tenia problemes respiratoris sempre portava un grapat de caramels de menta i eucaliptus a la butxaca. Les meves criatures, que ho sabien, quan passaven per la Plaça de Santa Anna mai s’oblidaven d’anar a saludar-lo i sempre s’emportaven alguna que altra llaminadura. També era molt pragmàtic. Vivia en la darrera casa del carrer de Balmes, una casa de pisos ocupats exclusivament per pescadors. En el seu menjador, gairebé tocant a la finestra exterior hi tenia una gàbia amb un canari molt singular. Aquell ocellet mai no es movia. En realitat estava dissecat. Quan t’adonaves de la peculiaritat el seu propietari et deia acompanyant-se de mitja rialla: aquest animal, a mi, mai m’ha donat cap feina.

Recordo molt bé el dia que vaig conèixer en Cisquet. Era exactament el 30 d’abril del 1966 a les vuit de la tarda. L’endemà seria la Festivitat del Primer de Maig el dia dels treballadors, un nom que aleshores no es podia ni pronunciar, calia dir Festividad de Sant José Artesano, Fiesta del Trabajo. Per aquell vespre, les forces clandestines de Mataró havien convocat una concentració a la Riera, davant del Sindicat Vertical la CNS. Aquesta era l’única organització sindical permesa. En ella hi participaven tant els treballadors com els empresaris i estava totalment controlada per la falange i altres aparells de l’Estat.

A l’hora prevista una munió de ciutadans, la majoria joves, ens vam concentrar davant les portes de l’esmentat sindicat. Tots teníem por. Ningú gosava prendre cap iniciativa. Tot d’una es va obrir el finestral que donava sortida a la balconada del primer pis d’aquell edifici i en va sortir en Cisquet: un home prim, d’una respectable edat amb un nas gros i els cabells blancs que agitant els braços va cridar:

─Nois! Pugeu! No tingueu por que aquí és a casa vostra!

La gent, com esperitada, sense ni pensar-ho, va irrompre dins de l’edifici i va pujar al primer pis. D’aquesta forma és com la ciutadania va ocupar en ple franquisme els locals del sindicat vertical de Mataró. Lògicament, aquella mateixa nit, a més d’en Francesc Sala, un bon grup de mataronins ja van dormir a la presó: eren tots els que presidien aquella reunió.

Un any després, el Primer de Maig del 1967, es va voler repetir l’operació. En aquesta ocasió el sindicat falangista es trobava a l’actual Plaça de les Tereses, que en aquella època s’anomenava “Plaza de los Caidos por Dios y por España”. En aquesta ocasió ni a la policia ni a la Guardia Civil se’ls va enganxar per sorpresa. Estaven preparats i el nombre de mataronins engarjolats va ser més gran; entre aquests el que us escriu aquestes línies. Com que a la nostra ciutat la quantitat de presos polítics anava augmentant, s’imposava la necessitat de crear una coordinadora local per subministrar assessoria legal als detinguts i suport social a les seves famílies. El projecte es transformà en la il·legal Associació d’Ex-presos Polítics, que poc temps després adoptaria el nom de Comissió de Solidaritat. En Cisquet va ser nomenat el delegat de la C.N.T. en aquesta associació i un servidor el dels estudiants. Des d’aquell moment la meva amistat amb el veterà lluitador anarcosindicalista va quedar fermament consolidada.

Gràcies a  la companyonia d’en Cisquet vaig tenir l’oportunitat de conèixer a destacats elements de l’anarcosindicalisme català. Entre aquests voldria destacar a en Fèlix Carrasquer el Ceguet. Aquell pedagog i escriptor que amb la seva companya Mati Escuder, mestra i escriptora com ell, tot i ser totalment invident va retornar clandestinament de l’exili, va ser nomenat secretari general de la C.N.T  i des d’una amagada caseta de la Serra de Collserola organitzava bona part de la propaganda clandestina que distribuïa aquell històric sindicat. També em va posar en contacte amb la Guillermina i l’Aurora, les filles d’en Peiró, gràcies a les quals, en aquells anys de foscor, vaig poder conèixer la història del seu pare.

Recordo que amb l’Àngela, la meva dona, en una ocasió vam anar amb en Cisquet a França, concretament a Tolosa de Llenguadoc, a casa de la Frederica Montseny i el seu company en Germinal Esgleas. La causa del viatge no va ser altra que la d’acompanyar amb el nostre cotxe a un estudiant de medicina que no disposava de vehicle i necessitava informació per fer un treball universitari sobre la història de la sanitat durant la Segona República. Qui millor podria informar-nos, en aquells anys d’ostracisme, sobre salut republicana que la pròpia Frederica Montseny, que havia estat Ministra de Sanitat durant la Guerra Civil Espanyola?

