dijous, 17 de novembre del 2016

En Marri

FRANCESC MASRIERA I BALLESCÀ


En Marri, nom amb el que gairebé tothom a en Francesc Masrriera i Ballescà, és un dels agitadors culturals més actius  que hi ha hagut a la ciutat al llarg d’aquestes darreres dècades. Jo crec què el més destacat. És un catalanista dels de soca-rel que sempre, en les moltes activitats que ha participat, ha posat davant de tot la defensa de la llengua i la cultura catalana.

La seva infantesa, sembla que va estar molt marcada per les conseqüències de la guerra civil espanyola, cosa que ha insinuat repetides vegades, tant en els seus escrits com en les seves converses. El seu oncle matern en Joan Ballescà va estar exiliat a França a causa de la seva militància nacionalista, com afiliat i combatent del grup “Nosaltres Sols”. En alguna de les seves obres ens explica amb tota mena de detalls l’il·lusió amb que van viure el retorn de l’oncle des de França.

Al llarg de la seva vida professional en Francesc ha estat un bon manyà. Des de molt jovenet va entrar com aprenent de mecànic al taller de l’empresa tèxtil “Teixits de punt”, una fàbrica que hi havia al carrer Damià Campeny, aquell carreró que hi havia entre els carrer de Sant Agustí i el de Balmes i que avui s’ha allargat fins la baixada de Sant Antoni. A causa de la seva pulcritud i meticulositat el jove “Marri” es va especialitzar com a mecànic afinador. Actualment és reconegut per tothom com un dels millors afinadors de maquinària industrial de cosir de la nostra comarca.

Aviat va muntar taller propi i crec que gairebé mai no li ha mancat la feina. Es de suposar que la majoria de les petites Overlocks que, legalment o mig d’amagatotis, han treballat a Mataró durant aquests darrers anys, alguna que altra vegada han hagut de passar per les seves mans.

Un servidor és amic d’en Marri des de fa molts anys. Ens vam conèixer als Científics, fa més de cinquanta anys. Recordo que una de les primeres sortides que vam fer plegats va ser la travessia del Canigó, excursió de la que guardo records entranyables. Després hem coincidit en moltes trobades, travesses, expedicions espeleològiques, acampades, costellades i activitats diverses al llarg i ample de la geografia catalana. 

Moltes de les activitats extraprofessionals en les que ha destacat en Francesc Masriera han estat realitzades en el si de l’Agrupació Científico Excursionista, “L’Agrupe” per molts de nosaltres. Dins d’aquesta entitat en “Marri” hi ha jugat tots els papers de l’auca. Hi ha practicat muntanya, alpinisme, espeleologia, esquí, escalada i totes les activitats imaginables. Però si en alguna d’aquestes ha destacat d’una manera especial ha estat la promoció cultural.

Com a representant de l’Agrupació, ha promocionat i ha participat en l’organització d’un incomptable nombre de conferències, cursos, xerrades, exposicions i homenatges. Entre altres actes sonats on hi ha intervingut de manera destacada el nostre personatge en podem esmentar els següents homenatges:  el del centenari del naixement d’en Pompeu Fabra (1968); l’homenatge de la Ciutat de Mataró al poeta Josep Punsola (1970) i l’homenatge al centenari de la fundació de l’Agrupació Científico-Excursionista (1998). Si ens hi fixem tots aquests homenatges estan dedicats a prohoms o entitats que d’alguna manera o altra han destacat pel seu servei a favor de la llengua i la cultura catalana.

Però, sens dubte, la labor cabdal del Francesc Masrriera dins l’Agrupació, ha estat, amb la col·laboració d’en Pere Busquets, el crear i després editar cada trimestre el Cingles. Una prestigiosa revista de muntanya que es publica des del 1969 i  que l'any 1984 va rebre el Premi Tasis-Torrent de premsa local i comarcal atorgat per la Diputació de Barcelona.

Com a escriptor, a més dels nombrosos articles que ha publicat a la revista Cingles també ha col·laborat asiduament en el setmanari  El Maresme (1977-1082) i en els Fulls del Museu arxiu de Santa Maria.
És l’autor dels llibres: Jordi Arenas, la sublimació de l’art (19020-1998), una biografia molt documentada del seu íntim amic i mestre Jordi Arenas i Clavell; Joan Layret i Pons (1911-1975), una generació perduda, on fa un estudi de la vida i de l’obra d’aquest polític mataroní, amic i correligionari del seu oncle Joan, i 100 caricatures del dibuixant Manuel Cuyàs i Duran al periòdic de Mataró (1948-53), on, a partir d’aquest centenar de dibuixos, fa una minuciosa descripció de vida mataronina al llarg d’aquells cinc anys.

La relació d’amistat d’en Francesc Masrriera amb el pintor Jordi Arenes va ser llarga i profunda. Es van conèixer a finals dels anys cinquanta començament dels seixanta, moment que en “Marri” entra a formar part de “la colla de Cadaquers”, un grup d’alumnes de l’artista que es va formar a l’entorn d’aquest il·lustre personatge. En Francesc aviat es va guanyar la confiança del pintor i va esdevenir una de les poques persones a qui aquell home, amb fama de ser molt reservat, descobria les seves confidències. Informació que, una vegada mort l’insigne ciutadà li ha estat de gran utilitat per poder aclarir moltes coses de les que ens ha explicat en la ben informada biografia del seu mestre.

Al morir l’Arenas va fer una deixa dels seus diners i de les joies familiars a l’organització benèfica Caritas, amb la finalitat de què les distribuís entre les persones més necessitades de la ciutat. El seu habitatge, un senyorial casalot modernista obra de l’arquitecte Emili Cabanyes, i un valuós fons de més de mil pintures, els va deixar a la ciutat de Mataró, amb la condició que l’utilitzessin com a centre d’art i de cultura. Entre els marmessor  testamentaris què havien de vetllar pel compliment de la seva voluntat va nomenar en Francesc Masrriera.


