Joaquim Casas

JOAQUIM CASAS I BUSQUETS

En Quim de la pipa, nom amb el gairebé tothom coneix a en Joaquim Casas i Busquets, ha estat un dels periodistes i escriptors més rellevants que ha tingut Mataró durant les últimes tres quartes parts del segle XX. Va néixer a Blanes (La Selva) el dia 28 de juny del 1911, però, després de viure una curta temporada a Lloret, quan sols tenia sis anys, es va instal·lar definitivament a la nostra ciutat.

Segons ens explica el seu germà Ramón, degut al fet de que el seu pare era molt religiós  el van inscriure a escola a Santa Anna dels pares escolapis i també el van fer entrar a formar part de l’escolania de Santa Maria. Sembla ser que en Quim Casas tenia molt bona veu i afinava força bé, per la qual cosa aviat va entrar a formar part del cor d’aquesta església parroquial.  Va estudiar música a l’acadèmia Musical Mariana del Foment. Va aprendre a tocar el violí, gràcies a un instrument que li va regalar un oncle ric, en Joaquim Pagès, un americano que vivia a la barcelonina Rambla de Catalunya. Més endavant, va aprendre a tocar el saxofon. Va formar part, com a músic, de la Banda Municipal i d’una orquestrina de Jazz, coneguda com la London-Jazz.

Als catorze anys va entrar a treballar d’aprenent a la Impremta Abadal, la que hi havia al davant de l’Ajuntament on hi va aprendre l’ofici de linotipista. De la seva estada a ca l’Abadal es va inspirar per escriure uns anys després, en el 1957, la seva polèmica novel·la  La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí, on descriu un suposat conflicte que va viure aquella coneguda família mataronina. La publicació de la novel·la va ser un escàndol.  Malgrat que tots els noms dels personatges i de les localitzacions foren desfigurades, les coincidències eren molt notables. Una bona part de la societat mataronina no va perdonar mai a en Joaquim Casas aquella gosadia.

En els anys trenta en Quim de la pipa va començar a freqüentar el grup cultural “Iris”, aquell que hi havia en el carrer de Bonaire, en el lloc on actualment hi ha “El Casal”. Allí, entre altres,va conèixer a alguna gent del “Cau Grillat”, un grup d’intel·lectuals, artistes, bohemis i gent d’idees avantguardistes que es reunia en un cenacle “discret” de la Baixada de les Espenyes. En aquell local social, els “germans del Cau Grillat” celebraven festes, disbauxes, bromes de mal gust i estrafolaris rituals pseudomassònics. Uns vint-i-cinc anys més tard, el 1958,  en el seu llibre Cel·luloide Ranci, en Casas explicarà amb un gran sentit de l’humor alguna de les activitats més sonades d’aquesta societat pseudo-secreta.

Quan en Quim Casas va complir els vint-i-un anys es quintat per allistar-se al servei militar. El destinen al Marroc on s’hi passa un any i mig, sense interrupció. Retornant de la mili és quan s’embolica en la política. Va ingressar a la USC (Unitat Socialista de Ctalunya), una organització comunista que lideraven en Joan Camorera, en Rafel Campalans i en Manel Serra i Moret. En el 1936, a causa de la Guerra Civil, la USC junt a altres grups d’ideologia afí, formaran el PSUC. Durant aquells anys en Joaquim Casas, com a periodista, col·laborarà  en les publicacions barcelonines La Humanitat, l’Opinió i Treball.

En el 1936 forma part de la direcció del Diari de Mataró, en aquell moment anomenat Llibertat. Els tres individus que remanaven les cireres en aquell diari eren: en Julià Gual i Masoller (ERC), conegut per en Jordi Cançons, en Joan Peiró i Belis (CNT), que un cop nomenat ministre de la república va ser substituït pel cenetista Pidemonte i en Joaquim Casas i Busquets (PSUC). Durant la seva etapa de redactor a Llibertat, en Casas va escriure algun article molt abrandat i, segons l’opinió dels sectors més conservadors de la societat mataronina, massa violents i anticlericals. Articles que un parell d’anys més tard, un cop acabat el conflicte bèl·lic, els vencedors li faran pagar molt car. A les acaballes de la guerra, en Casas va ser cridat per anar al front. Després de passar una temporada a Terol el destinen a Extremadura on hi restarà fins que finalitzi el conflicte Civil.

La seva estada a Extremadura li servirà d’inspiració per escriure una de les seves més destacades novel·les,  Història d’un soldat. Aquesta novel·la és un recull de textos escrits per un presumpte soldat de nom Ramón Olzinelles combatent a Extremadura, sense gaire esperit militar ni interès per la causa que defensa. Enyora  Barcelona, la seva ciutat. El llibre és una crítica a la guerra, la fam, el fred, la son, el tedi, les desercions, les borratxeres i les humiliacions per part dels superiors. És un llibre de 70 capítols breus, lleugers, amens, sense gaires complicacions ni ideològiques ni metafísiques.

Un cop finalitzada la guerra, en Casas retorna a Mataró. Immediatament és engarjolat.  Primer al castell de Montjuic, després a la presó Model. Els seus vidriòlics escrits als periòdics Llibertat, Humanitat, Treball i l’Opinió ara li passen factura. Se li va instruir un Consell de Guerra i li van aplicar  una pena de trenta anys. A la Model coincideix amb el mataroní Terri, amb el qui deu anys després arranjarien i tirarien endavant el Racó, un dels cenacles culturals de més alta volada que ha tingut Catalunya durant la segona meitat del segle XX. Del Racó en parlarem amb més deteniment en aquest mateix llibre en el capítol dedicat a en Lluís Terricabres i Molera.

Després de passar-se tres anys tancat a la Model en Quim Casas, gràcies a un indult, va retornar a Mataró, amb la condició de llibertat vigilada, una etiqueta que entre moltes altres coses l’obligarà a presentar-se, portant una manta,  a la caserna de la guàrdia civil de Mataró cada vegada que Su Exceléncia el Generalísimo es dignava a visitar Catalunya.

Durant una temporada, va treballar en el seu ofici d’impressor en una empresa de Barcelona. Va restablir alguns esporàdics contactes amb antics militants del PSUC i va ser novament detingut. Aquesta vegada durant uns pocs dies. Des de aleshores va trencar definitivament amb el partit comunista.  Trenta anys després, en el 1966, quan en Jordi Casals, procedent de l’exili parisenc,  es va establir a Mataró amb l’ordre de recompondre el PSUC, va intentar connectar amb alguns dels vells militants locals.  Dos dels joves que van actuar de pont entre en Casals i la vella guàrdia mataronina  van ser en Miquel Reniu i l’Albert Torra. En Quim Casas sembla ser que fou un dels visitats, però l’escamat escriptor se’n va desentendre totalment.

Tan aviat com va poder, en Quim de la pipa va deixar la impremta barcelonina on treballava i, gràcies al cop de mà d’un amic que havia conegut a la presó, es va poder guanyar la vida regentant una botiga de recanvis d’automòbil que hi havia al carrer de la Mercè,  gairebé a tocar de la Rambla mataronina. En deien can Fortí i molts dels lectors més grans encara la recordaran.

Lentament, i amb peus de plom, el nostre personatge es va anar reincorporant al periodisme local. Ho va fer com a redactor del Diario de Mataró, que en aquell moment era l’òrgan oficial del Movimiento. Hi escrivia una crònica setmanal sobre temes diversos, que signava sota el pseudònim ARCO. Això sí, com era preceptiu la havia de redactar en castellà. També era l’encarregat de fer-hi la crítica musical. El seu germà Lluís, que signava amb el pseudònim BALON, era el que feia les cròniques esportives.

