Jordi Arenas

JORDI ARENAS I CLAVELL

Com molts mataronins, penso que en Jordi Arenas ha estat l’artista local més complert que hem tingut durant la passada centúria. Això que de grans artistes n’hem tingut un bon grapat.

En Jordi Arenas i Clavell va néixer el 7-11-1920 en el si d’una família de l’alta burgesia mataronina. Una vella nissaga de filadors i teixidors. La família Arenas, entre altres propietats, posseïa una bona quantitat d’hectàrees a la població empordanesa de Surius, terreny destinat a l’explotació de l’alzina surera. En Jordi, a l’igual que el seu germà gran, en Jaume, van venir al món i sempre van viure en la casa familiar del carrer d’Argentona, el lloc on avui hi està ubicada la Fundació Germans Arenas. Un gran casal de dos cossos d’amplada, pati interior i sortida posterior al carrer de Sant Sadurní. L’edifici que és d’estil anglès amb alguns retocs modernistes és obra de l’arquitecte Emili Cabanyes.

De nens, els Arenas van estudiar als escolapis de Santa Anna. Als vespres assistien a l’antiga Escola dels Arts i Oficis  del Carreró on van aprendre dibuix i pintura sota el mestratge del conegut pintor Rafael Estrany i Ros, que era a la vegada el director d’aquesta escola i el conservador del Museu Municipal. També aprenia piano amb el joveníssim músic Enric Torra, tant sols deu anys més gran que ell.

En el 1936, quan en Jordi tenia setze anys, va esclatar la guerra civil. A ca l’Arenas, que no els hi havia mancat mai res, van començar a patir les primeres penúries econòmiques. Acabada la guerra, per instàncies del seu mestre, en Rafael Estrany, és nomenat professor ajudant de dibuix i pintura a l’escola dels Arts i Oficis, un càrrec més honorífic que remunerat, però que a ell li va ocasionar molta il·lusió. Era el primer reconeixement de la seva vàlua com artista; sols tenia vint anys.

En el 1941 va intervenir amb el mestre Rafel Estrany i amb en Santiago, el fill d’aquest, en la restauració del monumental quadre de Pere Pau Montanyà El martiri de les Santes que presideix el presbiteri de Santa Maria. És una tela de 500 per 430 cm que havia quedat molt malmesa a causa de l’incendi de 1936. Molts anys després, en una visita que el qui escriu va fer a Santa Maria amb en Jordi Arenas, entre molts altres llocs em va portar a visitar aquesta pintura. Em va fer prestar atenció en un petit detall de l’obra. Em va assenyalar el perfil de la cara d’un soldat romà situat en un dels angles inferiors de la tela.

—Veus aquest soldat del casc?  El model va ser el meu amic, l’arqueòleg Marià Ribas i Beltran —em va dir.

Això ho he cregut cegament fins no fa gaires hores. Aquest matí, abans d’escriure aquests paràgrafs, ho he volgut anar a comprovar i he anat a donar una ullada a les quatre grans teles que circumden els presbiteri de la majestuosa basílica.

La meva sorpresa ha estat majúscula. Tres de les quatre pintures que encapçalen la nau de Santa Maria tenen un soldat romà en un dels seus escaires inferiors... A hores d’ara se’m presenta un dubte: No estic segur si el què em va dir l’Arenas fou el model que va posar per pintar el romà del quadre de les Santes o el que hi ha en El Martiri de Sant Cugat o en La Decapitació de Sant Cugat, els dos llenços que hi ha al seu costat. Doncs en les tres obres hi va intervenir la ma del nostre artista. M’he mirat amb deteniment les tres figures i, la veritat, no m’atreveixo a afirmar res. De totes maneres ho deixo escrit i més endavant, si volen, els entesos ja ens ho diran.

Llegeixo, en la documentada biografia que en Francesc Masriera i Ballescà  ha escrit sobre el pintor, que de les quatre grans teles originals que abans de la guerra hi havia a la capella absidal de Santa Maria, una, La decapitació de Sant Cugat, va ser totalment destruïda per les flames i què l’actual va ser pintada totalment de nou per en Jordi Arenas, inspirant-se en uns esbossos que hi havia de l’obra primitiva.Escriu que aquest quadre de grans dimensions va ser pintada en una nau de la fàbrica de bombetes que la família Clavell, la de la seva mare, tenia al camí del mig.

En el 1945 l’Arenas va tenir el primer gran encàrrec escultòric de la seva vida. Un encàrrec que, per cert, li va ocasionar un seguit de problemes. La confraria de la Soledat, una fraternitat religiosa formada per la burgesia més dretana, elitista, moralista i centralista de la ciutat li va encarregar que esculpís una imatge de la Mare de Déu per poder treure-la en processó els dies de la Setmana Santa. El jove Arenas va acceptar l’encàrrec amb molta il·lusió i, d’immediat, es va llençar a treballar entusiastament en el projecte.

Va ser un agosarat. Va voler trencar motlles en una època en la que el “Nacional catolicismo” era un dels pilars on es recolzava el nou règim. Es va proposar que la seva Mare de Déu no fos una més de les arquetípiques verges a que ens havia acostumat  la imatgeria religiosa espanyola.  Aquelles que durant segles havien esculpit en Martinez Montañez, en Juan de Mesa, l’Alonso Berruguete o en Francisco Salzillo. No volia que la seva Soledad s’adaptés al tradicional patró d’una dona trista, histriònica, explosiva i tremendista, sinó que s’adaptés al model de la dona catalana molt més sòbria i introvertida. Això, moltes autoritats, tant civils com religioses de l’època no van saber, o no van voler, entendre-ho.

La Soledad de l’Arenas és l’escultura d’una dona esbelta, bella, trista, serena i sobretot sola. No porta grans vestimentes, ni capes, ni afegitons ni exuberants corones. Cada cop que me la miro, m’imagino a la “Ben Plantada” de l’Eugeni d’Ors que li acaben de comunicar que ha perdut un fill. (En Jordi Arenas sovint manifestava que era un admirador del moviment noucentista).

La presentació en públic de la Soledat va causar un cert refús entre els sectors més casposos de la “bona” societat  mataronina. La van trobar massa guapa, esbelta i fins i tot provocativa. El padre don Eusebio Iraola, un ultramuntà i integrista capellà d’origen basc, fou el comissionat, de part de la confraria de la Soledat, per negociar una remodelació de la figura femenina de La Soledad. Entre altres coses, va demanar a en Jordi Arenas que aprimés el coll i aplanés algunes formes de l’escultura. L’artista va quedar molt condolgut. Però, evidentment no li va fer ni el més punyeter cas.con

La Soledad va sortir anualment en processó durant deu anys. Però els de la confraria no l’exposaven neta i lliure de guarnicions, o sigui de la manera que la va concebre el seu autor; la treien ridículament disfressada.  Anava gairebé coberta de flors. Li van plantificar una creu al seu darrera, còpia de la que portava la Mare de Déu dels Dolors, una de les emblemàtiques fraternitats religioses de Santa Maria. La van vestir amb una folgada túnica de roba; li van enganxar unes llàgrimes de vidre a les galtes i, per més inri, li van clavar un punyal daurat al centre del pit. El cabreig que va agafar en Jordi Arenas quan la va veure guarnida d’aquesta manera va ser, segons ens explica en Francesc Masriera, va ser d’antologia. En el 1956 ja no va sortir la processó i d’immediat la van fer desaparèixer de circulació. Fou desterrada i oblidada a un fosc passadís gairebé mai transitat de la parròquia de Santa Maria.

Recentment, gràcies a la pressió de l’Associació dels Amics dels germans Arenas ha estat encertadament restaurada i llueix amb tot el seu esplendor en un dels llocs més destacats de la basílica. Al mig del braç dret del creuer, gairebé al davant del portal que dóna a la placeta del Fossar Xic.

L’any 1946, pocs mesos després de que li encarreguessin la talla en fusta de La Mare de Déu de la Soledat, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí va proposar a en Jordi Arenas que decorés amb pintures al fresc el baptisteri de l’església parroquial de Sant Josep. En Bonet i Garí era el deixeble i íntim col·laborador de l’Antoni Gaudi i el continuador de les obres de La Sagrada Família, després de la mort del genial arquitecte reusenc.