Actualment en Marri, malgrat la seva edat, segueix essent un home molt actiu. És l’ànima de la Associació Germans Arenas, una organització, sense cap ànim de lucre, de la que ell és un dels socis fundadors, col·lectiu que organitza, exposicions, conferències i tota mena d’activitats culturals. En Francesc segueix essent un dels membres actius de l’Agrupació dels Científics on hi participa en varies activitats culturals i de muntanya, i on, cada dimecres al vespre, es reuneix amb un grup de muntanyencs de la seva edat. Són els carinyosament coneguts com “ mil·lenaris”.

Nota al marge

El popular periodista mataroní Pep Andreu, aquest vespre, a l’Associació d’amics de ca l’Arenas, ha pronunciat una interessat conferència sobre els orígens i la història de la televisió de Mataró.
M’ha semblat oportú treure del meu bagul dels records aquest apunt acolorit, fet fa molts anys, a través de la pantalla, mentre emetien un dels espais més populars d’aquella entranyable televisió local.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Pep Riera

JOSEP RIERA I PORTA


El mataroní Josep Riera i Porta, en Pep Riera, ha estat el pagès català més popular del segle XX. Va néixer a pagès, era fill i net de pagesos, ha fet de pagès durant tota la seva vida i els seus cinc fills també són pagesos.

Va venir al món un dia de molta calor, el vuit de juliol del 1941. Era ros com un préssec, amb els ulls clars, molsut com un toro, tossut com una mula i eixerit com un pèsol, unes característiques genètiques que ha conservat durant tota la seva vida. De petit va anar als Salesians i quan plegava de l’escola ajudava, unes vegades amb el càvec, altres amb l’arada, a tirar endavant el negoci dels de casa.

Des de molt jove es sent atret pels moviments d’agitació social i en el 1965, quan sorgeix a Mataró el clandestí FSF (Front Socialista Federal) una interpretació a la catalana del FLP (Frente de Liberación Popular), “els felipes”, en Pep Riera no dubta en afiliar-s’hi.  Dins d’aquell nucli d’inquiets ciutadans comparteix l’amistat, la ideologia i el risc amb mataronins tan significats com: en Xavier Manté, en Josep Mª Manté, l’Agàpit Borràs, En Manel Brullet, en Manuel Cusachs i Corredor, la Montse Brullet, en Quico Oller i en Cinto Mas.

El 27 d’octubre de 1967, data en la que es commemorava el cinquantè aniversari de la Revolució Rusa, es detingut, junt amb altres 11 activistes, per ocupar la sala d’actes del sindicat vertical franquista (CNS), que estava situat a la Riera. La majoria van ser alliberats als pocs dies, menys en Josep Lluís López Bulla i l’Antoni Martí Bernasach que es van passar sis mesos a la Model, el primer i dos el segon.

La crisis energètica que es va desencadenar en el 1973 va perjudicar a tots els sectors de la societat. La pagesia en va ser un dels més afectats. Els preus dels adobs, del combustible i de la maquinària es va disparar a l’alça.  A conseqüència de la disminució del poder adquisitiu de la població la venda de fruites, verdures i hortalisses va caure en picat. A tota aquesta suma de maldecaps cal afegir que es va incrementar la importació de productes agrícoles procedents de l’estranger, generalment a uns preus tan baixos que convertien els nostres en incompatibles. Molts pagesos joves abandonaven el camp i, els que podien, es passaven a la indústria o al sector de serveis. Davant d’un esdevenir tan poc esperançador, la pagesia es va començar a revoltar.

A Pontons (Alt Penedès), davant la situació de descontentament que es vivia, el 3 de novembre de 1974, a la clandestinitat, es funda la Unió de Pagesos (UP). Entre els membres constituents d’aquesta nova organització hi trobem  veterans lluitadorscom eren en Josep Vidal (Pep Jai) del Vendrell, en Carles Andreu i Abelló, de Reus, en Vicenç Ximenis, de Bellvís i, com no, en Pep Riera de Mataró.

Durant les últimes eleccions municipals franquistes, a Mataró, amb la intenció de soscavar el poder del règim dins el consistori, l’oposició va presentar una candidatura d’unitat. Ho va fer a través del nomenat terç familiar; els altres dos terços, el sindical i el corporatiu, eren triats a dit. Les forces democràtiques de Mataró van presentar a quatre aspirants: en Josep Mª Boixet , sabater de professió;  l’Andreu Sala “en Forapols”, pescador; la Montserrat Visa i Illa, de l’Associació catòlica de pares de família;i en Pep Riera, pagès. Dels quatre candidats, els dos primers van ser escollits.

En el mateix 1973 va participar molt activament en la organització i constitució de l’ADM (Assemblea Democràtica de Mataró), una rèplica local del que s’havia fet un  any i mig abans a l’església de Sant Agustí de Barcelona, quan es va constituir l’Assemblea de Catalunya.

Tenint en compte que encara estàvem en època de dictadura, l’acte es va dur a terme amb una discreció i unes mesures de seguretat extremes. Cap dels futurs assistent no coneixia amb anterioritat ni el lloc ni el dia que es celebraria l’acte.  Arribat el dia escullit, a cada participant sols se li va comunicar l’adreça d’un domicili particular i l’hora  exacta en que calia presentar-s’hi. Un dels llocs de trobada era precisament a Can Pep Riera. El dia escollit per celebrar l’efemèride va ser precisament el 18 de juliol. No sé si va ser per casualitat, o no.  Des dels diferents punts de trobada, cada grup de seleccionats va ser conduit fins a Sant Martí de Mata, una ermita situada en una zona boscosa allunyada del centre urbà. Com a mesura de seguretat es va col3locar un projector de diapositives preparat per simular una conferència sobre art romànic. Malgrat es van reunir clandestinament una setantena de persones, l’acte es va poder celebrar sense incidències ni posteriors conseqüències. Per no deixar pistes sobre els possibles assistents es va decidir falsejar la data de la seva celebració. Es va dir que la reunió havia estat el 27 de juliol, el dia de les Santes; d’aquesta forma tothom, més o menys, tenia la seva coartada justificada.