Amb molt, els articles i les crítiques musicals d’en Quim Cases eren les més llegides i comentades del diari. Els temps eren molt difícils. Les moltes bufetades rebudes havien convertit a en Quim Cases en un gat vell del periodisme, en un home que sabia molt bé com s’ha de nedar i, alhora, guardar la roba. Llegides avui, aquelles autocensurades cròniques del nostre personatge, veiem que, malgrat la delicada situació política del moment, deixaven traspuar el picant gustet d’all i pebre que sempre  va caracteritzar l’escriptura d’aquell controvertit autor. Eren unes cròniques aparentment inofensives, però entre línies el murri d’en Casas deixava que els lectors més atents li entreveiessin el llautó.

La seva labor al diari era més vocacional que crematística. Per raons econòmiques es va veure obligat a compatibilitzar la  seva tasca comercial a Can Fortí i el periodisme amb una tercera feina. La de venedor ambulant de llibres. La presència d’en Casas, sempre a peu, amb una pipa fumejant a la boca i una voluminosa cartera de dues sivelles completament atapeïda de llibres circulant pels carrers de Mataró es va convertir en una imatge habitual de la nostra ciutat. En aquella cartera, tret de raríssimes excepcions, sols hi entraven llibres escrits en català.

En Quim Casas tenia una extensa parròquia de compradors; tots els ciutadans que estaven interessats en la promoció i el manteniment de la llengua catalana i aquests,malgrat el que semblava, eren una munió. El nostre personatge els visitava, almenys, un cop al mes. A cada un d’ells els hi encolomava, com a mínim un llibre cada vegada. Un per ells i un altre per a la senyora.  Si algú s’entretingués a fer inventari de les llibreries familiars que va arribar a muntar en Casas durant els quaranta anys de franquisme ens deixaria a tots garrativats.

Un servidor, el qui escriu aquesta picada d’ullet sobre lextensa biografia d’en Joaquim Casas, el va conèixer quan l’escriptor ja era un home gran i famós. Jo tenia l’edat i era amic del seu fill, per la qual cosa sempre el vaig tractar amb un cert respecte i guardant les degudes distàncies. Ell era un home no gaire alt, un xic rabassut. Tenia un bigotet rossenc i ben retallat, la cara pigada, un crani voluminós i un xic amelonat. Duia el cabell rapat com un préssec dels de Calanda. Sempre el veies amb una imponent pipa encesa penjant de la boca. En contades ocasions, la reemplaçava per una faria gallega.

Era molt presumit i li agradava fer-se veure. Sovint portava corbatí i, sempre, les sabates acuradament enllustrades. El cap se’l cobria amb els més diversos i llampants artilugis. No era estrany veure’l amb un barret tirolès un d’aquells  que porten una vistosa ploma d’ocell a la toqueta. També amb una boina de quadres escocesos, una gorra de mariner o, sinó, amb una ample gorra irlandesa. Peces, totes elles,  que quan es creuava amb algun conegut li permetien oferir-li una breu i estudiada barretada.

L’escultor Manuel Cusachs i Xivillé que, com és ben sabut, té unes extraordinàries dots d’observació, ens explica en la seva documentada web que recorda haver vist a en Quim Casas passejant pel carrer xiulant a ple pulmó una peça de música clàssica. Potser l’Aleluia de Mozart. El mateix Cusachs, en un altre lloc de l’esmentada web, ens recorda que en Casas saludava als amics amb un personalíssim Ep!, acompanyat de la tradicional barretada. Quan en Cusachs va modelar el bust d’aquest escriptor va voler plasmar el moviment de llavis i l’asimetria de galtes que en Casas palesava en el moment d’emetre el seu personal Ep! Encertadament ho va aconseguir.

En Joaquim Casas i Busquets va formar part activa en el si de moltes entitats mataronines. El trobaves a l’Associació de la música, a l’Omnium Cultural, al Racó, i a la junta directiva de l’Aliança Mataronina. A través de l’Aliança Mataronina va entrar a la Federació de Mutualitats de Catalunya on va ser nomenat delegat de les relacions entre aquesta Federació i el ministeri del treball. Un càrrec de molta responsabilitat que l’obligava a fer molts viatges a Madrid. La Federació de Mutualitats de Catalunya li va atorgar la Medalla d’or al mèrit mutualista. Arrel d’aquesta distinció, tota la junta d’aquella Federació, i entre ells en Quim Casas van ser rebuts en audiència pel propi Caudillo. Un acte que, comprensiblement, el presumpte beneficiat va intentar mantenir en silenci. Però, hi han secrets que són impossibles de guardar i menys a Mataró. Quan els seus amics es van assabentar d’aquell esdeveniment li van muntar un bon rebombori.

—Quimet... Què vas fer quan et vas trobar amb el menut al davant? —sembla ser què li preguntaven—. Li vas allargar la ma? El vas saludar militarment? Li vas fer una genuflexió o o li vas endegar una de les teves solemnes barretades?

En Joaquim Casas, com era d’esperar davant d’aquelles insolents paraules, fugia d’estudis.

L’editorial Moll de Palma de Mallorca, en el 1955 li va publicar la seva primera novel·la L’enterrament, una aguda i irònica visió de la societat mataronina de l’època. Fou un gran èxit editorial. Va ser una de les novel·les catalanes més venudes i llegides del moment. Sorprenentment la crítica oficial la va silenciar. En Joan Triadú en el seu llibre La novel·la catalana de Postguerra sols dedica una sola línia per comentar aquesta breu però extraordinària novel·la. Sembla ser que un sector important de la intel·lectualitat catalana no havia oblidat els juvenils manifests anticlericals del nostre escriptor.

Des de la publicació de L’enterrament, les seves obres esdevindran un continu degoteig. Entre altres llibres, trobem:

La insòlita aventura d’Elisenda Camprubí (Ed. Albertí) 1957. Cel·luloide Ranci (Ed. Moll) 1958. Diari d’un soldat (Ed. Albertí) 1959. Calidoscopi de la ciutat blava (Llibres blaus de Vilassar) 1959. El Maresme (Ed. Albertí) 1959. Cara i Creu (E. Albertí) 1960). Festival de cendres (Ed. Albertí) 1963. Notícies de Catalunya (Ed. Selecta) 1974. Notes d’un estiu en sol major (l’Aixernador) 1992.  Sota l’amenaça del forat d’ozó (L’Aixernador) 1993.

En Joaquim Casas i Busquets se’n va anar definitivament el mes de març del 1994. Un any després, en el 1995, els seus amics del Club d’opinió Jaume Llavina van editar l’obra Visions mataronines , que és un recull seleccionat dels articles d’en Quim de la pipa apareguts al "Periódico de Mataró" els anys cinquanta i seixanta.

Cada any, per Sant Jordi, l’Omnium Cultural amb col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat celebra el Premi Literari Ciutat de Mataró, que darrerament porta el nom de Memorial Joaquim Casas. Està dirigit a tots els estudiants de secundària de la nostra ciutat. És un èxit de participació. En les últimes edicions  la inscripció al mateix ha superat en escreix el miler d’estudiants.

Pere Clavé

PERE CLAVÉ I CIVIT

En Pere Clavé és un savi. A ell li agrada etiquetar-se de ser un cirurgià general al qui li agrada la investigació. Ho repeteix sovint, gairebé sempre que fa una presentació en públic.