Ho vaig consultar a en Cisquet i aquest no s’ho va pensar dues vegades. Per tant, carretera i manta, fins presentar-nos tots quatre a Tolosa de Llenguadoc.

En Cisquet era la primera vegada que sortia a l’estranger. Espanya, per desgracia, se la coneixia molt bé, ja s’havia vist obligat a visitar múltiples fronts, presons, penals i camps de concentració durant la seva agitada vida de conspirador.

A França, amb en Cisquet, ens ho vam passar molt bé. Endemés d’anar a casa de la Frederica vam visitar el cèlebre local de la Rue Belfort, on ens vam entrevistar amb en Lamela, el que en aquells moments era el secretari general de la AIT (Associació Internacional de Treballadors) i amb el bibliotecari d’aquesta entitat, en Subirà, un exiliat fill de Mataró.

Els dies d’estada a França també els vam dedicar per parlar amb destacats exiliats, a fi d’obtenir informació pel treball de recerca del nostre amic. Entre aquests recordo a en Borràs de Perpinyà, un conegut historiador de l’anarcosindicalisme i en Joan Manent i Pesas, el que fou secretari particular d’en Joan Peiró i alcalde de Badalona durant la Guerra Civil Espanyola. En Manent el vam trobar a Prada de Conflent. Aprofitant la trobada amb en Manent, vam visitar la tomba del mestre Pompeu Fabra, enterrat en el cementiri d’aquella localitat.

El diumenge 15 de Gener de 1978, quan ja feia tres anys que havia mort el dictador, la C.N.T. va organitzar a Barcelona una manifestació legalitzada en contra dels Pactes de la Moncloa que va concentrar unes 15000 persones, una cosa mai vista fins aquell moment. Finalitzada aquesta, un grupet de suposats manifestants van llençar uns còctels Molotov a la façana de la sala de festes L’Escala de Barcelona i a continuació, misteriosament, va esclatar i incendiar-se tot  l’edifici. La policia en un principi va acusar a quatre militants d’aquest sindicat, els quals foren jutjats i sentenciats. Anys més tard es va fer una revisió del Judici i es va demostrar que l’únic responsable d’aquell incendi era en Joaquin Gambín alies “el grillo”, un delinqüent comú col·laborador de la policia. El tèrbol afer de l’Escala va produir una fracció dins el moviment anarcosindicalista, entre els que volien que l’organització defensés als quatre presumptes acusats i els que pretenien que aquesta es desentengués totalment d’ells. Arrel de l’escissió en Cisquet Sala i la Guillarmina Peiró van ser expulsats del seu sindicat. La Guillermina es va afiliar a la nova C.G.T. En Cisquet, després de tants anys de militància, va voler passar pàgina definitivament.

Malgrat el trencament amb la seva organització, el nostre personatge va seguir fidel a les seves conviccions. Fins la seva mort va seguir conspirant cada mig dia en un recó de la Plaça de Santa Anna amb els vells amics de tota la vida: En Porras, del carrer Fortuny; en Candru Vergés, del carrer caputxines; en Blanc, del carrer de Lepanto;  en Diego de Arcos, del carrer de Cristina; en Jaume Galceran del carrer d’Herrera i el menut Antoñico López, oriünd de Gérgal, que em sembla vivia al barri de Cirera

Joan Antoni Barón

JOAN ANTONI BARÓN I ESPINAR

En Joan Antoni Barón i Espinar ha estat un membre del Consistori Municipal de Mataró durant 20 anys consecutius, set com alcalde de la ciutat, onze com regidor i dos com cap de l’oposició.

Va néixer a Melilla el dia de reis del 1955, ciutat on hi va residir fins els nou anys d’edat. En el 1967, quan tenia dotze anys, es va instal·lar  a Mataró, lloc on hi ha residit fins l’actualitat.  En aquesta població hi va acabar els seus estudis de batxillerat i hi va iniciar la seva vida laboral, treballant en una fàbrica de botons. Posteriorment es va llicenciar en Biologia a la Universitat de Barcelona, especialitzant-se en Botànica.

Des de molt jove es va integrar a la vida  associativa local, practicant diverses activitats.  Ha format part, entre altres organitzacions, de la Comunitat Cristiana de l’Escola Escolàpia de Santa Anna, va ser monitor a les colònies d’estiu del col·legi de Santa Anna a la Vall de Pineta i actualment és membre de l’Agrupació Científico-Excursionista, del Moviment Educatiu del Maresme, de la Secció de Ciències del Museu, de la delegació mataronina del Partit Socialista de Catalunya, de la colla castellera “Els Capgrossos de Mataró” i, molt posteriorment, en el 2006, va ser nomenat President d’Honor dels Armats de Mataró.

