Angeleta Ferrer

ANGELETA FERRER I SENSAT

L’Angeleta Ferrer era una mestra molt poc convencional. Els nois que vam gaudir de la fortuna de ser els seus alumnes la idolatràvem. Per la comunitat d’ensenyants de la nostra ciutat va ser un referent.

A ella, que durant la seva joventut havia estat una de les fundadores de l’Institut Escola de la Generalitat republicana, vint-i-cinc anys després, a l’any 1958, en plena dictadura franquista, li van encarregar que plantés la llavor del que hauria de ser el primer institut d’ensenyament secundari construït a la ciutat de Mataró després de la Guerra Civil. L’Angeleta no es va acovardir, al contrari. Junt al seu marit, el prestigiós professor de filosofia Alexandre Satorras es van proposar implantar a la nostra ciutat la mateixa metodologia d’ensenyament actiu que havien practicat en aquella llegendària institució. Els hi va costar molt. Es van haver d’enfrontar amb moltes dificultats, tant legals, com polítiques, ideològiques i econòmiques. Però finalment es van sortir amb la seva i ho van aconseguir.

Tot i que la “Senyoreta Ferrer” no era mataronina, doncs havia nascut a Barcelona el 18 de març de 1904, crec que es mereix un lloc en aquest recull de mataronins destacats, ja que durant els sis anys que va estar entre nosaltres va deixar una profunda empremta en el record de tots els que la varem tractar.

L’Angeleta era filla de la prestigiosa pedagoga Rosa Sensat, la fundadora de l’Escola del Bosc de Montjuic i de l’industrial David Ferrer i Vallès, el representant i importador al nostre país d’alguns dels més coneguts motors d’automòbil. Tenia un germà, en Jaume, que va arribar a ser un destacat polític republicà.

De petita es va formar a l’Escola del Bosc que, com hem dit, regentava la seva mare. Un lloc on els infants estudiaven, treballaven, cantaven, pintaven i observaven els fenòmens naturals a l’aire lliure. On no hi havia exàmens ni es practicava cap mena d’activitat competitiva. Unes singularitats que van orientar a la futura pedagoga durant la resta de la seva vida. Acabats els estudis primaris va cursar el batxillerat a l’ Institut Balmes de Barcelona, una tasca que va compaginar amb la de l’obtenció del títol de mestra a l’Escola Normal, una institució que aleshores estava a la Rambla dels estudis fent cantonada amb el carrer del pintor Fortuny.

Ella, com anys després ens va confessar diverses vegades, aleshores volia estudiar medicina per poder ser cirurgiana. Però el seu pare que havia cursat la carrera de metge, una professió que mai no va exercir, li va desaconsellar. La va advertir sobre les moltes dificultats que trobaria a la Facultat pel fet de ser una dona i amb les que més endavant s’hauria d’enfrontar practicant aquesta professió.

Animada per la seva mare, que ja veia en ella una predisposició per les ciències de la naturalesa, es va matricular a la Facultat de Ciències especialitzant-se en Biologia. Va cursar la carrera amb un brillantíssim expedient acadèmic i en el 1926 va obtenir la llicenciatura. D’immediat, la pròpia universitat li va brindar la oportunitat d’entrar a treballar a la càtedra de zoologia d’articulats, oferiment que sense pensar-s’ho va acceptar. Simultàniament l’Institut Jaume Balmes, el centre on ella havia cursat el batxillerat, la va contractar com a professora de ciències naturals, càrrec que ocuparà fins el 1933. També, en aquell mateix any, el de la seva graduació, el pedagog Alexandre Galí i Coll, que feia dos anys havia creat la Mutua Escolar Blanquerna, un centre on s’iniciava experimentalment la metodologia de l’ensenyament actiu, li va proposar que impartís algunes classes de ciències en el seu centre.

El pas clau dins la seva activitat docent, el va donar en el 1933, quan amb un grup de catedràtics, tots molts joves, van constituir l’equip docent del que seria l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya. El grup el dirigia el químic Josep Estalella i l’entusiasta Angeleta aviat es va convertir en la seva ma dreta i en l’ànima de la institució. Entre els seus companys de càtedra hi havien figures tan distingides com podrien ser en Jaume Vicens i Vives que impartia la història de Catalunya, el geògraf Lluís Solé i Sabarís, L’Enric Bagué que era el catedràtic d’ història universal, el filòleg Ramon Aramon i Serra que era el professor de Català, en Jordi Maragall i Noble, pare del que seria futur Alcalde de Barcelona i President de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall,  que donava filosofia i l’escriptor Guillem Diaz Plaja que ensenyava literatura castellana. L’Angeleta Ferrer, evidentment era la catedràtica de ciències naturals i també la subdirectora del centre.

Aquell Institut Escola de la Generalitat de Catalunya estava ubicat dins el Parc de la Ciutadella. En el recinte conegut com El Palau del Governador. El lloc on avui hi ha l’Institut  Verdaguer.

Entre molts altres, havia tingut com alumnes les pedagogues Marta Mata i Maria Aurèlia Capmany, el naturalista Manuel Font i Altaba, l’ historiador i crític d’art Joan Ainaud de Lasarte i al seu germà Josep Maria, també historiador i periodista i a l’arquitecte Oriol Bohigas. Bastants anys després, quan l’Angeleta era la nostra professora de naturals a Mataró, ens parlava amb molta estima dels seus antics alumnes. Els estimava. Se’n recordava de tots i els tenia molt ben apamats. Ens explicava anècdotes de cada un d’ells i, fins i tot, alguna que altra entremaliadura.

En els anys seixanta, en plena dictadura, en alguns moments d’intimitat, sense dissimular una certa enyorança, L’Angeleta ens explicava que a l’Institut Escola no s’impartien lliçons magistrals, que allà s’aprenia practicant i analitzant els resultats de les pràctiques. Que la memorització era sols una eina, però no la única ni la més important. Que l’aprenentatge s’adquiria a través de l’interès, la pràctica i la constància. Segons ella, una de les màximes de l’Institut Escola era “Fes-ho de tal manera com si t’hi juguessis la vida”, una expressió que sembla ser que el professor Josep Estalella repetia constantment als seus alumnes.

En el 1936, amb l’entrada de l’exèrcit d’en Franco a Barcelona, tot aquell somni de projecte educatiu se’n va anar en orris. El centre va ser clausurat. Els seus professors acomiadats. També es va anular les càtedres. L’Angeleta, que se li va revocar el títol de catedràtica, es va veure obligada a deixar Barcelona i desplaçar-se a Madrid com a tutora de curs a l’Institut Isabel La Católica, el que hi ha a tocar dels jardins del Retiro. Un lloc on hi passarà dos anys.