El Dr. Clavé, que no és mataroní de naixement, porta molts anys treballant a casa nostra. Tant en la seva continuada presència a congressos internacionals com en les seves més de cent trenta-cinc publicacions que fins ara ha fet a les més prestigioses revistes científiques internacionals, sempre es presenta com un cirurgià de l’Hospital de Mataró. Una constatació que, diverses vegades, ha posat el nom del nostre centre sanitari a l’alçada dels hospitals més prestigiosos del món.

Els cursos internacionals de motilitat digestiva que periòdicament organitza a l’Hospital de Mataró han donat a conèixer aquesta ciutat a un selecte grup d’investigadors científics procedents de les més diverses latituds.

Entre altres estudis científics, l’equip d’en Pere Clavé va endegar un estudi entre els ancians ingressats a les diferents residències de Mataró. En ell va arribar a la conclusió que la disfàgia en els vells és una de les causes més freqüents de mort. Que la seva prevalença és molt més alta del que fins aquell moment s’havia pensat. Arribant amb major o menor grau a un 50% dels estudiats. Una prevalença molt semblant a la de la diabetis.

Es conegut que les complicacions més freqüents de la disfàgia en el vell són la malnutrició, la desnutrició i la pneumònia aspirativa, totes elles causes de mort. Segons el Dr. Clavé, el 20% dels ancians que porten una sonda de nutrició gàstrica patiran alguna que altra broncoaspiració i si aquesta no és detectada i tractada a temps, el pacient morirà als pocs dies.

El nostre personatge actualment està investigant sobre el tractament farmacològic de la disfàgia, concretament amb el bromur d’etiloni, un medicament utilitzat per inhibir les contraccions del sigma humà.

El Dr. Clavé  actualment ostenta el càrrec de president de la ESSD: European Society for Swallowing Disorders, és a dir: La Societetat Europea de Transtorns de la Deglució.

Una de les coses que sempre m’han impressionat del cirurgià Pere Clavé, més que la seva capacitat com a investigador científic, cosa que està fora de dubte, és la polidesa amb que realitza totes les seves activitats. És un home extremadament meticulós en tot el que fa. Vesteix impecablement. Quan opera sembla un rellotger. Sempre va net i polit. En cap ocasió no l’he vist despentinat ni mal afaitat. Quan acaba una guàrdia, malgrat aquesta hagi estat molt repicada, mai està ullerós i sempre recent afaitat. Dona la impressió de que acaba de sortir d’una capsa de bombons.

Les seves conferències i presentacions estan organitzades i presentades amb una pulcritud absoluta. No deixa res per a la improvisació. No se li escapa ni un embut. Tot està calculat i perfectament mil·limetrat.

Quan me’l miro, sovint penso que el Dr. Pere Clavé es deu pentinar la clenxa amb un tiralínies.

Paquita Roure

FRANCISCA ROURE I JANÉ

Avui, el dia 17 de gener de l’any 2017, la Francisca Roure i Jané ha complert els cent anys.

A pesar de la seva edat, la dona encara conserva el cap molt clar. Aquest fet, la circumstància de que ha viscut tants anys i que durant la seva existència n’hagi vist passar de totes han fet que la “iaia Paquita” hagi esdevingut un pou d’experiències.

Quan encara no havia acabat l’adolescència va haver de visitar la presó, com a reclusa. Hi va estar ingressada durant un any i allí hi va aprendre gairebé de tot. Per tant, la vida poques coses més li podia ensenyar. Malgrat això, ella sovint repeteix:

—Encara em queden moltes coses per aprendre.

Als catorze anys, va entrar a treballar al despatx del taller del seu pare. El taller J. Roure, un taller  i foneria de molta anomenada al Mataró dels anys trenta. A l’any trenta-sis, com a conseqüència de la guerra civil, “can Roure” va ser col·lectivitzat i declarat Indústria de guerra. En aquell taller si fonien i mecanitzaven gran part de les bombes d’aviació i de morter que llençava l’exèrcit republicà. El responsable de supervisar i de signar la producció d’aquell material bèl·lic era el senyor Pepitu, un enginyer industrial, propietari de l’empresa i pare de la Francisca.

Per assegurar-se que l’amo de can Roure no fugiria a França, com havien fet molts altres membres de la burgesia catalana, la Generalitat va fer detenir i empresonar a les seves filles, unes adolescents. Així va ser com la Francisca Roure, a pesar de tenir carnet de la U.G.T. , acompanyada de la seva germana Magdalena, va entrar a la presó. El pretext que van donar era ridícul. Se les acusava de fer “Socorro Blanc” a favor de l’exèrcit rebel, cosa que ella assegura que no era certa.

Les germanes Roure van passar per la txeca barcelonina de can Busutil, situada al carrer de Pau Claris de Barcelona, cantonada amb la plaça Ramon Berenguer. Txeca que per cert dirigia el conegut militant comunista Julià Grimau. Des de can Busutil van ingressar a la presó de dones de les Corts, recinte penitenciari on hi van estar recloses durant un any. No en van sortir fins el dia que les tropes d’en Franco van entrar a la Barcelona.

Durant la seva estada a la presó, la Paquita va tenir l’oportunitat de conèixer un seguit de personatges molt peculiars, gent que de no haver passat per aquell centre mai no hauria conegut. Explica amb sornegueria que uns anys més tard, quan alguna vegada havia anat a la Rambla o al Paral·lel per veure una obra de teatre, el seu marit s’havia mort de vergonya. Doncs, no era un fet estrany sentir que alguna prostituta, carterista o qualsevol altra dona de la xurma barcelonina, la cridés efusivament pel seu nom i que l’omplissin de petons i d’abraçades. Eren algunes de les seves antigues companyes de presidi que exterioritzava l’alegria de retrobar a la Paquita, aquella noia de Mataró injustament detinguda per feixista i amb la que havien compartit tants dies de penal.

Entre les preses anomenades polítiques que hi havia a les Corts se’n recorda d’una de manera especial. Era una dona bellíssima que en aquells moments estava criant un nen. Es tractava de doña Mª Fernanda Ladrón de Guevara, una de les actrius més populars d’Espanya, que en aquells moments  vivia a Barcelona. La van detenir al teatre Coliseum mentre estava assajant una obra. L’havien acusat, i sembla que amb raó de participar en el “Socorro Blanc”. La seva petita criatura, que la Paquita més d’una vegada havia sostingut en braços, amb el pas del temps va ser el popular actor Carlos Larrañaga.

La Francisca Roure es va casar relativament jove. Ho va fer amb en Joaquim, el fill d’un fabricant del tèxtil. Eren anys difícils, de moltes mancances econòmiques, de gana i d’estraperlo. Amb la crisi del coto, el negoci familiar de filatures i teixits se’n va anar a fer punyetes. Ells no es van rendir.

Amb una vella overlock i una màquina de dues agulles, la Paquita va muntar una petita confecció al menjador de casa. En Quim, el seu marit, amb una petita tricotosa circular recuperada de l’antiga empresa familiar es va convertir en un expert teixidor.  Com va passar en el domicili de moltes famílies mataronines, a ca la senyora Paquita van superar aquella crisi “treballant a mans”.

El “treballar a mans” és una expressió molt mataronina. És el fet de teixir i de confeccionar en el propi domicili, per encàrrec de les grans empreses tèxtils. Aquelles que disposaven d’una bona quota de cotó.

És un fet molt conegut a Mataró que, dins de la pròpia caserna de la guàrdia civil, moltes de les esposes dels membres de la benemèrita disposaven d’un tradicional overlock i, mig d’amagatotis, confeccionaven a mans. Era la manera d’arrodonir el reduït sou familiar.

Un cop superada la crisi del cotó, la Paquita va seguir mantenint la seva petita confecció domèstica. Ara ja no treballava” a mans”. Feia vestidets de nina que distribuïa per algunes botigues de Barcelona.

D’aquesta manera, a base de treballar molt, la Paquita i en Joaquim van poder pujar a cinc criatures. Aquests li han proporcionat dotze nets i, de moment, divuit besnets.

És una dona vital. Li agrada el carrer, la gent, el garbuix i les converses. Mai esmorza a casa. Ho fa al cafè amb un grupet d'incondicionals amigues, totes d'una edat més que respectable. Cada matí les trobareu fent-la petar, o bé a la granja Caralt o sinó al piset de la pastisseria Uñó.

Els dijous és el seu dia de mercat. Des de fa molts anys, cada dijous és una assídua visitant del tradicional mercat de Granollers. Recorre les parades, xerra amb tothom, remena el gènere dels taulells i quan se li presenta una bona oportunitat compra alguna ganga pels seus besnéts. Degut al la seva edat ja no es pot asseure damunt de la mítica Pedra de l' Encant, aquella que hi ha en un dels angles de la Plaça Porxada. Però alguns comerciants, que la coneixen, quan la veuen cansada li ofereixen una cadira darrera el taulell de la seva parada. Quan arriba el migdia se’n va a fer un bon dinar. Uns dies a la Fonda Europa o al restaurant La font. Altres a Cal Truc d’Orrius, on comparteix menú amb els habituals clients de cada dijous. Entre altres hi troba al filharmònic i escultor Joan Solà, al cineasta Lluís Comerón, a la periodista Rosa Vila i ocasionalment a l’escultor Manel Cusachs acompanyat de la seva trempadíssima esposa Mª Teresa Colomer.

Ah! Encara no us ho he dit: la Francisca Roure és la meva mare.

López Bulla

JOSEP LLUÍS LÓPEZ BULLA

En Josep Lluís López Bulla, conegut en el món sindical com en Pepe Luís va ser el secretari general de les Comissions Obreres de Catalunya durant vint-i-quatre anys, des del 1972 al 1995, any en què el va substituir en el càrrec en Josep Coscubiela. Per tant, de sindicalisme i de lluita obrera el nostre personatge en sap una estona llarga.

Com ell mateix explica en la seva obra Cuando hice las maletas, va néixer a la població granadina de Santa Fe el vint-i-cinc de juliol de 1943. Va passar la seva joventut a Requena, lloc on hi va estudiar el batxillerat.

En el 1965 es va instal·lar a Mataró on va entrar a treballar en el ram de les arts gràfiques i on s’afilià al PSUC. La seva primera residència a la nostra ciutat va ser a la pensió Urbis del carrer d’en Pujol, que estava ubicada a la casa particular de la popular professora de llatí i de literatura espanyola Montserrat Robles, la que va ensinistrar en aquestes matèries a més d’una generació d’estudiants mataronins. El dia que en Josep Lluís López Bulla va arribar a Mataró la pensió Urbis estava plena a arrebossar. Però, sembla ser que, quan la Srta. Robles es va assabentar que el nouvingut era un batxiller no va posar cap inconvenient en muntar-li una llitera a la sacrosanta habitació del seu domicili: a la biblioteca. La biblioteca de la família Robles era documentadíssima, en gran part era herècia del pare Robles, un il·lustre mestre mataroní.

L’activitat social i política d’en López Bulla durant aquells primers anys d’estança a Catalunya va ser intensa. Te’l trobaves per tot arreu. El recordo discutint apassionadament algunes de les vetllades culturals que cada dissabte al vespre, sota el paraigua protector de la Mutualitat l’Aliança Mataronina, organitzaven en el Racó l’lescriptor Joaquim Casas i l’artista Lluís Terricabres. De manera especial, d’una que es va celebrar en el 1966 en la que va venir el canonge de Málaga José Maria Gonzalez Ruiz que ens va possar al corrent dels debats cristiano-marxistes. Un tema molt polèmic en aquells moments i el que hi estava molt implicat l’Alfons Carles Comin, un bon amic d’en López Bulla.

També tinc molt present el dia que, sense èxit, van intentar detenir-lo en púbic. Va ser a causa d’una arenga revolucionària contra el règim que en López Bulla va llançar al final d’una conferència sobre els drets humans celebrada a la biblioteca de la Caixa d’Estalvis Laietana, aleshores situada a la cèntrica plaça de Santa Anna. Al finalitzar la mateixa, l’únic delegat governamental que havien enviat a aquell acte, en Martín, el popular inspector de la brigadilla político-social, aquell del cabell arrissat, ulleres rodones i permanentment vestit amb una gavardina de niló, es va veure obligat a dirigir-se a l’esvalotador i a demanar-li que l’acompanyés a la comissaria. D’immediat, una bona part dels assistents, molts dels quals ja estàvem prèviament assabentats de que aquella nit en López  en muntaria una de grossa, ho vam evitar. El públic va envoltar al valent líder sindicalista i va començar a abraonar al representant de l’autoritat, el qual, amb la cua entre les cames, va abandonar la sala. L’endemà, evidentment, en Pepe Luís va ser detingut.

Al poc temps d’haver arribat a Mataró en Josep Lluís López Bulla es va dedicar de ple a la fundació de les Comissions Obreres de Mataró per la qual cosa es detingut i empresonat en el 1967, junt amb l’Antoni Martí i Benasanch i en Pep Riera i Porta, el què uns anys més endavant, en el 1974, participarà en la  constitució del sindicat Unió de Pagesos, organització de la que en serà el seu coordinador general durant vint-i-tres anys. D’en Pep Riera i Porta en parlem més específicament en un altre capítol d’aquest llibre.

En aquells anys de repressió, les detencions i passades per comissaria d’aquest destacat militant comunista van ser freqüents. La més sonada de totes, sens dubte, va ser la que el va obligar a restar empresonat durant un any i mig al penal de Soria. Allà, entre altres, va compartir condemna amb els destacats comunistes Agustí Faus i el sabadellenc Àngel Abad, germà del conegut polític Miquel Àngel Abat un dels promotors dels Jocs Olímpics del 92. La similitud entre el nom i els cognoms dels germans Abat a donat lloc a més d’una confusió.

Durant una bona temporada en López Bulla va viure en un petit pis, un mini estudi situat al carrer de la Palma. Compartia habitacle amb un altre conegut militant comunista d’un partit que no era el seu. Es tractava d’en Jesús Nieto i Carbonell. Teòricament pertanyien a dos grups antagònics i, en públic, cada un d’ells llençava vituperis respecte a l’altre. S’acusaven mútuament de heterodoxes i de revisionistes, però en privat compartien vivenda i, segurament, moltes confidències. Eren coses de la clandestinitat. El piset d’aquests dos lluitadors antifranquistes es comunicava amb el terrat de casa a través d’una finestreta. Més d’una vegada ens havíem intercanviat converses, informacions i algun que altre objecte domèstic.

Quan, a conseqüència dels fets de la biblioteca de la plaça de Santa Anna en Pepe Luís va ser detingut, en Nieto, per evitar que també l’arrestessin a ell, es va veure obligat a fer-se fonedís. S’esperava que d’un moment a l’altre la brigadilla político-social de la policia, com era habitual, espenyaria la porta d’aquell domicili amb la finalitat d’obtenir proves que inculpessin als seus habitants d’associació il·lícita.

En Jordi Nonell, un amic comú, que aleshores estudiava dret i col·laborava de passant al gabinet laboralista que l’Albert Fina i la Montserrat Avilés tenien al carrer de fray Luís de León em va venir a veure per sol·licitar la meva col·laboració per realitzar un comprometedor servei. Aquella mateixa nit, i seguint les indicacions del fugitiu, en Jordi Nonell va entrar a l’esmentat pis a través de la finestra que comunicava amb el meu terrat per recuperar la documentació comprometedora que guardaven ambdós revolucionaris. La tenien amagada a l’interior de la taula del menjador; era una taula circular que si desplegaves  les seves fulles es convertia en ovalada. Quan la taula estava tancada, entre les fulles extensibles i el plafó central hi quedava dissimulat una mena de calaix. En aquell únic amagatall hi compartien espai documentacions molt comprometedores de dos partits polítics locals oficialment considerats contraris. Pocs dies després, en Jesús Nieto va ser arrestat. El va detenir el conegut policia secreta conegut amb el sobrenom de el Santo  un dia el vespre mentre s’estava prenent un cafè amb la Maria Reniu i la Carme Vinyas en el cèntric snak-bar Novoa, aquell que hi havia al davant mateix de l’ajuntament. A en Nieto el van haver d’alliberar molt aviat per manca de proves. En Jordi Nonell i un servidor en sabíem molt bé la causa.

En el 1999, ja en plena democràcia, el veterà lluitador sindicalista va ser nomenat diputat al Parlament de Catalunya, l’havien presentat en el lloc nº2 de la llista electoral d’Iniciativa per Catalunya Verds. A la següent legislatura, la del 2003 no es va voler presentar a la reelecció i va deixar la política activa.

Encara que pugui semblar estrany en un sindicalista d’esquerres, en López Bulla és un gran aficionat a l’opera. És un forofo de la música d’en Verdi. Segons explicava el seu íntim amic l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, en López era l’enviat de Verdi a la terra. Sembla ser que cada vegada que aquest il·lustre escriptor i periodista tenia un dubte sobre una qüestió operística  a l’hora d’escriure algún dels seus articles o d’embastar una novel·la no dubtava en agafar el telèfon i consultar-lo amb el sindicalista. Aquest, d’immediat, li resolia.

En Vázquez Montalbán en El País del 12-X-1999 ens explica que en López Bulla va tenir una gran emprenyada quan al començament de la transició un grup d’esquerrosos anava a la porta del Liceu a xiular i a llençar ous als burgesos que accedien a l’edifici. S’indignava, no per la falta de respecte als espectadors, sinó per la mostra d’insensibilitat que mostraven davant d’un ritual cultural.

La tasca divulgadora d’aquest líder obrer ha estat prolífica. Les conferències que ha pronunciat són incomptables. Són copioses les col·laboracions que va fer a el diari El País entre 1984 i el 2008, la majoria d’elles en l’espai anomenat Tribuna. Ha publicat tres llibres: Qüestió salarial i nova cultura (1987); El ja esmentat Cuando hice las maletas (1997) i El sindicalismo en la encrucijada (1997).

Actualment edita un blog a internet on, sota l’encertat títol de Metiendo Bulla, exposa els seus comentaris sobre l’actualitat política i cultural de cada dia. És un gran blog, us el recomano. 

Angeleta Ferrer

ANGELETA FERRER I SENSAT

L’Angeleta Ferrer era una mestra molt poc convencional. Els nois que vam gaudir de la fortuna de ser els seus alumnes la idolatràvem. Per la comunitat d’ensenyants de la nostra ciutat va ser un referent.

A ella, que durant la seva joventut havia estat una de les fundadores de l’Institut Escola de la Generalitat republicana, vint-i-cinc anys després, a l’any 1958, en plena dictadura franquista, li van encarregar que plantés la llavor del que hauria de ser el primer institut d’ensenyament secundari construït a la ciutat de Mataró després de la Guerra Civil. L’Angeleta no es va acovardir, al contrari. Junt al seu marit, el prestigiós professor de filosofia Alexandre Satorras es van proposar implantar a la nostra ciutat la mateixa metodologia d’ensenyament actiu que havien practicat en aquella llegendària institució. Els hi va costar molt. Es van haver d’enfrontar amb moltes dificultats, tant legals, com polítiques, ideològiques i econòmiques. Però finalment es van sortir amb la seva i ho van aconseguir.

Tot i que la “Senyoreta Ferrer” no era mataronina, doncs havia nascut a Barcelona el 18 de març de 1904, crec que es mereix un lloc en aquest recull de mataronins destacats, ja que durant els sis anys que va estar entre nosaltres va deixar una profunda empremta en el record de tots els que la varem tractar.

L’Angeleta era filla de la prestigiosa pedagoga Rosa Sensat, la fundadora de l’Escola del Bosc de Montjuic i de l’industrial David Ferrer i Vallès, el representant i importador al nostre país d’alguns dels més coneguts motors d’automòbil. Tenia un germà, en Jaume, que va arribar a ser un destacat polític republicà.

De petita es va formar a l’Escola del Bosc que, com hem dit, regentava la seva mare. Un lloc on els infants estudiaven, treballaven, cantaven, pintaven i observaven els fenòmens naturals a l’aire lliure. On no hi havia exàmens ni es practicava cap mena d’activitat competitiva. Unes singularitats que van orientar a la futura pedagoga durant la resta de la seva vida. Acabats els estudis primaris va cursar el batxillerat a l’ Institut Balmes de Barcelona, una tasca que va compaginar amb la de l’obtenció del títol de mestra a l’Escola Normal, una institució que aleshores estava a la Rambla dels estudis fent cantonada amb el carrer del pintor Fortuny.

Ella, com anys després ens va confessar diverses vegades, aleshores volia estudiar medicina per poder ser cirurgiana. Però el seu pare que havia cursat la carrera de metge, una professió que mai no va exercir, li va desaconsellar. La va advertir sobre les moltes dificultats que trobaria a la Facultat pel fet de ser una dona i amb les que més endavant s’hauria d’enfrontar practicant aquesta professió.

Animada per la seva mare, que ja veia en ella una predisposició per les ciències de la naturalesa, es va matricular a la Facultat de Ciències especialitzant-se en Biologia. Va cursar la carrera amb un brillantíssim expedient acadèmic i en el 1926 va obtenir la llicenciatura. D’immediat, la pròpia universitat li va brindar la oportunitat d’entrar a treballar a la càtedra de zoologia d’articulats, oferiment que sense pensar-s’ho va acceptar. Simultàniament l’Institut Jaume Balmes, el centre on ella havia cursat el batxillerat, la va contractar com a professora de ciències naturals, càrrec que ocuparà fins el 1933. També, en aquell mateix any, el de la seva graduació, el pedagog Alexandre Galí i Coll, que feia dos anys havia creat la Mutua Escolar Blanquerna, un centre on s’iniciava experimentalment la metodologia de l’ensenyament actiu, li va proposar que impartís algunes classes de ciències en el seu centre.