A més de la política, la seva altre gran passió ha estat la docència. Per la qual cosa, des de molt jove, va entrar a treballar com a professor a l’Institut d’Ensenyament Secundari del Camí del Mig, on hi ha treballat com a docent i, posteriorment, com a Director fins el moment de la seva jubilació.

En el 1995 va ser nomenat regidor a l’Ajuntament de Mataró com a membre destacat de les llistes socialistes que encapçalava en Manuel Mas, una responsabilitat que va assumir fins el 2003. Durant aquest llarg període de regidor es va encarregar successivament de gairebé totes les carteres municipals. Va ser el responsable de la policia, d’educació, d’esports, de serveis personals, de la via pública i dels serveis territorials. O sigui, va haver de fer tots els papers de l’auca.

Un dels principals problemes amb els que es va haver d’enfrontar durant els seus anys de regidor municipal va ser el conflicte dels parquímetres del barri de Cerdanyola. El dia 23 de març del 2002, sent en Joan Antoni Barón el regidor encarregat de la via pública, el consistori va intentar posar en funcionament el pla d’ampliació de les àrees de zona blava de Mataró, tarifa que fins aquell moment sols s’aplicava en el centre de la ciutat i aleshores es pretenia expandir als barris de Cerdanyola i de Rocafonda.

Nombrosos veïns de Cerdanyola s’hi van oposar fermament. A base de proclames, sorolloses manifestacions i centenars de pancartes penjades dels balcons, van evitar que entressin en funcionament els  parquímetres de l’Avinguda de La Gatassa i la d’en Puig i Cadafalch, les dues zones previstes per fer-ho.  Diversos parquímetres van ser deixats fora d’ús, injectant silicona a les seves ranures. Una d’aquestes màquines espenedores de tiquets, va ser fins i tot decapitada, arrancant la carcassa metàl·lica de la base de formigó que la sustentava. De tot allò  ja han passat molts anys i, finalment, tant el temps com la raó han acabat posant totes les coses al seu lloc.

En les eleccions municipals del 2004, en Joan Antoni Barón és elegit Alcalde de Mataró, succeint a en Manel Mas, un socialista com ell que, els del seu partit, van considerar convenient catapultar-lo a Madrid, donant-li un escó al Congrés dels Diputats.

El nou alcalde va aconseguir formar govern municipal gràcies al suport que li van oferir els comunistes de ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya).

En Barón va ostentar el càrrec d’alcalde durant set anys. Van ser uns anys econòmicament molt difícils. El seu nomenament va coincidir amb l’esclat de la crisi del 2004, davallada econòmica que a la nostra ciutat es va viure amb una intensitat molt peculiar: primer va ser la caiguda en picat de la indústria tèxtil i immediatament després la de la construcció, els dos grans motors econòmics de Mataró. A més, les escasses subvencions econòmiques de l’Estat i de la Generalitat arribaven a l’ajuntament en comptagotes. Van començar les retallades. Molts comerços i empreses es van veure obligats a tancar les portes i les arques municipals se’n van ressentir. Les grans obres públiques que havien caracteritzat a les anteriors alcaldies, com són el port, la via Europa, el Parc Central i la urbanització de moltes places i avingudes van passar a formar part de la història.

Un dels grans conflictes que en Joan Antoni Antoni Barón es va haver d’encarar durant els anys d’alcaldia, i que per cert va saber resoldre molt bé, va ser el de la convivència multiètnica i multicultural que es va donar en alguns barris de Mataró. Ho va fer amb paciència, constància, extrema discreció i sense escarafalls de cap mena, En aquesta tasca va tenir la col·laboració inestimable  del Moviment educatiu del Maresme i amb ell el de tots els ensenyants de la ciutat.  L’escola va ser el principal nucli integrador de les diferents tradicions culturals que convivien a la ciutat. Una tolerància que a través dels nens es va propagar a les seves famílies.

Malgrat la migradesa pressupostària municipal, i en contra de l’opinió d’un respectable sector de la població, en Joan Barón va tenir la gosadia d’apostar a favor de dos grans projectes multimilionaris: la urbanització del Rengle amb la creació del Tecnocampus i la implantació d’una sucursal del “Corte Inglés” en el centre de la ciutat. El primer projecte, el de la gestació del Tecnocampus, avui ja és una realitat. El Tecnocampus és una organització sense afany de lucre promoguda per l’Ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal del Maresme que aglutina i coordina entre si diferents estudis universitaris i un parc empresarial. Es materialitza en un gran edifici on la Universitat i la empresa es donen la mà per treballar en comú.  El projecte ha representat una inversió econòmica important. Però, de moment, ja està proporcionant a la ciutat, entre personal docent, administratius i personal de serveis, més de dos-cents llocs de treball.