De la seva estada a Madrid no ens en parlava gaire. Cal suposar que van ser uns anys molt difícils. La guerra acabava de finalitzar, hi havia molta misèria i la repressió als vençuts era impecable. Trenta cinc anys després, en l’acte d’homenatge que li van tributar el dia de la seva jubilació, parlant de la seva estada a la capital d’Espanya, va fer la següent breu referència: els nens a tot arreu del món són bons.

En el 1941 es va veure obligada a presentar-se novament a oposicions a càtedra; les va guanyar amb el nombre 1. Aleshores amb el seu marit, el professor de filosofia Alexandre Satorras retornen a Catalunya i entren a treballar a l’Institut de Reus, lloc on s’hi passaran divuit anys. De Reus en guardaven molt bon record. A nosaltres sovint ens en parlaven. L’únic retret que els li recordo haver sentit dir d’aquella ciutat era la manca de puntualitat dels seus habitants. Si alguna vegada arribaves amb un xic de retrat a classe, amb un somriure a la cara l’Angeleta et deia: noi, què vas amb l’horari de Reus, avui?

A l’any 1958 se li va presentar la segona gran ocasió professional de la seva vida. Tant a ella com a l’Alexandre  els hi van oferir l’oportunitat de plantar la llavor  del que seria el primer Institut Públic d’ Ensenyament secundari que es construiria a Mataró des de la guerra civil. Tot començant de zero. El matrimoni Satorras Ferrer, que ja era una parella madura, es va agafar el projecte amb una il·lusió gairebé juvenil. Veien la possibilitat de repetir l’experiment que havien iniciat molts anys abans amb l’Institut Escola i que l’entrada de les tropes vencedores, malauradament, havia estroncat.

El més d’octubre del 1958 es va inaugurar oficialment el COPEM, acrònim que significava Centre Oficial Patronat d’Ensenyament Mitjà. Començaven amb un sol curs, el primer de Batxillerat. L’aula utilitzadaera un espai cedit al primer pis del col·legi de nenes de Nostra Senyora Pilar, un vell edifici situat a la Plaça de Cuba, en el mateix lloc on durant la república hi havia l’Institut de Mataró.  La pretensió dels seus fundadors era la de incrementar una aula nova cada any fins completar les sis del batxillerat d’aquell moment i una setena, la del segon pis, per ubicar-hi el preuniversitari. Un projecte que amb constància i salvant moltes dificultats van poder aconseguir.

Els nous alumnes els primers dies de classe hi anaven esporuguits. Un Institut a Mataró era una cosa molt innovadora, i el fet de que els pares t’hi inscrivissin no deixava de ser una mena d’aventura.  Però aviat t’hi acostumaves i al cap de molt poc temps t’hi senties com a casa. En aquest sentit, la senyoreta Ferrer tenia molta mà esquerra.

Una de les coses que més em va impactar de l’Angeleta el primer dia que la vaig conèixer va ser el fet de que quan parlava directament amb tu  t’agafava de la mà i et mirava directament a la cara. Jo no hi estava acostumat, doncs provenia d’un col·legi de religiosos on la disciplina era molt rigorosa, gairebé militar. El tracte que jo havia viscut entre mestres i estudiants era distant i exempt de la més mínima mostra de sensibilitat. Quan l’”hermano” ens dirigia la paraula, la nostra obligació era la d’abaixar la mirada. No fer-ho significava una gran manca de respecte i et podia comportar una clatellada. Aquelles primeres encaixades de mà de la nostra futura mestra van ser el presagi de que potser si que hi havia alguna altra manera d’ensenyar.

Les classes de ciències Naturals eren com una mena de joc. L’Angeleta cada dia ens portava una sorpresa. En una ocasió se’ns va presentar amb un misteriós paquet adquirit a la carniceria. Es tractava d’un cor de xai que mesurava mig pam d’amplada. El va col·locar damunt de la seva taula, es va treure un esmolat bisturí del seu estoig de campanya i amb la precisió d’ un expert cirurgià va començar a dissecar aquella misteriosa entranya. Tots els vailets de cinquè, bocabadats i en silenci ens vam amuntegar entorn d’aquella taula. Ens va ensenyar l’anatomia i el funcionament de les aurícules i dels ventricles i de les vàlvules tricúspide, mitral, aòrtica i pulmonar. També per on entraven les artèries coronàries i de la manera que es produïen els infarts. Una lliçó d’anatomia pràctica que ni jo, ni segurament cap dels meus companys, mai més no hem oblidat.

Recordo que una altra vegada ens va comparèixer a classe  amb un paquet molt diferent. Era a finals de curs. Un dia a primera hora de la tarda i la calor ja començava a ser sufocant. Davant la sorpresa de tots, i abans de començar la classe, va destapar i repartir una barra sencera de gelat que, quan es dirigia a l’escola, havia comprat per nosaltres a la granja Caralt de la Riera. Aquella va ser la lliçó més dolça i llaminera de totes les que m’han donat al llarg de la meva vida.

No era infreqüent que l’Angeleta, de sobte, arreplegués a tots els seus alumnes i se’ls emportés al carrer. Algunes vegades havíem anat al mercat de la Plaça de Cuba, el que hi havia al davant de l’Institut. Les peixateres i les pageses ja ens esperaven. Recorríem les diferents parades. La mestra ens explicava el nom i les característiques de cada un dels peixos. Ens estimulava a què preguntéssim i agraïa molt a les venedores que també hi fiquessin cullerada. En altres ocasions visitàvem les verdulaires. Ens feia preguntar sobre els productes de temporada, com es cultivaven i, fins i tot, quines eren les diferents maneres que hi havia de cuinar-los.

Un assidu visitant de l’Institut era el pescador Andreu Sala, popularment conegut com en “Forapols”, sobrenom que se li atribuïa pel fet de que li agradava anar a pescar mar endins, on l’aire no està contaminat. En Forapols era un llop de mar i íntim amic de l’Angeleta. El seu fill, en Miquel Sala i Roy, era un company nostre de l’escola. Quan en Forapols pujava a veure’ns a l’Institut ho feia descalç i amb els pantalons arremangats fins més amunt del genoll. Portava una galleda plena d’aigua a la mà i en el seu interior alguna peça exòtica recentment pescada. Aquell dia era per nosaltres Festa Major. S’aturava la classe i el senyor Sala ens explicava la vida, els fets i els miracles d’aquella peculiar troballa. Altres vegades érem nosaltres, els qui des de l’institut, en estol, baixàvem tots plegats a la platja per esperar l’arribada de les barques i contemplar com descarregaven les caixes de peix. Després arraulits sota el ventre de la “Buenos Aires” el llagut d’en Forapols ens explicaven les característiques d’algunes espècies marines i, a vegades, també, l’Angeleta n’havia disseccionat alguna.

