Alumnes Arenas

Els alumnes de ca l'Arenas del curs 1965-66

En "Peret"

PERE PUBILL I CALAF

En Pere Pubill i Calaf, conegut amb el nom artístic de “Peret”, ha estat el gitano mataroní més popular de tots els temps. Va néixer el dia 24 de març del 1935, en un pis de l’habitacle nº 15 del carrer de la Palma,  lloc on, des de l’any 2004, hi ha una placa que recorda aquella efemèrides.

De nen, en Peret gairebé no va conèixer l’escola. Com era bastant habitual entre les criatures gitanes, el nostre personatgees va criar al carrer. Els seus pares, que es guanyaven la vida fent de venedors ambulants de teles, se l’emportaven, un dia si i l’altre també, a recórrer places i mercats. Va ser, en aquesta itinerant escola de la vida, i no al davant d’una pissarra, on aquell vailet va adquirir la destresa de contar, de regatejar i de tractar amb la gent, unes tècniques que aviat li serien de molta utilitat al llarg de la seva agitada vida. Ell mateix ens ho explicarà  uns anys més tard en una de les seves rumbes més populars. Aquella que va dedicar al seu pare i que diu: “Enredant per allà... enredant per aquí, d’aquesta manera em va pujar a mi”.

A causa de les extraordinàries facilitat que tenia per la música i per empatitzar amb la gent, aviat va demostrar què, en aquestes qüestions, era un nen prodigi. Als 12 anys va formar companyia teatral amb una cosina seva de la mateixa edat, la Pepi, que era la filla del tiet Alfonso, un gitano molt popular que, segons es comentava entre la comunitat caló, era un dels molts fills il·legítims  que havia tingut el rei Alfons XIII amb una ballarina gitana.

En Peret i la Pepi, que es presentaven amb el nom de “Los hermanos Montenegro”,  van fer varies representacions folklòriques pels envelats flamencs de la costa. També van editar el ser primer disc  i van guanyar un important concurs de cant en el teatre Tívoli de Barcelona. Es va donar la circumstància  que la presidenta de la junta d’aquest concurs era l’Excel·lentíssima Sra. Eva Duarte de Perón, l’esposa del president de la República Argentina, que havia vingut en un viatge oficial de vint-i-vuit dies a Espanya per recolzar la dictadura d’en Franco i aquells precisos dies estava visitant Barcelona. La “Perona” va quedar tan gratament impressionada de la gràcia i del saber fer d’aquelles dues criatures que les va convidar a passar uns dies a l’Argentina.

La família Pubill va viure una bona temporada a Barcelona. Residien en un pis del carrer de Salvadors, gairebé a tocar del carrer de la Cera, en ple barri del Raval, un passatge on hi residia una nombrosa comunitat gitana. En aquell ambient, en Peret va tenir la oportunitat d’establir coneixença i amistat amb diversos elements de la faràndula. Entre aquests en Ramón Calabuix i Batista, conegut artísticament per en “Moncho”. En Moncho era un altre cantant caló, cinc anys més jove que ell i, també,eixerit com un gínjol. Aquest jove artista, aprofitant la morenor de la seva pell, es feia passar per cubà, cosa que li incrementava el prestigi . En Moncho era conegut com el “Rei del bolero”, de la mateixa manera que en Peret ho era com el “Rei de la Rumba”.

De molt jove, en Peret es va casar amb la Fuensanta Escudero (Santa), a la que li dedicarà una de les seves més conegudes cançons, “La Santa”. A la dècada dels cinquanta, quan tenia una vintena d’anys, va patir un important accident de moto que li fa fracturar seriosament una de les seves extremitats inferiors, ocasionant-li una permanent seqüela. Ell, què era molt presumit, a base d’alces, de talons i de pantalons amples ho va saber dissimular a la perfecció. Encara més, com que era un murri molt espavilat en va saber treure profit. Molts anys després,  ja gran, confessarà als seus íntims que quan, dret damunt d’un escenari,  havia de tocar la guitarra li agradava fer un gest molt característic que molts altres artistesvan voler imitar i cap no ho va aconseguir. És el moviment de donar la volta sobre una cama, tot girant l’altra en torn d’aquesta com si es tractés d’un tirabuixó. Ho podia fer, deia, perquè tenia lextrem inferior l’altra cama extremadament corbat.

Aquest accident de moto el va obligar a passar-se molts dies reclòs a casa, sense possibilitats de deambular. Una situació que va aprofitar per perfeccionar la seva tècnica de guitarra. En aquells dies és quan va polir el seu conegut “ventilador”, un dels ritmes més característics de la rumba catalana. El ventilador consisteix en combinar el gratament de les cordes  amb la percussió del ventre de la guitarra. Segons explicava el mateix Peret, un dels ventilador més característics de la nostra rumba s’aconsegueix amb la percussió seca amb el palmell dels dits índex, mig i anular de la mà dreta sobre la fusta, seguida de quatre gratades successives i en vaivé, fetes amb la punta dels dits,  damunt les cordes de l’instrument, rematades per una segona percussió exactament igual a la primera. Tot, executat a gran velocitat. El reconegut artista mataroní asseverava que una guitarra tocant el ventilador i dos gitanos fent palmes  és un dels grans secrets de la rumba catalana.

En els anys seixanta va treballar una bona temporada a Madrid. El van contractar per cantar en “El Duende”, un tablao flamenco que regentaven els coneguts artistes Pastora Imperio i Gitanillo de Triana, una oportunitat que li va permetre donar a conèixer el seu nom arreu de la península. En el 1962, en Peret grava el seu primer disc com a professional. També apareix tocant la guitarra a la pel·lícula “Los Tarantos” dirigida per Francesc Garcia Veleta, film que va ser nominat als premis Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

També, en els seixanta, va voler tornar a visitar el seu estimat Buenos Aires, des d’on va fer una breu escapada a Montevideo. Segons expliquen alguns dels seus amics més propers, aquesta anada a l’Argentina no va ser un viatge artístic. Va ser la celebració d’un cop de fortuna , que li va esdevenir en una de les seves freqüents timbes de joc. Una afició que en Peret tenia fortament arrelada i que més d’un disgust li va ocasionar. Ell, mai no va reconèixer el motiu d’aquest viatge. Al·legava que hi va anar per una qüestió de negocis; la de vendre una gran partida de llençols.

En el 1967, va gravar dos dels seus grans èxits: Una lágrima cayó en la arena  i en el 1971, Borriquito como tu, ambdós amb lletra i música del propi Peret. Se’n van vendre milers de discs. Es van convertir en dues cançons obligatòries a totes les discoteques del país i, com que la seva edició va coincidir en ple boom turístic, aviat es van convertir en dos èxits internacionals.

Va ser seleccionat per representar a TVE en el Festival de l’Eurovisió del 1974 amb la rumba catalana “Canta y se feliz”. El resultat no va ser el que els organitzadors esperaven. Va quedar en la 10 posició d’un total de 17 representants. Segons alguns crítics, la baixa qualificació obtinguda no era atribuïble al seu intèrpret. Creuen que va ser un vot de càstig europeu  a la Televisió  Espanyola i a través d’aquesta al règim franquista. Cal recordar que el dia que es va celebrar el festival, el 6 d’abril, feia un mes que la dictadura havia executat amb el garrot vil al jove anarquista català Salvador Puig i Antic. Amb molt poca vista, els casposos regidors de TVE no se’ls va ocórrer cap millor idea  que la d’escenificar la representació musical com si es tractés d’un d’aquells funerals propis de l’Espanya més fonda. Van fer vestir, tan al cantant, com els cinc palmeros que l’acompanyaven, tres nois i dues noies, tots de rigorós color negre. Per a més inri, a la cançó que havien seleccionar per representar a Espanya es reiterava diverses vegades la tornada ”alegria de vivir”. Una expressió molt poc oportuna per aquells dies.