L’Arenas, tot i que era conscient de que no tenia gaire experiència en els secrets de la pintura al fresc, sense pensar-s’ho dues vegades, va acceptar el repte. Es va posar a estudiar i a practicar desaforadament sobre com calia pintar damunt de la calç humida barrejada amb pols de marbre i sorra fina, fins dominar perfectament la tècnica. En pocs mesos va tenir enllestida l’obra. Aquesta és una representació del bateig de Crist en mans de Sant Joan Baptista, sobre les aigües del riu Jordà.

La inauguració va ser tot un èxit. Els comentaris de la premsa van ser molt satisfactoris. Però, com sovint passa en el món de l’art, quan algú assoleix un èxit, no és estrany que emergeixi alguna enveja. El seu autor era molt jove, tot just havia complert els vint-i-sis anys i en un sol any presentava dues obres considerades de molta envergadura: l’escultura de La Soledat i els frescs del Baptisteri de Sant Josep.

Algú va fer córrer que aquell bateig de crist no era un fresc autèntic, sinó que sols era una vulgar imitació d’aquesta tècnica. L’insigne arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que tenia una reconeguda experiència sobre la pintura al fresc, doncs era el qui havia popularitzat i fer traslladar al Museu Nacional de Catalunya els frescs romànics de Taüll, va tallar aquells maliciosos comentaris en sec. Davant l’esbalaïment de diversos assistents va agafar una esponja amarada d’aigua i, amb força, va començar a fregar damunt la pintura. Veient que aquesta mantenia la seva integritat i que l’esponja no es tenyia de colorant, va sentenciar:

—Senyors...   Això és un fresc, amb tota seguretat!

Poc temps després de la inauguració dels frescs del baptisteri de la parròquia de Sant Josep, el mateix Puig i Cadafalch va temptejar a en Jordi Arenas sobre la possibilitat de pintar uns frescs a l’àbsida de la capella del convent de les Caputxines a l’Esplanada. Finalment, aquest ambiciós projecte no es va poder tirar endavant.

L’obra pictòrica de més envergadura, de les moltes que va realitzar el nostre artista, són els frescs de La capella del Sagrament de l’església de Santa Anna. Una àrea de més de 170 m² de pintura al fresc. En el 1953 el pare escolapi Salitxes, que aleshores era el director del col·legi, li va oferir l’oportunitat de pintar al fresc la totalitat de les parets i de la cúpula d’aquesta gran capella octogonal, amb diferents escenes bíbliques. O sigui, com si es tractés d’una petita Capella Sixtina.

En el 1957 va començar les obres. La tasca va ser molt laboriosa. Va durar tres llargs anys, tot i que l’artista hi treballava pràcticament de sol a sol. El resultat, però, va ser magnífic.

Quan tot just feia un any que em Jordi Arenas havia enllestit el Sagrament de Santa Anna, en Jordi Arenas ja estava embarcat en la construcció d’una nova obra pictòrica d’alta volada: la pintura al fresc d’un conjunt d’escenes bíbliques al nou Baptisteri de Santa Maria de Mataró. Recinte per a el  qual també hi hauria de dissenyar un vitrall, una escultura i i una reixa de ferro forjat per l’entrada.

La popularitat que havia adquirit com a pintor de frescs un cop finalitzades les obres de Santa Anna va fer que mossèn Francesc Pou, arxiprest de Santa Maria i l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, el mateix que quinze anys abans li va encarregar el baptisteri de Sant Josep, ara li demanaven que es fes càrrec del de Santa Maria. Les obres van durar dos anys. Van ser inaugurades el dia de Sant Jordi  de 1963. En elles, l’Arenes hi va pintar els frescs i va dissenyar el vitrall. L’escultura i la porta de forja artística s’ajornaren per més endavant.

Durant aquells anys va ser quan el qui això us explica va tenir la oportunitat de poder entrar en contacte amb el genial pintor. Un servidor, des de molt petit, havia demostrat molta afició pel dibuix i per l’escultura. Els pares, amatents de la meva simpatia vers les arts plàstiques, em van deixar matricular als cursos que, als vespres, l’Arenas impartia en el seu estudi del carrer de Sant Sadurní; lloc on hi vaig assistir durant uns quants anys.

En aquella casa vaig confraternitzar amb tot un seguit de companys que compartíem les mateixes aficions.  Entre altres vull esmentar als pintors Joan Parés, ... López, Enric Domínguez, Ramón Llibre Xaudaró i en Joan Oltra; amb el futur escultor Joan Solà o amb el forjador artístic Rafel Codina, la seva futura esposa Mª Rosa Font i la germana d’aquesta Montserrat, ambdues excel·lents dibuixants i esmaltistes. A molts d’ells els hi he dedicat específicament un capítol del llibre que teniu a les mans.

El meu tracte amb en Jordi Arenas va començar essent el d’un mestre i el seu alumne.  Però, malgrat la diferència d’edat que ens separava, gairebé de trenta anys, crec no equivocar-me si dic que, amb els anys, es va convertir en una sincera amistat.  Durant alguns anys vam compartir llargues passejades per la rambla: el clàssic “anar a tocar ratlla” dels mataronins. També alguna que altra anada al teatre o al cinema i, com no, la nostra ritual visita de cada any, el dia de Sant Esteve, al Palau de la Música Catalana per sentir a l’Orfeó Català. Recordo amb emoció aquells moments, els últims de l’audició, quan ambdós, dempeus i amb la pell de gallina, cantàvem, mirant de reüll a l’enfervorit auditori, el cant de la senyera.

Alguns estius havíem anat a passar uns dies a la Costa Brava amb la intenció de pintar paisatges marins. Recordo haver estat a Cadaqués, a l’Escala i a Tamariu. A aquesta última població hi vam passar una setmana a casa dels meus oncles. Tinc present haver sortit a pintar a Aigua Blava, Aigua Gelida, Sa Roncadora, Sa Musclera i a Calella de Palafrugell. En Jordi portava una mena de caixó-arxiu on, verticalment i separats entre si per pocs mil·límetres, hi col·locava les diferents planxes de tàblex que anava pintant. Després, en el seu taller, sense preses, convertia aquell apunt de poc més d’un pam de llargada en una tela de mesures comercials.

 Uns anys més tard de la nostra estada a Tamariu, pocs dies abans del meu casament, vaig rebre a casa una pintura que m’enviava en Jordi Arenas. Era una bellíssima marina de la platja del Port Bo. Així que la vaig veure, vaig recordar que, temps enrere, jo havia vist com el mestre havia fet el seu esbós. Estava assegut  al damunt d’unes roques que hi ha a la banda de garbí de la població empordanesa de Calella de Palafrugell.

Els vespres, a Tamariu, els passàvem asseguts en un popular xiringuito de la platja que en deien a cal Patxei. L’establiment estava farcit de cartellets de cartolina on s’hi explicitaven un seguit d’avisos dirigits a la clientela.  Tots ells  traspuaven l’irònic sentit de l’humor empordanès. Entre altres, en recordo un que deia: ON PARLE FRANCOIS... (però molt malament) i un altre on s’hi podia llegir, ENGLISH SPOKEN... (però tan poken que no ens entendrem). Còmodament repapats a cal Patxei, l’omplia un petit bloc de dibuix, el meu, fets amb un gruixut retolador, dels més extravagants transeünts que en aquell moment desfilaven davant dels nostres ulls. Eren els anys del moviment Hippy i els tipus i les vestimentes que aquella hora de la tarda freqüentaven  el passeig eren veritablement estrambòtiques. Aquell bloc de notes l’he guardat com si es tractés d’una relíquia; en una de les seves pàgines també, utilitzant un bolígraf de tinta negra, en un moment,  hi va fer un petit esbós de la meva cara. Es tracta del retrat que, d’acord amb els editors, hem col·locat a la solapa d’aquest llibre.