Un any després de constituir l’Assemblea Democràtica  de Mataró i un any abans de morir-se el dictador, el dia 24 de juliol de 1974, en Pep Riera va encapçalar una llista de 165 signants contra la voluntat de l’ajuntament de concedir permís per vendre els espaiosos patis del col·legi Valldemia, un important pulmó verd de la ciutat, a una empresa constructora de vivendes. Quinze dies abans, ja s’havia entregat un altre plec de signatures on hi constava el nom de 138 ciutadans més. Simultàniament, vint-i-dues personalitats mataronines, entre elles set ex alcaldes, tots menys en Pedro Crespo, es van posar al costat dels sol·licitants. Finalment l’alcalde en Francesc Robert i Graupera va haver de claudicar en les seves pretensions.
Una de les “tractorades”  locals més entranyables de les moltes que va organitzar en Pep Riera a la nostra ciutat, va ser la manifestació motoritzada  per salvar “El cul del món”. L’Ajuntament de Mataró pretenia instal·lar un abocador de brossa a la zona extraurbana coneguda com “El cul del món”, una petita vall situada a la part alta de la Riera de la Figuera Major. Els tècnics municipals asseguraven que seria un abocador controlat i que no ocasionaria cap mena de trastorn mediambiental. La pretensió era soterrar des diverses tones d’escombreries que progressivament si anirien descarregant dins d’una gran bossa feta amb lona butírica. Un element que, segons ells, evitaria la contaminació dels aqüífers. La ciutadania, sospitosa de que els estaven ensarronant, s’hi va oposar. Es va organitzar la campanya “No a l’abocador del Cul del Món”. També es va convocar una manifestació popular que aniria des de l’Ajuntament fins als terrenys on estava previst instal·lar el polèmic abocador.

En Pep Riera i un nodrit grup de pagesos van posar els seus tractors, equipats amb remolcs a la disposició de tots els ciutadans que volguessin pujar motoritzats fins el lloc de la concentració. La tractorada va sortir de l’Ajuntament i carregada de persones, crits, rialles, cançons i pancartes va traslladar a més d’un centenar de mataronins al lloc de la trobada. L’Ajuntament, una vegada més, davant la pressió popular es va veure obligat a retirar el seu projecte.

Entre els anys 1976 i el 2000, en Josep Riera és nomenat coordinador general de la Unió de Pagesos. Durant aquests vint-i-quatre anys la seva presència en els mitjans informatius ha estat continua. Sempre reivindicant a favor de l’ecologia, la conservació del medi ambient i els drets de la pagesia. La seva arma preferida ha estat la tractorada, amb aquest pacífic sistema de lluita ha aconseguit assolir objectius que semblaven impossibles.

Podem recordar, entre altres, la campanya a favor de la modificació del traçat de l’autopista del Maresme i la lluita per la indemnització justa dels pagesos afectats per la mateixa.  També la que va dur a terme l’octubtr de 1982, en col·laboració de l’advocat Josep Mª Manté i el jutge demòcrata Rafael Gimeno en el procés  anomenat “Contra l’esclavisme i els negrers”. El jutge Gimeno va recórrer personalment diferents camps del Maresme i va interrogar a 2000 treballadors agrícoles subsaharians que vivien en unes condicions d’explotació extremes.

A nivell estatal va contribuir a organitzar la tractorada del 1977, una de les més importants de les que es té referència.  Va ser en solidaritat amb els treballadors agrícoles de la Rioja. La convocatòria va arribar a arreplegar 18.110 tractors. Les forces de la Guàrdia Civil es van veure desbordades.
Davant de la sorpresa general, el dia 8 de juny del 1983, ja plenament instaurada la democràcia, la Guardia Civil va detenir a en Pep Riera, aleshores coordinador general de la Unió de Pagesos i un dels líders polítics més coneguts del país. El rebombori que es va organitzar a tots els nivells va ser descomunal. La mateixa Guàrdia Civil estava desconcertada. Manifestava que desconeixia la causa de l’arrest. Al·legaven que sols complien les ordres  del Jutjat Nº 1 de Barcelona. Finalment, després de set hores de retenció, es van aclarir els equívocs. El propi alcalde de la ciutat, en Manel Mas i Estela es va presentar personalment a la “Mitja Taronja” nom popular que es dóna a la presó de Mataró per alliberar-lo.

La causa del desencert va ser la denúncia que un advocat ressentit havia presentat uns mesos abans al Jutjat Nº 1 de Barcelona contra la Unió de Pagesos. Aquest sindicat agrícola, en anterioritat, quan va tenir lloc l’afer dels treballadors subsaharians, va acusar a l’esmentat  advocat de reunir, intimidar i cobrar en qualitat de “previsió de fons” a un grup de propietaris agrícoles amb la garantia de que tindrien una bona defensa en cas de ser acusats.  El jutjat va enviar una citació al coordinador General de la UP, per veure si procedia la citada denúncia i en Pep Riera, per problemes administratius no la va rebre. Tot plegat, un malentès.

Quan el que aleshores era President de la Generalitat, en Pasqual Maragall, va constituir el primer govern tripartit, el novembre del 2003, sembla ser que va temptejar a en Pep Riera per ser un dels candidats a ocupar la Conselleria d’Agricultura. És evident que l’acord no va mai arribar a fructificar. Ningú no n’ha explicat mai les causes.