Respecte a la construcció d’un “Corte Inglés” a Mataró, hem de dir que és un problema que a hores d’ara encara no està totalment resolt. A donat lloc a molts maldecaps i a molts enfrontaments entre els ciutadans i l’erari públic, que, de moment,  ja ha afluixat més de dos milions d’euros. Tant l’Ajuntament com el propi Joan Antoni Barón, a causa d’aquest afer, s’han hagut de presentar davant del jutge per donar explicacions. Però de col·locar la primera pedra al nou edifici, de moment, res de res.

Els favorables a la seva construcció pensaven que la vinguda d’aquest important edifici comercial al centre de la nostra ciutat representaria una dinamització dels altres negocis locals, a la vegada crearia prop d’un miler de llocs de treball. Un factor, aquest últim, que cal tenir present en uns moments de gran atur laboral com els que estàvem vivint. Els comerciants de la ciutat no pensaven igual. Són de l’opinió que la competència que representaria una àrea comercial d’aquesta envergadura al centre de Mataró acabarà d’ensorrar al petit botiguer local.

Els detractors dels projecte al·legaven que la seva acceptació ha representava una submissió de l’Ajuntament davant els interessos econòmics del gran capital. Una claudicació que ha permès el derrocament del vell edifici de Can Fàbregas,  segons ells un dels pocs patrimonis històrics que quedaven de l’antiga construcció indústrial de Mataró. L’Ajuntament es va justificar dient que Can Fàbregas no es va derrocar, sinó que es va desmuntar i enumerar pedra a pedra a mesura que es desfeia l’edifici, per, més endavant, reedificar l’antiga fàbrica en un solar més adient.

En un primer moment va semblar que sí,  que l’antiga fàbrica es reconstriria. Segons un acord signat entre l’ajuntament i “El Corte Inglés” aquest centre comercial seria qui finançarà l’edificació de la futura “Casa de Cultura Popular”. Asseguraven que ho farien un cop s’hagi iniciat l’alçament de l’estructura del seu propi establiment. De moment,  ja s’ha adquirit i condicionat el solar on s’ubicarà el nou edifici de Can Fabregas.

Darrerament, una explosiva sentència judicial ha donat la raó als que s’oposaven a la requalificació d’aquells terrenys  com a zona comercial. Tot el projecte ha quedat a l’aire. El mal ja està fet. Ara, ningú sap com posar punt i final a aquest desagradable conflicte que ja fa massa anys que dura.

Contràriament a la opinió que moltes enquestes presagiaven, a les eleccions municipals del 2012 els socialistes van perdre l’alcaldia de Mataró i en Joan Antoni Barón va haver de passar a l’oposició.  Ni ell, ni el seu partit s’ho esperaven. Segons han manifestat alguns comentaristes quan va acceptar el càrrec de cap de l’oposició ho va fer amb molta dignitat. Expliquen, els que van veure quan retirava els seus objectes personals del despatx de l’alcaldia, que quan va despenjar dues il·lustracions que tenien un gran significat sentimental per ell aquestes no estaven clavades a la paret. Sols es trobaven recolzades damunt d’un prestatge. Un fet que demostra la percepció de provisionalitat que en Barón tenia del seu càrrec d’alcalde. Aquestes dues reproduccions que en Joan Antoni Barón tenia en un lloc destacat del seu despatx, són les mateixes que molts mataronins tenim en algun lloc de casa nostra. Una és el pòster que va pintar en Manuel Cusachs  en commemoració del centenari de la fundació dels “Científics” i  l’altra, una fotografia de la Pica d’Estats.

El dia 5 de març del 2014 en Joan Antoni Barón i Espinar va anunciar que al final de la legislatura, per motius personals,  abandonaria la política activa. També va declarar-se políticament descol·locat i va dir que optava per “deixar pas a una gent amb una visió més entusiasta de la realitat”. Així ho va fer, i va retornar a la seva altra gran passió. Es va reincorporar com a mestre al mateix institut on vint anys abans havia sortit.