Els anys seixanta i setanta van ser les dues dècades de esplendor artística d’en Jordi Arenas. La seva aureola de gran pintor i d’excel·len escultor estava consolidada. D’ encàrrecs no n’hi faltaven. La seva acadèmia artística funcionava a ple rendiment. Començava a ser reconegut com un dels bons músics locals. Ja, des del 1961 havia estat nomenat director de l’Orfeó Mataroní i a partir del 1971 se li va encarregar la direcció del cor i de l’orquestra de la missa de les Santes de Mossèn Blanc. En el 1976 també se li va oferir la direcció del Cor Madrigalista: Un músic mataroní ja no podia aspirar a més.

En l’any 1986, la Parròquia de Sant Joan i Sant Josep li van sol·licitar la pintura de dos grans olis per col·locar al fons del presbiteri de l’església. Un havia de representar a...  L’altre, Sant Josep treballant de fuster, ajudat per un joveníssim aprenent: Jesús. Malgrat ser un pintor molt experimentat, de portar més de cinquanta anys dedicat professionalment a la pintura va voler resoldre aquelles dues pintures amb el mateix rigor i minuciositat que fins aquell moment havia actuat en totes les seves obres. Va procedir a fer detallat estudi anatòmic i posicional de cada un dels personatges a partir de models humans al natural. El resultat són dues teles de gran realisme i riquesa cromàtica.

Deu anys més tard, quan l’artista ja s’apropava als vuitanta anys, va tenir un insòlit encàrrec per una persona de la seva edat. Se li va demanar que pintés un mural pel Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda a Barcelona. Un era un mural amb una escena on Sant Francesc i Santa Clara atenen a un malalt leprós. Suposo que a causa de l’avançada edat, L’Arenas no el va pintar amb la seva estimada tècnica del fresc. El va pintar a l’oli. El resultat, però, va ser magnífic. En Jordi Arenas i Clavell va deixar aquest món el dia 1 de juliol del 1998.

Com anècdotes curioses d’aquest genial artista us vull explicar que,tant ell com el seu germà Jaume, era molt aficionat als animals exòtics de tota mena. A casa seva hi havia gos, gat, peixos, tortuga, mico, llangardaix, serp i lloro, entre altres espècies. Recordo, de quan jo era un nen petit, que un vespre d’estiu el seu germà Jaume va venir a sopar a casa dels pares. Hi venia sovint, doncs era molt amic del pare amb qui compartien una gran afició a la mar, a la pesca i a la navegació. Aquella nit, en Jaume portava un camaleó a la butxaca. Havent sopat, asseguts al terrat, ens va fer una demostració de com els camaleons amb la seva llarga llengua, en un tres i no res, caçaven i es cruspien les mosques que es trobaven a més d’un pam de distància. Nosaltres, els cinc germans, amb els ulls oberts com unes taronges, quedàvem bocabadats davant d’aquell inusitat espectacle.

En una ocasió, uns gitanos passavolants originaris d’un país de l’Est, no sé si era Bulgària o Romania, que voltaven pel món fent de saltimbanquis, van regalar als germans Arenas una molsuda ossa bruna de grans dimensions: “La Júlia”.

Els Arenas, davant la impossibilitat de cuidar i mantenir al jardí del seu domicili un animal de tan gran envergadura el van regalar a la ciutat. L’Ajuntament de Mataró va acceptar de bon grat l’oferiment i li va construir una digna gàbia a la part superior de l’Antic Parc Central. A tocar de l’entrada del Velòdrom. Durant molts anys va ser un ritual de les famílies mataronines el portar a les criatures al parc per fer una visita a “en Bambi”, un cervatell; al “Pavo reial” i per a donar pa als peixos; a les oques i, sobretot, a “La Júlia” l’ossa dels Arenas.

El lloro de ca l’Arenas, com tots els membres d’aquella família, era un bon melòman. El tenien penjat dins d’una gàbia en el menjador de la casa, molt arran del piano. En els anys setanta, l’època que en Jordi Arenas va començar a dirigir l’Ofici de les Santes, de tant de sentir-la tocar, aquell espavilat lloro va arribar a aprendre a cantar, molt afinadament, diversos fragments de la prestigiosa Missa de Mossèn Blanc.

Alumnes Arenas

Els alumnes de ca l'Arenas del curs 1965-66

En "Peret"

PERE PUBILL I CALAF

En Pere Pubill i Calaf, conegut amb el nom artístic de “Peret”, ha estat el gitano mataroní més popular de tots els temps. Va néixer el dia 24 de març del 1935, en un pis de l’habitacle nº 15 del carrer de la Palma,  lloc on, des de l’any 2004, hi ha una placa que recorda aquella efemèrides.

De nen, en Peret gairebé no va conèixer l’escola. Com era bastant habitual entre les criatures gitanes, el nostre personatgees va criar al carrer. Els seus pares, que es guanyaven la vida fent de venedors ambulants de teles, se l’emportaven, un dia si i l’altre també, a recórrer places i mercats. Va ser, en aquesta itinerant escola de la vida, i no al davant d’una pissarra, on aquell vailet va adquirir la destresa de contar, de regatejar i de tractar amb la gent, unes tècniques que aviat li serien de molta utilitat al llarg de la seva agitada vida. Ell mateix ens ho explicarà  uns anys més tard en una de les seves rumbes més populars. Aquella que va dedicar al seu pare i que diu: “Enredant per allà... enredant per aquí, d’aquesta manera em va pujar a mi”.

A causa de les extraordinàries facilitat que tenia per la música i per empatitzar amb la gent, aviat va demostrar què, en aquestes qüestions, era un nen prodigi. Als 12 anys va formar companyia teatral amb una cosina seva de la mateixa edat, la Pepi, que era la filla del tiet Alfonso, un gitano molt popular que, segons es comentava entre la comunitat caló, era un dels molts fills il·legítims  que havia tingut el rei Alfons XIII amb una ballarina gitana.

En Peret i la Pepi, que es presentaven amb el nom de “Los hermanos Montenegro”,  van fer varies representacions folklòriques pels envelats flamencs de la costa. També van editar el ser primer disc  i van guanyar un important concurs de cant en el teatre Tívoli de Barcelona. Es va donar la circumstància  que la presidenta de la junta d’aquest concurs era l’Excel·lentíssima Sra. Eva Duarte de Perón, l’esposa del president de la República Argentina, que havia vingut en un viatge oficial de vint-i-vuit dies a Espanya per recolzar la dictadura d’en Franco i aquells precisos dies estava visitant Barcelona. La “Perona” va quedar tan gratament impressionada de la gràcia i del saber fer d’aquelles dues criatures que les va convidar a passar uns dies a l’Argentina.

La família Pubill va viure una bona temporada a Barcelona. Residien en un pis del carrer de Salvadors, gairebé a tocar del carrer de la Cera, en ple barri del Raval, un passatge on hi residia una nombrosa comunitat gitana. En aquell ambient, en Peret va tenir la oportunitat d’establir coneixença i amistat amb diversos elements de la faràndula. Entre aquests en Ramón Calabuix i Batista, conegut artísticament per en “Moncho”. En Moncho era un altre cantant caló, cinc anys més jove que ell i, també,eixerit com un gínjol. Aquest jove artista, aprofitant la morenor de la seva pell, es feia passar per cubà, cosa que li incrementava el prestigi . En Moncho era conegut com el “Rei del bolero”, de la mateixa manera que en Peret ho era com el “Rei de la Rumba”.

De molt jove, en Peret es va casar amb la Fuensanta Escudero (Santa), a la que li dedicarà una de les seves més conegudes cançons, “La Santa”. A la dècada dels cinquanta, quan tenia una vintena d’anys, va patir un important accident de moto que li fa fracturar seriosament una de les seves extremitats inferiors, ocasionant-li una permanent seqüela. Ell, què era molt presumit, a base d’alces, de talons i de pantalons amples ho va saber dissimular a la perfecció. Encara més, com que era un murri molt espavilat en va saber treure profit. Molts anys després,  ja gran, confessarà als seus íntims que quan, dret damunt d’un escenari,  havia de tocar la guitarra li agradava fer un gest molt característic que molts altres artistesvan voler imitar i cap no ho va aconseguir. És el moviment de donar la volta sobre una cama, tot girant l’altra en torn d’aquesta com si es tractés d’un tirabuixó. Ho podia fer, deia, perquè tenia lextrem inferior l’altra cama extremadament corbat.