Davant la sorpresa de tothom, en el 1985, en Peret va anunciar la seva retirada del món de l’espectacle per dedicar-se a la vida religiosa. Ho va fer com a pastor de l’Església evangèlica de Filadèlfia, adoptant el nom de germà Pere.  Una activitat que l’ocuparà durant quatre anys.

En el 1990 s’ho va repensar i va voler retornar al món de l’escena. En el 1992, l’equip d’en Pasqual Maragall li va sol·licitar que composés una rumba catalana per animar l’acte de cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’èxit va ser apoteòsic. La seva rumba “Hechicera gitana”, aquella que deia “Barcelona es poderosa... Barcelona tiene poder”, la van veure i sentir més de 3.200 milions de persones.

La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi en el 1998 i deu anys després, en el 2008, l’Ajuntament de Bacelona, a medalla d’or de la ciutat. El dia 3 de maig del 2011 fou nomenat Fill Predilecte de Mataró, era la primera vegada que es distingia a una persona amb aquest guardó.

En l’any 2008 en Peret va provocar un daltabaix familiar. Ell, que ja tenia 73 anys, es va enamorar bojament de la Cristina, una parenta gitana que sols en tenia 19. Va abandonar la llar i es va separar de la Santa. Però no s’hi va divorciar, doncs això últim és una cosa molt mal vista entre els gitanos. La nova parella es va instal·lar  en un piset de Sant Sadurní d’Anoia, al davant mateix de la caserna de la guàrdia civil. Com era d’esperar, els amants no van perdurar més d’un any.

Els sis darrers anys de la seva vida, en Peret els va compartir amb una jove brasilera, la Roberta, que ell presentava com “la meva senyora” i a la que va dedicar la seva última rumba “Berta”.

El dia 27 d’agost del 2014, a conseqüència d’un càncer de pulmó que li havien diagnosticat un any abans en Peret moria a la Clínica Quirón de Barcelona. L’endemà, el dia 28, en el Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona es va instal·lar la seva capella ardent. El féretre estava acompanyat per les seves dues vídues, vestides de rigorós dol. A l’esquerra, la Santa, acompanyada de tota la seva parentela. Diuen que no s’hi van veure gaires llàgrimes. A la dreta, la Berta, amb la cara mig tapada per unes grans ulleres negres. En el seu recordatori de mà hi havia escrit un dels seus més coneguts poemes: “És preferible reir que llorar y así la vida se debe tomar. Los ratos buenos hay que aprovechar  y si fueran malos, mejor olvidar”. El dia 29, l’endemà, acatant la seva voluntat, va ser enterrat al cementiri de Mataró, al costat del seu avi i al so de la rumba gitana “El muerto vivo”.

Pep Manté

JOSEP MARIA MANTÉ I SPÀ

En Josep Maria Manté i Spà ha estat l’advocat laboralista i l’agitador cultural més popular d’aquests darrers cinquanta anys a Mataró. La seva esposa Maria Majó i els seus quatre fills, en el pròleg del llibre Estima i fes el que vulguis, un magnífic recull de les cròniques periodístiques escrites pel seu marit i pare, ens expliquen que en Josep Maria va néixer en el si d’una família burgesa, conservadora i molt catòlica.

Diuen que el pare del nostre personatge, el senyor Josep Manté,  era mestre de professió i procedia d’una família pagesa benestant. Del pare d’en Pepe Manté ja en parlo en un altre capítol d’aquest llibre: el que dedico a en Lluís Terricabres. Doncs el senyor Josep Manté va ser un dels mestres d’escola d’aquest popular personatge mataroní. La mare d’en Pepe, la Teresa Spà i Tunyí, era una de les filles d’una antiga nissaga d’apotecaris.

A causa de la seva procedència burgesa, de la seva manifesta religiositat i, segurament, per la seva poca afinitat amb el règim polític aleshores vigent, els pares d’en pep Manté van ser represaliats. La mare va ser detinguda i tot seguit empresonada. Primer a la Txeca de Can Busotil, a la part baixa de l’Avinguda Pau Claris, centre de detenció que dirigia personalment el conegut militant comunista Julià Grimau. Posterioment va ser traslladada a la presó de dones de les Corts, un centre penitenciari que estava situat on avui hi ha l’edifici del Corte Inglés de la Diagonal. No en va sortir fins que les tropes vencedores van entrar per la veïna Avinguda de la Diagonal. El pare d’en Manté, amb la finalitat de no haver de lluitar amb l’exèrcit republicà es va escapolir a Mallorca.

Als primers anys de la dècada dels quaranta va començar a circular per Mataró una llegenda urbana respecte al pare d’en Pepe Manté. Segons aquesta, el senyor Manté i un amic seu el senyor Massuet, que tenien fama de ser uns bons nedadors, havien abandonat la zona roja nedant. S' explicava que aquests esportistes, una nit, ben embetumats amb greix de cavall per suportar més bé el fred i lliscar millor damunt les aigües, es van llençar mar endins direcció a la boia. La boia era un gran bidó metàl·lic, de forma cònica que estava permanentment ancorada sobre el Nin Armat Gran, una barra rocosa submarina situada una milla endins de la costa mataronina.  És el mateix punt on, anys després,el 28 de juliol de 1955 hi van submergir les estàtues de les Santes. La funció de la boia era la d’indicar a les embarcacions de molta calada de la poca fondària que hi havia en aquella zona, sols set metres, i del perill que tenien d’embarrancar-s’hi.

Un cop entrada la foscor, quan els nedadors Manté i Massuet ja portaven una bona estona arrapats a la boia, va fer acte de presència una barcassa que ja havia estat prèviament emparaulada. Aquesta embarcació ls va permetre arribar satisfactòriament a Mallorca, una illa que, aleshores, era considerada territorio nacional. Aquesta llegenda urbana mataronina que durant anys, per les circumstàncies del moment, va circular en veu baixa, actualment sabem que era totalment certa.

En Josep Maria Manté i Spà va fer els seus estudis elementals, mitjans, secundaris i preuniversitaris al col·legi Valldemia. Era un bon estudiant. Les seves classificacions escolars sempre van ser excel·lents. En aquella mateixa època, en el1956, es va integrar al moviment escolta en l’Agrupament Escolta Abad Dorda que hi havia als sotans de la parròquia de Sant Josep. En aquesta Agrupació és on va conèixer a la Maria Majó, la que onze anys després, en el 1967 seria la seva esposa i íntima col·laboradora.

En el 1959 comença la carrera de Dret on entra en contacte amb els diversos moviments socials i polítics del moment. Dos anys després inicia la seva militància en el recent fundat  FOC (Front Obrer de Catalunya), un partit comunista molt influenciat per la revolució cubana, la revolució hongaresa, la resistència algeriana de Ben Bella, i el model socialista iugoslau de Tito. D’entre els seus companys de militància han sorgit personalitats tan destacades com: Pasqual Maragall,Miquel Roca i Junyent, el professor J.A. Gonzalez Casanova, l’Alfons Carles Comin i l’Isidre Molas.

