JOAQUIM
CASAS I BUSQUETS
En Quim de la pipa, nom amb el gairebé
tothom coneix a en Joaquim Casas i Busquets, ha estat un dels periodistes i
escriptors més rellevants que ha tingut Mataró durant les últimes tres quartes
parts del segle XX. Va néixer a Blanes (La Selva) el dia 28 de juny del 1911,
però, després de viure una curta temporada a Lloret, quan sols tenia sis anys, es
va instal·lar definitivament a la nostra ciutat.
Segons ens explica el
seu germà Ramón, degut al fet de que el seu pare era molt religiós el van inscriure a escola a Santa Anna dels
pares escolapis i també el van fer entrar a formar part de l’escolania de Santa
Maria. Sembla ser que en Quim Casas tenia molt bona veu i afinava força bé, per
la qual cosa aviat va entrar a formar part del cor d’aquesta església
parroquial. Va estudiar música a
l’acadèmia Musical Mariana del Foment. Va aprendre a tocar el violí, gràcies a
un instrument que li va regalar un oncle ric, en Joaquim Pagès, un americano que vivia a la barcelonina
Rambla de Catalunya. Més endavant, va aprendre a tocar el saxofon. Va formar
part, com a músic, de la Banda Municipal i d’una orquestrina de Jazz, coneguda
com la London-Jazz.
Als catorze anys va
entrar a treballar d’aprenent a la Impremta Abadal, la que hi havia al davant
de l’Ajuntament on hi va aprendre l’ofici de linotipista. De la seva estada a
ca l’Abadal es va inspirar per escriure uns anys després, en el 1957, la seva
polèmica novel·la La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí, on descriu un suposat
conflicte que va viure aquella coneguda família mataronina. La publicació de la
novel·la va ser un escàndol. Malgrat que
tots els noms dels personatges i de les localitzacions foren desfigurades, les
coincidències eren molt notables. Una bona part de la societat mataronina no va
perdonar mai a en Joaquim Casas aquella gosadia.
En els anys trenta en
Quim de la pipa va començar a freqüentar el grup cultural “Iris”, aquell que hi
havia en el carrer de Bonaire, en el lloc on actualment hi ha “El Casal”. Allí,
entre altres,va conèixer a alguna gent del “Cau Grillat”, un grup
d’intel·lectuals, artistes, bohemis i gent d’idees avantguardistes que es
reunia en un cenacle “discret” de la Baixada de les Espenyes. En aquell local
social, els “germans del Cau Grillat” celebraven festes, disbauxes, bromes de
mal gust i estrafolaris rituals pseudomassònics. Uns vint-i-cinc anys més tard,
el 1958, en el seu llibre Cel·luloide Ranci, en Casas explicarà
amb un gran sentit de l’humor alguna de les activitats més sonades d’aquesta
societat pseudo-secreta.
Quan en Quim Casas va
complir els vint-i-un anys es quintat per allistar-se al servei militar. El
destinen al Marroc on s’hi passa un any i mig, sense interrupció. Retornant de
la mili és quan s’embolica en la política. Va ingressar a la USC (Unitat
Socialista de Ctalunya), una organització comunista que lideraven en Joan
Camorera, en Rafel Campalans i en Manel Serra i Moret. En el 1936, a causa de
la Guerra Civil, la USC junt a altres grups d’ideologia afí, formaran el PSUC.
Durant aquells anys en Joaquim Casas, com a periodista, col·laborarà en les publicacions barcelonines La Humanitat, l’Opinió i Treball.
En el 1936 forma part
de la direcció del Diari de Mataró, en
aquell moment anomenat Llibertat. Els
tres individus que remanaven les cireres en aquell diari eren: en Julià Gual i
Masoller (ERC), conegut per en Jordi Cançons, en Joan Peiró i Belis (CNT), que
un cop nomenat ministre de la república va ser substituït pel cenetista
Pidemonte i en Joaquim Casas i Busquets (PSUC). Durant la seva etapa de
redactor a Llibertat, en Casas va
escriure algun article molt abrandat i, segons l’opinió dels sectors més
conservadors de la societat mataronina, massa violents i anticlericals. Articles
que un parell d’anys més tard, un cop acabat el conflicte bèl·lic, els
vencedors li faran pagar molt car. A les acaballes de la guerra, en Casas va
ser cridat per anar al front. Després de passar una temporada a Terol el
destinen a Extremadura on hi restarà fins que finalitzi el conflicte Civil.
La seva estada a
Extremadura li servirà d’inspiració per escriure una de les seves més
destacades novel·les, Història d’un soldat. Aquesta novel·la
és un recull de textos escrits per un presumpte soldat de nom Ramón Olzinelles
combatent a Extremadura, sense gaire esperit militar ni interès per la causa
que defensa. Enyora Barcelona, la seva
ciutat. El llibre és una crítica a la guerra, la fam, el fred, la son, el tedi,
les desercions, les borratxeres i les humiliacions per part dels superiors. És
un llibre de 70 capítols breus, lleugers, amens, sense gaires complicacions ni
ideològiques ni metafísiques.