Aquest accident de moto el va obligar a passar-se molts dies reclòs a casa, sense possibilitats de deambular. Una situació que va aprofitar per perfeccionar la seva tècnica de guitarra. En aquells dies és quan va polir el seu conegut “ventilador”, un dels ritmes més característics de la rumba catalana. El ventilador consisteix en combinar el gratament de les cordes  amb la percussió del ventre de la guitarra. Segons explicava el mateix Peret, un dels ventilador més característics de la nostra rumba s’aconsegueix amb la percussió seca amb el palmell dels dits índex, mig i anular de la mà dreta sobre la fusta, seguida de quatre gratades successives i en vaivé, fetes amb la punta dels dits,  damunt les cordes de l’instrument, rematades per una segona percussió exactament igual a la primera. Tot, executat a gran velocitat. El reconegut artista mataroní asseverava que una guitarra tocant el ventilador i dos gitanos fent palmes  és un dels grans secrets de la rumba catalana.

En els anys seixanta va treballar una bona temporada a Madrid. El van contractar per cantar en “El Duende”, un tablao flamenco que regentaven els coneguts artistes Pastora Imperio i Gitanillo de Triana, una oportunitat que li va permetre donar a conèixer el seu nom arreu de la península. En el 1962, en Peret grava el seu primer disc com a professional. També apareix tocant la guitarra a la pel·lícula “Los Tarantos” dirigida per Francesc Garcia Veleta, film que va ser nominat als premis Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

També, en els seixanta, va voler tornar a visitar el seu estimat Buenos Aires, des d’on va fer una breu escapada a Montevideo. Segons expliquen alguns dels seus amics més propers, aquesta anada a l’Argentina no va ser un viatge artístic. Va ser la celebració d’un cop de fortuna , que li va esdevenir en una de les seves freqüents timbes de joc. Una afició que en Peret tenia fortament arrelada i que més d’un disgust li va ocasionar. Ell, mai no va reconèixer el motiu d’aquest viatge. Al·legava que hi va anar per una qüestió de negocis; la de vendre una gran partida de llençols.

En el 1967, va gravar dos dels seus grans èxits: Una lágrima cayó en la arena  i en el 1971, Borriquito como tu, ambdós amb lletra i música del propi Peret. Se’n van vendre milers de discs. Es van convertir en dues cançons obligatòries a totes les discoteques del país i, com que la seva edició va coincidir en ple boom turístic, aviat es van convertir en dos èxits internacionals.

Va ser seleccionat per representar a TVE en el Festival de l’Eurovisió del 1974 amb la rumba catalana “Canta y se feliz”. El resultat no va ser el que els organitzadors esperaven. Va quedar en la 10 posició d’un total de 17 representants. Segons alguns crítics, la baixa qualificació obtinguda no era atribuïble al seu intèrpret. Creuen que va ser un vot de càstig europeu  a la Televisió  Espanyola i a través d’aquesta al règim franquista. Cal recordar que el dia que es va celebrar el festival, el 6 d’abril, feia un mes que la dictadura havia executat amb el garrot vil al jove anarquista català Salvador Puig i Antic. Amb molt poca vista, els casposos regidors de TVE no se’ls va ocórrer cap millor idea  que la d’escenificar la representació musical com si es tractés d’un d’aquells funerals propis de l’Espanya més fonda. Van fer vestir, tan al cantant, com els cinc palmeros que l’acompanyaven, tres nois i dues noies, tots de rigorós color negre. Per a més inri, a la cançó que havien seleccionar per representar a Espanya es reiterava diverses vegades la tornada ”alegria de vivir”. Una expressió molt poc oportuna per aquells dies.

Davant la sorpresa de tothom, en el 1985, en Peret va anunciar la seva retirada del món de l’espectacle per dedicar-se a la vida religiosa. Ho va fer com a pastor de l’Església evangèlica de Filadèlfia, adoptant el nom de germà Pere.  Una activitat que l’ocuparà durant quatre anys.

En el 1990 s’ho va repensar i va voler retornar al món de l’escena. En el 1992, l’equip d’en Pasqual Maragall li va sol·licitar que composés una rumba catalana per animar l’acte de cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’èxit va ser apoteòsic. La seva rumba “Hechicera gitana”, aquella que deia “Barcelona es poderosa... Barcelona tiene poder”, la van veure i sentir més de 3.200 milions de persones.

La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi en el 1998 i deu anys després, en el 2008, l’Ajuntament de Bacelona, a medalla d’or de la ciutat. El dia 3 de maig del 2011 fou nomenat Fill Predilecte de Mataró, era la primera vegada que es distingia a una persona amb aquest guardó.

En l’any 2008 en Peret va provocar un daltabaix familiar. Ell, que ja tenia 73 anys, es va enamorar bojament de la Cristina, una parenta gitana que sols en tenia 19. Va abandonar la llar i es va separar de la Santa. Però no s’hi va divorciar, doncs això últim és una cosa molt mal vista entre els gitanos. La nova parella es va instal·lar  en un piset de Sant Sadurní d’Anoia, al davant mateix de la caserna de la guàrdia civil. Com era d’esperar, els amants no van perdurar més d’un any.

Els sis darrers anys de la seva vida, en Peret els va compartir amb una jove brasilera, la Roberta, que ell presentava com “la meva senyora” i a la que va dedicar la seva última rumba “Berta”.

El dia 27 d’agost del 2014, a conseqüència d’un càncer de pulmó que li havien diagnosticat un any abans en Peret moria a la Clínica Quirón de Barcelona. L’endemà, el dia 28, en el Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona es va instal·lar la seva capella ardent. El féretre estava acompanyat per les seves dues vídues, vestides de rigorós dol. A l’esquerra, la Santa, acompanyada de tota la seva parentela. Diuen que no s’hi van veure gaires llàgrimes. A la dreta, la Berta, amb la cara mig tapada per unes grans ulleres negres. En el seu recordatori de mà hi havia escrit un dels seus més coneguts poemes: “És preferible reir que llorar y así la vida se debe tomar. Los ratos buenos hay que aprovechar  y si fueran malos, mejor olvidar”. El dia 29, l’endemà, acatant la seva voluntat, va ser enterrat al cementiri de Mataró, al costat del seu avi i al so de la rumba gitana “El muerto vivo”.

Pep Manté

JOSEP MARIA MANTÉ I SPÀ

En Josep Maria Manté i Spà ha estat l’advocat laboralista i l’agitador cultural més popular d’aquests darrers cinquanta anys a Mataró. La seva esposa Maria Majó i els seus quatre fills, en el pròleg del llibre Estima i fes el que vulguis, un magnífic recull de les cròniques periodístiques escrites pel seu marit i pare, ens expliquen que en Josep Maria va néixer en el si d’una família burgesa, conservadora i molt catòlica.

Diuen que el pare del nostre personatge, el senyor Josep Manté,  era mestre de professió i procedia d’una família pagesa benestant. Del pare d’en Pepe Manté ja en parlo en un altre capítol d’aquest llibre: el que dedico a en Lluís Terricabres. Doncs el senyor Josep Manté va ser un dels mestres d’escola d’aquest popular personatge mataroní. La mare d’en Pepe, la Teresa Spà i Tunyí, era una de les filles d’una antiga nissaga d’apotecaris.

A causa de la seva procedència burgesa, de la seva manifesta religiositat i, segurament, per la seva poca afinitat amb el règim polític aleshores vigent, els pares d’en pep Manté van ser represaliats. La mare va ser detinguda i tot seguit empresonada. Primer a la Txeca de Can Busotil, a la part baixa de l’Avinguda Pau Claris, centre de detenció que dirigia personalment el conegut militant comunista Julià Grimau. Posterioment va ser traslladada a la presó de dones de les Corts, un centre penitenciari que estava situat on avui hi ha l’edifici del Corte Inglés de la Diagonal. No en va sortir fins que les tropes vencedores van entrar per la veïna Avinguda de la Diagonal. El pare d’en Manté, amb la finalitat de no haver de lluitar amb l’exèrcit republicà es va escapolir a Mallorca.