A l’abril del 1964 durant les mobilitzacions d’ estudiants contra el SEU (Sindicato Español Universitario) va ser detingut en uns aldarulls que es van produir en els menjadors que tenia aquest sindicat al Passeig de Gracia, cantonada amb la Plaça de Catalunya. Fou retingut a la comissaria de la Via Laietana durant tres dies i interrogat personalment pel temut comissari  de policia Antoni Creix.  No va ser enviat a la Model. Dos mesos després, va acabar la carrera de dret i va entrar a treballar, de passant, al despatx del seu cosí, l’advocat Antoni Bruguera i Manté. També, en el mateix any, va iniciar l’exercici lliure de l’advocacia.

En el 1965 es cridat a files per fer les milícies universitàries en el cos d’Infanteria de Marina. Primer es destinat una temporada a Cartagena. Després passa a Barcelona on es passa un any pelant guàrdies a la porta principal de la Comandància de Marina, aquell palauet neoclàssic que hi al final de la Rambla.

En l’any1966, amb un grup de cooperativistes van crear la Cooperativa de vivendes Laie. Entre altres activitats, van construir un edifici d’habitacles col·lectivitzats, bloc on tres anys més tard, ell i la seva família, hi anirien a viure. En el mateix any 1966, els vells militants cenetistes Francesc Sala “Cisquet” i Alexandre Vergés “En Candru” , el dia 22 d’agost, van ser detinguts per la policia per repartir octavetes contra les eleccions de la CNS (el sindicat vertical del règim). En Josep Maria Manté va assumir la seva defensa.

Amb un grup d’advocats laboralistes, en el 1972, van organitzar una cooperativa professional, que es consolidarà amb el nom de Col·lectiu Ronda. Els professionals que inicialment formaven aquest col·lectiu eren: en Pep Manté, en Francesc Gallissà, en Josep Maria Gasch, l’Angelina Hurios, en Jordi Pujol Moix i al cap de poc temps s’hi va afegir en Joan Lluís Jornet.

Els conflictes socials que, com advocat i mediador, va solucionar en Pepe Manté a la ciutat de Mataró són inacabables. En citarem tres de molt sonats. Primer, el conflicte entre l’Aliança i la Unió de Cooperadors. Segon, el conflicte entre els maristes del Col·legi Valldemia i la Ciutat de Mataró, on els “hermanos” volien convertir els seus espaiosos patis, veritable pulmó verd de la ciutat, en un dens nucli d’habitatgesi . I, en tercer lloc, el primer procés de regulació dels treballadors subsaharauis del Maresme, on amb la col·laboració del jutge demòcrata Rafael Gimeno i d’en Pep Riera de la Unió de Pagesos van intentar solucionar el problema d’aquests treballadors indocumentats.

Al marge de les seves activitats com a advocat laboralista, la col·laboració d’en Pep Manté e totes les activitats socials, polítiques, culturals i lúdiques de Mataró sempre ha estat omnipresent.

 En el 1973 va entrar a formar part de la junta de la Unió de Cooperadors amb el càrrec de vocal de propaganda. També va participar activament en la recuperació de les Festes de les Santes per convertir-les en un acte evidentment popular deslligant-les del rigorós control municipal que fins aquell moment les havia caracteritzat. En el 1979 crea la colla de la momerota de la que és elegit principal responsable. Cinc anys després funda la Banda Municipal del Maresme on hi entra com saxofonista i n’és anomenat president. 

 La tasca periodística d’aquest polifacètic personatge és ben notòria. En els anys setanta va col·laborar assíduament a la revista Maresme durant tota l’etapa que aquesta es va editar.  Uns anys més tard, en el 1989, va reiniciar la seva activitat periodística. Ara, en el Crònica de Mataró, l’hereu en època democràtica d’aquell Diario de Mataró que havia estat durant anys el portaveu oficial del règim franquista a la nostra ciutat. La col·laboració d’en Manté al Crònica de Mataró va ser ininterrompuda des del 1989 fins el 1997. La seva lectura és imprescindible si es vol conèixer el pensament d’aquest il·lustre personatge. En el març del 2016, quinze anys després de la seva mort, la Maria Majó i els quatre fills d’en Manté van editar  un selecte recull d’aquests escrits en el llibre Estima i fes el que vulguis, una obra que no hauria de faltar en la llibreria de cap mataroní interessat en conèixer la realitat passada i present de la nostra ciutat.

Políticament, en el 1986 entra a formar part del recentment creat grup d’Iniciativa per Catalunya, col·lectiu del que en serà el màxim responsable de Mataró entre 1995 al 2000.

A l’any 2004 se li diagnostica un tumor cerebral que l’obligarà a sotmetre’s a diverses intervencions i ingressos  hospitalaris. Tot i així, com que era un home tossut, no es va rendir mai. Fins al final dels seus dies, no era infreqüent veure la seva presència, assegut en la seva cadira de rodes motoritzada, en moltes de les activitats ciutadanes.

En Josep Maria Manté i Spà ens va deixar el dia 20 d’octubre del 2009.

El meu germà Toni

ANTONI CARBONELL I ROURE

A l’Antoni el conec des de fa molts anys; des del mateix dia que va néixer. Doncs l’Antoni és el meu germà petit. Va venir al món el dia 3 de novembre del 1950 i, com és preceptiu en tots els nadons, a la poca estona de trobar-se entre nosaltres ja estava rondinant. Segur que alguna cosa o altra no li semblava prou ben feta.

El meu germà Toni és un perfeccionista molt primmirat que al llarg de la seva vida ha tocat moltes tecles, i la veritat és que totes les ha tocat molt bé. Des de molt petit, segurament influenciat per la seva mestra, la rellevant naturalista i pedagoga Angeleta Ferrer, es va sentir atret per les ciències de la naturalesa i dins d’aquestes l’agricultura i la biologia.

La casa dels pares, degut a la dèria que els meus germans Toni, Pep i Carles tenien pels animals, a temporades semblava un zoològic. Hi he vist criar, a demés dels tradicionals gossos, peixos, conills, ànecs i gallines, també canaris, periquitos, gall dindis, eriçons, mosteles, fures, serps, salamandres, llangardaixos i durant molts anys una tortuga que es deia Uzcudun. En una ocasió, un oncle del pare ens va regalar un anyell recent nascut. El van criar a base de biberons i el teníem guardat dins d’un petit armari de la cuina. Però l’animal , com era d’esperar, va créixer fins convertir-se en una ovella adulta, impossible de mantenir a l’interior d’un habitacle urbà. Els pares, tot i que sabien la tragèdia familiar que el fet ocasionaria, quan va arribar la Pasqua van fer matar a la nostra mascota per un carnisser de la Plaça Gran. Per tots nosaltres va ser un dia molt trist. Ningú va gosar provar ni un mos d’aquell suculent anyell que havien portat a rostir a la forneria del barri, aquella que hi havia al carrer de la Palma.

L’Antoni, dins de la zoologia, sempre ha tingut una especial atracció pels animals de ploma. Com ell mateix irònicament manifesta, sempre ha estat una mica tocat de l’ala. Quan tot just era un vailet que encara vestia amb calces curtes es va fer membre actiu de l’Associació Local de Canaricultura i de la Societat Columbòfila Missatgera de Mataró, dues especialitats ornitològiques en les que participava en gairebé tots els concursos. A la resta dels germans ens tenia impressionats. Vèiem que es tractava i, fins i tot, compartia una certa amistat amb destacats columbòfils locals com podien ser el cirurgià i ginecòleg Dr.Morgado o el farmacèutic Dr. Miquel Spà, dues personalitats que per edat podrien ser els seus pares o, fins i tot, els seus avis.

Una vegada finalitzat el batxillerat va iniciar els estudis d’Enginyeria Agrònoma  a l’escola industrial de Barcelona. Cada matí es presentava a la universitat portant, a més a més de la seva cartera universitària, una voluminosa caixa de cartró atapeïda de coloms missatgers que abans de començar la primera classe els alliberava en el pati de la facultat. No cal dir que, degut a aquest entrenament diari, els seus coloms estaven excel·lentment preparats, cosa que es notava en els resultats de les competicions.

En el 1964, a la televisió espanyola, en un magazine anomenat Imágenes para saber  va aparèixer com a col·laborador un individu molt peculiar anomenat Felix Rodríguez de la Fuente que hi parlava de falconeria. Al poc temps, aquest personatge ja tenia un programa propi. Primer es va dir Fauna i més endavant va adoptar successivament els noms de Animàlia, Planeta Azul i finalment el de El hombre y la Tierra. Van ser un èxit d’audiència. A casa, tan els pares com els cinc germans, vam esdevenir uns devots seguidors del setmanal programa del Dr. Fèlix Rodríguez de la Fuente. Tant, que en Toni i en Pep es van convertir en uns entusiastes practicants de la falconeria. En el 1975 van intervenir en la fundació de la Societat de falconers de Catalunya de la que en Toni en serà nomenat vicepresident.

Al pati dels pares hi ha conviscut àligues, astors, falcons, esparvers, xoriguers i tota mena d’aus rapinyaires. Vivien, i actualment alguns encara hi viuen, engrapats damunt d’unes peanyes de tronc estacades damunt la gespa. Quan feia mal temps o quan venia lèpoca de cria es posaven a cobert a l’interior d’un petit recinte que amb aquesta intenció s’havia edificat en un dels angles d’aquell pati. El nostre jardí no era suficientment ampli per poder ensinistrar correctament  a un rapinyaire ni en el vol i menys en la cacera. Amb aquest objectiu, l’Antoni havia de traslladar cada vespre, quan plegava de treballar,  els seus ocells a un descampat que hi havia damunt del barri de Cirera. Aquest espai obert és el solar on uns quants anys més tard hi ha edificat l’actual Hospital de Mataró.

Entre els diversos ocells que en Toni tenia al pati de casa, destacava una parella de falcons peregrins. Unes aus autòctones de Catalunya que en aquells moments estava en vies de desaparició. Tot i no ser comestible, els caçadors havien eliminat gairebé a tots els exemplars que quedaven. El falcó peregrí és un excel·lent depredador. Té una visió tant prodigiosa que es diu que pot aguaitar amb nitidesa la línia de l’horitzó i que també és l’animal més veloç de la humanitat. En picat assoleix la velocitat de 400 quilòmetres hora i en caiguda horitzontal la de 300. És considerat el caçador per excel·lència entre les aus rapinyaires i, per tant, una peca molt cobejada pels falconers d’arreu del món.

El falcó peregrí tenia el gran inconvenient de que no podia criar en cautivitat. En Toni Carbonell, per posar remei a aquest contratemps,  va estudiar les tècniques de reproducció assistida per poder-les aplicar als seus falcons. Els seus experiments van tenir un gran èxit.  Va ser un dels pioners del nostre país en practicar la inseminació artificial en aus, i més concretament en falcons. El seu nom va ser publicat en el registre internacional d’aquests especialistes.

El procediment d’inseminació artificial d’un falcó peregrí exigeix molta paciència i d’aquesta virtut a l’Antoni Carbonell no n’hi fa falta. La seva tècnica consistia en esperar que una femella en captivitat expulsés el seu primer ou, tot seguit, abans de que transcorreguessin quatre hores, estimulava al falcó mascle a base de massatges. Posteriorment li extreia mecànicament el semen de la cloaca, cosa que feia amb una xeringa acoblada a un adaptador que s’havia fabricat ell mateix. Després, amb el mateix instrument l'injectava dins la cloaca de la femella, concretament a l'entrada del petit orifici uterí, localitzat a la paret dreta de l'esmentada cloaca.

A mesura que la femella posava un ou, l’Antoni el retirava del niu i el substituïa per un altre de plàstic que tenia el mateix volum, color i textura que el que acabava de recollir. Els ous fecundats els covava en una incubadora elèctrica que havia instal·lat en una petita habitació de casa seva. El periode d’incubació d’un ou de falcó és de 31 dies.

La incubació d’un pollet de falcó és una tasca molt laboriosa. Perquè sobrevisqui, cal  subministrar-li un suficient aportament calòric cada tres hores i durant les vint-i-quatre hores del dia. Ingesta que cal fer introduint dins del pap uns quants bocins de carn d’au triturada. En l’àrdua feina d’alimentar a tota una niuada de falcons, en toni disposava de l’ajut d’en Pep, un germà entusiasta falconer com ell, que vivia a la planta baixa del mateix edifici. Uns pocs anys més tard s’hi va incorporar en Francesc, un joveníssim nebot, fill d’en Pep, que amb el pas dels anys ha esdevingut un professional de la falconeria.  Actualment treballa de biòleg al Centre de Recuperació d’Aus Salvatges de la Generalitat de Catalunya, popularment conegut cos a Torreferrusa.

La inscripció de l’Antoni Carbonell en el Registre Internacional de criadors de rapinyaires, i específicament del falcó peregrí, s’interessessin per la tècnica que utilitzava.  Entre altres va rebre l’encàrrec d’uns falconers de Japó on aquesta afició es considerada un art ancestral, la pràctica de la mateixa comporta un seguit de rituals, ornaments i vestimentes apropiades. Guarniments que, en agraïment, li van fer entrega.

Explica en Toni que en una altra de les seves experiències internacionals relacionades amb la falconeria va tenir un desenllaç no gaire agradable. En una ocasió va rebre la visita de l’emissari d’un important xeic de l’Arabia Saudita nomenat Faissal. Li va encarregar tota una niuada de falcons peregrins, compromís que en Toni va complir amb eficiència. Poc temps després, va tenir una emprenyada monumental. Es va assabentar que un altre prepotent falconer àrab que havia fet un encàrrec similar al seu va provar personalment totes i cada una de les aus rebudes. Un cop seleccionada la que caçava millor va fer matar a totes les restants. L'home no volia que en el seu país ningú no pogués fer la competència al seu falcó peregrí.

L’any 1998 els biòlegs de l’Ajuntament de Barcelona li van proposar a l’Antoni la oportunitat de participar en un projecte molt pioner: el de equilibrar la superpoblació de coloms, cotorres i gavines que patia la ciutat, mitjançant  la reintroducció del falcó peregrí. Ell hi aportaria els falcons.

El falcó peregrí havia estat una molt habitual en els cels de Barcelona des de l’edat mitjana. Però, l’eliminació gradual que al llarg del segle XX en van fer els caçadors va ocasionar la total desaparició de l’espècie i el conseqüent increment de les aus que aquest depredador regulava. En el 1973 van desaparèixer els darrers falcons de Barcelona, els que niaven  en el campanar de l’església del Pi i en els penya-segats  de Montjuic.

Al primer any d’iniciar-se el projecte de reintroducció del falcó peregrí a Barcelona se’n van col·locar 15 i quatre anys després, 37 més. Alguns dels falcons van emigrar però molts d’altres es van establir al cim de les torres més altes de la ciutat. L’any 2004, cinc anys després de la primera alliberació ja havien nascut 39 pollets. Actualment s’estan controlant nius a les torres de la Sagrada Família, Montjuic, la Catedral, Hotel Princesa Sofia, Hotel Ars, Central tèrmica de Sant Adrià, Torre Macosa i damunt de les sitges de gra del port.

Darrerament, un falcó, en Rodolfo, s’està convertint en una de icones de la ciutat. Habita en la torre de Sant Bartomeu de la Sagrada Família i la seva visualització ha esdevingut un dels entreteniments que tenen els milions de turistes que visiten la ciutat.

Barcelona, en els darrers anys, s’ha convertit, entre altres coses, en la ciutat dels falcons. Però el que la majoria dels visitants no saben és que molts d’ells són fills o nets de Mataró, concretament del primer pis del carrer d’Argüelles, 31.

Joan Majó

JOAN MAJÓ I CRUZATE

En Joan Majó i Cruzate ha estat el primer alcalde de Mataró escollit democràticament després de la dictadura. Va néixer el dia 30 de març de 1936 en el carrer de Sant Agustí, un dels nuclis on es concentrava bona part de la burgesia local. El de Sant Agustí era un carrer molt peculiar. La majoria de les seves vivendes responen a la tradicional estructura mataronina dels ciutadans amb possibilitats. La que té 27 pams d’amplada (un cos), planta baixa,un o dos pisos, sovint golfes i un generós patí al darrera. La planta baixa i els pisos superiors es comunicaven entre si a través d’una escala interior.  En la part baixa de la façana principal de la casa de cos de les famílies benestants, és el cas de totes les del carrer de Sant Agustí, sols hi ha la portalada  i, al seu costat, una generosa finestra enreixada: és la finestra de la cambra del davant.

 Les altres cases de cos, les plurifamiliars, on vivien les famílies treballadores i menestrals, eren molt més senzilles. Constaven de dos, tres o quatre habitacles de dimensions més reduïdes. Als pisos superiors als què s’hi accedia a través d’un portalet amb una escaleta que estava a un dels extrems de la façana principal.

Una característica pròpia  de les cases del carrer de Sant Agustí és que l’ampit de les finestres de la habitació del davant estan construïts a un nivell lleugerament més baix que el de la majoria de les altres cases de cos de la població. Males llengües deien que la causa d’aquesta divergència radicava en el fet de que alguns dels seus habitants es passaven hores i hores asseguts darrera les cortines controlant a tothom que pujava o baixava pel citat carrer. També es comentava que cada vegada que algú transitava per aquell emblemàtic carrer, totes les cortinetes es movien discretament  a mesura que aquest passava pel seu davant. Cal recordar que, fins l’any 1957, any en què fou enderrocada, l’antiga estació del ferrocarril, un edifici de construcció neoclàssica, estava edificada arran de la platja, just al front del carrer de Sant Agustí. Aquest carrer era, per tant, un trajecte gairebé obligatori per a tots els mataronins i les mataronines que s’havien de desplaçar a Barcelona.

En Joan Majó va venir al món en el Nº 42 d’aquest carrer. Era el fill gran d’una família de banquers i, segurament, degut a aquesta càrrega genètica, tant en la seva etapa d’alcalde com en la posterior de ministre d’indústria, va demostrar molt bé que coneixia el valor que tenia una pesseta.

La banca dels Majó era petita, tan petita que alguns, amb sornegueria, deien que allò no arribava a banc, sols era un tamboret. Estava en el carrer de Sant Antoni, gairebé al front de l’ abocament del carrer d’Ibran, una travessia que enllaça l’esmentat carrer de Sant Antoni amb el de Sant Agustí, lloc on, com hem dit tenien la residència els Majó.

De l’antiga banca Majó se’n diuen mil i una anècdotes. Expliquen els més vells que, a més de guardar, prestar i fer rendibilitzar els diners, cosa que feien tots els bancs, a can Majó també s’hi venien  llegums de tota mena. Arrenglerats a l’entrada de l’oficina,  hi tenien tot un seguit de sacs replens de mongetes, cigrons, llenties, faves i altres lleguminoses. Quan un client mostrava interès per algun d’aquests productes, qualsevol dels tres germans Majó abandonava la finestreta o la taula del seu despatx i servia a l’interessat la quantitat sol·licitada d’un d’aquests productes agrícoles. També expliquen que a la Banca Majó el capítol de despeses el tenien meticulosament controlat. De paper gairebé no se’n gastava. Al damunt de cada taula hi havia un requadre de marbre blanc de la mesura d’una rajola. Totes les operacions matemàtiques es realitzaven a ma, amb un llapis i escrivint sobre la superfície d’aquest marbre. Un cop obtingut el resultat, aquest, i sols aquest, es transcrivia en llibre de comptabilitat i a la llibreta del client. Després, amb un drap humit, es netejava l’esborrany i la mateixa rajola ja quedava llesta per a la següent operació.

Des del domicili del Majó fins al banc familiar hi havia exactament 150 metres, que és la llargària que té el carrer d’Ibran. A començament de la dècada dels cinquanta, quan en Joan tenia aproximadament deu anys, el seu pare, el senyor Francesc Majó va sofrir un aparatós atracament a ma armada del qual en va sortir greument ferit. El senyor Majó, igual que feia cada dia a la mateixa hora, recorria el carrer d’Ibran en direcció a la oficina bancària. Portava a la ma una voluminosa cartera de pell, suposadament farcida de bitllets. Quan estava a mig carrer, un home molt jove, amb la cara tapada i esgrimint una pistola, li va exigir que entregués el maletí. El banquer no es va acovardir, sinó tot el contrari, es va resistir als requeriments del malfactor  aferrant-se com un pop a la seva cartera de mà. A causa de la seva tossuderia el financer Majó va ser tirotejat i malferit, però se’n va sortir amb la seva: no li van arravatar el porta folis.

L’assaltant va ser identificat, detingut i engarjolat. Curiosament no es tractava de cap arreplegat mogut per les imperioses necessitats que es vivien en aquells difícils moments. Era el fill d’una acomodada família de la nostra ciutat que s’havien enriquit a Amèrica i que, per tenir, tenien fins i tot majordom, un luxe molt poc freqüent en els anys cinquanta.

Es de suposar que un daltabaix familiar d’aquesta envergadura va deixar petja en la sensibilitat d’un vailet de menys d’una dotzena d’anys. La pintoresca Banca Majó va tancar les portes en el 1968, any que fou absorbit pel Banc de Mataró.

En Joan Majó i Cruzate va ser alumne del col·legi dels Salesians, on hi va fer el batxillerat i el preuniversitari, diuen que amb excel·lent aprofitament. Destacava, com era d’esperar, en totes aquelles matèries relacionades amb els números. Sobretot en càlcul i comptabilitat. Un cop enllestits els estudis secundaris, no sé si amb tragèdia familiar o no, no va voler entrar en el món de la banca. Es va matricular a l’Escola d’Enginyers Industrials de la U.P.C (Universitat Politècnica de Catalunya), on hi va cursar la Carrera i, posteriorment, el Doctorat. Durant la seva etapa d’estudiant universitari fou escollit delegat de curs i va entrar en contacte amb el Partit Reagrupament Socialista, un grup socialdemocrata que havia acabat de fundar en que encapçalava en Joan Pallach, un mestre de Girona. El 16 de juliol de 1978 Reagrupament socialista  es va fusionar amb el Partit Socialista- Congrés i la Federació Catalana del PSOE, constituint un nou partit que adoptarà el nom de PSC.

En la dècada dels setanta en Joan Majó vivia a Barcelona. Era el lloc on hi tenia centralitzada gairebé tota la seva feina professional i, també, la seva tasca gestora al davant de l’Il·lustre Col·legi d’Enginyers Industrials, entitat de la que en va ser degà des del 1970 al 1980.

En el 1979, quan es van convocar les primeres eleccions municipals democràtiques, els socialistes de Mataró, igual que la resta dels partits, es van trobar al davant d’un dilema: qui posarien al capdavant de la llista.  Aquest no podia ser un qualsevol. Calia que fos una persona del partit, amb molt prestigi local, i si el tenia a nivell nacional, encara millor. Que no tingués excessiva reputació de revolucionari ni tampoc d’anticlerical. Cal recordar que sols feia tres anys que havia mort el dictador i els sorolls de sabres ressonaven amb força. Molta gent estava atemorida i el futur no es veia amb nitidesa. Els socialistes van arribar a la conclusió que el mataroní ideal, el que reunia totes aquestes condicions era en Majó, un socialdemòcrata procedent de l’ala més conservadora del partit, nascut a l’elitista carrer de Sant Agustí, de reconeguda religiositat, fill de banquers, enginyer de prestigi i, per si no n’hi havia prou, casat amb la Mª Tesesa Crespo, una de les filles del qui va ser alcalde de Mataró amb en Franco durant disset anys.  Un home amb unes característiques com aquestes era una garantia de que al nou ajuntament democràtic no s’hi farien grans desgavellades.

Determinacions similars a la de Mataró es van adoptar a moltes de les candidatures socialistes de Catalunya. És el cas de Barcelona i de Girona on tan en Pasqual Maragall com en Quim Nadal, a més de ser uns destacats socialistes, eren dos joves cadells de l’alta burgesia local. El PSC, que tenia molt clar que calia evitar una ruptura violenta amb l’anterior règim polític, va apostat incondicionalment a favor d’una transició democràtica pacífica. La col·locació de gent ponderada al davant de les alcaldies era una bona manera d’aconseguir-lo.

En Manel Mas, que aleshores era el secretari general del PSC a la ciutat, va proposar a en Joan Majó que acceptés encapçalar la candidatura socialista de la ciutat. En Majó va acceptar, però imposant una condició. En el cas de què guanyessin i que necessitessin el recolzament dels comunistes del PSUC per constituir el nou govern, exigia que també fossin cridats alguns candidats de CiU, a fi d’evitar la repetició d’un nou front popular com el de 1936.

Amb el fi de llimar les asprors amb els sectors conservadors de la societat mataronina, en Joan Majó, en el seu discurs de presentació, va recalcar que es sentia hereu dels governs municipals de la República, fins la Guerra Civil. Aquesta última puntualització, s’ha interpretat com una picada d’ullet a les famílies més religioses de la ciutat, les quals no havien acabat de pair la passivitat amb que els últims alcaldes republicans van afrontar la crema d’esglésies, de convents, l’assassinat de religiosos i d’una manera especial la del rector de Santa Maria, en Josep Samsó.

L’etapa d’alcalde que li tocar viure a en Joan Majó va ser difícil. Es va veure obligat a reciclar un funcionariat encasellat en la vella tradició franquista de la lentitud burocràtica, l’absència d’explicacions i l’acostumat “Vuelva usted mañana” a la diligent i respectuosa atenció ciutadana, pròpia d’una administració democràtica. En quant als contribuents es va trobar davant de l’ancestral hàbit  de eludir l’obligació de pagar els impostos municipals i les multes de circulació. També, en gran mesura, va intentar eliminar els favoritismes.

Quan es va fer càrrec de l’alcaldia, es va trobar dos importants problemes ciutadans damunt de la taula: el problema del port i el de la circulació per la Riera. Respecte al port, hi havia dues posicions ciutadanes molts antagòniques. Les esquerres que creien que el port era un projecte per els rics i volien conservar la platja davant de la ciutat. També pensaven que els cabals necessaris per edificar una obra de tanta envergadura eren necessaris per construir obres d’interès general i no un caprici elitista. Entre els que pensaven així hi havia gairebé la totalitat del PSUC i un bon nombre de militants socialistes.

Un bon sector de la població creia que el lloc ideal per edificar el port era al davant mateix de la ciutat. Aquests al·ludien el fet que ja, en el 1965, es va haver de construir un espigó a la zona anomenada “El Callao”, per evitatar que les onades de Llevant no es mengessin la platja.  Dos anys després un grup d’inversors mataronins va constituir la Societat Club Nàutic de Mataró, erigint un majestuós edifici entre aquest espigó i les instal·lacions del Centre Natació Mataró, en espera que, anys a venir, la seva seu quedaria englobada dins l’emplaçament del futur port.

Repetides protestes i manifestacions ciutadanes es va oposar a que el port s’ubiqués al davant mateix de la ciutat, cosa que desproveiria Mataró de les seves cobejades platges. Finalment el sentit comú es va imposar  i l’anhelat port es va construir a la zona de llevant del litoral mataroní, deixant íntegres les platges del front marí de la ciutat. A hores d’ara, gràcies a la depuradora d’aigües residuals i al constant crivellat de la sorra que realitzen els Serveis Municipals, han esdevingut unes de les més apreciades de Catalunya.

L’altre gran problema que es va trobar en Joan Majó al damunt de la taula va ser el del trànsit rodat pel centre històric de la ciutat. Tot i que en el 1965 ja s’havia clausurat el tradicional tramvia que comunicava Mataró amb Argentona, que tants embussos  de circulació havia ocasionat, el tràfic de vehicles per la part antiga de la població havia esdevingut impossible. L’alcalde pretenia convertir la Riera en zona per als vianants. Els comerciants de la ciutat, encapçalats per l’activa Unió de Botiguers, es van oposar amb tota mena d’arguments a les pretensions d’en Joan Majó. En el 1983 el nostre personatge va haver d’abandonar el càrrec municipal, doncs el seu partit que li tenia reservades unes funcions de molt més alta volada. El PSOE, no li va deixar prou temps per veure, com alcalde, el seu somni de convertir la Riera en zona de vianants.

En Felipe Gonzalez, que aleshores era el president del govern, el dia 5 de juliol de 1985, el va cridar a Madrid perquè assumís el càrrec de ministre d’Indústria i Energia, seient que va ocupar fins el 25 de juliol de 1986. Després de la seva etapa ministerial seguirà la seva carrera política a Madrid on serà nomenat diputat a Corts pel PSC entre els anys 1986 i 1988.