El pas clau dins la seva activitat docent, el va donar en el 1933, quan amb un grup de catedràtics, tots molts joves, van constituir l’equip docent del que seria l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya. El grup el dirigia el químic Josep Estalella i l’entusiasta Angeleta aviat es va convertir en la seva ma dreta i en l’ànima de la institució. Entre els seus companys de càtedra hi havien figures tan distingides com podrien ser en Jaume Vicens i Vives que impartia la història de Catalunya, el geògraf Lluís Solé i Sabarís, L’Enric Bagué que era el catedràtic d’ història universal, el filòleg Ramon Aramon i Serra que era el professor de Català, en Jordi Maragall i Noble, pare del que seria futur Alcalde de Barcelona i President de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall,  que donava filosofia i l’escriptor Guillem Diaz Plaja que ensenyava literatura castellana. L’Angeleta Ferrer, evidentment era la catedràtica de ciències naturals i també la subdirectora del centre.

Aquell Institut Escola de la Generalitat de Catalunya estava ubicat dins el Parc de la Ciutadella. En el recinte conegut com El Palau del Governador. El lloc on avui hi ha l’Institut  Verdaguer.

Entre molts altres, havia tingut com alumnes les pedagogues Marta Mata i Maria Aurèlia Capmany, el naturalista Manuel Font i Altaba, l’ historiador i crític d’art Joan Ainaud de Lasarte i al seu germà Josep Maria, també historiador i periodista i a l’arquitecte Oriol Bohigas. Bastants anys després, quan l’Angeleta era la nostra professora de naturals a Mataró, ens parlava amb molta estima dels seus antics alumnes. Els estimava. Se’n recordava de tots i els tenia molt ben apamats. Ens explicava anècdotes de cada un d’ells i, fins i tot, alguna que altra entremaliadura.

En els anys seixanta, en plena dictadura, en alguns moments d’intimitat, sense dissimular una certa enyorança, L’Angeleta ens explicava que a l’Institut Escola no s’impartien lliçons magistrals, que allà s’aprenia practicant i analitzant els resultats de les pràctiques. Que la memorització era sols una eina, però no la única ni la més important. Que l’aprenentatge s’adquiria a través de l’interès, la pràctica i la constància. Segons ella, una de les màximes de l’Institut Escola era “Fes-ho de tal manera com si t’hi juguessis la vida”, una expressió que sembla ser que el professor Josep Estalella repetia constantment als seus alumnes.

En el 1936, amb l’entrada de l’exèrcit d’en Franco a Barcelona, tot aquell somni de projecte educatiu se’n va anar en orris. El centre va ser clausurat. Els seus professors acomiadats. També es va anular les càtedres. L’Angeleta, que se li va revocar el títol de catedràtica, es va veure obligada a deixar Barcelona i desplaçar-se a Madrid com a tutora de curs a l’Institut Isabel La Católica, el que hi ha a tocar dels jardins del Retiro. Un lloc on hi passarà dos anys.

De la seva estada a Madrid no ens en parlava gaire. Cal suposar que van ser uns anys molt difícils. La guerra acabava de finalitzar, hi havia molta misèria i la repressió als vençuts era impecable. Trenta cinc anys després, en l’acte d’homenatge que li van tributar el dia de la seva jubilació, parlant de la seva estada a la capital d’Espanya, va fer la següent breu referència: els nens a tot arreu del món són bons.

En el 1941 es va veure obligada a presentar-se novament a oposicions a càtedra; les va guanyar amb el nombre 1. Aleshores amb el seu marit, el professor de filosofia Alexandre Satorras retornen a Catalunya i entren a treballar a l’Institut de Reus, lloc on s’hi passaran divuit anys. De Reus en guardaven molt bon record. A nosaltres sovint ens en parlaven. L’únic retret que els li recordo haver sentit dir d’aquella ciutat era la manca de puntualitat dels seus habitants. Si alguna vegada arribaves amb un xic de retrat a classe, amb un somriure a la cara l’Angeleta et deia: noi, què vas amb l’horari de Reus, avui?

A l’any 1958 se li va presentar la segona gran ocasió professional de la seva vida. Tant a ella com a l’Alexandre  els hi van oferir l’oportunitat de plantar la llavor  del que seria el primer Institut Públic d’ Ensenyament secundari que es construiria a Mataró des de la guerra civil. Tot començant de zero. El matrimoni Satorras Ferrer, que ja era una parella madura, es va agafar el projecte amb una il·lusió gairebé juvenil. Veien la possibilitat de repetir l’experiment que havien iniciat molts anys abans amb l’Institut Escola i que l’entrada de les tropes vencedores, malauradament, havia estroncat.

El més d’octubre del 1958 es va inaugurar oficialment el COPEM, acrònim que significava Centre Oficial Patronat d’Ensenyament Mitjà. Començaven amb un sol curs, el primer de Batxillerat. L’aula utilitzadaera un espai cedit al primer pis del col·legi de nenes de Nostra Senyora Pilar, un vell edifici situat a la Plaça de Cuba, en el mateix lloc on durant la república hi havia l’Institut de Mataró.  La pretensió dels seus fundadors era la de incrementar una aula nova cada any fins completar les sis del batxillerat d’aquell moment i una setena, la del segon pis, per ubicar-hi el preuniversitari. Un projecte que amb constància i salvant moltes dificultats van poder aconseguir.

Els nous alumnes els primers dies de classe hi anaven esporuguits. Un Institut a Mataró era una cosa molt innovadora, i el fet de que els pares t’hi inscrivissin no deixava de ser una mena d’aventura.  Però aviat t’hi acostumaves i al cap de molt poc temps t’hi senties com a casa. En aquest sentit, la senyoreta Ferrer tenia molta mà esquerra.

Una de les coses que més em va impactar de l’Angeleta el primer dia que la vaig conèixer va ser el fet de que quan parlava directament amb tu  t’agafava de la mà i et mirava directament a la cara. Jo no hi estava acostumat, doncs provenia d’un col·legi de religiosos on la disciplina era molt rigorosa, gairebé militar. El tracte que jo havia viscut entre mestres i estudiants era distant i exempt de la més mínima mostra de sensibilitat. Quan l’”hermano” ens dirigia la paraula, la nostra obligació era la d’abaixar la mirada. No fer-ho significava una gran manca de respecte i et podia comportar una clatellada. Aquelles primeres encaixades de mà de la nostra futura mestra van ser el presagi de que potser si que hi havia alguna altra manera d’ensenyar.

Les classes de ciències Naturals eren com una mena de joc. L’Angeleta cada dia ens portava una sorpresa. En una ocasió se’ns va presentar amb un misteriós paquet adquirit a la carniceria. Es tractava d’un cor de xai que mesurava mig pam d’amplada. El va col·locar damunt de la seva taula, es va treure un esmolat bisturí del seu estoig de campanya i amb la precisió d’ un expert cirurgià va començar a dissecar aquella misteriosa entranya. Tots els vailets de cinquè, bocabadats i en silenci ens vam amuntegar entorn d’aquella taula. Ens va ensenyar l’anatomia i el funcionament de les aurícules i dels ventricles i de les vàlvules tricúspide, mitral, aòrtica i pulmonar. També per on entraven les artèries coronàries i de la manera que es produïen els infarts. Una lliçó d’anatomia pràctica que ni jo, ni segurament cap dels meus companys, mai més no hem oblidat.

Recordo que una altra vegada ens va comparèixer a classe  amb un paquet molt diferent. Era a finals de curs. Un dia a primera hora de la tarda i la calor ja començava a ser sufocant. Davant la sorpresa de tots, i abans de començar la classe, va destapar i repartir una barra sencera de gelat que, quan es dirigia a l’escola, havia comprat per nosaltres a la granja Caralt de la Riera. Aquella va ser la lliçó més dolça i llaminera de totes les que m’han donat al llarg de la meva vida.