Als primers anys de la dècada dels quaranta va començar a circular per Mataró una llegenda urbana respecte al pare d’en Pepe Manté. Segons aquesta, el senyor Manté i un amic seu el senyor Massuet, que tenien fama de ser uns bons nedadors, havien abandonat la zona roja nedant. S' explicava que aquests esportistes, una nit, ben embetumats amb greix de cavall per suportar més bé el fred i lliscar millor damunt les aigües, es van llençar mar endins direcció a la boia. La boia era un gran bidó metàl·lic, de forma cònica que estava permanentment ancorada sobre el Nin Armat Gran, una barra rocosa submarina situada una milla endins de la costa mataronina.  És el mateix punt on, anys després,el 28 de juliol de 1955 hi van submergir les estàtues de les Santes. La funció de la boia era la d’indicar a les embarcacions de molta calada de la poca fondària que hi havia en aquella zona, sols set metres, i del perill que tenien d’embarrancar-s’hi.

Un cop entrada la foscor, quan els nedadors Manté i Massuet ja portaven una bona estona arrapats a la boia, va fer acte de presència una barcassa que ja havia estat prèviament emparaulada. Aquesta embarcació ls va permetre arribar satisfactòriament a Mallorca, una illa que, aleshores, era considerada territorio nacional. Aquesta llegenda urbana mataronina que durant anys, per les circumstàncies del moment, va circular en veu baixa, actualment sabem que era totalment certa.

En Josep Maria Manté i Spà va fer els seus estudis elementals, mitjans, secundaris i preuniversitaris al col·legi Valldemia. Era un bon estudiant. Les seves classificacions escolars sempre van ser excel·lents. En aquella mateixa època, en el1956, es va integrar al moviment escolta en l’Agrupament Escolta Abad Dorda que hi havia als sotans de la parròquia de Sant Josep. En aquesta Agrupació és on va conèixer a la Maria Majó, la que onze anys després, en el 1967 seria la seva esposa i íntima col·laboradora.

En el 1959 comença la carrera de Dret on entra en contacte amb els diversos moviments socials i polítics del moment. Dos anys després inicia la seva militància en el recent fundat  FOC (Front Obrer de Catalunya), un partit comunista molt influenciat per la revolució cubana, la revolució hongaresa, la resistència algeriana de Ben Bella, i el model socialista iugoslau de Tito. D’entre els seus companys de militància han sorgit personalitats tan destacades com: Pasqual Maragall,Miquel Roca i Junyent, el professor J.A. Gonzalez Casanova, l’Alfons Carles Comin i l’Isidre Molas.

A l’abril del 1964 durant les mobilitzacions d’ estudiants contra el SEU (Sindicato Español Universitario) va ser detingut en uns aldarulls que es van produir en els menjadors que tenia aquest sindicat al Passeig de Gracia, cantonada amb la Plaça de Catalunya. Fou retingut a la comissaria de la Via Laietana durant tres dies i interrogat personalment pel temut comissari  de policia Antoni Creix.  No va ser enviat a la Model. Dos mesos després, va acabar la carrera de dret i va entrar a treballar, de passant, al despatx del seu cosí, l’advocat Antoni Bruguera i Manté. També, en el mateix any, va iniciar l’exercici lliure de l’advocacia.

En el 1965 es cridat a files per fer les milícies universitàries en el cos d’Infanteria de Marina. Primer es destinat una temporada a Cartagena. Després passa a Barcelona on es passa un any pelant guàrdies a la porta principal de la Comandància de Marina, aquell palauet neoclàssic que hi al final de la Rambla.

En l’any1966, amb un grup de cooperativistes van crear la Cooperativa de vivendes Laie. Entre altres activitats, van construir un edifici d’habitacles col·lectivitzats, bloc on tres anys més tard, ell i la seva família, hi anirien a viure. En el mateix any 1966, els vells militants cenetistes Francesc Sala “Cisquet” i Alexandre Vergés “En Candru” , el dia 22 d’agost, van ser detinguts per la policia per repartir octavetes contra les eleccions de la CNS (el sindicat vertical del règim). En Josep Maria Manté va assumir la seva defensa.

Amb un grup d’advocats laboralistes, en el 1972, van organitzar una cooperativa professional, que es consolidarà amb el nom de Col·lectiu Ronda. Els professionals que inicialment formaven aquest col·lectiu eren: en Pep Manté, en Francesc Gallissà, en Josep Maria Gasch, l’Angelina Hurios, en Jordi Pujol Moix i al cap de poc temps s’hi va afegir en Joan Lluís Jornet.

Els conflictes socials que, com advocat i mediador, va solucionar en Pepe Manté a la ciutat de Mataró són inacabables. En citarem tres de molt sonats. Primer, el conflicte entre l’Aliança i la Unió de Cooperadors. Segon, el conflicte entre els maristes del Col·legi Valldemia i la Ciutat de Mataró, on els “hermanos” volien convertir els seus espaiosos patis, veritable pulmó verd de la ciutat, en un dens nucli d’habitatgesi . I, en tercer lloc, el primer procés de regulació dels treballadors subsaharauis del Maresme, on amb la col·laboració del jutge demòcrata Rafael Gimeno i d’en Pep Riera de la Unió de Pagesos van intentar solucionar el problema d’aquests treballadors indocumentats.

Al marge de les seves activitats com a advocat laboralista, la col·laboració d’en Pep Manté e totes les activitats socials, polítiques, culturals i lúdiques de Mataró sempre ha estat omnipresent.

 En el 1973 va entrar a formar part de la junta de la Unió de Cooperadors amb el càrrec de vocal de propaganda. També va participar activament en la recuperació de les Festes de les Santes per convertir-les en un acte evidentment popular deslligant-les del rigorós control municipal que fins aquell moment les havia caracteritzat. En el 1979 crea la colla de la momerota de la que és elegit principal responsable. Cinc anys després funda la Banda Municipal del Maresme on hi entra com saxofonista i n’és anomenat president. 

 La tasca periodística d’aquest polifacètic personatge és ben notòria. En els anys setanta va col·laborar assíduament a la revista Maresme durant tota l’etapa que aquesta es va editar.  Uns anys més tard, en el 1989, va reiniciar la seva activitat periodística. Ara, en el Crònica de Mataró, l’hereu en època democràtica d’aquell Diario de Mataró que havia estat durant anys el portaveu oficial del règim franquista a la nostra ciutat. La col·laboració d’en Manté al Crònica de Mataró va ser ininterrompuda des del 1989 fins el 1997. La seva lectura és imprescindible si es vol conèixer el pensament d’aquest il·lustre personatge. En el març del 2016, quinze anys després de la seva mort, la Maria Majó i els quatre fills d’en Manté van editar  un selecte recull d’aquests escrits en el llibre Estima i fes el que vulguis, una obra que no hauria de faltar en la llibreria de cap mataroní interessat en conèixer la realitat passada i present de la nostra ciutat.

Políticament, en el 1986 entra a formar part del recentment creat grup d’Iniciativa per Catalunya, col·lectiu del que en serà el màxim responsable de Mataró entre 1995 al 2000.

A l’any 2004 se li diagnostica un tumor cerebral que l’obligarà a sotmetre’s a diverses intervencions i ingressos  hospitalaris. Tot i així, com que era un home tossut, no es va rendir mai. Fins al final dels seus dies, no era infreqüent veure la seva presència, assegut en la seva cadira de rodes motoritzada, en moltes de les activitats ciutadanes.

En Josep Maria Manté i Spà ens va deixar el dia 20 d’octubre del 2009.

El meu germà Toni

ANTONI CARBONELL I ROURE

A l’Antoni el conec des de fa molts anys; des del mateix dia que va néixer. Doncs l’Antoni és el meu germà petit. Va venir al món el dia 3 de novembre del 1950 i, com és preceptiu en tots els nadons, a la poca estona de trobar-se entre nosaltres ja estava rondinant. Segur que alguna cosa o altra no li semblava prou ben feta.

