A la nostra ciutat gairebé tothom el coneixia
i era l’amic de tothom. Tots els matins es reunia a la plaça de Santa Anna,
fent una petita rotllana humana, amb mitja dotzena d’antics afiliats a aquell
històric sindicat. Invariablement s’hi comentava l’actualitat política i social
del país, s’hi recordaven velles historietes del passat o s’hi ordia la futura
Revolució Social. També, des d’aquell punt, en Cisquet repartia, amb molta discreció, la “Soli” i altra premsa
llibertaria a tots els transeünts de confiança que passaven per l’ indret.
El vell mariner era un individu molt planer
que es relacionava amb tothom, fins i tot amb la mainada. Com que tenia
problemes respiratoris sempre portava un grapat de caramels de menta i
eucaliptus a la butxaca. Les meves criatures, que ho sabien, quan passaven per
la Plaça de Santa Anna mai s’oblidaven d’anar a saludar-lo i sempre
s’emportaven alguna que altra llaminadura. També era molt pragmàtic. Vivia en
la darrera casa del carrer de Balmes, una casa de pisos ocupats exclusivament
per pescadors. En el seu menjador, gairebé tocant a la finestra exterior hi
tenia una gàbia amb un canari molt singular. Aquell ocellet mai no es movia. En
realitat estava dissecat. Quan t’adonaves de la peculiaritat el seu propietari
et deia acompanyant-se de mitja rialla: aquest animal, a mi, mai m’ha donat cap
feina.
Recordo
molt bé el dia que vaig conèixer en Cisquet.
Era exactament el 30 d’abril del 1966 a les vuit de la tarda. L’endemà seria la
Festivitat del Primer de Maig el dia dels treballadors, un nom que aleshores no
es podia ni pronunciar, calia dir Festividad de Sant José Artesano, Fiesta del
Trabajo. Per aquell vespre, les forces clandestines de Mataró havien convocat
una concentració a la Riera, davant del Sindicat Vertical la CNS. Aquesta era
l’única organització sindical permesa. En ella hi participaven tant els treballadors
com els empresaris i estava totalment controlada per la falange i altres
aparells de l’Estat.
A
l’hora prevista una munió de ciutadans, la majoria joves, ens vam concentrar
davant les portes de l’esmentat sindicat. Tots teníem por. Ningú gosava prendre
cap iniciativa. Tot d’una es va obrir el finestral que donava sortida a la
balconada del primer pis d’aquell edifici i en va sortir en Cisquet: un home prim, d’una respectable
edat amb un nas gros i els cabells blancs que agitant els braços va cridar:
─Nois! Pugeu! No
tingueu por que aquí és a casa vostra!
La
gent, com esperitada, sense ni pensar-ho, va irrompre dins de l’edifici i va
pujar al primer pis. D’aquesta forma és com la ciutadania va ocupar en ple
franquisme els locals del sindicat vertical de Mataró. Lògicament, aquella
mateixa nit, a més d’en Francesc Sala, un bon grup de mataronins ja van dormir
a la presó: eren tots els que presidien aquella reunió.
Un
any després, el Primer de Maig del 1967, es va voler repetir l’operació. En
aquesta ocasió el sindicat falangista es trobava a l’actual Plaça de les
Tereses, que en aquella època s’anomenava “Plaza de los Caidos por Dios y por
España”. En aquesta ocasió ni a la policia ni a la Guardia Civil se’ls va
enganxar per sorpresa. Estaven preparats i el nombre de mataronins engarjolats va
ser més gran; entre aquests el que us escriu aquestes línies. Com que a la
nostra ciutat la quantitat de presos polítics anava augmentant, s’imposava la
necessitat de crear una coordinadora local per subministrar assessoria legal
als detinguts i suport social a les seves famílies. El projecte es transformà
en la il·legal Associació d’Ex-presos Polítics, que poc temps després adoptaria
el nom de Comissió de Solidaritat. En Cisquet va ser nomenat el delegat de la
C.N.T. en aquesta associació i un servidor el dels estudiants. Des d’aquell
moment la meva amistat amb el veterà lluitador anarcosindicalista va quedar
fermament consolidada.