Políticament, en Riera dona suport a la CUP. En les eleccions municipals del 2011 va recolzar aquesta candidatura presentant-se simbòlicament en el darrer lloc de la llista. Actualment,  en Riera és un dels membres més destacats de l’ANC (Assemblea Nacional de Catalunya), la organització independentista que es va fundar el 30 d’Abril del 2005. En el seu primer congrés va ser escollida com a presidenta la Carme Forcadell i en Pep Riera va ser el tercer candidat més votat. La Carme Forcadell en va aconseguir 3109, en Jaume Marfany 2070 i ell 2013.

En Josep Riera i Porta ha explicat que ell, en la seva joventut, va ser federalista, però com que aquesta opció política es impossible en un país on no hi ha federalistes, es va convertir en separatista.




Tractorada

En Pep Riera en una de les seves tractorades

Pep Feliu

JOSEP FELIU I CANALETA


En Pep Feliu, també conegut pels seus companys con en Pepitu, és un pencaire obsessiu. Sens dubte, és el cirurgià més treballador que he conegut, i això que de metges del ram del bisturí n'he conegut una pila. A l'hora d'enfundar-se els guants i d'anar per feina, ell els guanyava a tots.

Recordo que, fa alguns anys, en una paret de la sala de treball i d’estudi que els components de la unitat de cirurgia general teníem a l'Hospital de Mataró, hi penjava un pòster amb la caricatura de tots els membres del servei. Estàvem amuntegats dins d'un quiròfan. Cadascú portava un estri que identificava la més característica de les seves aficions. La d'en Pepito Feliu crec que era molt ben trobada.  El podrien haver dibuixat tocant el piano, un dels instruments musicals que havia estudiat durant anys i que tocava gairebé a la perfecció. O bé, practicant l'escalada en una de les parets d'aquella suposada sala d'operacions o sinó corrent la Marató, esport del que era molt aficionat. Però no, en aquell dibuix en Pep estava pescant amb canya i de l'ham d'aquest instrument hi penjava un peix saltironejant. El més significatiu d'aquella caricatura era que, de la mateixa manera  que, segons diuen, en època dels almogàvers tots els peixos de la Mediterrània portaven les quatre barres pintades a la ventresca, el peix d'en Feliu hi duia escrit l'acrònim M.I. En els hospitals tothom sap que les inicials M.I. no signifiquen cap altra cosa que no sigui Medicina Interna.

Aquella caracterització del, en aquell moment, jove operador Josep Feliu no s'havia fet perquè se li conegués cap afició a la pesca marítima, doncs tots sabíem que no era un home de mar, sinó que era un bon aficionat a la muntanya.

En Pep va ser dibuixat amb una canya i un peix perquè, invariablement, cada matí, abans d'entrar a quiròfan, feia una volta pel servei de Medicina Interna amb la intenció de “pescar” algun malalt ingressat amb la possibilitat de que necessités d'una intervenció quirúrgica. Dins l'ambient sanitari és de tots conegut que les grans fonts de pacients quirúrgics, a més del Servei d'Urgències, són: els metges de capçalera de la rodalia i el servei de M.I. del propi hospital.

A l'Hospital de Mataró quan algú volia localitzar al doctor Feliu primer telefonava al quiròfan i si aquest no hi era telefonava al servei de Medicina Interna, doncs, com us he dit, en Pepitu, que era un treballador infatigable, per assegurar-se la feina, cada dia havia de passar per l’esmentat servei amb la finalitat de regar les flors. Tinc entès que a hores d'ara, tot i que alguns metges més joves li han intentat plagiar el mètode, el doctor Feliu, un veterà cirurgià carregat de feina i d'experiència, encara fa alguna que altre incursió pel servei de medicina Interna. No sé si amb canya, o sense.

Fa molts anys, potser quaranta, en un dels primers "correfocs" que es van celebrar a Mataró  per les festes de Les Santes, el doctor Feliu va patir unes serioses cremades que li afectaven ambdues mans, cosa que el va fer restar de baixa durant una temporada. Tot el personal de l'hospital i bona part de la ciutadania ho va viure amb un esglai al cor.

—Podrà tornar a operar i a tocar el piano, el doctor Feliu, amb aquestes cremades? —ens preguntàvem tots.

Afortunadament va tenir sort. Es va recuperar totalment, sense la més mínima seqüela. Va seguir treballant i operant més que ningú, fins arribar a ser un dels millors i més eficients cirurgians que ha conegut l'Hospital de Mataró.


dilluns, 14 de novembre del 2016

En "Peric"

QUIRZE PERICH I IGLÉSIAS


En Quirze Perich i Iglésies, en Perich, és el flabiolaire que ha fet ballar als gegant durant gairebé quaranta anys i, amb ells, a diverses generacions de mataronins.

En Perich era un home menut, fibrós, morè, arrugat, belluguet i lleuger com un esquirol. Sempre havia treballat al camp. Va néixer a Sant Feliu de Buixareu, la Selva, en el 1896. La seva extraordinària oïda i la facilitat que tenia per recordar les melodies van fer que, des de molt jovenet entrés a formar part del grup de flabiolaires d’Arbúcies.

Els flabiolaires eren gent de procedència rural i de formació autodidacta. No tenien cap mena de formació musical acadèmica i no sabien solfeig. En Perich, com la majoria dels flabiolaires, no composava les seves melodies, sols interpretaven els ritmes més populars de cada moment i, sovint, aquells que els hi sol·licitava la seva audiència.

Els seus instruments musicals eren el flabiol i el bombo. El flabiol és un instrument de vent, curt, de tan sols 20 o 25 cm. de llargada que es toca amb una sola ma, generalment l’esquerra. Amb la dreta es percudeix un  bombo, el qual es manté en posició vertical gràcies a una banda que es penja del coll en forma de bandolera.
És un fet insòlit que a Mataró, des de fa anys, els gegants han ballat i segueixen ballant amb el so del flabiol i del bombo. A arreu de Catalunya, la música que acompanya als gegants, generalment és la dels grallers, la de la cobla o la de l’orquestra. Aquesta és una herència més de les moltes que ens va deixar en Quirze Perich.

El flabiol dels geganters de Mataró és el flabiol d’Arbúcies. Es tracta d’un instrument de fusta, curt, amb el bec cisellat, fet generalment d’una sola peça i que té cinc forats, quatre de superiors i un d’inferior adaptable al gruix del dit polze. Es diferencia del que s’utilitza en la cobla en què aquest últim generalment és de dues peces i està dotat de claus que permeten la perfecta oclusió dels forats.

En el seu origen, els flabiolaires eren considerats com els músics dels pobres. Eren aquells músics que llogaven les petites poblacions que no es podien permetre el luxe de contractar una cobla o una orquestra per animar el ball de la festa major o l'aplec del santuari local. També eren sol·licitats per les grans masies rurals, a fi d'amenitzar un casament o algun altre gran esdeveniment familiar.

Des de la popularització del fonògraf, la tasca dels flabiolaires es va limitar a l'acompanyament de gegants, caramelles i bastoners. En el cas d'en Perich sabem que a més de les del Maresme i de la Selva el van sol·licitar a moltes festes majors de Penedès. Va ser durant anys el flabiolaire del ball del dragó de Vilafranca i el que acompanyava als bastoners d'aquesta mateixa ciutat. La música dels bastoners de Vilafranca era la mazurca d'en Bordina de Garduix, la mateixa que tocava, i que avui encara es toca, a la nostra ciutat per fer ballar als gegants grossos.

En el repertori mataroní d'en Perich, a més de l'esmentada mazurca, hi havia dues obres més originals d'aquest  popular flabiolaire d'Arbúcies: la polca, actualment coneguda com el ball de nous i el xotis o ball d'en Maneló i la Toneta.

Si el lector està especialment interessat sobre en Perich i la tècnica del flabiol d'Arbúcies, es interessant que llegeixi l'obre En Quirze Perich Flabiolaire que van publicar en el setembre de 1987 en Jaume Ayats i la Teresa Soler, dos coneguts flabiolaires de Mataró. Moltes de les dades que jo publico en aquesta breu ressenya són extretes d'aquell documentat llibre.

El dia 25 de juliol de 1982, vigílies de les Santes, la ciutat de Mataró va retre un emotiu homenatge a aquest entranyable músic. L'ajuntament li va dedicar una recollida placeta, ornamentada amb una monumental palmera en el cor del centre històric del la població.
Un any després, per les Santes de 1983, va ser l'última vegada que va sortir a alegrar les nostres cercaviles. En Perich va morir el desembre del 2005.

Arbúcies, una vila de flabiolaires, on en Perich hi anava anualment a animar la seva festa major, li ha fet la millor ofrena que es pot rendir a un geganter. Li han esculpit un nan amb la seva esfinge que surt cada any a ballar pels carrers i les places de la vila al so del flabiol. Potser seria interessant que nosaltres seguíssim el seu exemple.

El dia 12 de desembre del 2015 tots els flabiolaires de Mataró, es van reunir en el celler Castellví de la Plaça de Cuba i van oferir un concert dedicat a la memòria d’el que , en cert punt, havia estat el mestre de gairebé tots ells.




dissabte, 12 de novembre del 2016

Jordi Arenas

JORDI ARENAS I CLAVELL


Com molts mataronins, penso que en Jordi Arenas ha estat l’artista local més complert que hem tingut durant la passada centúria. Això que de grans artistes n’hem tingut un bon grapat.

En Jordi Arenas i Clavell va néixer el 7-11-1920 en el si d’una família de l’alta burgesia mataronina. Una vella nissaga de filadors i teixidors. La família Arenas, entre altres propietats, posseïa una bona quantitat d’hectàrees a la població empordanesa de Surius, terreny destinat a l’explotació de l’alzina surera. En Jordi, a l’igual que el seu germà gran, en Jaume, van venir al món i sempre van viure en la casa familiar del carrer d’Argentona, el lloc on avui hi està ubicada la Fundació Germans Arenas. Un gran casal de dos cossos d’amplada, pati interior i sortida posterior al carrer de Sant Sadurní. L’edifici que és d’estil anglès amb alguns retocs modernistes és obra de l’arquitecte Emili Cabanyes.

De nens, els Arenas van estudiar als escolapis de Santa Anna. Als vespres assistien a l’antiga Escola dels Arts i Oficis  del Carreró on van aprendre dibuix i pintura sota el mestratge del conegut pintor Rafael Estrany i Ros, que era a la vegada el director d’aquesta escola i el conservador del Museu Municipal. També aprenia piano amb el joveníssim músic Enric Torra, tant sols deu anys més gran que ell.

En el 1936, quan en Jordi tenia setze anys, va esclatar la guerra civil. A ca l’Arenas, que no els hi havia mancat mai res, van començar a patir les primeres penúries econòmiques. Acabada la guerra, per instàncies del seu mestre, en Rafael Estrany, és nomenat professor ajudant de dibuix i pintura a l’escola dels Arts i Oficis, un càrrec més honorífic que remunerat, però que a ell li va ocasionar molta il·lusió. Era el primer reconeixement de la seva vàlua com artista; sols tenia vint anys.

En el 1941 va intervenir amb el mestre Rafel Estrany i amb en Santiago, el fill d’aquest, en la restauració del monumental quadre de Pere Pau Montanyà El martiri de les Santes que presideix el presbiteri de Santa Maria. És una tela de 500 per 430 cm que havia quedat molt malmesa a causa de l’incendi de 1936. Molts anys després, en una visita que el qui escriu va fer a Santa Maria amb en Jordi Arenas, entre molts altres llocs em va portar a visitar aquesta pintura. Em va fer prestar atenció en un petit detall de l’obra. Em va assenyalar el perfil de la cara d’un soldat romà situat en un dels angles inferiors de la tela.