Salvador Milà

SALVADOR MILÀ I SOLSONA

En Salvador Milà ha estat un dels polítics mataronins de més alta volada d’aquests darrers cinquanta anys. S’ha passat més de mitja vida ficat dins els cercles on es remenen les cireres. Ha intimat i tractant de tu a tu amb els més alts dignataris del país. Malgrat això no se li han pujat excessiblement les ínfules. Continua essent un home senzill, accessible i molt amic dels seus amics. No és infreqüent trobar-lo a qualsevol indret de la ciutat parlant amb algun veterà obrer de la construcció o amb una antiga bobinadora de Can Marfà, antics companys seus de Rocafonda.

En Milà va néixer a Barcelona l’any 1953, però tota la seva infantesa, joventut, activitats polítiques  i professionals les ha portat a terme residint a Mataró.

Quan era molt jove ja destacava entre la gent de la seva generació per la intensa activitat política i social que desenvolupava dins la inquieta Associació de Veïns del barri de Rocafonda, entitat de la que va ser Secretari durant bastants anys. En aquella època de clandestinitat en Milà col·laborava amb alguns partits polítics d’esquerres. Va flirtejar amb Bandera Roja i amb el PSUC. Però no és fins el 1975, el mateix any que es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona, obtenint, per cert, el Premi extraordinari de final de carrera, que no va entrar com militant de l’encara il·legal PSUC. Partit, on des de les hores ha estat membre de la seva Comissió Executiva i del seu Consell Nacional, uns càrrecs que posteriorment ha seguit ocupant en el si d’ICV.

Professionalment en Milà s’ha dedicat a l’advocacia. Les seves especialitats són el dret administratiu, l’urbanístic i el civil. També ha estat l’assessor legal de diversos ajuntaments del Maresme. Des de fa anys regenta un acreditat bufet d’advocats de la nostra ciutat.

Malgrat no ser aquesta la seva especialitat professional, quan ha calgut, en Salvador Milà ha participat com advocat i com a home públic en la defensa de diferents conflictes de caire polític i social. Entre aquests, un dels més coneguts va ser el recolzament als membres de l’Ajuntament d’Arenys de Munt quan van ser acusats per l’advocacia de l’Estat de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. En aquella ocasió, tot i que en Milà era diputat al Parlament de Catalunya, va voler acompanyar a l’alcalde Carles Mora davant la jutgessa del jutjat Nº 14 de Barcelona.

En motiu de les primeres eleccions municipals democràtiques va ser anomenat regidor d’urbanisme a l’Ajuntament de Mataró. Govern de coalició que encapçalava el socialista Joan Majó.  Aquesta responsabilitat política en Milà la va exercir durant dues etapes electorals. En el 1984 quan els socialistes van guanyar les eleccions municipals amb majoria absoluta no van precisar  del recolzament dels comunistes. Conseqüentment el nostre personatge es va veure obligat a passar a l’oposició.

En els següents comicis electorals, si va presentar com a cap de llista, però aquest cop no com a representant dels comunistes, sinó per la recent fundada Iniciativa per Catalunya Verds, una federació de partits integrada per l’antic PSUC, el PCC o Partit Comunista de Catalunya i per l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra.                                                                                                                                 

Els socialistes de Mataró, en els comicis electorals del 1991, van perdre la majoria absoluta i per poder formar govern van haver de recórrer novament als regidors d'ICV. En Milà serà nomenat titular de la regidoria d'urbanisme, una responsabilitat que mantindrà durant set anys. Aquesta va ser una època molt brillant per en Salvador.

 Malgrat la incomprensió d'un sector nombrós de la ciutadania, entre els qui si contava el que avui escriu aquestes línies, el jove polític va transformar la ciutat. Gràcies al la seva tenacitat, l’Ajuntament va dissenyar i edificar el nou Parc Central i la Via Europa, dues estructures que van cohesionar Mataró. Amb la construcció de la Via Europa va aconseguir que una sèrie de barris com són la Llàntia, Cirera i Cerdanyola,  que fins aquell moment estaven disgregats del nucli urbà, avui estiguin plenament integrats a la ciutat. Tot gràcies a la visió urbanística d'en Milà i a la seva peculiar tossuderia. Un altre factor que va jugar un gran paper en la integració social dels barris i dels ciutadans mataronins va ser l’interès que va posar aquell consistori per reformar la xarxa de transport urbà. Un entramat  d’autobusos que fins aleshores havia estat una mica deixat a la mà de Déu.

Actualment, degut a la visió panoràmica que ens ha proporcionat la gairebé vintena d’anys passats, quan observem les dificultats circulatòries que s’ocasionen a  l'entrada nord de la ciutat, evidenciem que sense existir la Via Europa, aquest accés nord seria un permanent caos.

