Salvador Milà

SALVADOR MILÀ I SOLSONA

En Salvador Milà ha estat un dels polítics mataronins de més alta volada d’aquests darrers cinquanta anys. S’ha passat més de mitja vida ficat dins els cercles on es remenen les cireres. Ha intimat i tractant de tu a tu amb els més alts dignataris del país. Malgrat això no se li han pujat excessiblement les ínfules. Continua essent un home senzill, accessible i molt amic dels seus amics. No és infreqüent trobar-lo a qualsevol indret de la ciutat parlant amb algun veterà obrer de la construcció o amb una antiga bobinadora de Can Marfà, antics companys seus de Rocafonda.

En Milà va néixer a Barcelona l’any 1953, però tota la seva infantesa, joventut, activitats polítiques  i professionals les ha portat a terme residint a Mataró.

Quan era molt jove ja destacava entre la gent de la seva generació per la intensa activitat política i social que desenvolupava dins la inquieta Associació de Veïns del barri de Rocafonda, entitat de la que va ser Secretari durant bastants anys. En aquella època de clandestinitat en Milà col·laborava amb alguns partits polítics d’esquerres. Va flirtejar amb Bandera Roja i amb el PSUC. Però no és fins el 1975, el mateix any que es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona, obtenint, per cert, el Premi extraordinari de final de carrera, que no va entrar com militant de l’encara il·legal PSUC. Partit, on des de les hores ha estat membre de la seva Comissió Executiva i del seu Consell Nacional, uns càrrecs que posteriorment ha seguit ocupant en el si d’ICV.

Professionalment en Milà s’ha dedicat a l’advocacia. Les seves especialitats són el dret administratiu, l’urbanístic i el civil. També ha estat l’assessor legal de diversos ajuntaments del Maresme. Des de fa anys regenta un acreditat bufet d’advocats de la nostra ciutat.

Malgrat no ser aquesta la seva especialitat professional, quan ha calgut, en Salvador Milà ha participat com advocat i com a home públic en la defensa de diferents conflictes de caire polític i social. Entre aquests, un dels més coneguts va ser el recolzament als membres de l’Ajuntament d’Arenys de Munt quan van ser acusats per l’advocacia de l’Estat de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. En aquella ocasió, tot i que en Milà era diputat al Parlament de Catalunya, va voler acompanyar a l’alcalde Carles Mora davant la jutgessa del jutjat Nº 14 de Barcelona.

En motiu de les primeres eleccions municipals democràtiques va ser anomenat regidor d’urbanisme a l’Ajuntament de Mataró. Govern de coalició que encapçalava el socialista Joan Majó.  Aquesta responsabilitat política en Milà la va exercir durant dues etapes electorals. En el 1984 quan els socialistes van guanyar les eleccions municipals amb majoria absoluta no van precisar  del recolzament dels comunistes. Conseqüentment el nostre personatge es va veure obligat a passar a l’oposició.

En els següents comicis electorals, si va presentar com a cap de llista, però aquest cop no com a representant dels comunistes, sinó per la recent fundada Iniciativa per Catalunya Verds, una federació de partits integrada per l’antic PSUC, el PCC o Partit Comunista de Catalunya i per l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra.                                                                                                                                 

Els socialistes de Mataró, en els comicis electorals del 1991, van perdre la majoria absoluta i per poder formar govern van haver de recórrer novament als regidors d'ICV. En Milà serà nomenat titular de la regidoria d'urbanisme, una responsabilitat que mantindrà durant set anys. Aquesta va ser una època molt brillant per en Salvador.

 Malgrat la incomprensió d'un sector nombrós de la ciutadania, entre els qui si contava el que avui escriu aquestes línies, el jove polític va transformar la ciutat. Gràcies al la seva tenacitat, l’Ajuntament va dissenyar i edificar el nou Parc Central i la Via Europa, dues estructures que van cohesionar Mataró. Amb la construcció de la Via Europa va aconseguir que una sèrie de barris com són la Llàntia, Cirera i Cerdanyola,  que fins aquell moment estaven disgregats del nucli urbà, avui estiguin plenament integrats a la ciutat. Tot gràcies a la visió urbanística d'en Milà i a la seva peculiar tossuderia. Un altre factor que va jugar un gran paper en la integració social dels barris i dels ciutadans mataronins va ser l’interès que va posar aquell consistori per reformar la xarxa de transport urbà. Un entramat  d’autobusos que fins aleshores havia estat una mica deixat a la mà de Déu.

Actualment, degut a la visió panoràmica que ens ha proporcionat la gairebé vintena d’anys passats, quan observem les dificultats circulatòries que s’ocasionen a  l'entrada nord de la ciutat, evidenciem que sense existir la Via Europa, aquest accés nord seria un permanent caos.