Gràcies
a la companyonia d’en Cisquet vaig tenir l’oportunitat de
conèixer a destacats elements de l’anarcosindicalisme català. Entre aquests
voldria destacar a en Fèlix Carrasquer el
Ceguet. Aquell pedagog i escriptor que amb la seva companya Mati Escuder,
mestra i escriptora com ell, tot i ser totalment invident va retornar clandestinament
de l’exili, va ser nomenat secretari general de la C.N.T i des d’una amagada caseta de la Serra de
Collserola organitzava bona part de la propaganda clandestina que distribuïa
aquell històric sindicat. També em va posar en contacte amb la Guillermina i
l’Aurora, les filles d’en Peiró, gràcies a les quals, en aquells anys de
foscor, vaig poder conèixer la història del seu pare.
Recordo
que amb l’Àngela, la meva dona, en una ocasió vam anar amb en Cisquet a França, concretament a Tolosa
de Llenguadoc, a casa de la Frederica Montseny i el seu company en Germinal
Esgleas. La causa del viatge no va ser altra que la d’acompanyar amb el nostre
cotxe a un estudiant de medicina que no disposava de vehicle i necessitava
informació per fer un treball universitari sobre la història de la sanitat
durant la Segona República. Qui millor podria informar-nos, en aquells anys
d’ostracisme, sobre salut republicana que la pròpia Frederica Montseny, que
havia estat Ministra de Sanitat durant la Guerra Civil Espanyola?
Ho
vaig consultar a en Cisquet i aquest no s’ho va pensar dues vegades. Per tant,
carretera i manta, fins presentar-nos tots quatre a Tolosa de Llenguadoc.
En
Cisquet era la primera vegada que sortia a l’estranger. Espanya, per desgracia,
se la coneixia molt bé, ja s’havia vist obligat a visitar múltiples fronts,
presons, penals i camps de concentració durant la seva agitada vida de
conspirador.
A
França, amb en Cisquet, ens ho vam passar molt bé. Endemés d’anar a casa de la
Frederica vam visitar el cèlebre local de la Rue Belfort, on ens vam
entrevistar amb en Lamela, el que en aquells moments era el secretari general
de la AIT (Associació Internacional de Treballadors) i amb el bibliotecari
d’aquesta entitat, en Subirà, un exiliat fill de Mataró.
Els
dies d’estada a França també els vam dedicar per parlar amb destacats exiliats,
a fi d’obtenir informació pel treball de recerca del nostre amic. Entre aquests
recordo a en Borràs de Perpinyà, un conegut historiador de l’anarcosindicalisme
i en Joan Manent i Pesas, el que fou secretari particular d’en Joan Peiró i
alcalde de Badalona durant la Guerra Civil Espanyola. En Manent el vam trobar a
Prada de Conflent. Aprofitant la trobada amb en Manent, vam visitar la tomba
del mestre Pompeu Fabra, enterrat en el cementiri d’aquella localitat.
El
diumenge 15 de Gener de 1978, quan ja feia tres anys que havia mort el
dictador, la C.N.T. va organitzar a Barcelona una manifestació legalitzada en
contra dels Pactes de la Moncloa que va concentrar unes 15000 persones, una
cosa mai vista fins aquell moment. Finalitzada aquesta, un grupet de suposats
manifestants van llençar uns còctels Molotov a la façana de la sala de festes
L’Escala de Barcelona i a continuació, misteriosament, va esclatar i
incendiar-se tot l’edifici. La policia
en un principi va acusar a quatre militants d’aquest sindicat, els quals foren
jutjats i sentenciats. Anys més tard es va fer una revisió del Judici i es va
demostrar que l’únic responsable d’aquell incendi era en Joaquin Gambín alies
“el grillo”, un delinqüent comú col·laborador de la policia. El tèrbol afer de
l’Escala va produir una fracció dins el moviment anarcosindicalista, entre els
que volien que l’organització defensés als quatre presumptes acusats i els que
pretenien que aquesta es desentengués totalment d’ells. Arrel de l’escissió en
Cisquet Sala i la Guillarmina Peiró van ser expulsats del seu sindicat. La
Guillermina es va afiliar a la nova C.G.T. En Cisquet, després de tants anys de militància, va voler passar
pàgina definitivament.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada