Xavier Suñol

XAVIER SUÑOL I SALA

En Xavier Suñol ja era cirurgià des de molt abans de néixer. És un d’aquells individus que porta la cirurgia en els gens.

Fa anys vaig veure una foto que em va impressionar molt. Eren cinc nens petits, cap d’ells no sobrepassava els vuit any i estaven arrenglerats dins un quiròfan. Tots ells anaven vestits de cirurgià. Suposo que les disfresses eren un regal de reis als cinc germans Suñol. Aquella fotografia va ser premonitòria. Amb el temps, tot aquell estol de criatures han esdevingut uns reconeguts especialistes en els diferents camps de la cirurgia.

El pare dels Suñol, en Jaume Suñol i Blanchart, ja era un prestigiós cirurgià. Va ser durant molts anys professor de Patologia Quirúrgica a la Universitat de Barcelona. Era una de les grans “Patums” d’aquesta especialitat dins la comunitat mèdica de l’Hospital Clínic.

Tot i que en Xavier Suñol va néixer a Barcelona, és un mataroní d’adopció. Des de ja fa molts anys treballa en aquesta ciutat. Primer ho va fer a l`antic Hospital de Sant Jaume. Actualment, des del dia de la seva fundació, aviat farà vint anys, ho fa al nou hospital, on ostenta el càrrec de cap de servei de cirurgia.

No cal que us expliqui que és un cirurgià de primer ordre, segur que la majoria de vosaltres ja ho sabeu.

Tampoc és el moment d’estendre’s en el seu currículum professional, que us puc assegurar és inacabable. Però el que no puc deixar d’esmentar és que en Xavier, segurament seguint uns impulsos ancestrals, ha dedicat gran part de la seva activitat professional a la docència.

El Servei de Cirurgia de l'Hospital de Mataró, que actualment ell dirigeix, ha esdevingut un dels centres col·laboradors de la Universitat de Barcelona. En ell s’han format i es segueixen formant en l’especialitat de cirurgia general moltes generacions d’estudiants de medicina i molts metges residents on hi obtenen el títol acadèmic de cirurgià.

També, el seu departament de cirurgia ha estat acceptat com a centre col·laborador del programa  ERASMUS. Acrònim derivat del nom anglès: European Region Action Scheme for the Mobility of University Studens, es a dir: “Pla d’Acció de la Unió Europea per a la Mobilitat d’Estudiants. Amb la qual cosa el Servei de Cirurgia del nostre hospital s’ha convertit en un nucli formador de futurs metges provinents d'arreu del món.

Malgrat tot aquest historial, en Xavier Sunyol segueix sent un home molt senzill i gens enravenat.

El meu pare

JOAQUIM CARBONELL I BOVER

En Quim Carbonell, el meu pare, va treballar de teixidor durant tota la seva vida, a pesar de que per vocació ell sempre havia desitjat ser mariner. Va néixer a Mataró el dia 1 de novembre del 1913 en el si d’una família petit burgesa dedicada a la indústria tèxtil. El seu pare, l’avi Quimet, regentava una tronada i anacrònica fàbrica tèxtil  que estava situada en el xamfrà que forma el carrer d’Isern amb el de Catalunya i que paradoxament havien batejat amb el pompós nom de “La Industrial de Mataró”.

Pel fet de ser l’únic fill masculí de can Carbonell, en Quim ja va venir al món portant un estigma al damunt: seria teixidor. De nen va estudiar al col·legi dels Escolapis de Santa Anna. Evidentment va cursar la branca de comerç, com feien tots els fills primogènits dels fabricants de Mataró. Entre els seus companys d’escola hi havia en Santiago Mayol i el seu germà Albert, el qui anys més tard seria el director general de la Caixa d’Estalvis Laietana, en Jaume Font “el Geparudet” que anys més tard regentaria el taller foneria que portava el seu nom i en Toribio, el sabater de la Rambla, l’amistat dels quals va mantenir durant tota la seva vida.

Tan bon punt va acabar els estudis de comerç, la família li va instal·lar una petita tauleta de despatx al costat de la del seu pare. Una tauleta que avui encara conservo i és la que he utilitzat per escriure aquestes línies.