Quan en Pasqual Maragall va ser nomenat President de la Generalitat de Catalunya el va cridar i nomenar Conseller de Medi Ambient i Habitatge del seu govern. Una responsabilitat de la que se’n farà càrrec durant els dos comandaments  d’aquest president i de la que en serà ratificat una tercera vegada pel seu successor en Josep Montilla.

La tasca que en Milà va portar a terme durant els set anys que va realitzar a la Conselleria va ser altament positiva.

Però, en el moment que Convergència i Unió, aleshores encapçalada per l’Atur Mas va guanyar les eleccions del 2010 el polític mataroní va deixar les tasques de comandament i va centrar seva tota la seva dedicació a l’activitats parlamentaria. En el Parlament de Catalunya hi serà noment president de la Comissió de justícia i membre de la Comissió Europea.

Essent parlamentari, va ser multat pel jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco per no presentar-se a declarar com testimoni en la denúncia d’assetjament a alguns parlamentaris que havia denunciat el sindicat conservador Manos límpias. Li va imposar una sanció de 200 euros i el va amenaçar amb la detenció si al cap d’una setmana no compareixia davant seu a l’Audiència de Nacional de Madrid.

Avalat per 171 militants d’ICV, en el 2013 es va presentar a les primàries per ocupar un escó al Parment Europeu, en substitució d’en Raül Romeva. No va ser escollit. Amb un marge de vots del 64% va guanyar el seu contrincant, l’Ernest Urtasun.

Quan l’Ada Colau va prendre possessió de l’alcaldia de Barcelona el va nomenar director de Presidència de l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona). Un càrrec de confiança, molt cobejat i d’alta responsabilitat  que en Salvador està exercint en aquest moment.

Eduard Alcoy

EDUARD ALCOY I LÀZARO

L’Eduard Alcoy ha estat un dels pintors més destacats dins de l’avantguardisme català posterior a la guerra civil. Va néixer a Barcelona el dimecres dia 5 de febrer del 1930, segons diuen, una de les setmanes més fredes del segle passat.

 Tot i no haver vist les seves primeres  primeres llums a la nostra ciutat, la major part de la seva activitat artística la va desenvolupar a Mataró, raó per la qual, gairebé tothom el considera un mataroní il·lustre. De vailet va iniciar els seus estudis a les Escoles Franceses i d’immediat, durant la guerra civil, ho va fer a la popular escola racionalista Ferrer i Guàrdia, un centre laic, lliurepensador, on es fomentaven les activitats artístiques i el descobriment del medi natural. A la Ferrer i Guàrdia no hi havien exàmens, tampoc cap mena de premis ni de càstigs. Segurament aquesta mena d’ensenyament va exercir una poderosa influència en el temperament obert, tolerant, poc convencional, bohemi i un xic llibertari de l’Eduard Alcoy. Acabada la guerra, quan ja tenia 10 anys, va entrar al Col·legi Ramón Llull, que estava molt a prop del seu domicili, doncs aleshores l’Alcoy vivia al carrer Diputació 424. En aquest nou centre escolar va tenir de professor de dibuix a en Joaquim Costa, un personatge que, segons sembla, va ser un important condicionador de la seva futura dedicació a  les Belles Arts.

Entre els1catorze i els quinze anys es va iniciar en la pràctica del dibuix i de la pintura. Generalment pintava a casa, però sovint surt al carrer a practicar el natural. Freqüenta el Parc de la Ciutadella on hi dibuixa els animals del zoològic. També recull molts esbossos dels monuments històrics de la ciutat, entre altres ens ha deixat nombrosos apunts  de la catedral. També va practicar el dibuix del nu femení, per la qual cosa sembla que va fer algunes escapades furtives a Llotja.

Durant els anys 1946 i1948 es va matricular a Llotja, on hi estudiarà dibuix, pintura i, més endavant hi aprendrà gravat. En aquesta primera època, l’Alcoy es dedica gairebé en exclusivitat a les representacions figuratives.

En l’evolució artística del nostre personatge podem diferenciar tres tendències molt diferenciades: una primera etapa figurativa, després una època informalista i finalment un retorn a la figuració.

Segons opinen els crítics, durant el seu primer període artístic, el figuratiu, en l’obra de l’Alcoy s’hi aprecia una clara influència d’alguns importants dibuixants catalans que l’havien precedit. Entre aquests, en Pau Picasso, en Ricard Opisso, en Joan Junceda i en Xavier Nogués. En el que respecte a la pintura, els seus referents sembla que van ser l’ Isidre Nonell, en Joan Miró, el grup “Dau al Set” i el pintor d’origen Mataroní, en aquell moment establert a França, en Joaquim  Torres García.