El meu germà Toni és un perfeccionista molt primmirat que al llarg de la seva vida ha tocat moltes tecles, i la veritat és que totes les ha tocat molt bé. Des de molt petit, segurament influenciat per la seva mestra, la rellevant naturalista i pedagoga Angeleta Ferrer, es va sentir atret per les ciències de la naturalesa i dins d’aquestes l’agricultura i la biologia.

La casa dels pares, degut a la dèria que els meus germans Toni, Pep i Carles tenien pels animals, a temporades semblava un zoològic. Hi he vist criar, a demés dels tradicionals gossos, peixos, conills, ànecs i gallines, també canaris, periquitos, gall dindis, eriçons, mosteles, fures, serps, salamandres, llangardaixos i durant molts anys una tortuga que es deia Uzcudun. En una ocasió, un oncle del pare ens va regalar un anyell recent nascut. El van criar a base de biberons i el teníem guardat dins d’un petit armari de la cuina. Però l’animal , com era d’esperar, va créixer fins convertir-se en una ovella adulta, impossible de mantenir a l’interior d’un habitacle urbà. Els pares, tot i que sabien la tragèdia familiar que el fet ocasionaria, quan va arribar la Pasqua van fer matar a la nostra mascota per un carnisser de la Plaça Gran. Per tots nosaltres va ser un dia molt trist. Ningú va gosar provar ni un mos d’aquell suculent anyell que havien portat a rostir a la forneria del barri, aquella que hi havia al carrer de la Palma.

L’Antoni, dins de la zoologia, sempre ha tingut una especial atracció pels animals de ploma. Com ell mateix irònicament manifesta, sempre ha estat una mica tocat de l’ala. Quan tot just era un vailet que encara vestia amb calces curtes es va fer membre actiu de l’Associació Local de Canaricultura i de la Societat Columbòfila Missatgera de Mataró, dues especialitats ornitològiques en les que participava en gairebé tots els concursos. A la resta dels germans ens tenia impressionats. Vèiem que es tractava i, fins i tot, compartia una certa amistat amb destacats columbòfils locals com podien ser el cirurgià i ginecòleg Dr.Morgado o el farmacèutic Dr. Miquel Spà, dues personalitats que per edat podrien ser els seus pares o, fins i tot, els seus avis.

Una vegada finalitzat el batxillerat va iniciar els estudis d’Enginyeria Agrònoma  a l’escola industrial de Barcelona. Cada matí es presentava a la universitat portant, a més a més de la seva cartera universitària, una voluminosa caixa de cartró atapeïda de coloms missatgers que abans de començar la primera classe els alliberava en el pati de la facultat. No cal dir que, degut a aquest entrenament diari, els seus coloms estaven excel·lentment preparats, cosa que es notava en els resultats de les competicions.

En el 1964, a la televisió espanyola, en un magazine anomenat Imágenes para saber  va aparèixer com a col·laborador un individu molt peculiar anomenat Felix Rodríguez de la Fuente que hi parlava de falconeria. Al poc temps, aquest personatge ja tenia un programa propi. Primer es va dir Fauna i més endavant va adoptar successivament els noms de Animàlia, Planeta Azul i finalment el de El hombre y la Tierra. Van ser un èxit d’audiència. A casa, tan els pares com els cinc germans, vam esdevenir uns devots seguidors del setmanal programa del Dr. Fèlix Rodríguez de la Fuente. Tant, que en Toni i en Pep es van convertir en uns entusiastes practicants de la falconeria. En el 1975 van intervenir en la fundació de la Societat de falconers de Catalunya de la que en Toni en serà nomenat vicepresident.

Al pati dels pares hi ha conviscut àligues, astors, falcons, esparvers, xoriguers i tota mena d’aus rapinyaires. Vivien, i actualment alguns encara hi viuen, engrapats damunt d’unes peanyes de tronc estacades damunt la gespa. Quan feia mal temps o quan venia lèpoca de cria es posaven a cobert a l’interior d’un petit recinte que amb aquesta intenció s’havia edificat en un dels angles d’aquell pati. El nostre jardí no era suficientment ampli per poder ensinistrar correctament  a un rapinyaire ni en el vol i menys en la cacera. Amb aquest objectiu, l’Antoni havia de traslladar cada vespre, quan plegava de treballar,  els seus ocells a un descampat que hi havia damunt del barri de Cirera. Aquest espai obert és el solar on uns quants anys més tard hi ha edificat l’actual Hospital de Mataró.

Entre els diversos ocells que en Toni tenia al pati de casa, destacava una parella de falcons peregrins. Unes aus autòctones de Catalunya que en aquells moments estava en vies de desaparició. Tot i no ser comestible, els caçadors havien eliminat gairebé a tots els exemplars que quedaven. El falcó peregrí és un excel·lent depredador. Té una visió tant prodigiosa que es diu que pot aguaitar amb nitidesa la línia de l’horitzó i que també és l’animal més veloç de la humanitat. En picat assoleix la velocitat de 400 quilòmetres hora i en caiguda horitzontal la de 300. És considerat el caçador per excel·lència entre les aus rapinyaires i, per tant, una peca molt cobejada pels falconers d’arreu del món.

El falcó peregrí tenia el gran inconvenient de que no podia criar en cautivitat. En Toni Carbonell, per posar remei a aquest contratemps,  va estudiar les tècniques de reproducció assistida per poder-les aplicar als seus falcons. Els seus experiments van tenir un gran èxit.  Va ser un dels pioners del nostre país en practicar la inseminació artificial en aus, i més concretament en falcons. El seu nom va ser publicat en el registre internacional d’aquests especialistes.

El procediment d’inseminació artificial d’un falcó peregrí exigeix molta paciència i d’aquesta virtut a l’Antoni Carbonell no n’hi fa falta. La seva tècnica consistia en esperar que una femella en captivitat expulsés el seu primer ou, tot seguit, abans de que transcorreguessin quatre hores, estimulava al falcó mascle a base de massatges. Posteriorment li extreia mecànicament el semen de la cloaca, cosa que feia amb una xeringa acoblada a un adaptador que s’havia fabricat ell mateix. Després, amb el mateix instrument l'injectava dins la cloaca de la femella, concretament a l'entrada del petit orifici uterí, localitzat a la paret dreta de l'esmentada cloaca.

A mesura que la femella posava un ou, l’Antoni el retirava del niu i el substituïa per un altre de plàstic que tenia el mateix volum, color i textura que el que acabava de recollir. Els ous fecundats els covava en una incubadora elèctrica que havia instal·lat en una petita habitació de casa seva. El periode d’incubació d’un ou de falcó és de 31 dies.

La incubació d’un pollet de falcó és una tasca molt laboriosa. Perquè sobrevisqui, cal  subministrar-li un suficient aportament calòric cada tres hores i durant les vint-i-quatre hores del dia. Ingesta que cal fer introduint dins del pap uns quants bocins de carn d’au triturada. En l’àrdua feina d’alimentar a tota una niuada de falcons, en toni disposava de l’ajut d’en Pep, un germà entusiasta falconer com ell, que vivia a la planta baixa del mateix edifici. Uns pocs anys més tard s’hi va incorporar en Francesc, un joveníssim nebot, fill d’en Pep, que amb el pas dels anys ha esdevingut un professional de la falconeria.  Actualment treballa de biòleg al Centre de Recuperació d’Aus Salvatges de la Generalitat de Catalunya, popularment conegut cos a Torreferrusa.

La inscripció de l’Antoni Carbonell en el Registre Internacional de criadors de rapinyaires, i específicament del falcó peregrí, s’interessessin per la tècnica que utilitzava.  Entre altres va rebre l’encàrrec d’uns falconers de Japó on aquesta afició es considerada un art ancestral, la pràctica de la mateixa comporta un seguit de rituals, ornaments i vestimentes apropiades. Guarniments que, en agraïment, li van fer entrega.

Explica en Toni que en una altra de les seves experiències internacionals relacionades amb la falconeria va tenir un desenllaç no gaire agradable. En una ocasió va rebre la visita de l’emissari d’un important xeic de l’Arabia Saudita nomenat Faissal. Li va encarregar tota una niuada de falcons peregrins, compromís que en Toni va complir amb eficiència. Poc temps després, va tenir una emprenyada monumental. Es va assabentar que un altre prepotent falconer àrab que havia fet un encàrrec similar al seu va provar personalment totes i cada una de les aus rebudes. Un cop seleccionada la que caçava millor va fer matar a totes les restants. L'home no volia que en el seu país ningú no pogués fer la competència al seu falcó peregrí.