Una altra de les moltes activitats naturalistes que organitzava la senyora Ferrer que ha deixat un grat record entre els seus alumnes són les excursions. Van ser memorables les que vam fer a les guixeres de Papiol, quan estudiàvem mineralogia o la que va organitzar al Pirineu visitant la Vall de Sant Nicolau i pujant a l’Estany de la Llebreta. I com no, la ritual anada de colònies a la masia de can Surell, al cor del Montseny. La sortida a can Surell era per la nostra professora de naturals una mena de peregrinatge. L’Angeleta a can Surell se sentia com a casa. Aquell sòlid casalot de pedra havia estat l’antiga casa de colònies de l’Institut Escola de la Generalitat Republicana i a l’Angeleta li evocava uns records inoblidables. Davant de la casa, a l’altre costat de l’era, hi havia una frondosa Alzina. L’Alzina de can Surell, a la que la nostra professora, quan era jove, li havia escrit i musicat una emotiva cançó i on hi penjava la pissarra que utilitzava per il·lustrar les nostres classes .

En el 1963, després de passar-se cinc anys a la nostra ciutat i d’haver complert la seva missió de sembrar el germen del nou institut de Mataró, el matrimoni Satorras van ser traslladats a Barcelona. Se’ls va encomanar la tasca de tirar endavant dos nous instituts, un de nois i un altre de noies, en una de les barriades més populoses i conflictives de Barcelona. L’Alexandre va anar al de Don Joan d’Àustria, l’Angeleta en el de la Infanta Isabel d’Aragó, ambdós situats a la Verneda. Als tres anys de ser-hi, cada un d’ells va ser escollit per portar la direcció dels seus respectius centres. El nomenament de l’Alexandre va ser breu. El dia de Cap d’Any d’aquell mateix curs acadèmic, moria sobtadament a l’Hospital Clínic a conseqüència d’un atropellament de moto quan travessava la Rambla de Catalunya, gairebé a tocar del portal de casa seva.

La Angeleta, vídua i sense descendència, es va entregar plena i exclusivament a la seva tasca educativa dins l’Institut de noies de la Verneda fins que va cumplir els setanta anys, dia que es va jubilar. La seva labor pedagògica en aquell centre va ser tant extraordinària que l’ajuntament de Barcelona va decidir batejar  la plaça on es troba l’esmentat institut amb el nom de Plaça de l’Angeleta Ferrer. Al centre de la plaça hi van aixecar un monòlit de pedra decorat amb un baix relleu on hi ha esculpit el rostre de la cèlebre pedagoga.

En el 1982 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. Deu anys després, en el 1992, l’Ajuntament de la Ciutat, la medalla d’or al mèrit científic i el govern de Madrid, La Emmienda de Alfonso X el Sabio.

Mataró, la ciutat que tant deu a la labor pedagògica de l’Angeleta Ferrer, va volar rebatejar l’escola de la plaça de Cuba amb el seu nom. Es tractava de la mateixa escola on ella i el seu marit hi van entrar de rellogats per edificar aquell experimental COPEM de tan agradables records.

 El curs 1993-94 a Sant Cugat del Vallès van inaugurar el seu l’Institut d’ensenyament secundari amb el nom d’Angeleta Ferrer. També, a Barcelona, en el 1999, l’Ajuntament va cedir uns espais municipals del carrer de Marina, entre Consell de Cent i Diputació per a edificar un nou institut que, per acord municipal, també portarà el nom d’aquella mítica professora de Ciències Naturals. Actualment, a la nostra ciutat, sembla que ja estan finalitzant les obres traslladar a l’espaiosa fàbrica de can Fàbregas del paper aquella petita escola de la plaça de Cuba.

Un cop jubilada, l’Angeleta no va perdre el contacte amb els seus ex alumnes. Seguia amb interès l’evolució professional dels mateixos. Rebia les seves visites, primer al seu domicili en el carrer Diputació, després a la residència geriàtrica on hi va estar ingressada els darrers anys de la seva vida. També passava llargues temporades a la casa pairal que tenia a Castellnou d’Olugues, un poblet de la Segarra molt proper de Cervera.  A Castellnou, cada estiu l’esperaven. A casa seva hi reunia a tota la mainada del poble: els hi explicava històries, els hi parlava de la natura, els organitzava animats berenars, imaginatives representacions teatrals i hi assajaven cançons populars que ella acompanyava amb la melodia del seu estimat acordió. També, en aquell recó de la Segarra, la infatigable professora va dur a terme una interessant investigació antropològica: va recopilar i musicar un conjunt de cançons populars de la zona. Un treball que ha publicat l’ajuntament d’aquella localitat amb el nom de “Les disset cançons de Castellnou”.

Quan gairebé ja era una persona nonagenària, la intrèpida Angeleta va acceptar impartir la seva última classe. Ho va fer a l’Institut Borrell d’Alella, on el meu germà Antoni, un ex alumne seu, n’era professor. La lliçó va ser emocionant. Els nois no se’n savien avenir. Plantificada davant de la piçarra, utilitzant guixos de colors i acompanyant-se dels seus acurats dibuixos i esquemes els hi va explicar un dels grans misteris de la botànica. Concretament els va parlar de la inflorescència, aquella aparentment capritxosa manera que tenen les flors de distribuir-se a l’entorn del seu tall, un fenomen que en realitat no és una fantasia de la naturalesa sinó que respon a un dels principis més lògics de les matemàtiques. Segons m’han dit, ho va fer posant-hi els mateix entusiasme que ho havia fet amb nosaltres molts anys abans. Els vailets, i alguns professors que es van afegir a la classe, van quedar meravellats.

L’Angeleta va morir el trenta de novembre de 1992 als vuitanta-vuit anys. Era un dilluns, i aquell dia tots els rossinyols i les mallerengues van estar tristos.  

Joan Pera

JOAN PERA I SEGURA

En Joan Pera és una de les grans vaques sagrades del teatre català. Va néixer a la plaça de la peixateria de Mataró fa un grapat d’anys. No vull precisar la data exacta del seu naixement, doncs, com és sabut de tothom, a la gent de la faràndula no els hi agrada gaire que recordin la seva edat.

En Pera va veure les primeres llums i va viure durant molts anys en una fruiteria de molta anomenada, a ca la senyora Roser, un comerç que regentava la seva mare. ¿Quin millor lloc podrien haver triat per venir al món cinc germans, quatre nois i una noia, de cognom Pera que no fos una fruiteria?

De vailets, recordo haver-me’l trobat més d’una vegada que, vestit amb la bata de l’escola i arrossegant un carretó ple de fruita, recorria els carrers del barri de les places, el nostre barri. Estava repartint les bosses de productes agrícoles que les mestresses de casa havien encarregat a la botiga de la seva mare.