Malgrat no haver pogut inscriure’s a l’Escola Nàutica de Barcelona i iniciar els estudis de Marineria, sempre es va mantenir en contacte amb la mar. De molt jove va adquirir una de les casetes de pescadors que hi havia arran la platja, en la zona que aleshores es coneixia com “La Mataroneta” i que actualment és el solar on hi ha l’aparcament del Club Natació Mataró. També va comprar una sòlida barca de pesca de més de quatre metres d’eslora que va batejar amb el nom de Pim-Tit. Una embarcació que tenia una línia molt marinera i navegava com un dofí. La barca tenia, però, un inconvenient: era un llagut gran i pesant. A causa de que a Mataró, en aquell moment, no hi havia port, una embarcació d’aquelles mesures, tant per avarar com per atracar a la sorra, necessitava l’ajut de varies persones. La gent, quan la veia arribar a la costa, desapareixia. Posteriorment, aprofitant algunes oportunitats va adquirir dues altres embarcacions més lleugeres. La ”Blanca” un llagut que en terra era molt més manejable que l’anterior i la “Sara”, un petit veler amb el casc de lona que, segons diuen, volava per damunt de les aigües.

Alguns anys més tard, a causa de que els cinc germans ens passàvem tot l’estiu pul·lulant per la platja, ens va construir un petit bot navegable amb la finalitat de què ens iniciéssim en la navegació. El feia a casa, a estones, damunt la taula del menjador. Era de fusta, però molt lleuger. Nosaltres mateixos el podíem transportar d’un lloc a l’altre sense l’ajuda de cap adult. El vam batejar amb el nom de “Cisqueta”, el mateix, però en diminutiu, que el de la mare. Amb la petita “Cisqueta” tots els de casa, i algun que altre cosí o amic, vam aprendre a navegar.

En aquells anys el pare practicava el busseig submarí. Aprofitant un petit bidó cilíndric de petroli es va enginyar un escafandre. Li va tallar una de les bases, va encaixa-hi un vidre i hi va soldar dues nanses laterals. Tant en el pectoral com en el espatller hi va collar una pesada planxa de plom. Des de la coberta d’en “Pim-Tit”, amb una manxa manual d’aquelles que utilitzaven en els tallers mecànics per inflar les rodes dels automòbils, uns amics, a través d’una manguera de goma, li injectaven aire a pressió. Actualment,  ja entrats en el segle XXI, aquell giny pot semblar una andròmina, però la veritat és que funcionava.

Sembla ser que el pare va ser un dels pioners que va practicar la fotografia submarina a Catalunya. Emplomant sis vidres, de la mateixa manera que ho feien els constructors de vitralls medievals, va fer un cub transparent. La tapa no estava emplomada, estava emmarcada per una junta de goma, cosa que permetia l’estanquitat de l’artifici. A l’interior del cub hermètic hi col·locava una antiga cambra de fotografiar Kodak, una d’aquelles antigalles que anaven equipades amb una manxa en forma d’acordió i que es podien accionar a distància gràcies a un cable flexible adaptat al disparador. La part externa del cable anava introduït dins d’una pera de goma, de les que fa anys s’utilitzaven per injectar lavatives als nens, que s’acoblava hermèticament a un dels laterals del recipient. El meu germà Quim, a més de la vetusta cambra, encara conserva una d’aquelles fotografies submarines fetes pel pare.

Molts dissabtes per la tarda anàvem a buscar musclos i a pescar pops a la desapareguda platja del Morrell, aquella recollida caleta que hi havia a mig camí de Llavaneres, just al davant de on hi ha ara l’Hotel Castell de Mata. L’indret tenia la peculiaritat de posseir una plataforma de roca submergida sota el mar a escassament un pam de la superfície aquosa, cosa que ens permetia caminar pel damunt de les aigües, de la mateixa manera que, segons diuen, havia fet Jesús en el llac Tiberiades.

Com si fóssim un ramat d’ànecs hi anàvem caminant, ordenats en filera, des del més petit al més gran. Tots cinc amb el cap cobert amb una pallola d’ala ample i seguint la vorera dreta de la via del tren. El pare ens seguia tancant la fila. Sempre anava carregat amb un ample sarró de punt a l’esquena que recordava les clàssiques bosses de pa. Del sarró hi sobresortia una llarga fitora acabada en forma de trident. A la mà esquerra hi duia el seu inseparable pot de llauna replena d’escates de tabac de la marca “Picadura Selecta” amb la que es cargolava uns espellofats cigarrets que li cremaven totes les camises.