Quan en Pasqual Maragall va ser nomenat President de la Generalitat de Catalunya el va cridar i nomenar Conseller de Medi Ambient i Habitatge del seu govern. Una responsabilitat de la que se’n farà càrrec durant els dos comandaments  d’aquest president i de la que en serà ratificat una tercera vegada pel seu successor en Josep Montilla.

La tasca que en Milà va portar a terme durant els set anys que va realitzar a la Conselleria va ser altament positiva.

Però, en el moment que Convergència i Unió, aleshores encapçalada per l’Atur Mas va guanyar les eleccions del 2010 el polític mataroní va deixar les tasques de comandament i va centrar seva tota la seva dedicació a l’activitats parlamentaria. En el Parlament de Catalunya hi serà noment president de la Comissió de justícia i membre de la Comissió Europea.

Essent parlamentari, va ser multat pel jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco per no presentar-se a declarar com testimoni en la denúncia d’assetjament a alguns parlamentaris que havia denunciat el sindicat conservador Manos límpias. Li va imposar una sanció de 200 euros i el va amenaçar amb la detenció si al cap d’una setmana no compareixia davant seu a l’Audiència de Nacional de Madrid.

Avalat per 171 militants d’ICV, en el 2013 es va presentar a les primàries per ocupar un escó al Parment Europeu, en substitució d’en Raül Romeva. No va ser escollit. Amb un marge de vots del 64% va guanyar el seu contrincant, l’Ernest Urtasun.

Quan l’Ada Colau va prendre possessió de l’alcaldia de Barcelona el va nomenar director de Presidència de l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona). Un càrrec de confiança, molt cobejat i d’alta responsabilitat  que en Salvador està exercint en aquest moment.

Eduard Alcoy

EDUARD ALCOY I LÀZARO

L’Eduard Alcoy ha estat un dels pintors més destacats dins de l’avantguardisme català posterior a la guerra civil. Va néixer a Barcelona el dimecres dia 5 de febrer del 1930, segons diuen, una de les setmanes més fredes del segle passat.

 Tot i no haver vist les seves primeres  primeres llums a la nostra ciutat, la major part de la seva activitat artística la va desenvolupar a Mataró, raó per la qual, gairebé tothom el considera un mataroní il·lustre. De vailet va iniciar els seus estudis a les Escoles Franceses i d’immediat, durant la guerra civil, ho va fer a la popular escola racionalista Ferrer i Guàrdia, un centre laic, lliurepensador, on es fomentaven les activitats artístiques i el descobriment del medi natural. A la Ferrer i Guàrdia no hi havien exàmens, tampoc cap mena de premis ni de càstigs. Segurament aquesta mena d’ensenyament va exercir una poderosa influència en el temperament obert, tolerant, poc convencional, bohemi i un xic llibertari de l’Eduard Alcoy. Acabada la guerra, quan ja tenia 10 anys, va entrar al Col·legi Ramón Llull, que estava molt a prop del seu domicili, doncs aleshores l’Alcoy vivia al carrer Diputació 424. En aquest nou centre escolar va tenir de professor de dibuix a en Joaquim Costa, un personatge que, segons sembla, va ser un important condicionador de la seva futura dedicació a  les Belles Arts.

Entre els1catorze i els quinze anys es va iniciar en la pràctica del dibuix i de la pintura. Generalment pintava a casa, però sovint surt al carrer a practicar el natural. Freqüenta el Parc de la Ciutadella on hi dibuixa els animals del zoològic. També recull molts esbossos dels monuments històrics de la ciutat, entre altres ens ha deixat nombrosos apunts  de la catedral. També va practicar el dibuix del nu femení, per la qual cosa sembla que va fer algunes escapades furtives a Llotja.

Durant els anys 1946 i1948 es va matricular a Llotja, on hi estudiarà dibuix, pintura i, més endavant hi aprendrà gravat. En aquesta primera època, l’Alcoy es dedica gairebé en exclusivitat a les representacions figuratives.

En l’evolució artística del nostre personatge podem diferenciar tres tendències molt diferenciades: una primera etapa figurativa, després una època informalista i finalment un retorn a la figuració.

Segons opinen els crítics, durant el seu primer període artístic, el figuratiu, en l’obra de l’Alcoy s’hi aprecia una clara influència d’alguns importants dibuixants catalans que l’havien precedit. Entre aquests, en Pau Picasso, en Ricard Opisso, en Joan Junceda i en Xavier Nogués. En el que respecte a la pintura, els seus referents sembla que van ser l’ Isidre Nonell, en Joan Miró, el grup “Dau al Set” i el pintor d’origen Mataroní, en aquell moment establert a França, en Joaquim  Torres García.