Amb en Joan Pera vam compartir col·legi i aula durant alguns anys. Un company mutu de classe era el que més endavant va esdevenir un altre monstre de l’escena catalana, en Josep Maria Mainat, el cantant ros de La Trinca. En Mainat no era de Mataró, era de Canet. Però a causa de que en aquells anys en aquella població maresmenca no s’estudiava el batxillerat, es desplaçava diàriament a la nostra ciutat per assistir a l’escola. Anàvem a Valldemia, un col·legi regentat pels maristes “els hermanos del pitet”. D’aquí ve l’origen de El meu col·legi, la coneguda cançó que va popularitzar el cèlebre trio de Canet.

A en Mainat nosaltres li dèiem “en Pinxasu”. La causa d’aquest malnom era que, en una ocasió, el futur genial personatge va arribar tard a classe i l’hermano li va demanar explicacions sobre la causa del seu retard. En Josep Maria, sense ni immutar-se i amb el seu bon humor habitual li va respondre: “ es que hoy el tren ha tenido pinchazo”. El marista davant d’aquella resposta va quedar totalment desarmat. Contràriament al què hagués estat habitual, clavar-li una plantufada, se li va escapar el riure.

Recordo molt bé una ocasió en què en Joan Pera, en Josep Maria Mainat i un servidor vam voler viure una aventura. Decidrem que un dissabte al vespre aniríem a acampar al santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet i que l’endemà pujaríem fins a dalt de la Creu de Canet i retornaríem a casa per Sant Iscle de Vallalta, travessant les frondoses pinedes i els esplèndids cirerers on es cultiven les saboroses cireres d’en Roca.

Aquella nit, arraulit dins el meu sac de dormir, em vaig sentir molt poca cosa. Aquells dos companys de classe, que ja estaven predestinats a esdevenir dos grans monstres de l’escena catalana, em van fer la demostració de que amés de posseir una memòria extraordinària conèixien fins al més mínim detall les grans obres teatrals de la literatura catalana. Es van passar la nit recitant obres d’en Pitarra, d’en Maragall,  d’en Guimerà i d’en Josep Maria de Sagarra  sense consultar cap mena d’apunt. Vaig quedar garrativat!

Que en Joan Pera era un cervellet, ja ho sabia. Les excel·lents notes que sempre li posaven n’era la mostra. Tots sabien que malgrat ser ell un estudiant, als vespres impartia classes particulars a alumes més joves, als qui, amb aplom, els hi ensenyava les coses que no feia més d’un parell d’anys li havien ensenyat a ell. També coneixiem la seva gran afició al teatre. Gairebé tothom l’havia vist a la sala Cabanyes fent Els Pastorets, on interpretava amb gran desimboltura un dels papers juvenils més destacats d’aquesta obra.

Molt jove va debutar professionalment al teatre. Tothom el recorda fent el paper de nebot d’en Joan Capri i de la Maria Matilde Almendros en la sèrie Dr. Caparrós, medicina general que va emetre a finals dels setanta  la TVE de Catalunya. La primera sèrie televisiva gravada en directe i amb públic que es va fer a l’estat espanyol. També va ser el presentador del programa inaugural de TV3 el dia 11 de setembre de 1983.

En Joan Pera es va casar relativament jove. Del seu matrimoni han nascut sis fiils, tots nois, cosa que l’ha obligat a treballar com un negre. També té un gos, que per cert es diu Woody. Dels seus fills, dos s’han dedicat a les arts escèniques. Un, en Roger, és un actor de fama reconeguda. L’altre, en Blai, és l’encarregat de portar l’agenda del pare i de gestionar-li la correspondència. Per tirar endavant a una família tan nombrosa, aquest actor ha hagut de pencar més que ningú. Ha jugat tots els papers de l’auca dins el món teatral; com són la televisió, el cinema i el doblatge de pel·lícules. Endemés, junt amb la seva dona, va regentar durant alguns anys una botiga especialitzada en la venda de gatges. S’anomenava Things i estava situada a la cèntrica plaça mataronina de Santa Anna. Sens dubte, però, l’escenari ha estat el seu principal camp de batalla; ell lloc on s’hi ha entregat en cos i ànima.

En una ocasió vaig haver d’operar urgentment a un dels seus fills. Tenia una apendicitis aguda. Era l’hora del teatre i en Joan Pera no podia abandonar l’escena. Com què és un gran professional va actuar amb el mateix bon humor que el caracteritza. Suposo que els espectadors, aquella nit, van riure com sempre; potser una mica més.

De matinada, quan va venir a veure el seu noi encara no s’havia tingut temps per treure’s el maquillatge. Jo que no estic acostumat a veure  tan de prop als actors quan surten al teatre vaig pensar: “Noi, avui t’han pintat com una mona?” Crec que no vaig gosar dir-li.

D’obres de teatre n’ha representat moltes. Les que han tingut més anomenada, potser, ha estat: La extraña pareja, amb l’actor andalús Paco Morán, un èxit teatral què és va mantenir en escena des del 1994 al 1999. Amb aquesta comèdia van guanyar el Record Guines d’assistència a una representació teatral. En una única sessió van reunir a 14.790 persones al Palau de Sant Jordi. Ara, quan escric aquestes notes, en Joan Pera està representant amb gran èxit d’entrades i de crítica L’avar, d’en Moliere.

Un altre lloc on en Pera té un currículum vastíssim és en el doblatge de pel·lícules. És el doblador oficial d’actors tan emblemàtics com són en Rowan Atkinson,el popular Mr Bean; en Woody Allen; en Bob Hope; l’Alpacino; en Jack Nikolson o en Dick Van Dyke.

En l’any 2015, la Generalitat de Catalunya li ha concedit la creu de sant Jordi per la seva contribució a la difusió de la llengua i la cultura catalana.

Una curiositat molt poc coneguda d’en Joan Pera és la seva gran afició a resoldre mots encreuats. Segons ell mateix explica, cada dia, sistemàticament, almenys en resol un. Ho fa en el lavabo i diu que no s’aixeca de la tassa del water fins que l’encreuat no està completament solucionat. El popular escriptor i presentador televisiu, en Marius Serra,  que és l’autor de molts mots encreuats publicats a la premsa, coneix la dèria que té en Pera amb aquesta mena de trenca closques lingüístics.  Aquesta és la causa de que utilitzi freqüentment  aquesta pregunta:

—Quina és la fruita més madura del teatre català? —la resposta correcta, evidentment, és: PERA.