Un cop finalitzada la
guerra, en Casas retorna a Mataró. Immediatament és engarjolat. Primer al castell de Montjuic, després a la
presó Model. Els seus vidriòlics escrits als periòdics Llibertat, Humanitat,
Treball i l’Opinió ara li passen factura. Se li va instruir un Consell de
Guerra i li van aplicar una pena de
trenta anys. A la Model coincideix amb el mataroní Terri, amb el qui deu anys
després arranjarien i tirarien endavant el
Racó, un dels cenacles culturals de més alta volada que ha tingut Catalunya
durant la segona meitat del segle XX. Del Racó
en parlarem amb més deteniment en aquest mateix llibre en el capítol dedicat a
en Lluís Terricabres i Molera.
Després de passar-se
tres anys tancat a la Model en Quim Casas, gràcies a un indult, va retornar a
Mataró, amb la condició de llibertat
vigilada, una etiqueta que entre moltes altres coses l’obligarà a
presentar-se, portant una manta, a la
caserna de la guàrdia civil de Mataró cada vegada que Su Exceléncia el Generalísimo es dignava a visitar Catalunya.
Durant una temporada,
va treballar en el seu ofici d’impressor en una empresa de Barcelona. Va
restablir alguns esporàdics contactes amb antics militants del PSUC i va ser
novament detingut. Aquesta vegada durant uns pocs dies. Des de aleshores va trencar
definitivament amb el partit comunista.
Trenta anys després, en el 1966, quan en Jordi Casals, procedent de
l’exili parisenc, es va establir a
Mataró amb l’ordre de recompondre el PSUC, va intentar connectar amb alguns
dels vells militants locals. Dos dels
joves que van actuar de pont entre en Casals i la vella guàrdia mataronina van ser en Miquel Reniu i l’Albert Torra. En
Quim Casas sembla ser que fou un dels visitats, però l’escamat escriptor se’n
va desentendre totalment.
Tan aviat com va poder,
en Quim de la pipa va deixar la
impremta barcelonina on treballava i, gràcies al cop de mà d’un amic que havia
conegut a la presó, es va poder guanyar la vida regentant una botiga de
recanvis d’automòbil que hi havia al carrer de la Mercè, gairebé a tocar de la Rambla mataronina. En
deien can Fortí i molts dels lectors més grans encara la recordaran.
Lentament, i amb peus
de plom, el nostre personatge es va anar reincorporant al periodisme local. Ho
va fer com a redactor del Diario de
Mataró, que en aquell moment era l’òrgan oficial del Movimiento. Hi escrivia una crònica setmanal sobre temes diversos,
que signava sota el pseudònim ARCO. Això sí, com era preceptiu la havia de
redactar en castellà. També era l’encarregat de fer-hi la crítica musical. El
seu germà Lluís, que signava amb el pseudònim BALON, era el que feia les
cròniques esportives.
Amb molt, els articles
i les crítiques musicals d’en Quim Cases eren les més llegides i comentades del
diari. Els temps eren molt difícils. Les moltes bufetades rebudes havien
convertit a en Quim Cases en un gat vell del periodisme, en un home que sabia
molt bé com s’ha de nedar i, alhora, guardar la roba. Llegides avui, aquelles autocensurades
cròniques del nostre personatge, veiem que, malgrat la delicada situació
política del moment, deixaven traspuar el picant gustet d’all i pebre que
sempre va caracteritzar l’escriptura
d’aquell controvertit autor. Eren unes cròniques aparentment inofensives, però
entre línies el murri d’en Casas deixava que els lectors més atents li
entreveiessin el llautó.
La seva labor al diari
era més vocacional que crematística. Per raons econòmiques es va veure obligat
a compatibilitzar la seva tasca
comercial a Can Fortí i el periodisme amb una tercera feina. La de venedor
ambulant de llibres. La presència d’en Casas, sempre a peu, amb una pipa
fumejant a la boca i una voluminosa cartera de dues sivelles completament atapeïda
de llibres circulant pels carrers de Mataró es va convertir en una imatge
habitual de la nostra ciutat. En aquella cartera, tret de raríssimes
excepcions, sols hi entraven llibres escrits en català.
En Quim Casas tenia
una extensa parròquia de compradors; tots els ciutadans que estaven interessats
en la promoció i el manteniment de la llengua catalana i aquests,malgrat el que
semblava, eren una munió. El nostre personatge els visitava, almenys, un cop al
mes. A cada un d’ells els hi encolomava, com a mínim un llibre cada vegada. Un
per ells i un altre per a la senyora. Si
algú s’entretingués a fer inventari de les llibreries familiars que va arribar
a muntar en Casas durant els quaranta anys de franquisme ens deixaria a tots
garrativats.
Un servidor, el qui
escriu aquesta picada d’ullet sobre lextensa biografia d’en Joaquim Casas, el
va conèixer quan l’escriptor ja era un home gran i famós. Jo tenia l’edat i era
amic del seu fill, per la qual cosa sempre el vaig tractar amb un cert respecte
i guardant les degudes distàncies. Ell era un home no gaire alt, un xic
rabassut. Tenia un bigotet rossenc i ben retallat, la cara pigada, un crani
voluminós i un xic amelonat. Duia el cabell rapat com un préssec dels de Calanda.