—Veus aquest soldat del casc?  El model va ser el meu amic, l’arqueòleg Marià Ribas i Beltran —em va dir.
Això ho he cregut cegament fins no fa gaires hores. Aquest matí, abans d’escriure aquests paràgrafs, ho he volgut anar a comprovar i he anat a donar una ullada a les quatre grans teles que circumden els presbiteri de la majestuosa basílica.

La meva sorpresa ha estat majúscula. Tres de les quatre pintures que encapçalen la nau de Santa Maria tenen un soldat romà en un dels seus escaires inferiors... A hores d’ara se’m presenta un dubte: No estic segur si el què em va dir l’Arenas fou el model que va posar per pintar el romà del quadre de les Santes o el que hi ha en El Martiri de Sant Cugat o en La Decapitació de Sant Cugat, els dos llenços que hi ha al seu costat. Doncs en les tres obres hi va intervenir la ma del nostre artista. M’he mirat amb deteniment les tres figures i, la veritat, no m’atreveixo a afirmar res. De totes maneres ho deixo escrit i més endavant, si volen, els entesos ja ens ho diran.

Llegeixo, en la documentada biografia que en Francesc Masriera i Ballescà  ha escrit sobre el pintor, que de les quatre grans teles originals que abans de la guerra hi havia a la capella absidal de Santa Maria, una, La decapitació de Sant Cugat, va ser totalment destruïda per les flames i què l’actual va ser pintada totalment de nou per en Jordi Arenas, inspirant-se en uns esbossos que hi havia de l’obra primitiva.Escriu que aquest quadre de grans dimensions va ser pintada en una nau de la fàbrica de bombetes que la família Clavell, la de la seva mare, tenia al camí del mig.

En el 1945 l’Arenas va tenir el primer gran encàrrec escultòric de la seva vida. Un encàrrec que, per cert, li va ocasionar un seguit de problemes. La confraria de la Soledat, una fraternitat religiosa formada per la burgesia més dretana, elitista, moralista i centralista de la ciutat li va encarregar que esculpís una imatge de la Mare de Déu per poder treure-la en processó els dies de la Setmana Santa. El jove Arenas va acceptar l’encàrrec amb molta il·lusió i, d’immediat, es va llençar a treballar entusiastament en el projecte.

Va ser un agosarat. Va voler trencar motlles en una època en la que el “Nacional catolicismo” era un dels pilars on es recolzava el nou règim. Es va proposar que la seva Mare de Déu no fos una més de les arquetípiques verges a que ens havia acostumat  la imatgeria religiosa espanyola.  Aquelles que durant segles havien esculpit en Martinez Montañez, en Juan de Mesa, l’Alonso Berruguete o en Francisco Salzillo. No volia que la seva Soledad s’adaptés al tradicional patró d’una dona trista, histriònica, explosiva i tremendista, sinó que s’adaptés al model de la dona catalana molt més sòbria i introvertida. Això, moltes autoritats, tant civils com religioses de l’època no van saber, o no van voler, entendre-ho.

La Soledad de l’Arenas és l’escultura d’una dona esbelta, bella, trista, serena i sobretot sola. No porta grans vestimentes, ni capes, ni afegitons ni exuberants corones. Cada cop que me la miro, m’imagino a la “Ben Plantada” de l’Eugeni d’Ors que li acaben de comunicar que ha perdut un fill. (En Jordi Arenas sovint manifestava que era un admirador del moviment noucentista).

La presentació en públic de la Soledat va causar un cert refús entre els sectors més casposos de la “bona” societat  mataronina. La van trobar massa guapa, esbelta i fins i tot provocativa. El padre don Eusebio Iraola, un ultramuntà i integrista capellà d’origen basc, fou el comissionat, de part de la confraria de la Soledat, per negociar una remodelació de la figura femenina de La Soledad. Entre altres coses, va demanar a en Jordi Arenas que aprimés el coll i aplanés algunes formes de l’escultura. L’artista va quedar molt condolgut. Però, evidentment no li va fer ni el més punyeter cas.con

La Soledad va sortir anualment en processó durant deu anys. Però els de la confraria no l’exposaven neta i lliure de guarnicions, o sigui de la manera que la va concebre el seu autor; la treien ridículament disfressada.  Anava gairebé coberta de flors. Li van plantificar una creu al seu darrera, còpia de la que portava la Mare de Déu dels Dolors, una de les emblemàtiques fraternitats religioses de Santa Maria. La van vestir amb una folgada túnica de roba; li van enganxar unes llàgrimes de vidre a les galtes i, per més inri, li van clavar un punyal daurat al centre del pit. El cabreig que va agafar en Jordi Arenas quan la va veure guarnida d’aquesta manera va ser, segons ens explica en Francesc Masriera, va ser d’antologia. En el 1956 ja no va sortir la processó i d’immediat la van fer desaparèixer de circulació. Fou desterrada i oblidada a un fosc passadís gairebé mai transitat de la parròquia de Santa Maria.

Recentment, gràcies a la pressió de l’Associació dels Amics dels germans Arenas ha estat encertadament restaurada i llueix amb tot el seu esplendor en un dels llocs més destacats de la basílica. Al mig del braç dret del creuer, gairebé al davant del portal que dóna a la placeta del Fossar Xic.

L’any 1946, pocs mesos després de que li encarreguessin la talla en fusta de La Mare de Déu de la Soledat, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí va proposar a en Jordi Arenas que decorés amb pintures al fresc el baptisteri de l’església parroquial de Sant Josep. En Bonet i Garí era el deixeble i íntim col·laborador de l’Antoni Gaudi i el continuador de les obres de La Sagrada Família, després de la mort del genial arquitecte reusenc.

L’Arenas, tot i que era conscient de que no tenia gaire experiència en els secrets de la pintura al fresc, sense pensar-s’ho dues vegades, va acceptar el repte. Es va posar a estudiar i a practicar desaforadament sobre com calia pintar damunt de la calç humida barrejada amb pols de marbre i sorra fina, fins dominar perfectament la tècnica. En pocs mesos va tenir enllestida l’obra. Aquesta és una representació del bateig de Crist en mans de Sant Joan Baptista, sobre les aigües del riu Jordà.