Al cap, el pare no hi duia pallola. Se’l cobria amb un barret de cotó dels que se’n deien de pescador. Un d’aquells que actualment els sibarites en diuen Kostalde i els porta, fins i tot, el genial Woody Alen. El nostre pare, del seu, en deia “el tarot” i se l’encasquetava sempre que baixava a mar. A ple estiu, sovint, xopava el tarot amb aigua de mar i així, segons ell, es mantenia la closca més fresca.

A la platja del Morrell els Carbonell érem feliços. Els vailets hi jugàvem, nedàvem, ens capbussàvem, collíem musclos, pegellides, crancs i cargols. Mentrestant , el pare amb la seva fitora  pescava pops, arreplegava musclos i, si hi havia molta sort, recollia alguna que altra despistada llagosta.

Aquella vocació marinera del pare la vam heretar  els seus cinc fills. Tots, menys un servidor que sempre ha anat de gorra, en algun moment o altre de la seva vida, ha posseït una embarcació. Tots, també, vam practicar la natació i el submarinisme. Actualment, entre els nets de l’avi “Quim” han sortit diversos nedadors, navegants, mariners i submarinistes, alguns d’ells professionals. No crec que tot això sigui per casualitat, alguna cosa de tipus genètic o antropològic hi deu haver.

L’anacrònica “Industrial de Mataró” se’n va anar a fer punyetes. Els pares, de la mateixa manera que els hi va passar a centenars de mataronins, es van haver d’espavilar. Van muntar un petit negoci familiar en el menjador de casa i es va posar a treballar a mans. El “treballar a mans” és una expressió genuïnament mataronina que significa treballar més o menys d’amagatotis al servei d’altres empreses legalment constituïdes. A Mataró, durant aquells anys de severes dificultats econòmiques treballaven a mans fins i tot les dones dels guàrdies civils, algunes ho feien a l’interior de la caserna.

Per sort el menjador de casa era gran i hi van poder instal·lar un petit taler circular del tipus “Bonamí” que gairebé funcionava les vint-i-quatre hores del dia, del qual se’n encarregava el pare. També hi van encabir una bobina per desenredar les troques i una conera “Alarona” fabricada a Mataró que controlaven la mare i la senyora Encarnació, una veïna. Aquestes dues màquines filadores eren les que preparaven el fil de cotó amb el que posteriorment teixiria el pare. Nosaltres, els germans, que encara érem uns vailets amb calces curtes, quan plegàvem de l’escola i sobretot els caps de setmana, enfilats damunt d’uns tamborets i a canvi d’una minsa propina els ajudàvem. A mi, aquella feina no em desagradava. Sempre he cregut que els milers de vegades que vaig haver de practicar el nus del teixidor durant la meva infantesa em van proporcionar una agilitat als dits que, posteriorment, m’ha sigut de gran utilitat en la vida professional. Doncs, com és sabut, els cirurgians de la meva època de nuar fils ens en fèiem un tip.

Els germans ens vam anar fent grans i progressivament tots ens vam emancipar de casa. El pare va seguir treballant amb els telers i baixant sovint a mar fins que li va arribar l’hora de la jubilació. Quan va  assolir la setantena  una greu malaltia se’l va emportar d’aquest món.

Sé, perquè el vaig haver de tractar com a fill i com a metge, que durant els seus darrers mesos l’home va patir molt. Però això si: mai no li vaig sentir articular ni una queixa.

Auca familiar

Manel Mas

MANEL MAS I ESTELA

En Manel Mas i Estela ha estat l’alcalde de Mataró durant 21 anys, un període en el qual es va transformar radicalment la ciutat. D’acord que vint-i-un anys d’alcaldia és molt de temps i, si se’n tenen ganes, es poden fer moltes coses. En Mas ho va voler i les va fer.

Va néixer a Cabrils el 10 de març del 1948. Als pocs anys es va traslladar a viure a Mataró on hi va estudiar la Primària i el Batxillerat amb els “Hermanos Maristes”, sembla ser que amb molt bones notes. Tot seguit es va llicenciar en Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. 