En el 1950, quan sols tenia 20 anys, va exposar per primera vegada en públic. Ho va fer a la Sala el Pino de l’Avinguda de la Diagonal de Barcelona. Es tractava d’una exposició col·lectiva que va organitzar conjuntament amb els seu amic Hernandez Pijoan, el que seria catedràtic i degà de la facultat de Belles Arts de Barcelona, amb en Lapuyade i amb l’Esteve Llopart. Aquest grup, junt amb el mataroní Lluís Terricabres “en Terri”, són els que formarien el grup d’artistes i intel·lectuals Inter-nos.

Des d’aquesta primera exposició feta a la sala el Pino, el compromís de l’Eduard Alcoy amb la pintura ja quedarà signat per sempre més. En el desembre d’aquest mateix any, aquesta vegada ampliada amb la presència d’en Garcia Estaragués, d’en Joan Sandalines, de l’Enric Molina i d’en David Escoda els de l'Inter-nos van exposar a la “Tasca de la Senyora Maria” i, en el 1954, a la Sala “Jardín”: anaven llançats!

A partir de l’any 1955, tant ell com el seu inseparable amic Joan Hernández Pijoan van trencar amb el figurativisme per iniciar una nova etapa artística: el decantament a l’abstracció. Aquest període, segons han dit alguns dels seus analistes, sortosament no va ser molt allargat. Sols durarà un parell d’anys. Es va iniciar amb un tanteig del que el mateix Alcoy va anomenar pintura geomètrica. Una pintura caracteritzada per la representació de línies, triangles, quadrilaters i,  ocasionalment, fonts tipogràfiques.

Entre el 56 i el 57 deixa la pintura geomètrica per submergir-se plenament en l’abstracció pura. És l’època que participa en la fundació del grup Sílex, un nom molt apropiat per etiquetar una etapa pictórica que segons ells representava el trànsit des de la prehistòria artística la modernitat. El grup Sílex estava integrat, entre altres, per l’Alcoy, l’Hernández Pijoan, en Carles Planell, en Josep Rovira Brull i en Lluís Terricabres, aquests dos últims molt vinculats amb la ciutat de Mataró. En el més de març del 1957, el grup Sílex es va donar a conèixer  en una exposició col·lectiva que van realitzar a la Galeria Syra de Barcelona. Y a finals d’aquell mateix any van participar amb gran èxit en el Saló D’octubre, el conegut esdeveniment que es celebrava anualment a les Galeries Laietanes de la Gran Via de les Corts Catalanes. Les galeries Laietanes era  un entranyable celler subterrani, actualment desaparegut, decorat amb pintures murals al Tremp fetes per en Xavier Nogués.

Després d’aquesta breu etapa d’abstracció total l’Alcoy passa per un nou període de recerca. És l’etapa que la seva filla i biògrafa Rosa anomena època obscura.  En aquesta fase el pintor limita molt la seva producció alhora que es mantén bastant allunyat dels cercles artístics i de les galeries de pintura.

L'Eduard Alcoy treballa durant uns anys a l’agència publicitària Zen. En aquells anys, específicament en el 1958 es casa a Barcelona amb la Miracle Pedrós i Vives, amb la qual tindrà 5 fills. Un d’aquests, la Rosa, amb els anys esdevindrà la catedràtica d’art medieval de la Universitat de Barcelona, una reconeguda especialista en pintura gòtica catalana, el premi Iluro de la ciutat de Mataró en el 1999 i, fins ara, la millor biògrafa i coneixedora de l’obra del seu pare.

A partir del 1963, el pintor reinicia amb força la seva activitat artística, retornant definitivament a la figuració. Aquesta nova etapa serà molt productiva i, sense cada mena de dubte, la més coneguda de les tres que va viure l’Eduard Alcoy.

En el 1966, possiblement gràcies a les gestions del seu íntim amic Terri, es va integrar plenament a la societat mataronina: farà una exposició individual a la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró, entrarà a treballar a l’empresa gràfiques Tria i, acompanyat de tota la seva nombrosa família, s’instal·larà a viure en un cèntric pis al carrer de La Riera d’aquesta ciutat. En el 1968, quan tant sols feia dos anys que habitava en aquesta població del Maresme, l’Ajuntament li va encarregar una gran obra pública. Un relleu esgrafiat de 3 x 7 metres, destinat a ornamentar la façana principal del Palau Municipal d’Esports del Passeig Carles Padró. Una obra que va realitzar en col·laboració amb l’estucador Alsina. El plafó és la representació d’una escena esportiva sota de la torxa olímpica.