Sempre el veies amb una imponent pipa encesa penjant de la boca. En contades
ocasions, la reemplaçava per una faria gallega.
Era molt presumit i li
agradava fer-se veure. Sovint portava corbatí i, sempre, les sabates
acuradament enllustrades. El cap se’l cobria amb els més diversos i llampants
artilugis. No era estrany veure’l amb un barret tirolès un d’aquells que porten una vistosa ploma d’ocell a la
toqueta. També amb una boina de quadres escocesos, una gorra de mariner o, sinó,
amb una ample gorra irlandesa. Peces, totes elles, que quan es creuava amb algun conegut li
permetien oferir-li una breu i estudiada barretada.
L’escultor Manuel
Cusachs i Xivillé que, com és ben sabut, té unes extraordinàries dots
d’observació, ens explica en la seva documentada web que recorda haver vist a
en Quim Casas passejant pel carrer xiulant a ple pulmó una peça de música
clàssica. Potser l’Aleluia de Mozart. El mateix Cusachs, en un altre lloc de
l’esmentada web, ens recorda que en Casas saludava als amics amb un
personalíssim Ep!, acompanyat de la tradicional barretada. Quan en Cusachs va modelar
el bust d’aquest escriptor va voler plasmar el moviment de llavis i l’asimetria
de galtes que en Casas palesava en el moment d’emetre el seu personal Ep! Encertadament
ho va aconseguir.
En Joaquim Casas i
Busquets va formar part activa en el si de moltes entitats mataronines. El
trobaves a l’Associació de la música, a l’Omnium Cultural, al Racó, i a la
junta directiva de l’Aliança Mataronina. A través de l’Aliança Mataronina
va entrar a la Federació de Mutualitats de Catalunya on va ser nomenat delegat
de les relacions entre aquesta Federació i el ministeri del treball. Un càrrec
de molta responsabilitat que l’obligava a fer molts viatges a Madrid. La
Federació de Mutualitats de Catalunya li va atorgar la Medalla d’or al mèrit mutualista. Arrel d’aquesta distinció, tota
la junta d’aquella Federació, i entre ells en Quim Casas van ser rebuts en
audiència pel propi Caudillo. Un acte
que, comprensiblement, el presumpte beneficiat va intentar mantenir en silenci.
Però, hi han secrets que són impossibles de guardar i menys a Mataró. Quan els
seus amics es van assabentar d’aquell esdeveniment li van muntar un bon
rebombori.
—Quimet... Què vas fer
quan et vas trobar amb el menut al
davant? —sembla ser què li preguntaven—. Li vas allargar la ma? El vas saludar
militarment? Li vas fer una genuflexió o o li vas endegar una de les teves
solemnes barretades?
En Joaquim Casas, com
era d’esperar davant d’aquelles insolents paraules, fugia d’estudis.
L’editorial Moll de
Palma de Mallorca, en el 1955 li va publicar la seva primera novel·la L’enterrament, una aguda i irònica visió
de la societat mataronina de l’època. Fou un gran èxit editorial. Va ser una de
les novel·les catalanes més venudes i llegides del moment. Sorprenentment la
crítica oficial la va silenciar. En Joan Triadú en el seu llibre La novel·la
catalana de Postguerra sols dedica una sola línia per comentar aquesta breu
però extraordinària novel·la. Sembla ser que un sector important de la intel·lectualitat
catalana no havia oblidat els juvenils manifests anticlericals del nostre
escriptor.
Des de la publicació
de L’enterrament, les seves obres esdevindran
un continu degoteig. Entre altres llibres, trobem:
La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí
(Ed. Albertí) 1957. Cel·luloide Ranci
(Ed. Moll) 1958. Diari d’un soldat
(Ed. Albertí) 1959. Calidoscopi de la
ciutat blava (Llibres blaus de Vilassar) 1959. El Maresme (Ed. Albertí) 1959. Cara
i Creu (E. Albertí) 1960). Festival
de cendres (Ed. Albertí) 1963. Notícies de
Catalunya (Ed. Selecta) 1974. Notes
d’un estiu en sol major (l’Aixernador) 1992. Sota
l’amenaça del forat d’ozó (L’Aixernador) 1993.
En Joaquim Casas i Busquets se’n va anar definitivament
el mes de març del 1994. Un any després, en el 1995, els seus
amics del Club d’opinió Jaume Llavina van editar l’obra Visions mataronines , que és un recull seleccionat dels articles d’en
Quim de la pipa apareguts al "Periódico de Mataró"
els anys cinquanta i seixanta.
Cada any, per Sant Jordi, l’Omnium Cultural amb
col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat celebra el Premi Literari Ciutat de
Mataró, que darrerament porta el nom de Memorial Joaquim Casas. Està dirigit a
tots els estudiants de secundària de la nostra ciutat. És un èxit de
participació. En les últimes edicions la
inscripció al mateix ha superat en escreix el miler d’estudiants.