Des de molt jove es va interessar per la política i el cooperativisme.  Va entrar aformar part de la Unió de Cooperadors (UC), entitat que aleshores presidia en Francesc Roy i Blanc i de la què en Mas aviat n’ocuparà el càrrec de tresorer. En el 1975 en Roy deixa la presidència de la Unió de Cooperadors, després d’ostentar-la durant 17 anys, i en Manel Mas es nomenat el seu substitut. 

En el 1978 la Unió de Cooperadors va presentar problemes econòmics. Al supermercat  que feia set anys havien obert en els baixos de la Cooperativa de vivendes Laie del Carrer del poeta Punsola  no li surten els números, a la llibreria Robafaves, que també era propietat de la cooperativa, tampoc. En Assemblea General els cooperadors van decidir baixar definitivament les persianes del supermercat i cedir Can Robafaves als set treballadors que la regentaven. La condició era que els nous propietaris formessin una cooperativa de treballadors i que aquesta es fes càrrec de totes les existències i de les possibles deutes.

En Manel Mas va demanar en repetides ocasions deixar la presidència de la Unió de Cooperadors. Finalment en el 1980 se li va acceptar la dimissió i fou nomenat com a nou president en Xevier Vilert.

El dia 7 de gener del 1983 Manel Mas i Estela és nomenat Alcalde de Mataró, guanyant les eleccions municipals amb una àmplia  majoria absoluta. Substitueix a en Joan Majó i Cruzate, socialista com ell, i primer alcalde mataroní després de la dictadura.

Durant els molts anys que va ser alcalde, en Manel Mas es va guanyar la fama de ser un home molt tossut i, a vegades, un xic intransigent. Els que el van tractar diuen que tenia les idees molt clares i quan es proposava tirar-les endavant no hi havia forma humana ni divina d’aturar-lo. Dins de l’Ajuntament era considerat com una mena de “Califa”.

Va saber unificar geogràficament la ciutat gràcies a dos dels seus grans projectes: la Via Europa i el Parc Central. Dues grans obres públiques que van permetre cohesionar, entre si i amb el centre, diversos barris que fins aleshores vivien amb un cert aïllament.  L’encertada planificació i posada en funcionament d’una bona xarxa de transports públics municipals, el Mataró Bus, va contribuir a assolir aquest ambiciós objectiu. 

Si féssim un inventari dels serveis municipals que van canviar radicalment durant el comandament d’en Mas al front del consistori, entre altres podríem parlar del front marítim amb la construcció del port, de la neteja i equipament de les platges i de la urbanització del Passeig Marítim. També, de la remodelació i enjardinament de moltes places avingudes i passatges; cal que recordem com eren fa mig segle la Plaça de les Tereses,  la de Fivaller, la de Catalunya o la de Can Tunyí, avui parc de Cerdanyola. S’han recuperat per l’ús dels ciutadans edificis tan emblemàtics com són l’Escorxador, Can Boada, Can Xalant i la presó de la “Mitja Taronja”.

En Mas va compondre-se-les per convertir el nucli històric de la ciutat en zona peatonal, un projecte què el seu predecessor, en Joan Majó tenia en ment però no va arribar a assolir.  Aquest procés el va portar a enfrontar-se amb gairebé tots els botiguers de la ciutat, però que, degut a la seva obstinació,  va aconseguir tirar-lo endavant. Actualment, encara que han passat molts anys, són molts els ciutadans que encara se’n recorden d’aquell cèlebre  “Me la bufen”, dirigit al col·lectiu de botiguers i que va quedar enregistrat a la gravadora del periodista del Punt, en Xevi Galceran. Posteriorment, la majoria dels comerços del centre de la ciutat han acabat reconeixent que el projecte de l’alcaldia els beneficiava. 

També va obtenir subvencions per crear escoles bressol, centres cívics, camps de futbol, poliesportius i casals d’avis a la majoria dels barris de la ciutat.

Segons ha escritescriula opinió d’en Raúl Gordillo, que aleshores era el director del Punt i per raons de la seva feina va haver de seguir de molt a prop la trajectòria d’en Manel Mas, aquest era poderosissim., doncs tenia la majoria absoluta. Tot i així,  era un home molt sol. Estava isolat de l’aparell del partit. No freqüentava gaire la seu local de la plaça de les Tereses ni la barcelonina del carrer de Nicaragua. Segons aquest periodista, l’únic enllaç que tenia amb el PSC era el seu íntim col·laborador en Remigio Herrero.