La inauguració va ser tot un èxit. Els comentaris de la premsa van ser molt satisfactoris. Però, com sovint passa en el món de l’art, quan algú assoleix un èxit, no és estrany que emergeixi alguna enveja. El seu autor era molt jove, tot just havia complert els vint-i-sis anys i en un sol any presentava dues obres considerades de molta envergadura: l’escultura de La Soledat i els frescs del Baptisteri de Sant Josep.

Algú va fer córrer que aquell bateig de crist no era un fresc autèntic, sinó que sols era una vulgar imitació d’aquesta tècnica. L’insigne arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que tenia una reconeguda experiència sobre la pintura al fresc, doncs era el qui havia popularitzat i fer traslladar al Museu Nacional de Catalunya els frescs romànics de Taüll, va tallar aquells maliciosos comentaris en sec. Davant l’esbalaïment de diversos assistents va agafar una esponja amarada d’aigua i, amb força, va començar a fregar damunt la pintura. Veient que aquesta mantenia la seva integritat i que l’esponja no es tenyia de colorant, va sentenciar:
—Senyors...   Això és un fresc, amb tota seguretat!

Poc temps després de la inauguració dels frescs del baptisteri de la parròquia de Sant Josep, el mateix Puig i Cadafalch va temptejar a en Jordi Arenas sobre la possibilitat de pintar uns frescs a l’àbsida de la capella del convent de les Caputxines a l’Esplanada. Finalment, aquest ambiciós projecte no es va poder tirar endavant.
L’obra pictòrica de més envergadura, de les moltes que va realitzar el nostre artista, són els frescs de La capella del Sagrament de l’església de Santa Anna. Una àrea de més de 170 m² de pintura al fresc. En el 1953 el pare escolapi Salitxes, que aleshores era el director del col·legi, li va oferir l’oportunitat de pintar al fresc la totalitat de les parets i de la cúpula d’aquesta gran capella octogonal, amb diferents escenes bíbliques. O sigui, com si es tractés d’una petita Capella Sixtina.

En el 1957 va començar les obres. La tasca va ser molt laboriosa. Va durar tres llargs anys, tot i que l’artista hi treballava pràcticament de sol a sol. El resultat, però, va ser magnífic.

Quan tot just feia un any que em Jordi Arenas havia enllestit el Sagrament de Santa Anna, en Jordi Arenas ja estava embarcat en la construcció d’una nova obra pictòrica d’alta volada: la pintura al fresc d’un conjunt d’escenes bíbliques al nou Baptisteri de Santa Maria de Mataró. Recinte per a el  qual també hi hauria de dissenyar un vitrall, una escultura i i una reixa de ferro forjat per l’entrada.

La popularitat que havia adquirit com a pintor de frescs un cop finalitzades les obres de Santa Anna va fer que mossèn Francesc Pou, arxiprest de Santa Maria i l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, el mateix que quinze anys abans li va encarregar el baptisteri de Sant Josep, ara li demanaven que es fes càrrec del de Santa Maria. Les obres van durar dos anys. Van ser inaugurades el dia de Sant Jordi  de 1963. En elles, l’Arenes hi va pintar els frescs i va dissenyar el vitrall. L’escultura i la porta de forja artística s’ajornaren per més endavant.

Durant aquells anys va ser quan el qui això us explica va tenir la oportunitat de poder entrar en contacte amb el genial pintor. Un servidor, des de molt petit, havia demostrat molta afició pel dibuix i per l’escultura. Els pares, amatents de la meva simpatia vers les arts plàstiques, em van deixar matricular als cursos que, als vespres, l’Arenas impartia en el seu estudi del carrer de Sant Sadurní; lloc on hi vaig assistir durant uns quants anys.

En aquella casa vaig confraternitzar amb tot un seguit de companys que compartíem les mateixes aficions.  Entre altres vull esmentar als pintors Joan Parés, ... López, Enric Domínguez, Ramón Llibre Xaudaró i en Joan Oltra; amb el futur escultor Joan Solà o amb el forjador artístic Rafel Codina, la seva futura esposa Mª Rosa Font i la germana d’aquesta Montserrat, ambdues excel·lents dibuixants i esmaltistes. A molts d’ells els hi he dedicat específicament un capítol del llibre que teniu a les mans.

El meu tracte amb en Jordi Arenas va començar essent el d’un mestre i el seu alumne.  Però, malgrat la diferència d’edat que ens separava, gairebé de trenta anys, crec no equivocar-me si dic que, amb els anys, es va convertir en una sincera amistat.  Durant alguns anys vam compartir llargues passejades per la rambla: el clàssic “anar a tocar ratlla” dels mataronins. També alguna que altra anada al teatre o al cinema i, com no, la nostra ritual visita de cada any, el dia de Sant Esteve, al Palau de la Música Catalana per sentir a l’Orfeó Català. Recordo amb emoció aquells moments, els últims de l’audició, quan ambdós, dempeus i amb la pell de gallina, cantàvem, mirant de reüll a l’enfervorit auditori, el cant de la senyera.

Alguns estius havíem anat a passar uns dies a la Costa Brava amb la intenció de pintar paisatges marins. Recordo haver estat a Cadaqués, a l’Escala i a Tamariu. A aquesta última població hi vam passar una setmana a casa dels meus oncles. Tinc present haver sortit a pintar a Aigua Blava, Aigua Gelida, Sa Roncadora, Sa Musclera i a Calella de Palafrugell. En Jordi portava una mena de caixó-arxiu on, verticalment i separats entre si per pocs mil·límetres, hi col·locava les diferents planxes de tàblex que anava pintant. Després, en el seu taller, sense preses, convertia aquell apunt de poc més d’un pam de llargada en una tela de mesures comercials.