Manel Cusachs i Xivillé

MANUEL CUSACHS I XIVILLÉ

En Manuel Cusachs és un escultor dels de pedra picada. La seva aureola de gran artista no ha estat, com diria el seu amic Josep Pla, una fama de volada gallinàcia sinó que ha esdevingut universal. Entre altres llocs ha exposat a Boston(1987) a Estransburg (1988) i a Roma (1988). La seva obra està dispersa i és reconeguda arreu del món. Per aquest motiu, en el 2001, la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi, una distinció que sols la reben aquelles personalitats que  pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat, tant en el pla cívic com en el cultural.

Un servidor, quan encara era un nen de cinc o sis anys, va tenir la fortuna de poder conèixer a aquest insigne escultor, tant en la seva vessant  humana com  en la d’incipient artista. La impressió que em va produir la forta personalitat d’aquell artista es veu que va ser tan impactant que, segons diuen, quan cada cop que algun adult em preguntava que m’agradaria ser quan fos gran, jo, a diferència de moltes altres criatures que responien futbolista, bomber o policia, els contestava: o bé metge o escultor com en Manuel Cusachs.

En aquella època en Cusachs no deuria sobrepassar els vint anys, malgrat això  jo el veia com una persona gran. Era el promès de la Maria Teresa Colomer, la senyoreta que junt amb les seves germanes Montserrat i Elisa em van ensenyar a llegir, a escriure i les quatre regles elementals de l’aritmètica. Hi havia una quarta germana, la Fina, que era més jove que elles. Tenia aproximadament la meva edat i, per tant, no ens ensenyava. De la Fina recordo, amb molta gratitud, que cada vegada que alguna de les seves germanes m’enviava castigat al quartet de sota l’escala, a causa d’alguna entremaliadura, venia a fer-me companyia i d’amagatotis jugàvem a l’oca o al parxís.

Com us he dit, la Maria Teresa, la meva Mestra tites, era la xicota de l’escultor Cusachs, era una de les quatre filles del senyor Jaume Colomer i Martori un popular professor mataroní que havia muntat  una acadèmia domèstica al seu domicili particular. Una casa de cos situada en el nº8 del carrer d’Argüelles. El pare, a les golfes, hi tenia instalada una acadèmia on hi ensenyava comerç, comptabilitat, teneduria de llibres i mecanografia a molts joves mataronins. Les seves tres filles grans, en el menjador de la llar, i els estius sota una esplèndida parra que hi havia en el pati, impartien les beceroles a gran part de la mainada de les rodalies.

En una petita estança annexa a la cuina, el joveníssim escultor Cusachs, primer com promès de la Maria Teresa i aviat com a marit de la mateixa, hi va instal·lar el seu primer talleret. En Manel Cusachs i la Teresa Colomer aviat es van traslladar a viure al carrer de Lepanto, on hi van muntar el seu nou estudi d’escultura i on hi van néixer els seus cinc fills. Anys després, quan ja era un escultor de molta nomenada, va instal·lar el seu taller a la veïna població d’Orrius, a tocar de les pedreres de granit, un dels materials preferits del reconegut artista.

Dels anys que vaig ser alumne de cal senyor Colomer al carrer d’Argüelles, recordo una anècdota amb el jove Manuel Cusachs que no me’n puc estar d’explicar-la. Un servidor estava elaborant un quadern d’estiu que a començaments d’Octubre hauria de presentar al col·legi. Calia que escrivís un breu redactat sobre un episodi de la Història Sagrada i què aquest anés acompanyat d’una petita il·lustració. Jo no sabia com sortir-me’n. Vaig demanar consell a en Cusachs. Ell, rapid com una centella em va dir: parla d’en Samsó i dibuixi una cosa així. Va agafar un paper i amb menys d’una dotzena de ratlles em va fer un esboç on es veien les molsudes espatlles del gegantí personatge bíblic abraçant i enderrocant dues grans columnes dòriques; evidentment les del temple.

Degut a la inconsciència pròpia d’un vailet de tants pocs anys no se’m va ocórrer guardar aquell petit esbós. Me’n he penedit moltes vegades. Això si, el vaig calcar tant bé com vaig poder i emmarcat dins d’un requadre el vaig plantificar al mig de la meva redacció, suposo que farcida de faltes d’ortografia. La redacció va passar desapercebuda, però la il·lustració va causar impacte a l’hermano Marcel·li, el marista encarregat de la meva educació. De sobresalientes al col·legi no recordo que me n’hagin posat mai cap.  Però si alguna vegada me n’havia caigut algun segur que va ser a causa d’aquell treball d’Història Sagrada vilment afusellat d’un esbós d’en Manuel Cusachs i Xivillé.

Actualment, per sort, a Mataró, en diferents indrets emblemàtics de la ciutat, podem gaudir de moltes escultures d’aquest reconegut artista. Entre altres la anomenada Mataró, un impactant monument de bronze i pedra, feta en el 1992, que presideix la plaça de l’ajuntament. L’estàtua és de bronze i mesura més de dos metres alçada. És una al·legoria de Mataró. És una noia que amb els braços alçats i el cabell voleiant al vent està mirant el cel. Amb una ma aguanta una bandera i en l’altra un ram de mata, un dels símbols de la nostra ciutat. El pedestal, que és de granit, porta gravat el poema de Josep Punsola que porta el nom de la nostra ciutat. La model de l’estàtua no és altra que una de les filles de l’escultor. També podem gaudir de la magnífica escultura en bronze de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, un altre conciutadà il·lustre, que des del 2002 presideix l’entrada del Parc Central. Altres obres públiques d’en Manuel Cusachs distribuïdes al llarg de la geografia mataronina són: el retaule de l’església de Santa Anna, dels pares escolapis, l’estàtua que presideix el vestíbul de can Coll i Regàs, casa-museu modernista edificada per en Puig i Cadafalch en el carrer d’ Argentona i la pintura a l’oli mitges que hi ha al museu tèxtil de la nostra ciutat.

En Cusachs, si en alguna especialitat de l’escultura ha destacat per damunt de les altres, sens dubte és en l’escultura religiosa i en el retrat. En imatgeria cal esmentar la impresionant figura de marbre de l’abat Oliva que des del 1993 presideix la gran plaça del monestir de Montserrat o la Visitació, segon misteri del Rosari que ornamenta el Camí de la Cova que hi ha en la més emblemàtica de les muntanyes catalanes. També són obres seves el conjunt de La Santíssima Trinitat del monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà a França  o la Nova Verge de Meritxell, que presideix el santuari que porta aquest nom, a les Valls d’Andorra. A la barcelonina basílica de la Sagrada Família i podem observar un bon conjunt d’escultures d’en Cusachs, totes elles cisellades en marbre travertí.  En podem citar la de Sant Antoni Abat, Sant Josep de Calasanç, Sant Benet i Sant Ignasi de Loiola. Un altre Sant Ignasi molt destacat és el conegut com a Sant Ignasi caminant que presideix l’I.Q.S (Institut Químic de Sarrià).