Anys després, quan en Mas va deixar l’alcaldia de Mataró, en l’últim ple extraordinari que va presidir, va pronunciar un discurs de comiat que ha esdevingut memorable. Va voler agrair el recolzament que havia rebut de tot el funcionariat  i dels companys de consistori.  Va voler dedicar una menció especial al seu íntim col·laborador en Remigio Herrero,  sense el qual no hauria estat possible cohesionar les diverses maneres de ser, de pensar i de parlar del conjunt de mataronins. Gairebé textualment, va dir que en Remigio l’ havia tret de molts embolics, doncs quan convenia tan ballava una sardana o una sevillana, dues coses que ell mai no hauria gosat a fer.

  

En Manel Mas va compartir la seva tasca d’Alcalde de Mataró amb altres importants càrrecs dins l’Administració. Entre el 1995 i el 2004, va ser nomenat President de la Federació catalana de Municipis i vocal de la Comisión  Ejecutiva de la Federación de Municipios y Provincias.  També, President del Consell Comarcal del Maresme en el 2003 i el 2004.

A començaments del 2004, la direcció del PSC va creure necessari que entrés saba nova a la l’Ajuntament de Mataró i amb aquesta finalitat li van oferir a en Manel Mas la possibilitat d’ocupar un dels llocs preferents a la llista de candidats socialistes al Congrés de Diputats a Madrid. El dia 29 de març d’aquest mateix any és nomenat diputat a Corts a l’equip que encapçalava Carme Chacón. Un càrrec que va exercir fins el 27 de setembre del2011, data en la què es retirarà de la política activa. 

En Manel Mas un dia d'eleccions municipals

En Marri

FRANCESC MASRIERA I BALLESCÀ

En Marri, nom amb el que gairebé tothom a en Francesc Masrriera i Ballescà, és un dels agitadors culturals més actius  que hi ha hagut a la ciutat al llarg d’aquestes darreres dècades. Jo crec què el més destacat. És un catalanista dels de soca-rel que sempre, en les moltes activitats que ha participat, ha posat davant de tot la defensa de la llengua i la cultura catalana.

La seva infantesa, sembla que va estar molt marcada per les conseqüències de la guerra civil espanyola, cosa que ha insinuat repetides vegades, tant en els seus escrits com en les seves converses. El seu oncle matern en Joan Ballescà va estar exiliat a França a causa de la seva militància nacionalista, com afiliat i combatent del grup “Nosaltres Sols”. En alguna de les seves obres ens explica amb tota mena de detalls l’il·lusió amb que van viure el retorn de l’oncle des de França.

Al llarg de la seva vida professional en Francesc ha estat un bon manyà. Des de molt jovenet va entrar com aprenent de mecànic al taller de l’empresa tèxtil “Teixits de punt”, una fàbrica que hi havia al carrer Damià Campeny, aquell carreró que hi havia entre els carrer de Sant Agustí i el de Balmes i que avui s’ha allargat fins la baixada de Sant Antoni. A causa de la seva pulcritud i meticulositat el jove “Marri” es va especialitzar com a mecànic afinador. Actualment és reconegut per tothom com un dels millors afinadors de maquinària industrial de cosir de la nostra comarca.

Aviat va muntar taller propi i crec que gairebé mai no li ha mancat la feina. Es de suposar que la majoria de les petites Overlocks que, legalment o mig d’amagatotis, han treballat a Mataró durant aquests darrers anys, alguna que altra vegada han hagut de passar per les seves mans.

Un servidor és amic d’en Marri des de fa molts anys. Ens vam conèixer als Científics, fa més de cinquanta anys. Recordo que una de les primeres sortides que vam fer plegats va ser la travessia del Canigó, excursió de la que guardo records entranyables. Després hem coincidit en moltes trobades, travesses, expedicions espeleològiques, acampades, costellades i activitats diverses al llarg i ample de la geografia catalana. 

Moltes de les activitats extraprofessionals en les que ha destacat en Francesc Masriera han estat realitzades en el si de l’Agrupació Científico Excursionista, “L’Agrupe” per molts de nosaltres. Dins d’aquesta entitat en “Marri” hi ha jugat tots els papers de l’auca. Hi ha practicat muntanya, alpinisme, espeleologia, esquí, escalada i totes les activitats imaginables. Però si en alguna d’aquestes ha destacat d’una manera especial ha estat la promoció cultural.