 Uns anys més tard de la nostra estada a Tamariu, pocs dies abans del meu casament, vaig rebre a casa una pintura que m’enviava en Jordi Arenas. Era una bellíssima marina de la platja del Port Bo. Així que la vaig veure, vaig recordar que, temps enrere, jo havia vist com el mestre havia fet el seu esbós. Estava assegut  al damunt d’unes roques que hi ha a la banda de garbí de la població empordanesa de Calella de Palafrugell.

Els vespres, a Tamariu, els passàvem asseguts en un popular xiringuito de la platja que en deien a cal Patxei. L’establiment estava farcit de cartellets de cartolina on s’hi explicitaven un seguit d’avisos dirigits a la clientela.  Tots ells  traspuaven l’irònic sentit de l’humor empordanès. Entre altres, en recordo un que deia: ON PARLE FRANCOIS... (però molt malament) i un altre on s’hi podia llegir, ENGLISH SPOKEN... (però tan poken que no ens entendrem). Còmodament repapats a cal Patxei, l’omplia un petit bloc de dibuix, el meu, fets amb un gruixut retolador, dels més extravagants transeünts que en aquell moment desfilaven davant dels nostres ulls. Eren els anys del moviment Hippy i els tipus i les vestimentes que aquella hora de la tarda freqüentaven  el passeig eren veritablement estrambòtiques. Aquell bloc de notes l’he guardat com si es tractés d’una relíquia; en una de les seves pàgines també, utilitzant un bolígraf de tinta negra, en un moment,  hi va fer un petit esbós de la meva cara. Es tracta del retrat que, d’acord amb els editors, hem col·locat a la solapa d’aquest llibre.

Els anys seixanta i setanta van ser les dues dècades de esplendor artística d’en Jordi Arenas. La seva aureola de gran pintor i d’excel·len escultor estava consolidada. D’ encàrrecs no n’hi faltaven. La seva acadèmia artística funcionava a ple rendiment. Començava a ser reconegut com un dels bons músics locals. Ja, des del 1961 havia estat nomenat director de l’Orfeó Mataroní i a partir del 1971 se li va encarregar la direcció del cor i de l’orquestra de la missa de les Santes de Mossèn Blanc. En el 1976 també se li va oferir la direcció del Cor Madrigalista: Un músic mataroní ja no podia aspirar a més.

En l’any 1986, la Parròquia de Sant Joan i Sant Josep li van sol·licitar la pintura de dos grans olis per col·locar al fons del presbiteri de l’església. Un havia de representar a...  L’altre, Sant Josep treballant de fuster, ajudat per un joveníssim aprenent: Jesús. Malgrat ser un pintor molt experimentat, de portar més de cinquanta anys dedicat professionalment a la pintura va voler resoldre aquelles dues pintures amb el mateix rigor i minuciositat que fins aquell moment havia actuat en totes les seves obres. Va procedir a fer detallat estudi anatòmic i posicional de cada un dels personatges a partir de models humans al natural. El resultat són dues teles de gran realisme i riquesa cromàtica.

Deu anys més tard, quan l’artista ja s’apropava als vuitanta anys, va tenir un insòlit encàrrec per una persona de la seva edat. Se li va demanar que pintés un mural pel Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda a Barcelona. Un era un mural amb una escena on Sant Francesc i Santa Clara atenen a un malalt leprós. Suposo que a causa de l’avançada edat, L’Arenas no el va pintar amb la seva estimada tècnica del fresc. El va pintar a l’oli. El resultat, però, va ser magnífic. En Jordi Arenas i Clavell va deixar aquest món el dia 1 de juliol del 1998.
Com anècdotes curioses d’aquest genial artista us vull explicar que,tant ell com el seu germà Jaume, era molt aficionat als animals exòtics de tota mena. A casa seva hi havia gos, gat, peixos, tortuga, mico, llangardaix, serp i lloro, entre altres espècies. Recordo, de quan jo era un nen petit, que un vespre d’estiu el seu germà Jaume va venir a sopar a casa dels pares. Hi venia sovint, doncs era molt amic del pare amb qui compartien una gran afició a la mar, a la pesca i a la navegació. Aquella nit, en Jaume portava un camaleó a la butxaca. Havent sopat, asseguts al terrat, ens va fer una demostració de com els camaleons amb la seva llarga llengua, en un tres i no res, caçaven i es cruspien les mosques que es trobaven a més d’un pam de distància. Nosaltres, els cinc germans, amb els ulls oberts com unes taronges, quedàvem bocabadats davant d’aquell inusitat espectacle.

En una ocasió, uns gitanos passavolants originaris d’un país de l’Est, no sé si era Bulgària o Romania, que voltaven pel món fent de saltimbanquis, van regalar als germans Arenas una molsuda ossa bruna de grans dimensions: “La Júlia”.

Els Arenas, davant la impossibilitat de cuidar i mantenir al jardí del seu domicili un animal de tan gran envergadura el van regalar a la ciutat. L’Ajuntament de Mataró va acceptar de bon grat l’oferiment i li va construir una digna gàbia a la part superior de l’Antic Parc Central. A tocar de l’entrada del Velòdrom. Durant molts anys va ser un ritual de les famílies mataronines el portar a les criatures al parc per fer una visita a “en Bambi”, un cervatell; al “Pavo reial” i per a donar pa als peixos; a les oques i, sobretot, a “La Júlia” l’ossa dels Arenas.


El lloro de ca l’Arenas, com tots els membres d’aquella família, era un bon melòman. El tenien penjat dins d’una gàbia en el menjador de la casa, molt arran del piano. En els anys setanta, l’època que en Jordi Arenas va començar a dirigir l’Ofici de les Santes, de tant de sentir-la tocar, aquell espavilat lloro va arribar a aprendre a cantar, molt afinadament, diversos fragments de la prestigiosa Missa de Mossèn Blanc.