En el 1950, quan sols tenia 20 anys, va exposar per primera vegada en públic. Ho va fer a la Sala el Pino de l’Avinguda de la Diagonal de Barcelona. Es tractava d’una exposició col·lectiva que va organitzar conjuntament amb els seu amic Hernandez Pijoan, el que seria catedràtic i degà de la facultat de Belles Arts de Barcelona, amb en Lapuyade i amb l’Esteve Llopart. Aquest grup, junt amb el mataroní Lluís Terricabres “en Terri”, són els que formarien el grup d’artistes i intel·lectuals Inter-nos.

Des d’aquesta primera exposició feta a la sala el Pino, el compromís de l’Eduard Alcoy amb la pintura ja quedarà signat per sempre més. En el desembre d’aquest mateix any, aquesta vegada ampliada amb la presència d’en Garcia Estaragués, d’en Joan Sandalines, de l’Enric Molina i d’en David Escoda els de l'Inter-nos van exposar a la “Tasca de la Senyora Maria” i, en el 1954, a la Sala “Jardín”: anaven llançats!

A partir de l’any 1955, tant ell com el seu inseparable amic Joan Hernández Pijoan van trencar amb el figurativisme per iniciar una nova etapa artística: el decantament a l’abstracció. Aquest període, segons han dit alguns dels seus analistes, sortosament no va ser molt allargat. Sols durarà un parell d’anys. Es va iniciar amb un tanteig del que el mateix Alcoy va anomenar pintura geomètrica. Una pintura caracteritzada per la representació de línies, triangles, quadrilaters i,  ocasionalment, fonts tipogràfiques.

Entre el 56 i el 57 deixa la pintura geomètrica per submergir-se plenament en l’abstracció pura. És l’època que participa en la fundació del grup Sílex, un nom molt apropiat per etiquetar una etapa pictórica que segons ells representava el trànsit des de la prehistòria artística la modernitat. El grup Sílex estava integrat, entre altres, per l’Alcoy, l’Hernández Pijoan, en Carles Planell, en Josep Rovira Brull i en Lluís Terricabres, aquests dos últims molt vinculats amb la ciutat de Mataró. En el més de març del 1957, el grup Sílex es va donar a conèixer  en una exposició col·lectiva que van realitzar a la Galeria Syra de Barcelona. Y a finals d’aquell mateix any van participar amb gran èxit en el Saló D’octubre, el conegut esdeveniment que es celebrava anualment a les Galeries Laietanes de la Gran Via de les Corts Catalanes. Les galeries Laietanes era  un entranyable celler subterrani, actualment desaparegut, decorat amb pintures murals al Tremp fetes per en Xavier Nogués.

Després d’aquesta breu etapa d’abstracció total l’Alcoy passa per un nou període de recerca. És l’etapa que la seva filla i biògrafa Rosa anomena època obscura.  En aquesta fase el pintor limita molt la seva producció alhora que es mantén bastant allunyat dels cercles artístics i de les galeries de pintura.

L'Eduard Alcoy treballa durant uns anys a l’agència publicitària Zen. En aquells anys, específicament en el 1958 es casa a Barcelona amb la Miracle Pedrós i Vives, amb la qual tindrà 5 fills. Un d’aquests, la Rosa, amb els anys esdevindrà la catedràtica d’art medieval de la Universitat de Barcelona, una reconeguda especialista en pintura gòtica catalana, el premi Iluro de la ciutat de Mataró en el 1999 i, fins ara, la millor biògrafa i coneixedora de l’obra del seu pare.

A partir del 1963, el pintor reinicia amb força la seva activitat artística, retornant definitivament a la figuració. Aquesta nova etapa serà molt productiva i, sense cada mena de dubte, la més coneguda de les tres que va viure l’Eduard Alcoy.

En el 1966, possiblement gràcies a les gestions del seu íntim amic Terri, es va integrar plenament a la societat mataronina: farà una exposició individual a la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró, entrarà a treballar a l’empresa gràfiques Tria i, acompanyat de tota la seva nombrosa família, s’instal·larà a viure en un cèntric pis al carrer de La Riera d’aquesta ciutat. En el 1968, quan tant sols feia dos anys que habitava en aquesta població del Maresme, l’Ajuntament li va encarregar una gran obra pública. Un relleu esgrafiat de 3 x 7 metres, destinat a ornamentar la façana principal del Palau Municipal d’Esports del Passeig Carles Padró. Una obra que va realitzar en col·laboració amb l’estucador Alsina. El plafó és la representació d’una escena esportiva sota de la torxa olímpica.