Durant la seva dilatada vida política i professional ha ocupat els següents càrrecs de responsabilitat: Enginyer de la primera autopista de Catalunya, la que anava de Barcelona a Mataró, inaugurada oficialment el 1969; Degà del Col·legi d’Enginyers Industrials de Barcelona (1970-1980); Director General de la Coorporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2004-2008). Actualment és director d’Endesa a Catalunya; President de la Fundació Ernest Lluc i Vicepresident del Cercle pel Coneixement de la Fundació Jaume Bufill i participa habitualment en diferents tertúlies i debats de radio i de televisió.

Entre els seus llibres publicats tenim:

2009 No m’ho crec (RBA Magrana)

2910 Després de tocar fons (RBA Magrana)

2011 Luz al final del tunel (RBA Magrana)

2013 El món que ve  ...ja el tenim aquí (RBA Magrana)

Comerón

ADOLF COMERÓN I MARTÍN

El senyor Comerón va ser un bon professor de física i de matemàtiques. Varies generacions de mataronins van passar per les seves aules. Era un treballador infatigable: simultàniament impartia classes a l’Institut, als Escolapis,  al Cor de Maria, a l’Escola Miquel Biada i, de nit, al seu domicili particular.

Com a mestre era un home just, rigorós i aparentment sever i inflexible. Tractava a tots els seus alumnes de vostè i mai se li escapava un somriure a classe.

A causa de la peculiaritat de les matèries que ensenyava, dos dels grans ossos del batxillerat, molts dels seus deixebles, amb més o menys intensitat, el temíem.

No sé com s’ho feia, però amb ell mai no podies “copiar” a classe. Recordo que, estant d’esquena als alumnes, més d’una vegada li havia sentit:

—Carbonell! No copiï, què el vigilo.

Després, quan anys més tard, fora de l’àmbit acadèmic, vaig tenir la oportunitat de tractar-lo amb una certa familiaritat, em vaig adonar de que la idea que m’havia fet d’aquell entranyable personatge estava completament equivocada. Vaig veure que “el Come” era un home d’una sensibilitat exquisida. Ara sé que coneixia el tarannà de tots i de cada un dels seus alumnes com si fos ell el què els hagués parit. Ens descrivia amb una precisió, una estima i una meticulositat que cap de nosaltres mai no ens ho hauríem imaginat. Ens tenia a tots molt ben apamats.

Repassant aquells anys, rememoro el viatge de final d’estudis que els alumnes de l’institut vam fer a Madrid. Érem gairebé una trentena de vailets. La majoria fins aquell moment no havíem sortit mai de casa. La il·lusió que ens feia aquella sortida era indescriptible. L’interior de l’autocar què ens hi portava semblava una ampolla de xampany recentment destapada.

Els mestres encarregats d’acompanyar-nos havien de ser el senyor Comerón i el senyor Paco Figueras. Aquest últim  era el nostre professor de gimnàstica. Un home obert, trempat, tolerant, alegre, bromista i, quan convenia, amic de la gresca. O sigui, amb el senyor Comerón: la nit i el dia. Però el dia de sortida l'esposa del senyor Figueras es va posar de part i vam haver de marxar sota l'única tutela de don Adolfo Comerón.

La primera nit de viatge la vam passar a Saragossa. El nostre tutor en van deixar que sortíssim sols a passejar pels carrers de la ciutat, cosa que vam fer fins a altes hores de la matinada. Aquella nit un dels nostres companys, en Lluís, de sobte , es va trobar molt malament. Va començar amb vòmits, mal de cap, i estupor. Va acabar perdent el coneixament. El senyor Adolfo Comerón es va posar molt nerviós i va fer cridar a un metge d’urgències. Quan el doctor va diagnosticar que en Lluís no tenia res més que una borratxera com un piano, recordo que el nostre professor va agafar una emprenyada de les de mil dimonis.

Suposo que aviat se’n va adonar que no n’hi havia per tant. Què no érem res més que una colla d’inexpertes criatures i que, pel fet de que no estàvem acostumats a que ens donessin un marge tan gran de llibertat, la majoria ens vam sobrepassar una mica.

L’ endemà tots estàvem acollonits. El senyor Comerón, davant de la nostra sorpresa, ens va tractar com si res no hagués passat. Encara més, ens va voler donar mostres de posseir unes qualitats humanes que cap de nosaltres mai no hauria sospitat. Entre les moltes anècdotes que aquells dies vam viure amb el nostre mestre, en vull explicar una de molt significativa de quin era el veritable tarannà d’aquell home, per mi, tan extraordinari.

A primeres hores del matí del dia de la nostra estada a la capital aragonesa, mentre ens recuperàvem de la ressaca d’aquella memorable nit de gresca ens vam concentrar tots en un dels angles de l’espaiosa plaça de la Basílica del Pilar. Esperàvem l’arribada de tres professores de l’ institut que ens havien d’acompanyar i actuar com a guies en la visita dels diferents monuments i visites que calia fer durant el viatge. Les mestres no venien amb el nostre autobús; viatjaven en el cotxe particular d’una d’elles, un petit volkswagen de color negre.

Alguns de nosaltres intentàvem, sense èxit, fer acrobàtics equilibris sobre una de les grans pilones esfèriques de granit que ornamenten aquell raconet de la plaça.

—Si us plau! Surtin d’aquí, que encara prendran mal! —vam sentir que ordenava la severa veu del senyor Adolf Comerón als improvisats saltimbanquis—. Això es fa així!

Tots vam quedar astorats. Com aquell que fa la cosa més natural del món, el nostre sever professor, sense insinuar cap somriure, i amb la mateixa sobrietat  que ens explicava la llei d’Ohm, va engrapar fortament aquella balustrada esfèrica, es va recolzar sobre ella i amb la perfecció d’un atleta va començar a alçar lentament les cames fins quedar absolutament en planxa.

El grupet d’alumnes que estàvem allà no ens creiem el que veiem. Estàvem estupefactes. No ho recordo amb exactitud, però suposo que tots els presents ens vam posar a aplaudir entusiàsticament. La imatge del meu sever mestre, impecablement vestit amb americana i pantalons de color gris fosc i una corbata clara fent la planxa davant de la sacrosanta Basilica del Pilar m’ha quedat per sempre més gravada a la retina.

Molts anys després, per circumstàncies de la vida, em vaig retrobar amb el meu vell professor. Va venir al meu despatx professional a consultar per unes discretes molèsties que tenia. Per mi va ser un mal moment. Li vaig haver de transmetre que la seva malaltia no era tan inofensiva com ell es pensava i que no tenia cap dubte de que calia operar-la sense demora.

També li vaig confessar que em resultava molt difícil acceptar la responsabilitat de que l’home que m’havia enxampat copiant en un examen, que sabia millor que ningú les dificultats que jo havia tingut per aprendre el teorema de Tales o el principi de Bernoulli deixés la seva salut en les meves mans. Ell va insistir. Em va dir que si m’havia vingut a veure era perquè confiava en mi, que de no ser així s’hauria fet visitar per una altra persona.

El vaig intervenir. Afortunadament tot va anar molt bé, no es va presentar cap complicació i se li va solucionar el problema.  Des de les hores la nostra amistat va quedar per sempre més consolidada.