L’any 1998 els biòlegs de l’Ajuntament de Barcelona li van proposar a l’Antoni la oportunitat de participar en un projecte molt pioner: el de equilibrar la superpoblació de coloms, cotorres i gavines que patia la ciutat, mitjançant  la reintroducció del falcó peregrí. Ell hi aportaria els falcons.

El falcó peregrí havia estat una molt habitual en els cels de Barcelona des de l’edat mitjana. Però, l’eliminació gradual que al llarg del segle XX en van fer els caçadors va ocasionar la total desaparició de l’espècie i el conseqüent increment de les aus que aquest depredador regulava. En el 1973 van desaparèixer els darrers falcons de Barcelona, els que niaven  en el campanar de l’església del Pi i en els penya-segats  de Montjuic.

Al primer any d’iniciar-se el projecte de reintroducció del falcó peregrí a Barcelona se’n van col·locar 15 i quatre anys després, 37 més. Alguns dels falcons van emigrar però molts d’altres es van establir al cim de les torres més altes de la ciutat. L’any 2004, cinc anys després de la primera alliberació ja havien nascut 39 pollets. Actualment s’estan controlant nius a les torres de la Sagrada Família, Montjuic, la Catedral, Hotel Princesa Sofia, Hotel Ars, Central tèrmica de Sant Adrià, Torre Macosa i damunt de les sitges de gra del port.

Darrerament, un falcó, en Rodolfo, s’està convertint en una de icones de la ciutat. Habita en la torre de Sant Bartomeu de la Sagrada Família i la seva visualització ha esdevingut un dels entreteniments que tenen els milions de turistes que visiten la ciutat.

Barcelona, en els darrers anys, s’ha convertit, entre altres coses, en la ciutat dels falcons. Però el que la majoria dels visitants no saben és que molts d’ells són fills o nets de Mataró, concretament del primer pis del carrer d’Argüelles, 31.

Joan Majó

JOAN MAJÓ I CRUZATE

En Joan Majó i Cruzate ha estat el primer alcalde de Mataró escollit democràticament després de la dictadura. Va néixer el dia 30 de març de 1936 en el carrer de Sant Agustí, un dels nuclis on es concentrava bona part de la burgesia local. El de Sant Agustí era un carrer molt peculiar. La majoria de les seves vivendes responen a la tradicional estructura mataronina dels ciutadans amb possibilitats. La que té 27 pams d’amplada (un cos), planta baixa,un o dos pisos, sovint golfes i un generós patí al darrera. La planta baixa i els pisos superiors es comunicaven entre si a través d’una escala interior.  En la part baixa de la façana principal de la casa de cos de les famílies benestants, és el cas de totes les del carrer de Sant Agustí, sols hi ha la portalada  i, al seu costat, una generosa finestra enreixada: és la finestra de la cambra del davant.

 Les altres cases de cos, les plurifamiliars, on vivien les famílies treballadores i menestrals, eren molt més senzilles. Constaven de dos, tres o quatre habitacles de dimensions més reduïdes. Als pisos superiors als què s’hi accedia a través d’un portalet amb una escaleta que estava a un dels extrems de la façana principal.

Una característica pròpia  de les cases del carrer de Sant Agustí és que l’ampit de les finestres de la habitació del davant estan construïts a un nivell lleugerament més baix que el de la majoria de les altres cases de cos de la població. Males llengües deien que la causa d’aquesta divergència radicava en el fet de que alguns dels seus habitants es passaven hores i hores asseguts darrera les cortines controlant a tothom que pujava o baixava pel citat carrer. També es comentava que cada vegada que algú transitava per aquell emblemàtic carrer, totes les cortinetes es movien discretament  a mesura que aquest passava pel seu davant. Cal recordar que, fins l’any 1957, any en què fou enderrocada, l’antiga estació del ferrocarril, un edifici de construcció neoclàssica, estava edificada arran de la platja, just al front del carrer de Sant Agustí. Aquest carrer era, per tant, un trajecte gairebé obligatori per a tots els mataronins i les mataronines que s’havien de desplaçar a Barcelona.

En Joan Majó va venir al món en el Nº 42 d’aquest carrer. Era el fill gran d’una família de banquers i, segurament, degut a aquesta càrrega genètica, tant en la seva etapa d’alcalde com en la posterior de ministre d’indústria, va demostrar molt bé que coneixia el valor que tenia una pesseta.

La banca dels Majó era petita, tan petita que alguns, amb sornegueria, deien que allò no arribava a banc, sols era un tamboret. Estava en el carrer de Sant Antoni, gairebé al front de l’ abocament del carrer d’Ibran, una travessia que enllaça l’esmentat carrer de Sant Antoni amb el de Sant Agustí, lloc on, com hem dit tenien la residència els Majó.

De l’antiga banca Majó se’n diuen mil i una anècdotes. Expliquen els més vells que, a més de guardar, prestar i fer rendibilitzar els diners, cosa que feien tots els bancs, a can Majó també s’hi venien  llegums de tota mena. Arrenglerats a l’entrada de l’oficina,  hi tenien tot un seguit de sacs replens de mongetes, cigrons, llenties, faves i altres lleguminoses. Quan un client mostrava interès per algun d’aquests productes, qualsevol dels tres germans Majó abandonava la finestreta o la taula del seu despatx i servia a l’interessat la quantitat sol·licitada d’un d’aquests productes agrícoles. També expliquen que a la Banca Majó el capítol de despeses el tenien meticulosament controlat. De paper gairebé no se’n gastava. Al damunt de cada taula hi havia un requadre de marbre blanc de la mesura d’una rajola. Totes les operacions matemàtiques es realitzaven a ma, amb un llapis i escrivint sobre la superfície d’aquest marbre. Un cop obtingut el resultat, aquest, i sols aquest, es transcrivia en llibre de comptabilitat i a la llibreta del client. Després, amb un drap humit, es netejava l’esborrany i la mateixa rajola ja quedava llesta per a la següent operació.

Des del domicili del Majó fins al banc familiar hi havia exactament 150 metres, que és la llargària que té el carrer d’Ibran. A començament de la dècada dels cinquanta, quan en Joan tenia aproximadament deu anys, el seu pare, el senyor Francesc Majó va sofrir un aparatós atracament a ma armada del qual en va sortir greument ferit. El senyor Majó, igual que feia cada dia a la mateixa hora, recorria el carrer d’Ibran en direcció a la oficina bancària. Portava a la ma una voluminosa cartera de pell, suposadament farcida de bitllets. Quan estava a mig carrer, un home molt jove, amb la cara tapada i esgrimint una pistola, li va exigir que entregués el maletí. El banquer no es va acovardir, sinó tot el contrari, es va resistir als requeriments del malfactor  aferrant-se com un pop a la seva cartera de mà. A causa de la seva tossuderia el financer Majó va ser tirotejat i malferit, però se’n va sortir amb la seva: no li van arravatar el porta folis.

L’assaltant va ser identificat, detingut i engarjolat. Curiosament no es tractava de cap arreplegat mogut per les imperioses necessitats que es vivien en aquells difícils moments. Era el fill d’una acomodada família de la nostra ciutat que s’havien enriquit a Amèrica i que, per tenir, tenien fins i tot majordom, un luxe molt poc freqüent en els anys cinquanta.

Es de suposar que un daltabaix familiar d’aquesta envergadura va deixar petja en la sensibilitat d’un vailet de menys d’una dotzena d’anys. La pintoresca Banca Majó va tancar les portes en el 1968, any que fou absorbit pel Banc de Mataró.