Notables són els busts que aquest incansable escultor mataroní ha fet a les més destacades personalitats de l’art i de la cultura de Catalunya. Són molt conegudes les d’en Josep Pla 1976), Josep Vallverdú (1977), Salvador Espriu (1979), Josep Flotats (1980), Joan Fuster (1983), Miquel Martí i Pol (1993) i el d’en Pompeu Fabra, una reproducció d’aquest últim és guardó que atorga cada any la Generalitat de Catalunya a les persones, entitats, empreses i organitzacions que contribueixen en la projecció social de la llengua catalana.

Tots aquests retrats escultòrics d’en Cusachs tenen un segell característic. Quan els veus no ho dubtes:

—Aquest bust és d’en Cusachs! —dius... i mai no t’equivoques. El seu estil és molt peculiar i la semblança física de l’escultura amb el personatge retratat és extraordinària.

D’entrada sembla una caricatura esculpida, però no ho és. És una escultura on l’artista hi ha sabut projectar el caràcter del personatge.

Aquestes darreres paraules no són meves, les va escriure en Josep Pla en el seu mas de Llofriu en el moment que va rebre el seu bust de les mans del propi Cusachs. Opinió que podreu llegir molt ampliada a Les notes de capvespre, el volum XXV de les obres completes de l’escriptor empordanès.

Xavier Suñol

XAVIER SUÑOL I SALA

En Xavier Suñol ja era cirurgià des de molt abans de néixer. És un d’aquells individus que porta la cirurgia en els gens.

Fa anys vaig veure una foto que em va impressionar molt. Eren cinc nens petits, cap d’ells no sobrepassava els vuit any i estaven arrenglerats dins un quiròfan. Tots ells anaven vestits de cirurgià. Suposo que les disfresses eren un regal de reis als cinc germans Suñol. Aquella fotografia va ser premonitòria. Amb el temps, tot aquell estol de criatures han esdevingut uns reconeguts especialistes en els diferents camps de la cirurgia.

El pare dels Suñol, en Jaume Suñol i Blanchart, ja era un prestigiós cirurgià. Va ser durant molts anys professor de Patologia Quirúrgica a la Universitat de Barcelona. Era una de les grans “Patums” d’aquesta especialitat dins la comunitat mèdica de l’Hospital Clínic.

Tot i que en Xavier Suñol va néixer a Barcelona, és un mataroní d’adopció. Des de ja fa molts anys treballa en aquesta ciutat. Primer ho va fer a l`antic Hospital de Sant Jaume. Actualment, des del dia de la seva fundació, aviat farà vint anys, ho fa al nou hospital, on ostenta el càrrec de cap de servei de cirurgia.

No cal que us expliqui que és un cirurgià de primer ordre, segur que la majoria de vosaltres ja ho sabeu.

Tampoc és el moment d’estendre’s en el seu currículum professional, que us puc assegurar és inacabable. Però el que no puc deixar d’esmentar és que en Xavier, segurament seguint uns impulsos ancestrals, ha dedicat gran part de la seva activitat professional a la docència.

El Servei de Cirurgia de l'Hospital de Mataró, que actualment ell dirigeix, ha esdevingut un dels centres col·laboradors de la Universitat de Barcelona. En ell s’han format i es segueixen formant en l’especialitat de cirurgia general moltes generacions d’estudiants de medicina i molts metges residents on hi obtenen el títol acadèmic de cirurgià.

També, el seu departament de cirurgia ha estat acceptat com a centre col·laborador del programa  ERASMUS. Acrònim derivat del nom anglès: European Region Action Scheme for the Mobility of University Studens, es a dir: “Pla d’Acció de la Unió Europea per a la Mobilitat d’Estudiants. Amb la qual cosa el Servei de Cirurgia del nostre hospital s’ha convertit en un nucli formador de futurs metges provinents d'arreu del món.

Malgrat tot aquest historial, en Xavier Sunyol segueix sent un home molt senzill i gens enravenat.

El meu pare

JOAQUIM CARBONELL I BOVER

En Quim Carbonell, el meu pare, va treballar de teixidor durant tota la seva vida, a pesar de que per vocació ell sempre havia desitjat ser mariner. Va néixer a Mataró el dia 1 de novembre del 1913 en el si d’una família petit burgesa dedicada a la indústria tèxtil. El seu pare, l’avi Quimet, regentava una tronada i anacrònica fàbrica tèxtil  que estava situada en el xamfrà que forma el carrer d’Isern amb el de Catalunya i que paradoxament havien batejat amb el pompós nom de “La Industrial de Mataró”.

Pel fet de ser l’únic fill masculí de can Carbonell, en Quim ja va venir al món portant un estigma al damunt: seria teixidor. De nen va estudiar al col·legi dels Escolapis de Santa Anna. Evidentment va cursar la branca de comerç, com feien tots els fills primogènits dels fabricants de Mataró. Entre els seus companys d’escola hi havia en Santiago Mayol i el seu germà Albert, el qui anys més tard seria el director general de la Caixa d’Estalvis Laietana, en Jaume Font “el Geparudet” que anys més tard regentaria el taller foneria que portava el seu nom i en Toribio, el sabater de la Rambla, l’amistat dels quals va mantenir durant tota la seva vida.

Tan bon punt va acabar els estudis de comerç, la família li va instal·lar una petita tauleta de despatx al costat de la del seu pare. Una tauleta que avui encara conservo i és la que he utilitzat per escriure aquestes línies.

Malgrat no haver pogut inscriure’s a l’Escola Nàutica de Barcelona i iniciar els estudis de Marineria, sempre es va mantenir en contacte amb la mar. De molt jove va adquirir una de les casetes de pescadors que hi havia arran la platja, en la zona que aleshores es coneixia com “La Mataroneta” i que actualment és el solar on hi ha l’aparcament del Club Natació Mataró. També va comprar una sòlida barca de pesca de més de quatre metres d’eslora que va batejar amb el nom de Pim-Tit. Una embarcació que tenia una línia molt marinera i navegava com un dofí. La barca tenia, però, un inconvenient: era un llagut gran i pesant. A causa de que a Mataró, en aquell moment, no hi havia port, una embarcació d’aquelles mesures, tant per avarar com per atracar a la sorra, necessitava l’ajut de varies persones. La gent, quan la veia arribar a la costa, desapareixia. Posteriorment, aprofitant algunes oportunitats va adquirir dues altres embarcacions més lleugeres. La ”Blanca” un llagut que en terra era molt més manejable que l’anterior i la “Sara”, un petit veler amb el casc de lona que, segons diuen, volava per damunt de les aigües.