No era infreqüent que l’Angeleta, de sobte, arreplegués a tots els seus alumnes i se’ls emportés al carrer. Algunes vegades havíem anat al mercat de la Plaça de Cuba, el que hi havia al davant de l’Institut. Les peixateres i les pageses ja ens esperaven. Recorríem les diferents parades. La mestra ens explicava el nom i les característiques de cada un dels peixos. Ens estimulava a què preguntéssim i agraïa molt a les venedores que també hi fiquessin cullerada. En altres ocasions visitàvem les verdulaires. Ens feia preguntar sobre els productes de temporada, com es cultivaven i, fins i tot, quines eren les diferents maneres que hi havia de cuinar-los.

Un assidu visitant de l’Institut era el pescador Andreu Sala, popularment conegut com en “Forapols”, sobrenom que se li atribuïa pel fet de que li agradava anar a pescar mar endins, on l’aire no està contaminat. En Forapols era un llop de mar i íntim amic de l’Angeleta. El seu fill, en Miquel Sala i Roy, era un company nostre de l’escola. Quan en Forapols pujava a veure’ns a l’Institut ho feia descalç i amb els pantalons arremangats fins més amunt del genoll. Portava una galleda plena d’aigua a la mà i en el seu interior alguna peça exòtica recentment pescada. Aquell dia era per nosaltres Festa Major. S’aturava la classe i el senyor Sala ens explicava la vida, els fets i els miracles d’aquella peculiar troballa. Altres vegades érem nosaltres, els qui des de l’institut, en estol, baixàvem tots plegats a la platja per esperar l’arribada de les barques i contemplar com descarregaven les caixes de peix. Després arraulits sota el ventre de la “Buenos Aires” el llagut d’en Forapols ens explicaven les característiques d’algunes espècies marines i, a vegades, també, l’Angeleta n’havia disseccionat alguna.

Una altra de les moltes activitats naturalistes que organitzava la senyora Ferrer que ha deixat un grat record entre els seus alumnes són les excursions. Van ser memorables les que vam fer a les guixeres de Papiol, quan estudiàvem mineralogia o la que va organitzar al Pirineu visitant la Vall de Sant Nicolau i pujant a l’Estany de la Llebreta. I com no, la ritual anada de colònies a la masia de can Surell, al cor del Montseny. La sortida a can Surell era per la nostra professora de naturals una mena de peregrinatge. L’Angeleta a can Surell se sentia com a casa. Aquell sòlid casalot de pedra havia estat l’antiga casa de colònies de l’Institut Escola de la Generalitat Republicana i a l’Angeleta li evocava uns records inoblidables. Davant de la casa, a l’altre costat de l’era, hi havia una frondosa Alzina. L’Alzina de can Surell, a la que la nostra professora, quan era jove, li havia escrit i musicat una emotiva cançó i on hi penjava la pissarra que utilitzava per il·lustrar les nostres classes .

En el 1963, després de passar-se cinc anys a la nostra ciutat i d’haver complert la seva missió de sembrar el germen del nou institut de Mataró, el matrimoni Satorras van ser traslladats a Barcelona. Se’ls va encomanar la tasca de tirar endavant dos nous instituts, un de nois i un altre de noies, en una de les barriades més populoses i conflictives de Barcelona. L’Alexandre va anar al de Don Joan d’Àustria, l’Angeleta en el de la Infanta Isabel d’Aragó, ambdós situats a la Verneda. Als tres anys de ser-hi, cada un d’ells va ser escollit per portar la direcció dels seus respectius centres. El nomenament de l’Alexandre va ser breu. El dia de Cap d’Any d’aquell mateix curs acadèmic, moria sobtadament a l’Hospital Clínic a conseqüència d’un atropellament de moto quan travessava la Rambla de Catalunya, gairebé a tocar del portal de casa seva.

La Angeleta, vídua i sense descendència, es va entregar plena i exclusivament a la seva tasca educativa dins l’Institut de noies de la Verneda fins que va cumplir els setanta anys, dia que es va jubilar. La seva labor pedagògica en aquell centre va ser tant extraordinària que l’ajuntament de Barcelona va decidir batejar  la plaça on es troba l’esmentat institut amb el nom de Plaça de l’Angeleta Ferrer. Al centre de la plaça hi van aixecar un monòlit de pedra decorat amb un baix relleu on hi ha esculpit el rostre de la cèlebre pedagoga.

En el 1982 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. Deu anys després, en el 1992, l’Ajuntament de la Ciutat, la medalla d’or al mèrit científic i el govern de Madrid, La Emmienda de Alfonso X el Sabio.

Mataró, la ciutat que tant deu a la labor pedagògica de l’Angeleta Ferrer, va volar rebatejar l’escola de la plaça de Cuba amb el seu nom. Es tractava de la mateixa escola on ella i el seu marit hi van entrar de rellogats per edificar aquell experimental COPEM de tan agradables records.

 El curs 1993-94 a Sant Cugat del Vallès van inaugurar el seu l’Institut d’ensenyament secundari amb el nom d’Angeleta Ferrer. També, a Barcelona, en el 1999, l’Ajuntament va cedir uns espais municipals del carrer de Marina, entre Consell de Cent i Diputació per a edificar un nou institut que, per acord municipal, també portarà el nom d’aquella mítica professora de Ciències Naturals. Actualment, a la nostra ciutat, sembla que ja estan finalitzant les obres traslladar a l’espaiosa fàbrica de can Fàbregas del paper aquella petita escola de la plaça de Cuba.

Un cop jubilada, l’Angeleta no va perdre el contacte amb els seus ex alumnes. Seguia amb interès l’evolució professional dels mateixos. Rebia les seves visites, primer al seu domicili en el carrer Diputació, després a la residència geriàtrica on hi va estar ingressada els darrers anys de la seva vida. També passava llargues temporades a la casa pairal que tenia a Castellnou d’Olugues, un poblet de la Segarra molt proper de Cervera.  A Castellnou, cada estiu l’esperaven. A casa seva hi reunia a tota la mainada del poble: els hi explicava històries, els hi parlava de la natura, els organitzava animats berenars, imaginatives representacions teatrals i hi assajaven cançons populars que ella acompanyava amb la melodia del seu estimat acordió. També, en aquell recó de la Segarra, la infatigable professora va dur a terme una interessant investigació antropològica: va recopilar i musicar un conjunt de cançons populars de la zona. Un treball que ha publicat l’ajuntament d’aquella localitat amb el nom de “Les disset cançons de Castellnou”.

Quan gairebé ja era una persona nonagenària, la intrèpida Angeleta va acceptar impartir la seva última classe. Ho va fer a l’Institut Borrell d’Alella, on el meu germà Antoni, un ex alumne seu, n’era professor. La lliçó va ser emocionant. Els nois no se’n savien avenir. Plantificada davant de la piçarra, utilitzant guixos de colors i acompanyant-se dels seus acurats dibuixos i esquemes els hi va explicar un dels grans misteris de la botànica. Concretament els va parlar de la inflorescència, aquella aparentment capritxosa manera que tenen les flors de distribuir-se a l’entorn del seu tall, un fenomen que en realitat no és una fantasia de la naturalesa sinó que respon a un dels principis més lògics de les matemàtiques. Segons m’han dit, ho va fer posant-hi els mateix entusiasme que ho havia fet amb nosaltres molts anys abans. Els vailets, i alguns professors que es van afegir a la classe, van quedar meravellats.