En Joan Majó i Cruzate va ser alumne del col·legi dels Salesians, on hi va fer el batxillerat i el preuniversitari, diuen que amb excel·lent aprofitament. Destacava, com era d’esperar, en totes aquelles matèries relacionades amb els números. Sobretot en càlcul i comptabilitat. Un cop enllestits els estudis secundaris, no sé si amb tragèdia familiar o no, no va voler entrar en el món de la banca. Es va matricular a l’Escola d’Enginyers Industrials de la U.P.C (Universitat Politècnica de Catalunya), on hi va cursar la Carrera i, posteriorment, el Doctorat. Durant la seva etapa d’estudiant universitari fou escollit delegat de curs i va entrar en contacte amb el Partit Reagrupament Socialista, un grup socialdemocrata que havia acabat de fundar en que encapçalava en Joan Pallach, un mestre de Girona. El 16 de juliol de 1978 Reagrupament socialista  es va fusionar amb el Partit Socialista- Congrés i la Federació Catalana del PSOE, constituint un nou partit que adoptarà el nom de PSC.

En la dècada dels setanta en Joan Majó vivia a Barcelona. Era el lloc on hi tenia centralitzada gairebé tota la seva feina professional i, també, la seva tasca gestora al davant de l’Il·lustre Col·legi d’Enginyers Industrials, entitat de la que en va ser degà des del 1970 al 1980.

En el 1979, quan es van convocar les primeres eleccions municipals democràtiques, els socialistes de Mataró, igual que la resta dels partits, es van trobar al davant d’un dilema: qui posarien al capdavant de la llista.  Aquest no podia ser un qualsevol. Calia que fos una persona del partit, amb molt prestigi local, i si el tenia a nivell nacional, encara millor. Que no tingués excessiva reputació de revolucionari ni tampoc d’anticlerical. Cal recordar que sols feia tres anys que havia mort el dictador i els sorolls de sabres ressonaven amb força. Molta gent estava atemorida i el futur no es veia amb nitidesa. Els socialistes van arribar a la conclusió que el mataroní ideal, el que reunia totes aquestes condicions era en Majó, un socialdemòcrata procedent de l’ala més conservadora del partit, nascut a l’elitista carrer de Sant Agustí, de reconeguda religiositat, fill de banquers, enginyer de prestigi i, per si no n’hi havia prou, casat amb la Mª Tesesa Crespo, una de les filles del qui va ser alcalde de Mataró amb en Franco durant disset anys.  Un home amb unes característiques com aquestes era una garantia de que al nou ajuntament democràtic no s’hi farien grans desgavellades.

Determinacions similars a la de Mataró es van adoptar a moltes de les candidatures socialistes de Catalunya. És el cas de Barcelona i de Girona on tan en Pasqual Maragall com en Quim Nadal, a més de ser uns destacats socialistes, eren dos joves cadells de l’alta burgesia local. El PSC, que tenia molt clar que calia evitar una ruptura violenta amb l’anterior règim polític, va apostat incondicionalment a favor d’una transició democràtica pacífica. La col·locació de gent ponderada al davant de les alcaldies era una bona manera d’aconseguir-lo.

En Manel Mas, que aleshores era el secretari general del PSC a la ciutat, va proposar a en Joan Majó que acceptés encapçalar la candidatura socialista de la ciutat. En Majó va acceptar, però imposant una condició. En el cas de què guanyessin i que necessitessin el recolzament dels comunistes del PSUC per constituir el nou govern, exigia que també fossin cridats alguns candidats de CiU, a fi d’evitar la repetició d’un nou front popular com el de 1936.

Amb el fi de llimar les asprors amb els sectors conservadors de la societat mataronina, en Joan Majó, en el seu discurs de presentació, va recalcar que es sentia hereu dels governs municipals de la República, fins la Guerra Civil. Aquesta última puntualització, s’ha interpretat com una picada d’ullet a les famílies més religioses de la ciutat, les quals no havien acabat de pair la passivitat amb que els últims alcaldes republicans van afrontar la crema d’esglésies, de convents, l’assassinat de religiosos i d’una manera especial la del rector de Santa Maria, en Josep Samsó.

L’etapa d’alcalde que li tocar viure a en Joan Majó va ser difícil. Es va veure obligat a reciclar un funcionariat encasellat en la vella tradició franquista de la lentitud burocràtica, l’absència d’explicacions i l’acostumat “Vuelva usted mañana” a la diligent i respectuosa atenció ciutadana, pròpia d’una administració democràtica. En quant als contribuents es va trobar davant de l’ancestral hàbit  de eludir l’obligació de pagar els impostos municipals i les multes de circulació. També, en gran mesura, va intentar eliminar els favoritismes.

Quan es va fer càrrec de l’alcaldia, es va trobar dos importants problemes ciutadans damunt de la taula: el problema del port i el de la circulació per la Riera. Respecte al port, hi havia dues posicions ciutadanes molts antagòniques. Les esquerres que creien que el port era un projecte per els rics i volien conservar la platja davant de la ciutat. També pensaven que els cabals necessaris per edificar una obra de tanta envergadura eren necessaris per construir obres d’interès general i no un caprici elitista. Entre els que pensaven així hi havia gairebé la totalitat del PSUC i un bon nombre de militants socialistes.

Un bon sector de la població creia que el lloc ideal per edificar el port era al davant mateix de la ciutat. Aquests al·ludien el fet que ja, en el 1965, es va haver de construir un espigó a la zona anomenada “El Callao”, per evitatar que les onades de Llevant no es mengessin la platja.  Dos anys després un grup d’inversors mataronins va constituir la Societat Club Nàutic de Mataró, erigint un majestuós edifici entre aquest espigó i les instal·lacions del Centre Natació Mataró, en espera que, anys a venir, la seva seu quedaria englobada dins l’emplaçament del futur port.

Repetides protestes i manifestacions ciutadanes es va oposar a que el port s’ubiqués al davant mateix de la ciutat, cosa que desproveiria Mataró de les seves cobejades platges. Finalment el sentit comú es va imposar  i l’anhelat port es va construir a la zona de llevant del litoral mataroní, deixant íntegres les platges del front marí de la ciutat. A hores d’ara, gràcies a la depuradora d’aigües residuals i al constant crivellat de la sorra que realitzen els Serveis Municipals, han esdevingut unes de les més apreciades de Catalunya.

L’altre gran problema que es va trobar en Joan Majó al damunt de la taula va ser el del trànsit rodat pel centre històric de la ciutat. Tot i que en el 1965 ja s’havia clausurat el tradicional tramvia que comunicava Mataró amb Argentona, que tants embussos  de circulació havia ocasionat, el tràfic de vehicles per la part antiga de la població havia esdevingut impossible. L’alcalde pretenia convertir la Riera en zona per als vianants. Els comerciants de la ciutat, encapçalats per l’activa Unió de Botiguers, es van oposar amb tota mena d’arguments a les pretensions d’en Joan Majó. En el 1983 el nostre personatge va haver d’abandonar el càrrec municipal, doncs el seu partit que li tenia reservades unes funcions de molt més alta volada. El PSOE, no li va deixar prou temps per veure, com alcalde, el seu somni de convertir la Riera en zona de vianants.

En Felipe Gonzalez, que aleshores era el president del govern, el dia 5 de juliol de 1985, el va cridar a Madrid perquè assumís el càrrec de ministre d’Indústria i Energia, seient que va ocupar fins el 25 de juliol de 1986. Després de la seva etapa ministerial seguirà la seva carrera política a Madrid on serà nomenat diputat a Corts pel PSC entre els anys 1986 i 1988.

Durant la seva dilatada vida política i professional ha ocupat els següents càrrecs de responsabilitat: Enginyer de la primera autopista de Catalunya, la que anava de Barcelona a Mataró, inaugurada oficialment el 1969; Degà del Col·legi d’Enginyers Industrials de Barcelona (1970-1980); Director General de la Coorporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2004-2008). Actualment és director d’Endesa a Catalunya; President de la Fundació Ernest Lluc i Vicepresident del Cercle pel Coneixement de la Fundació Jaume Bufill i participa habitualment en diferents tertúlies i debats de radio i de televisió.

Entre els seus llibres publicats tenim:

2009 No m’ho crec (RBA Magrana)

2910 Després de tocar fons (RBA Magrana)

2011 Luz al final del tunel (RBA Magrana)

2013 El món que ve  ...ja el tenim aquí (RBA Magrana)