En el que respecta a la pintura, veiem que a partir d’aquest mateix any, el 1968, aquesta fa un gir cap al tenebrisme. Els seus ambients són més foscos, moltes vegades amb uns fons gairebé negres, tonalitats que contrasten amb la vivacitat de colors que li agradava utilitzar una dècada abans. La temàtica de les seves obres sovint és de tipus esotèric i a vegades mortuori. Freqüentment pinta calaveres, cementiris, morts, bruixes i bruixots, corbs, dimonis i, també, els quatre genets de l’apocalipsi.

Aquesta pintura fosca, hermenèutica, esotèrica i obscurantista és una pintura que en el seu moment va agradar molt. A partir del 1971,l’Alcoy va ser cridat per fer diverses exposicions a Itàlia, concretament a la galeria Davico de Tori. Totes elles amb gran èxit de visitants i de vendes.

En el 1972, l’Alcoy va realitzar la seva primera exposició a la Sala Gaudí de Barcelona, quan aquesta prestigiosa galeria encara estava a l’Avinguda de la Villa de Madrid, gairebé a tocar de l’Ateneu Barcelonès. L’impacte que va produir aquell esdeveniment, tant en el nombre de visitants com en les opinions de la crítica especialitzada, va ser notable. La relació que des d’aquell moment es va establir entre el pintor i la Sala Gaudí va ser intensa, llarga i constant. Un fet  que va garantir a l’Eduard Alcoy la percepció d‘uns ingressos regulars, una quimera que desitjaria tenir qualsevol artista.

Durant tota la dècada dels setanta, el pintor mataroní va ser un personatge molt valorat. Treballava intensament.

Paulatinament es va anar allunyant del tremendisme, tant en les seves formes com en els seus tons i els continguts i veiem que les seves pintures esdevenen més suaus. S’atreveix amb tot. Tant fa pintures, generalment acríliques, com litografies, pirografies, gravats, escultures i, fins i tot, joies.

Durant aquests anys d’intensa activitat artística és quan el qui us parla va tenir l’oportunitat de tractar regularment a aquest singular personatge. La nostra coneixença va ser gairebé per casualitat, i gràcies a la intervenció de la seva filla Maria Rosa.

El més d’octubre del 1976, impulsat per un rampell que des de feia temps em voltava dins del cap, malgrat ja havia superat amb escreix l’edat més apropiada per fer-ho, em vaig matricular al primer curs de la carrera de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. Entre els meus companys de curs hi havien dos joves estudiants mataronins; un era la Rosa Alcoy, l’altre en Ventura Diviu. Bastants matins, quan qui us parla ja havia acabat el seu torn de guàrdia nocturna, anàvem tots tres plegats a la Facultat; ho fèiem utilitzant el meu vehicle. L’Eduard Alcoy, que aleshores no conduïa, sovint aprofitava l’avinentesa i es desplaçava amb nosaltres a Barcelona. El deixàvem a les galeries Gaudí que, en aquell moment, ja s’havien traslladat al seu actual emplaçament en el carrer Diputació, gairebé fent cantonada amb la Rambla de Catalunya. Recordo que més d’una de les moltes vegades que l’Alcoy havia vingut amb nosaltres  traginava una carpeta tan monumental que ens donava molta feina per encabir-la a l’interior del vehicle. Era un home molt trempat, sempre disposat a la gresca. Viatjar amb ell resultava una delícia.

Al llarg del 1980 se li va organitzar una gran exposició antològica de totes les seves obres. Va ser una mostra multi cèntrica on van participar simultàniament diverses galeries d’art de la ciutat: al Museu Municipal s’hi van exhibir les obres pintades entre el 1947 i el 1955; a la de la Caixa d’Estalvis Laietana, les de la seva etapa informalista (1955-1962); a la Galeria Tertre, les més actuals, les realitzades entre el 1964 i el 1980 i a la Galeria  Fuset, una recopilació de les seves escultures, litografies, pirografies i obra gràfica.

Aquesta època daurada de molta creativitat i producció, com tot en la vida, va tenir els seus límits. Problemes de salud, i sobretot una pèrdua progressiva de la visió que l’obligava a treballar amb l’ajuda d’una voluminosa lupa de peu, van anar espaiant progressivament la seva, fins aleshores, delirant producció.

El més de febrer del 1987, a l’Hotel Altamira de Santillana del Mar, va fer la seva última exposició individual. Quatre mesos després, el dia 16 de juny d’aquell mateix any, l’Eduard Alcoy i Lázaro ens va deixar definitivament.