Alguns anys més tard, a causa de que els cinc germans ens passàvem tot l’estiu pul·lulant per la platja, ens va construir un petit bot navegable amb la finalitat de què ens iniciéssim en la navegació. El feia a casa, a estones, damunt la taula del menjador. Era de fusta, però molt lleuger. Nosaltres mateixos el podíem transportar d’un lloc a l’altre sense l’ajuda de cap adult. El vam batejar amb el nom de “Cisqueta”, el mateix, però en diminutiu, que el de la mare. Amb la petita “Cisqueta” tots els de casa, i algun que altre cosí o amic, vam aprendre a navegar.

En aquells anys el pare practicava el busseig submarí. Aprofitant un petit bidó cilíndric de petroli es va enginyar un escafandre. Li va tallar una de les bases, va encaixa-hi un vidre i hi va soldar dues nanses laterals. Tant en el pectoral com en el espatller hi va collar una pesada planxa de plom. Des de la coberta d’en “Pim-Tit”, amb una manxa manual d’aquelles que utilitzaven en els tallers mecànics per inflar les rodes dels automòbils, uns amics, a través d’una manguera de goma, li injectaven aire a pressió. Actualment,  ja entrats en el segle XXI, aquell giny pot semblar una andròmina, però la veritat és que funcionava.

Sembla ser que el pare va ser un dels pioners que va practicar la fotografia submarina a Catalunya. Emplomant sis vidres, de la mateixa manera que ho feien els constructors de vitralls medievals, va fer un cub transparent. La tapa no estava emplomada, estava emmarcada per una junta de goma, cosa que permetia l’estanquitat de l’artifici. A l’interior del cub hermètic hi col·locava una antiga cambra de fotografiar Kodak, una d’aquelles antigalles que anaven equipades amb una manxa en forma d’acordió i que es podien accionar a distància gràcies a un cable flexible adaptat al disparador. La part externa del cable anava introduït dins d’una pera de goma, de les que fa anys s’utilitzaven per injectar lavatives als nens, que s’acoblava hermèticament a un dels laterals del recipient. El meu germà Quim, a més de la vetusta cambra, encara conserva una d’aquelles fotografies submarines fetes pel pare.

Molts dissabtes per la tarda anàvem a buscar musclos i a pescar pops a la desapareguda platja del Morrell, aquella recollida caleta que hi havia a mig camí de Llavaneres, just al davant de on hi ha ara l’Hotel Castell de Mata. L’indret tenia la peculiaritat de posseir una plataforma de roca submergida sota el mar a escassament un pam de la superfície aquosa, cosa que ens permetia caminar pel damunt de les aigües, de la mateixa manera que, segons diuen, havia fet Jesús en el llac Tiberiades.

Com si fóssim un ramat d’ànecs hi anàvem caminant, ordenats en filera, des del més petit al més gran. Tots cinc amb el cap cobert amb una pallola d’ala ample i seguint la vorera dreta de la via del tren. El pare ens seguia tancant la fila. Sempre anava carregat amb un ample sarró de punt a l’esquena que recordava les clàssiques bosses de pa. Del sarró hi sobresortia una llarga fitora acabada en forma de trident. A la mà esquerra hi duia el seu inseparable pot de llauna replena d’escates de tabac de la marca “Picadura Selecta” amb la que es cargolava uns espellofats cigarrets que li cremaven totes les camises.

Al cap, el pare no hi duia pallola. Se’l cobria amb un barret de cotó dels que se’n deien de pescador. Un d’aquells que actualment els sibarites en diuen Kostalde i els porta, fins i tot, el genial Woody Alen. El nostre pare, del seu, en deia “el tarot” i se l’encasquetava sempre que baixava a mar. A ple estiu, sovint, xopava el tarot amb aigua de mar i així, segons ell, es mantenia la closca més fresca.

A la platja del Morrell els Carbonell érem feliços. Els vailets hi jugàvem, nedàvem, ens capbussàvem, collíem musclos, pegellides, crancs i cargols. Mentrestant , el pare amb la seva fitora  pescava pops, arreplegava musclos i, si hi havia molta sort, recollia alguna que altra despistada llagosta.

Aquella vocació marinera del pare la vam heretar  els seus cinc fills. Tots, menys un servidor que sempre ha anat de gorra, en algun moment o altre de la seva vida, ha posseït una embarcació. Tots, també, vam practicar la natació i el submarinisme. Actualment, entre els nets de l’avi “Quim” han sortit diversos nedadors, navegants, mariners i submarinistes, alguns d’ells professionals. No crec que tot això sigui per casualitat, alguna cosa de tipus genètic o antropològic hi deu haver.

L’anacrònica “Industrial de Mataró” se’n va anar a fer punyetes. Els pares, de la mateixa manera que els hi va passar a centenars de mataronins, es van haver d’espavilar. Van muntar un petit negoci familiar en el menjador de casa i es va posar a treballar a mans. El “treballar a mans” és una expressió genuïnament mataronina que significa treballar més o menys d’amagatotis al servei d’altres empreses legalment constituïdes. A Mataró, durant aquells anys de severes dificultats econòmiques treballaven a mans fins i tot les dones dels guàrdies civils, algunes ho feien a l’interior de la caserna.

Per sort el menjador de casa era gran i hi van poder instal·lar un petit taler circular del tipus “Bonamí” que gairebé funcionava les vint-i-quatre hores del dia, del qual se’n encarregava el pare. També hi van encabir una bobina per desenredar les troques i una conera “Alarona” fabricada a Mataró que controlaven la mare i la senyora Encarnació, una veïna. Aquestes dues màquines filadores eren les que preparaven el fil de cotó amb el que posteriorment teixiria el pare. Nosaltres, els germans, que encara érem uns vailets amb calces curtes, quan plegàvem de l’escola i sobretot els caps de setmana, enfilats damunt d’uns tamborets i a canvi d’una minsa propina els ajudàvem. A mi, aquella feina no em desagradava. Sempre he cregut que els milers de vegades que vaig haver de practicar el nus del teixidor durant la meva infantesa em van proporcionar una agilitat als dits que, posteriorment, m’ha sigut de gran utilitat en la vida professional. Doncs, com és sabut, els cirurgians de la meva època de nuar fils ens en fèiem un tip.

Els germans ens vam anar fent grans i progressivament tots ens vam emancipar de casa. El pare va seguir treballant amb els telers i baixant sovint a mar fins que li va arribar l’hora de la jubilació. Quan va  assolir la setantena  una greu malaltia se’l va emportar d’aquest món.

Sé, perquè el vaig haver de tractar com a fill i com a metge, que durant els seus darrers mesos l’home va patir molt. Però això si: mai no li vaig sentir articular ni una queixa.