En una de les moltes trobades li vaig  recordar l’impacte  que ens va provocar la demostració gimnàstica que ens va fer a Saragossa. La senyora Sara, la seva esposa, una dona simpatiquíssima que sempre l’acompanyava, es va posar a riure. Em va explicar que el seu marit, des de sempre havia fet gimnàstica i que a hores d’ara encara en practicava. Que els seus nets, a vegades, quan el veien li demanaven:

—Avi... Fes-nos el pi! —llavors, el sever senyor Comerón s’ajupia, es posava de cap avall i caminant solament amb les mans recorria el passadís de casa seva.

El dia vint de març del 2010 va ser un dia trist per a molts mataronins. Als vuitanta nou anys ens va deixar l’entranyable professor Adolf Comerón i Martín.

Puigdellívol

MIQUEL PUIGDELLÍVOL I BUSQUÉ

En Miquel Puigdellívol és un dels pocs constructors de tenores i de tiples que avui dia hi ha en actiu a Catalunya. Es va iniciar en aquest ofici de gran, quan ja havia complert els trenta anys i ho va fer gairebé per casualitat.

Era manya de professió. Portava el taller familiar de can Puigdellivol, aquell acreditat comerç mataroní especialitzat en la venda i reparació d’aparells frigorífics, localitzat a la Plaça de les Tereses de la nostra ciutat. El seu germà Joan s'encarregava de la part comercial i de les vendes, ell era el responsable del taller de reparacions. Dins de la mecànica i l'electrònica, en Miquel tocava totes les tecles. Tan manejava el torn com la fresadora o feia de soldador, de forjador, d'ajustador i de tot el que fos necessari. Entre els manyans de Mataró, el noi petit de can Puigdellivol era conegut per ser un manetes d'una pulcritud exquisida. Deien d'ell, que era capaç de construir o reconstruir qualsevol peça mecànica per mes enrevessada que aquesta sigui.

Cada matí, a l’hora d’esmorzar, en Miquel Puigdellívol deixava l’obrador per anar a prendre un cafè en un bar que hi havia a tocar del taller. En aquell establiment, sovint, compartia taulell amb un popular músic que aleshores ja estava jubilat. Es tractava de l’Amadeu Casanovas. El senyor Casanovas era el pare de l’ internacionalment conegut cantant d’òpera Amadeu Casanovas, el tenor que va gravar la entranyable sarsuela catalana “Cançó d’Amor i de Guerra”, un dels primers èxits discogràfics que es van editar en català després de la guerra civil. En una ocasió, l’avi Casanovas, que aleshores ja havia sobrepassat els setanta anys, li va confessar al jove Miquel que la seva il·lusió seria tenir una tenora, però que havien desaparegut tots els grans constructors d’aquests instruments i no sabia on anar a cercar-la.

—No us preocupeu... jo us en faré una —sembla  què és el que li va dir el nostre personatge.

Dit i fet. Al cap de poc temps en Miquel Puigdellívol va lliurar la seva primera tenora al senyor Casanoves.

La he vist. És una peça extraordinària, de mecanització delicada, gran sonoritat i presentació extremadament acurada.

En Puigdellívol, què no és músic de professió, en el procés afinament de l’esmentada tenora no es va quedar curt, va sol·licitar la col·laboració del qui era considerat el millor especialista del país, el conegut músic, compositor de sardanes i primera tenora de cobla la Principal de la Bisbal, en Ricard Viladesau. Aquell virtuós músic del bigotet que cada any, per les Santes, ens feia posar a tots la pell de gallina amb els seus obligats de tenora i que en Pau Casals havia batejat amb el sobrenom de “Príncep de la tenora”.

La construcció d’aquell primer instrument va encendre una llumeta dins el cap d’en Miquel Puidellívol. Li va despertar una insospitada passió que el portaria a ser un dels més acreditats luthiers de tenores, tibles i flautes barroques del segle XX. La perfecció tècnica i sobretot la sonoritat d’aquella peça va fer que el nom del seu artífex corregués de boca en boca entre els músics de cobla d’arreu de Catalunya. En Josep Gispert i Vila, alumne d’en Viladesau i des del 1983 tenora solista de la Principal de la Bisbal li va sol·licitar un instrument de les mateixes característiques que el que havia fet pel Sr Casanovas.

Diversos tenores del país volien que en Puigdellívol els proporcionés un dels seus aparells musicals. La llista d’espera i els terminis d’entrega a mesura que passava el temps s’anaven allargant.  Per aquesta raó, en el 1978 pren una meditada determinació: deixa el taller familiar on havia treballat tota la vida i s’instal·la pel seu compte per dedicar-se exclusivament a la fabricació de tenores.

Com hem dit, en Miquel és un luthier autodidacta. A més a més, respecte a la seva feina, ha estat un llop solitari. Sempre ha treballat sol, mai no ha tingut ni mestres, ni col·laboradors ni aprenents. Cada un dels elements que conformen els seus instruments musicals ha estat elaborat un a un i amb les seves pròpies mans. Això si, ha preguntat, consultat i investigat molt. A hores d’ara, que ha complert els 77 anys segueix innovant en cada una de les seves peces. Mai no n’està completament satisfet.

Segons ell, els músics actuals estan tècnicament molt més ben preparats que els de l`època que ell va començar. Gairebé tots s’han format en els conservatoris, porten molts anys d’estudi i de pràctica al damunt, cosa que els condiciona a ser molt exigents a l’hora de fer-se construir un instrument. Rigor  que en Miquel Puigdellívol agraeix molt, doncs, segons ell, és un bon esperó que l’obliga  a ser cada dia més curós en la seva tècnica. Per precisar en l’afinació dels instruments, disposa de la col·laboració del músic sabadellenc resident a Mataró Enric Ortí, actual tenora de la cobla Sant Jordi de la ciutat de Barcelona.

Entre les innovacions que aquest luthier mataroní ha aportat a la construcció de les tenores és la d’aconseguir que aquest instrument pesi 330 grams menys del que pesaven les clàssiques. Una característica que agraeixen molt els músics que estan obligats a mantenir alçat, a força de canells,  un aparell de 85 cm de llargada i que feia 900 grams de pes. Segons explica aquest reconegut artesà que en una ocasió el va visitar un conegut músic d’Olot que a arrel d’un accident es va lesionar seriosament una espatlla i des de aleshores no podia mantenir gaire estona elevada la tenora.  Arran d’aquest percaç va substituir el tipus de metall utilitzat, tant el de les claus com el de la campana, que clàssicament era d’alpaca, un  aliatge de níquel i crom que resultava molt feixuc. Actualment per fabricar les claus ha  introduït l’acer inoxidable i per la campana o pavelló del dur alumini.

Amb aquest alleujament ha millorat molt la sonoritat de l’instrument i li ha restat  els esmentats 330 grams, principalment a la seva part més distal, la què més pesa. Una campana actual, de les que fabrica en Miquel Puigdellívol, sols pesa 110 grams i és molt més sonora i resistent que les tradicionals. Evidentment, aquesta innovació tècnica ha revolucionat la construcció de tenores.

Com a cloenda d’aquesta breu nota biogràfica voldria afegir una anècdota que a mi em va resultar molt entranyable: la mític primera tenora d’en Puigdellívol, la del senyor Casanovas ha retornat a les mans del seu constructor. Quan es va morir el seu propietari, els fills d’aquest van voler que un objecte tan emblemàtic en la vida del luthier Puigdellívol on millor podria estar és en mans del seu constructor. La té exposada en un lloc preferent del seu taller.