Com a representant de l’Agrupació, ha promocionat i ha participat en l’organització d’un incomptable nombre de conferències, cursos, xerrades, exposicions i homenatges. Entre altres actes sonats on hi ha intervingut de manera destacada el nostre personatge en podem esmentar els següents homenatges:  el del centenari del naixement d’en Pompeu Fabra (1968); l’homenatge de la Ciutat de Mataró al poeta Josep Punsola (1970) i l’homenatge al centenari de la fundació de l’Agrupació Científico-Excursionista (1998). Si ens hi fixem tots aquests homenatges estan dedicats a prohoms o entitats que d’alguna manera o altra han destacat pel seu servei a favor de la llengua i la cultura catalana.

Però, sens dubte, la labor cabdal del Francesc Masrriera dins l’Agrupació, ha estat, amb la col·laboració d’en Pere Busquets, el crear i després editar cada trimestre el Cingles. Una prestigiosa revista de muntanya que es publica des del 1969 i  que l'any 1984 va rebre el Premi Tasis-Torrent de premsa local i comarcal atorgat per la Diputació de Barcelona.

Com a escriptor, a més dels nombrosos articles que ha publicat a la revista Cingles també ha col·laborat asiduament en el setmanari  El Maresme (1977-1082) i en els Fulls del Museu arxiu de Santa Maria.

És l’autor dels llibres: Jordi Arenas, la sublimació de l’art (19020-1998), una biografia molt documentada del seu íntim amic i mestre Jordi Arenas i Clavell; Joan Layret i Pons (1911-1975), una generació perduda, on fa un estudi de la vida i de l’obra d’aquest polític mataroní, amic i correligionari del seu oncle Joan, i 100 caricatures del dibuixant Manuel Cuyàs i Duran al periòdic de Mataró (1948-53), on, a partir d’aquest centenar de dibuixos, fa una minuciosa descripció de vida mataronina al llarg d’aquells cinc anys.

La relació d’amistat d’en Francesc Masrriera amb el pintor Jordi Arenes va ser llarga i profunda. Es van conèixer a finals dels anys cinquanta començament dels seixanta, moment que en “Marri” entra a formar part de “la colla de Cadaquers”, un grup d’alumnes de l’artista que es va formar a l’entorn d’aquest il·lustre personatge. En Francesc aviat es va guanyar la confiança del pintor i va esdevenir una de les poques persones a qui aquell home, amb fama de ser molt reservat, descobria les seves confidències. Informació que, una vegada mort l’insigne ciutadà li ha estat de gran utilitat per poder aclarir moltes coses de les que ens ha explicat en la ben informada biografia del seu mestre.

Al morir l’Arenas va fer una deixa dels seus diners i de les joies familiars a l’organització benèfica Caritas, amb la finalitat de què les distribuís entre les persones més necessitades de la ciutat. El seu habitatge, un senyorial casalot modernista obra de l’arquitecte Emili Cabanyes, i un valuós fons de més de mil pintures, els va deixar a la ciutat de Mataró, amb la condició que l’utilitzessin com a centre d’art i de cultura. Entre els marmessor  testamentaris què havien de vetllar pel compliment de la seva voluntat va nomenar en Francesc Masrriera.

Actualment en Marri, malgrat la seva edat, segueix essent un home molt actiu. És l’ànima de la Associació Germans Arenas, una organització, sense cap ànim de lucre, de la que ell és un dels socis fundadors, col·lectiu que organitza, exposicions, conferències i tota mena d’activitats culturals. En Francesc segueix essent un dels membres actius de l’Agrupació dels Científics on hi participa en varies activitats culturals i de muntanya, i on, cada dimecres al vespre, es reuneix amb un grup de muntanyencs de la seva edat. Són els carinyosament coneguts com “ mil·lenaris”.

Nota al marge

El popular periodista mataroní Pep Andreu, aquest vespre, a l’Associació d’amics de ca l’Arenas, ha pronunciat una interessat conferència sobre els orígens i la història de la televisió de Mataró.

M’ha semblat oportú treure del meu bagul dels records aquest apunt acolorit, fet fa molts anys, a través de la pantalla, mentre emetien un dels espais més populars d’aquella entranyable televisió local.