Auca familiar

Manel Mas

MANEL MAS I ESTELA

En Manel Mas i Estela ha estat l’alcalde de Mataró durant 21 anys, un període en el qual es va transformar radicalment la ciutat. D’acord que vint-i-un anys d’alcaldia és molt de temps i, si se’n tenen ganes, es poden fer moltes coses. En Mas ho va voler i les va fer.

Va néixer a Cabrils el 10 de març del 1948. Als pocs anys es va traslladar a viure a Mataró on hi va estudiar la Primària i el Batxillerat amb els “Hermanos Maristes”, sembla ser que amb molt bones notes. Tot seguit es va llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. 

Des de molt jove es va interessar per la política i el cooperativisme.  Va entrar aformar part de la Unió de Cooperadors (UC), entitat que aleshores presidia en Francesc Roy i Blanc i de la què en Mas aviat n’ocuparà el càrrec de tresorer. En el 1975 en Roy deixa la presidència de la Unió de Cooperadors, després d’ostentar-la durant 17 anys, i en Manel Mas es nomenat el seu substitut. 

En el 1978 la Unió de Cooperadors va presentar problemes econòmics. Al supermercat  que feia set anys havien obert en els baixos de la Cooperativa de vivendes Laie del Carrer del poeta Punsola  no li surten els números, a la llibreria Robafaves, que també era propietat de la cooperativa, tampoc. En Assemblea General els cooperadors van decidir baixar definitivament les persianes del supermercat i cedir Can Robafaves als set treballadors que la regentaven. La condició era que els nous propietaris formessin una cooperativa de treballadors i que aquesta es fes càrrec de totes les existències i de les possibles deutes.

En Manel Mas va demanar en repetides ocasions deixar la presidència de la Unió de Cooperadors. Finalment en el 1980 se li va acceptar la dimissió i fou nomenat com a nou president en Xevier Vilert.

El dia 7 de gener del 1983 Manel Mas i Estela és nomenat Alcalde de Mataró, guanyant les eleccions municipals amb una àmplia  majoria absoluta. Substitueix a en Joan Majó i Cruzate, socialista com ell, i primer alcalde mataroní després de la dictadura.

Durant els molts anys que va ser alcalde, en Manel Mas es va guanyar la fama de ser un home molt tossut i, a vegades, un xic intransigent. Els que el van tractar diuen que tenia les idees molt clares i quan es proposava tirar-les endavant no hi havia forma humana ni divina d’aturar-lo. Dins de l’Ajuntament era considerat com una mena de “Califa”.

Va saber unificar geogràficament la ciutat gràcies a dos dels seus grans projectes: la Via Europa i el Parc Central. Dues grans obres públiques que van permetre cohesionar, entre si i amb el centre, diversos barris que fins aleshores vivien amb un cert aïllament.  L’encertada planificació i posada en funcionament d’una bona xarxa de transports públics municipals, el Mataró Bus, va contribuir a assolir aquest ambiciós objectiu. 

Si féssim un inventari dels serveis municipals que van canviar radicalment durant el comandament d’en Mas al front del consistori, entre altres podríem parlar del front marítim amb la construcció del port, de la neteja i equipament de les platges i de la urbanització del Passeig Marítim. També, de la remodelació i enjardinament de moltes places avingudes i passatges; cal que recordem com eren fa mig segle la Plaça de les Tereses,  la de Fivaller, la de Catalunya o la de Can Tunyí, avui parc de Cerdanyola. S’han recuperat per l’ús dels ciutadans edificis tan emblemàtics com són l’Escorxador, Can Boada, Can Xalant i la presó de la “Mitja Taronja”.

En Mas va compondre-se-les per convertir el nucli històric de la ciutat en zona peatonal, un projecte què el seu predecessor, en Joan Majó tenia en ment però no va arribar a assolir.  Aquest procés el va portar a enfrontar-se amb gairebé tots els botiguers de la ciutat, però que, degut a la seva obstinació,  va aconseguir tirar-lo endavant. Actualment, encara que han passat molts anys, són molts els ciutadans que encara se’n recorden d’aquell cèlebre  “Me la bufen”, dirigit al col·lectiu de botiguers i que va quedar enregistrat a la gravadora del periodista del Punt, en Xevi Galceran. Posteriorment, la majoria dels comerços del centre de la ciutat han acabat reconeixent que el projecte de l’alcaldia els beneficiava. 

També va obtenir subvencions per crear escoles bressol, centres cívics, camps de futbol, poliesportius i casals d’avis a la majoria dels barris de la ciutat.

Segons ha escritescriula opinió d’en Raúl Gordillo, que aleshores era el director del Punt i per raons de la seva feina va haver de seguir de molt a prop la trajectòria d’en Manel Mas, aquest era poderosissim., doncs tenia la majoria absoluta. Tot i així,  era un home molt sol. Estava isolat de l’aparell del partit. No freqüentava gaire la seu local de la plaça de les Tereses ni la barcelonina del carrer de Nicaragua. Segons aquest periodista, l’únic enllaç que tenia amb el PSC era el seu íntim col·laborador en Remigio Herrero.

Anys després, quan en Mas va deixar l’alcaldia de Mataró, en l’últim ple extraordinari que va presidir, va pronunciar un discurs de comiat que ha esdevingut memorable. Va voler agrair el recolzament que havia rebut de tot el funcionariat  i dels companys de consistori.  Va voler dedicar una menció especial al seu íntim col·laborador en Remigio Herrero,  sense el qual no hauria estat possible cohesionar les diverses maneres de ser, de pensar i de parlar del conjunt de mataronins. Gairebé textualment, va dir que en Remigio l’ havia tret de molts embolics, doncs quan convenia tan ballava una sardana o una sevillana, dues coses que ell mai no hauria gosat a fer.

  

En Manel Mas va compartir la seva tasca d’Alcalde de Mataró amb altres importants càrrecs dins l’Administració. Entre el 1995 i el 2004, va ser nomenat President de la Federació catalana de Municipis i vocal de la Comisión  Ejecutiva de la Federación de Municipios y Provincias.  També, President del Consell Comarcal del Maresme en el 2003 i el 2004.

A començaments del 2004, la direcció del PSC va creure necessari que entrés saba nova a la l’Ajuntament de Mataró i amb aquesta finalitat li van oferir a en Manel Mas la possibilitat d’ocupar un dels llocs preferents a la llista de candidats socialistes al Congrés de Diputats a Madrid. El dia 29 de març d’aquest mateix any és nomenat diputat a Corts a l’equip que encapçalava Carme Chacón. Un càrrec que va exercir fins el 27 de setembre del2011, data en la què es retirarà de la política activa.