L’Angeleta va morir el trenta de novembre de 1992 als vuitanta-vuit anys. Era un dilluns, i aquell dia tots els rossinyols i les mallerengues van estar tristos.  

Joan Pera

JOAN PERA I SEGURA

En Joan Pera és una de les grans vaques sagrades del teatre català. Va néixer a la plaça de la peixateria de Mataró fa un grapat d’anys. No vull precisar la data exacta del seu naixement, doncs, com és sabut de tothom, a la gent de la faràndula no els hi agrada gaire que recordin la seva edat.

En Pera va veure les primeres llums i va viure durant molts anys en una fruiteria de molta anomenada, a ca la senyora Roser, un comerç que regentava la seva mare. ¿Quin millor lloc podrien haver triat per venir al món cinc germans, quatre nois i una noia, de cognom Pera que no fos una fruiteria?

De vailets, recordo haver-me’l trobat més d’una vegada que, vestit amb la bata de l’escola i arrossegant un carretó ple de fruita, recorria els carrers del barri de les places, el nostre barri. Estava repartint les bosses de productes agrícoles que les mestresses de casa havien encarregat a la botiga de la seva mare.

Amb en Joan Pera vam compartir col·legi i aula durant alguns anys. Un company mutu de classe era el que més endavant va esdevenir un altre monstre de l’escena catalana, en Josep Maria Mainat, el cantant ros de La Trinca. En Mainat no era de Mataró, era de Canet. Però a causa de que en aquells anys en aquella població maresmenca no s’estudiava el batxillerat, es desplaçava diàriament a la nostra ciutat per assistir a l’escola. Anàvem a Valldemia, un col·legi regentat pels maristes “els hermanos del pitet”. D’aquí ve l’origen de El meu col·legi, la coneguda cançó que va popularitzar el cèlebre trio de Canet.

A en Mainat nosaltres li dèiem “en Pinxasu”. La causa d’aquest malnom era que, en una ocasió, el futur genial personatge va arribar tard a classe i l’hermano li va demanar explicacions sobre la causa del seu retard. En Josep Maria, sense ni immutar-se i amb el seu bon humor habitual li va respondre: “ es que hoy el tren ha tenido pinchazo”. El marista davant d’aquella resposta va quedar totalment desarmat. Contràriament al què hagués estat habitual, clavar-li una plantufada, se li va escapar el riure.

Recordo molt bé una ocasió en què en Joan Pera, en Josep Maria Mainat i un servidor vam voler viure una aventura. Decidrem que un dissabte al vespre aniríem a acampar al santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet i que l’endemà pujaríem fins a dalt de la Creu de Canet i retornaríem a casa per Sant Iscle de Vallalta, travessant les frondoses pinedes i els esplèndids cirerers on es cultiven les saboroses cireres d’en Roca.

Aquella nit, arraulit dins el meu sac de dormir, em vaig sentir molt poca cosa. Aquells dos companys de classe, que ja estaven predestinats a esdevenir dos grans monstres de l’escena catalana, em van fer la demostració de que amés de posseir una memòria extraordinària conèixien fins al més mínim detall les grans obres teatrals de la literatura catalana. Es van passar la nit recitant obres d’en Pitarra, d’en Maragall,  d’en Guimerà i d’en Josep Maria de Sagarra  sense consultar cap mena d’apunt. Vaig quedar garrativat!

Que en Joan Pera era un cervellet, ja ho sabia. Les excel·lents notes que sempre li posaven n’era la mostra. Tots sabien que malgrat ser ell un estudiant, als vespres impartia classes particulars a alumes més joves, als qui, amb aplom, els hi ensenyava les coses que no feia més d’un parell d’anys li havien ensenyat a ell. També coneixiem la seva gran afició al teatre. Gairebé tothom l’havia vist a la sala Cabanyes fent Els Pastorets, on interpretava amb gran desimboltura un dels papers juvenils més destacats d’aquesta obra.

Molt jove va debutar professionalment al teatre. Tothom el recorda fent el paper de nebot d’en Joan Capri i de la Maria Matilde Almendros en la sèrie Dr. Caparrós, medicina general que va emetre a finals dels setanta  la TVE de Catalunya. La primera sèrie televisiva gravada en directe i amb públic que es va fer a l’estat espanyol. També va ser el presentador del programa inaugural de TV3 el dia 11 de setembre de 1983.

En Joan Pera es va casar relativament jove. Del seu matrimoni han nascut sis fiils, tots nois, cosa que l’ha obligat a treballar com un negre. També té un gos, que per cert es diu Woody. Dels seus fills, dos s’han dedicat a les arts escèniques. Un, en Roger, és un actor de fama reconeguda. L’altre, en Blai, és l’encarregat de portar l’agenda del pare i de gestionar-li la correspondència. Per tirar endavant a una família tan nombrosa, aquest actor ha hagut de pencar més que ningú. Ha jugat tots els papers de l’auca dins el món teatral; com són la televisió, el cinema i el doblatge de pel·lícules. Endemés, junt amb la seva dona, va regentar durant alguns anys una botiga especialitzada en la venda de gatges. S’anomenava Things i estava situada a la cèntrica plaça mataronina de Santa Anna. Sens dubte, però, l’escenari ha estat el seu principal camp de batalla; ell lloc on s’hi ha entregat en cos i ànima.

En una ocasió vaig haver d’operar urgentment a un dels seus fills. Tenia una apendicitis aguda. Era l’hora del teatre i en Joan Pera no podia abandonar l’escena. Com què és un gran professional va actuar amb el mateix bon humor que el caracteritza. Suposo que els espectadors, aquella nit, van riure com sempre; potser una mica més.

De matinada, quan va venir a veure el seu noi encara no s’havia tingut temps per treure’s el maquillatge. Jo que no estic acostumat a veure  tan de prop als actors quan surten al teatre vaig pensar: “Noi, avui t’han pintat com una mona?” Crec que no vaig gosar dir-li.

D’obres de teatre n’ha representat moltes. Les que han tingut més anomenada, potser, ha estat: La extraña pareja, amb l’actor andalús Paco Morán, un èxit teatral què és va mantenir en escena des del 1994 al 1999. Amb aquesta comèdia van guanyar el Record Guines d’assistència a una representació teatral. En una única sessió van reunir a 14.790 persones al Palau de Sant Jordi. Ara, quan escric aquestes notes, en Joan Pera està representant amb gran èxit d’entrades i de crítica L’avar, d’en Moliere.

Un altre lloc on en Pera té un currículum vastíssim és en el doblatge de pel·lícules. És el doblador oficial d’actors tan emblemàtics com són en Rowan Atkinson,el popular Mr Bean; en Woody Allen; en Bob Hope; l’Alpacino; en Jack Nikolson o en Dick Van Dyke.

En l’any 2015, la Generalitat de Catalunya li ha concedit la creu de sant Jordi per la seva contribució a la difusió de la llengua i la cultura catalana.

Una curiositat molt poc coneguda d’en Joan Pera és la seva gran afició a resoldre mots encreuats. Segons ell mateix explica, cada dia, sistemàticament, almenys en resol un. Ho fa en el lavabo i diu que no s’aixeca de la tassa del water fins que l’encreuat no està completament solucionat. El popular escriptor i presentador televisiu, en Marius Serra,  que és l’autor de molts mots encreuats publicats a la premsa, coneix la dèria que té en Pera amb aquesta mena de trenca closques lingüístics.  Aquesta és la causa de que utilitzi freqüentment  aquesta pregunta:

—Quina és la fruita més madura del teatre català? —la resposta correcta, evidentment, és: PERA.