En el que respecta a la pintura, veiem que a partir d’aquest mateix any, el 1968, aquesta fa un gir cap al tenebrisme. Els seus ambients són més foscos, moltes vegades amb uns fons gairebé negres, tonalitats que contrasten amb la vivacitat de colors que li agradava utilitzar una dècada abans. La temàtica de les seves obres sovint és de tipus esotèric i a vegades mortuori. Freqüentment pinta calaveres, cementiris, morts, bruixes i bruixots, corbs, dimonis i, també, els quatre genets de l’apocalipsi.

Aquesta pintura fosca, hermenèutica, esotèrica i obscurantista és una pintura que en el seu moment va agradar molt. A partir del 1971,l’Alcoy va ser cridat per fer diverses exposicions a Itàlia, concretament a la galeria Davico de Tori. Totes elles amb gran èxit de visitants i de vendes.

En el 1972, l’Alcoy va realitzar la seva primera exposició a la Sala Gaudí de Barcelona, quan aquesta prestigiosa galeria encara estava a l’Avinguda de la Villa de Madrid, gairebé a tocar de l’Ateneu Barcelonès. L’impacte que va produir aquell esdeveniment, tant en el nombre de visitants com en les opinions de la crítica especialitzada, va ser notable. La relació que des d’aquell moment es va establir entre el pintor i la Sala Gaudí va ser intensa, llarga i constant. Un fet  que va garantir a l’Eduard Alcoy la percepció d‘uns ingressos regulars, una quimera que desitjaria tenir qualsevol artista.

Durant tota la dècada dels setanta, el pintor mataroní va ser un personatge molt valorat. Treballava intensament.

Paulatinament es va anar allunyant del tremendisme, tant en les seves formes com en els seus tons i els continguts i veiem que les seves pintures esdevenen més suaus. S’atreveix amb tot. Tant fa pintures, generalment acríliques, com litografies, pirografies, gravats, escultures i, fins i tot, joies.

Durant aquests anys d’intensa activitat artística és quan el qui us parla va tenir l’oportunitat de tractar regularment a aquest singular personatge. La nostra coneixença va ser gairebé per casualitat, i gràcies a la intervenció de la seva filla Maria Rosa.

El més d’octubre del 1976, impulsat per un rampell que des de feia temps em voltava dins del cap, malgrat ja havia superat amb escreix l’edat més apropiada per fer-ho, em vaig matricular al primer curs de la carrera de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. Entre els meus companys de curs hi havien dos joves estudiants mataronins; un era la Rosa Alcoy, l’altre en Ventura Diviu. Bastants matins, quan qui us parla ja havia acabat el seu torn de guàrdia nocturna, anàvem tots tres plegats a la Facultat; ho fèiem utilitzant el meu vehicle. L’Eduard Alcoy, que aleshores no conduïa, sovint aprofitava l’avinentesa i es desplaçava amb nosaltres a Barcelona. El deixàvem a les galeries Gaudí que, en aquell moment, ja s’havien traslladat al seu actual emplaçament en el carrer Diputació, gairebé fent cantonada amb la Rambla de Catalunya. Recordo que més d’una de les moltes vegades que l’Alcoy havia vingut amb nosaltres  traginava una carpeta tan monumental que ens donava molta feina per encabir-la a l’interior del vehicle. Era un home molt trempat, sempre disposat a la gresca. Viatjar amb ell resultava una delícia.

Al llarg del 1980 se li va organitzar una gran exposició antològica de totes les seves obres. Va ser una mostra multi cèntrica on van participar simultàniament diverses galeries d’art de la ciutat: al Museu Municipal s’hi van exhibir les obres pintades entre el 1947 i el 1955; a la de la Caixa d’Estalvis Laietana, les de la seva etapa informalista (1955-1962); a la Galeria Tertre, les més actuals, les realitzades entre el 1964 i el 1980 i a la Galeria  Fuset, una recopilació de les seves escultures, litografies, pirografies i obra gràfica.

Aquesta època daurada de molta creativitat i producció, com tot en la vida, va tenir els seus límits. Problemes de salud, i sobretot una pèrdua progressiva de la visió que l’obligava a treballar amb l’ajuda d’una voluminosa lupa de peu, van anar espaiant progressivament la seva, fins aleshores, delirant producció.

El més de febrer del 1987, a l’Hotel Altamira de Santillana del Mar, va fer la seva última exposició individual. Quatre mesos després, el dia 16 de juny d’aquell mateix any, l’Eduard Alcoy i Lázaro ens va deixar definitivament.